La tardor ve moguda... hi posarem lluites i optimisme

Ja hi tornem a ser. Les vacances d’agost s’han acabat i comença el curs. De fet, els anys van més de setembre a setembre, que de gener a gener. La fi de l’estiu, la preparació i l’inici del curs escolar, el retrobament amb els espais i els temps de la quotidianitat marquen el punt d’inflexió principal del calendari.

Més enllà del parèntesi d’agost, els grans elements de l’escenari polític i social segueixen tossudament presents. A Catalunya, el govern de CiU ha arribat més lluny d’on era imaginable en la seva estratègia de produir dolor i sofriment entre les persones humils; fent-ho, a més, accentuant els menyspreu i la mala educació. Neoliberalisme classista de manual. La supressió del dret a cobrar la renda mínima d’inserció és la retallada social més inhumana possible. I és també l’intent elitista més agosarat d’estigmatitzar la pobresa. La gestió del procés, a més, ha estat desastrosa. Jo no sé què deu explicar el conseller Mena a ESADE, però si un dia ha de fer una classe sobre incompetència i irresponsabilitat en la gestió pública, té un cas d’estudi perfecte en el desmantellament de la RMI; i ell, de protagonista.

A l’estat espanyol, un president i un govern agònics decideixen també anar més enllà en la seva trajectòria de dretanització i autoritarisme. A finals d’agost Zapatero es despenja amb un nou acte de subordinació a la lògica insaciable del capitalisme financer, i proposa constitucionalitzar la visió neoliberal sobre la limitació del dèficit. Ho fa, a més, negant tota possibilitat de deliberació democràtica d’idees, i excloent la proposta d’un referèndum com a mecanisme de participació ciutadana en una decisió col.lectiva rellevant. Saben Rubalcaba i Chacón que això ensorra encara més les seves perspectives electorals, però acaben tancant files: d’esquenes a la majoria social i d’esquenes a la política democràtica. S’ho trobaran, no té cap sentit votar aquest PSOE des d’una mínima sensibilitat progressista i d’innovació política.

A Barcelona, els primers 60 dies del nou govern municipal de CiU confirmen un escenari de regressions socials, ecològiques i de llibertats preocupant. Un alcalde i un govern que avalen els impactes de les retallades sobre les persones i els barris de Barcelona des d’un silenci de complicitat; que no defensen la ciutat de cap de les agressions socials del govern de la Generalitat. Va ser patètica la imatge de l’alcalde Trias després de veure’s amb Mas, acotant el cap i acceptant tot el ventall d’incompliments amb Barcelona. A les primeres de canvi, el compromís d’exigència per Barcelona es torna subordinació. Tampoc es posen en marxa polítiques pròpies. La lluita contra la crisi com a prioritat sembla simple retòrica de Trias. No es convoca el Pacte per l’Ocupació de Qualitat i es reuneix a finals de juliol una Taula contra la Crisi sense cap contingut ni proposta per part del govern municipal; taula on eren àmplia majoria els causants de la crisi. Un alcalde que va fort contra els febles: que no dubta a apostar per mètodes repressius contra l’exclusió social i contra la convivència en llibertat. I que és feble enfront les pressions dels forts (apartaments turístics i hotels a Ciutat Vella). I regressions ecològiques: subordinació de medi ambient a urbanisme; amenaces a la mobilitat sostenible (al bicing i als carrils-bici).

Tindrem feina, però des de ICV-EUiA a Barcelona ens sentim forts i ben esperonats per abocar capacitats, il.lusions i projectes al servei de la construcció d’escenaris de nova política –de la mà de la ciutadania i del teixit veïnal- i al servei de la majoria social, per una Barcelona que ha d’escriure un futur de rebel.lia i creativitat. Les places, els carrers i les institucions tornaran a ser espais de mobilització i de conflicte. També de propostes i alternatives. Amb tota la humilitat, oberts a l’aprenentatge; i també amb la força de tants anys de lluita i de treball, estic segur que ens implicarem a fons, amb compromís i optimisme. I sabrem estar al costat de moltíssima gent, compartint valors i esperances; obrint espais de lluita i de pràctiques concretes per una nova quotidianitat.