La recordo, per primera vegada, en un entranyable concert cap a principis dels anys 90, en un vell teatre, a Canàries. Havia escoltat cançons dels seus primers discos i em captivava la seva veu, plena de força. Va ser casualitat, una meravellosa coincidència. Jo estava allà per feina, no més de dos o tres dies, i no sabia que Sara González cantava aquella nit a Las Palmas. Vaig anar a escoltar-la, va ser un recital preciós. A l’acabar ens vam conèixer, vam estar parlant una bona estona, sobre les seves cançons, la Nueva Trova, Cuba... sobre els seus records de Barcelona i d’un concert que va fer amb Pablo Milanés i altres cantautors cubans al Palau de la Música, cap a finals dels anys 70. Un temps després ens vam veure a Cuba i, tot passejant per l’Havana Vieja, vam tornar a parlar de música, de política, de la revolució... Ja no havíem coincidit més, però les seves cançons ens han seguit acompanyant. Des d’àlbums que són petites joies com “Si yo fuero Mayo”, “Con apuros y paciencia” o el seu homenatge a Marta Valdés “Sin ir más lejos”, fins als últims treballs: els dos CDs de “Cantos de mujer”, on Sara González aplega un ampli ventall de veus d’autores cubanes.
Sara González ha mort aquesta setmana, als 60 anys, a l’Havana. Va ser fundadora de la Nueva Trova, amb els seus amics Pablo i Silvio. Sí, ells són més coneguts i les seves cançons han tingut i tenen més difusió, són dos excel.lents músics. Però Sara aportava moltes coses, intransferibles, des de la seva mirada de dona, les seves cançons on trenava quotidianitat i compromís; amor i dimensió col.lectiva; optimisme... Hi ha una cançó, “Por que cantamos”, basada en un poema de Mario Benedetti i Alberto Favero que Sara González interpretava amb una energia i una bellesa expressiva extraordinària. Els seus últims versos són avui un petit homenatge a tot el que Sara González ha anat desgranant al llarg de les seves cançons i la seva vida. La Diana Balboa, la seva companya de sempre, segur que hi estarà d’acord que avui la tristesa, en el record de Sara, pren forma de cançó, “porque somos militantes de la vida”. Al Calaix de Música del bloc, us deixo la veu de Sara González, a “Hay todavía una canción”.
Por que cantamos
si aquí quedaron árboles y cielo,
si cada noche siempre era una ausencia
y cada despertar un desencuentro.
Usted preguntará por qué cantamos.
Cantamos porque llueve sobre el surco
y somos militantes de la vida
y porque no podemos ni queremos
dejar que la cancion se haga ceniza.
Cantamos porque el grito no es bastante
y no es bastante el llanto ni la bronca.
Cantamos porque creemos en la gente
y porque venceremos la derrota.
Cantamos porque el sol nos reconoce
y porque el campo huele a primavera
y porque en este tallo en aquel fruto
cada pregunta tiene su respuesta.
a la part superior de cada escrit
0 comments:
Publica un comentari a l'entrada