Martí i Pol, poesia del poble

         La Blava, fàbrica de Roda de Ter on va treballar Martí i Pol

Miquel Martí i Pol ha estat sens dubte el poeta del poble. Avui, a 10 anys de la seva mort, la seva poesia continua essent un gran patrimoni popular. Poesia cívica, de classe, nacional, ètica. Dos apunts. El primer em porta a finals dels anys 70 i principis dels 80. Temps, per mi, d’adolescència: de descoberta, d’amor i lluita. Anys inexplicables sense “Estimada Marta”, sense “La fàbrica” o sense “L’àmbit de tots els àmbits”. Recordo tardes d’Institut i de mani; d’activisme i de complicitats, tot sovint travessades per versos del poeta de Roda, que posaven paraules i emotivitat a allò que fèiem. Recordo també un disc de Ramon Muntaner, “Presagi”, amb cançons basades en poemes de Martí i Pol. Versos i músiques que dibuixaven la banda sonora de molts capvespres d’amistat. Amb un “Si fossis terra” inoblidable, que us deixo al calaix de música del Bloc. I un segon apunt, molt més recent. Martí i Pol va fer de la seva poesia un terreny de diàleg moral amb la seva condició física, amb el desenvolupament de l’esclerosi múltiple. La seva creixent fragilitat s’anava convertint en força poètica. Sense defugir la fragilitat. Fent-la el terreny d’una renovada aposta vital, fins els seus últims poemes. Al “Llibre de les solituds” i a “Després de tot” s’hi expressa amb un grau de nuesa formal i de bellesa extraordinari: “ho deixo tot, però estreno claror”, “m’enriqueixo de mi mateix i del que no viuré”, “després de tot, encara queda espai per repensar la vida”. I espai de vida per rellegir Martí i Pol.

       

Si els anys viscuts t'aquieten el gest
o llegint aquests mots sents una vaga
malenconia que no saps d'on ve,
tal volta ets en camí de fer de cada
silenci un arbre ple de melodies
i de cada neguit una esperança.
Sigues tenaç, que la lluita és molt dura.

Terra -no somnis- i també
mar immensa: coses tangibles.
Deixa que el vell prodigi
de viure es realitzi cada dia
tan plenament en tu
que ets sentis sempre
generosament nova, dignament lliure.
A cau d'orella repetim les mateixes
clares paraules. Torna la vida
i torna la dignitat, la força.

Reconduïm-la a poc a poc la vida,
a poc a poc i amb molta confiança,
no pas pels vells topants ni per dreceres
grandiloqüents, sinó pel discretíssim
camí del fer i desfer de cada dia.
Reconduïm-la amb dubtes i projectes,
i amb turpituds, anhels i defallences;
humanament, entre brogit i angoixes,
pel gorg dels anys que ens correspon de viure.

En solitud, però no solitaris,
reconduïm-la la vida, amb la certesa
que cap esforç no cau en terra eixorca.
Dia vindrà que algú beurà a mans plenes
l'aigua de llum que brolli de les pedres
d'aquest temps nou que ara esculpim nosaltres.