A Barcelona sí que es pot

(Article que em publica el diari ARA del 22 de maig del 2013)

 

Vivim un canvi d’època. Les pautes estructurants de la vida personal i col.lectiva ja no tornaran a ser com abans. Però el futur està en disputa. Travessem un temps fundacional amb projectes en conflicte. La resultant fixarà els elements vertebradors de les properes dècades. El procés constituent o el fem o ens el fan, no hi ha camí del mig. La coalició dominant, els agents del capitalisme financer i de la vella política n’estan impulsant (imposant) el seu: extracció de rendes de la majoria cap a l’1%;  traspàs de poder ciutadà cap als mercats; despossessió de drets i vivència del dolor en àmbits privats; precarització vital i ambiental; erosió de vincles comunitaris; lògica punitiva per suprimir -més que regular- conflictes. Però enlloc està escrit que se’n surtin. És més, hi ha prou energia i creativitat a la societat per forjar un procés constituent alternatiu. Per plantar cara i guanyar. De fet, ja està en marxa. Hi ha llavors i pràctiques transformadores. Cal estendre-les i trenar espais de confluència; cal articular-les en clau política per construir poder popular. Difícil, sí. Però hem de trobar marcs tangibles per avançar. I és aquí on l’àmbit municipal ha de jugar el rol catalitzador. Barcelona pot ser un detonant.

 

 El govern de Trias és l’expressió local del projecte dels poderosos. Es mou còmodament en el món dels lobbies però és insensible a les famílies que no poden pagar l’escola bressol o el rebut de l’aigua (ara privatitzades) o el lloguer del pis (ara sota risc de desnonament exprés). S’enrecorda del Passeig de Gràcia però s’oblida de Can Peguera. Aposta pels espais del luxe banal i margina els barris populars. És diligent amb els hotelers i indolent amb els veïns. Regala recursos públics als seus amics de partit (25 milions a Mas del conveni d’Spanair) i també als de classe (16 milions a Ecclestone per la Fórmula-1). El neoliberalisme urbà i el buidatge democràtic van de la mà. Privatitzen la ciutat i privatitzen la política. Neguen a la gent el dret a decidir la seva quotidianitat. Però hi ha quelcom que no han aconseguit: la resignació de la gent i dels barris. La indignació ha arrelat a la ciutat, el compromís creatiu també. El classisme i les idees insolidàries no són hegemòniques al carrer. La majoria comparteix valors de fraternitat. Hi ha un entramat social que ja està forjant la nova Barcelona.

Emergeix d’una banda un mosaic mobilitzador format per plataformes de barri, les marees, la PAH, el 15M i les assemblees socials, el moviment veïnal, l’ecologisme i els sindicats de classe. D’altra banda, un mosaic de pràctiques alternatives impulsades per l’economia solidària, els plans comunitaris, els ateneus populars, les cooperatives de consum ecològic, la comunitat educativa o les xarxes d’intercanvi solidari. És la Barcelona que es rebel.la i té confiança en la capacitat col.lectiva per fer possible la revolta. Sorgeix sobre aquesta base un repte doble. La política democràtica del segle XXI no tindrà en l’acció institucional l’espai únic ni principal de transformació. Només podrem superar el model neoliberal si socialitzem la política. A Barcelona, per tant, només podrem derrotar la ciutat excloent si fem confluir lluites i alternatives socials; i si dotem aquestes de dimensió política. Confluència per enfortir el canvi de consciències; aliança política per fer possible el canvi de model.

El nou temps demana solidesa i audàcia. A Barcelona es donen les condicions per obrir el procés. Ciutadania, moviments, xarxes, plataformes i partits d’esquerra transformadora compartim moltes coses: valors, indignació, esperança i marcs d’acció als barris. Necessitem compartir també un espai ampli i unitari d’alternativa. Una nova aliança social i política que connecti lluites i propostes, que convoqui aspiracions diverses i totes les il.lusions, amb un relat compartit. Un projecte escrit per la ciutadania. Hem de fer-ho bé, però no podem esperar. Hem de començar a fer-ho ja, abans que tanquin el proper centre social i obrin el proper hotel de luxe, abans que privatitzin la propera escola bressol o eliminin el proper bus de barri, abans que acabin de repartir-se el negoci de l’aigua, o que permetin un altre desnonament. Es tracta de disputar el futur amb voluntat de guanyar-lo. Per retornar la ciutat a la gent i la dignitat als barris. Per construir la Barcelona del bé comú, i erigir-la en símbol del canvi d’hegemonia, del nou país i la nova política.