Article publicat a Crític (octubre del 2024) https://www.elcritic.cat/opinio/ricard-goma/mes-enlla-de-eix-dretaesquerra-noves-cartografies-politiques-217369

Hem deixat enrere els paràmetres que van vertebrar la societat industrial, tant ‘l’esperit del 45’ (el de la pel·lícula de Ken Loach) com les seves impugnacions neoliberals. No té sentit seguir estirant els marcs interpretatius -les claus ideològiques- construides al segle XX. El temps nou que vivim es va dibuixant en territoris intersticials, entre -i més enllà de- les dinàmiques recents de crisi i d’emergència (climàtica, habitacional…). S’han desplegat les grans transicions de canvi d’època. Es van teixint les coordenades d’una nova era que anem desxifrant a cop d’incerteses radicals, tecnologies disruptives, fragilitats vitals, complexitats socials i riscos ambientals inèdits. És ben clar que tot això es trasllada a l’àmbit de la política, i s’expressa amb força en el seu conjunt d’esferes. Impacta sobre arquitectures institucionals anacròniques; genera noves lògiques d’acció col·lectiva; provoca un desencaix de fons entre les polítiques públiques clàssiques i la cartografia actual de bretxes i valors. Hi ha una esfera de la política democràtica on els efectes del canvi d’època alteren el paisatge d’una forma especialment intensa: els eixos que estructuren els conflictes es diversifiquen; i els actors que les protagonitzen incorporen relats i pràctiques sense precedents. Estirem el fil. 

Al llarg del segle passat, l’expressió política del conflicte social es va articular en l’eix tradicional dreta/esquerra.  Una tensió ideològica de naturalesa unidimensional a l’entorn de les condicions materials de vida i la seva desigual distribució entre classes. El contracte de benestar del segle XX -i les seves disputes- es van escriure amb la gramàtica de l’antagonisme capital-treball. En canvi, les relacions de gènere i afectives, l’organització de les cures, les discriminacions socioculturals, o l’habitabilitat del planeta van quedar bàsicament inalterades.  I amb una presència molt feble o inexistent en els marcs ideològics i d’acció col·lectiva de l’esquerra clàssica. Però el canvi d’època ho sacseja tot. L’erosió de velles identitats i la irrupció de mapes d’heterogeneïtat quotidiana en múltiples vessants (origen, gènere, cicles de vida, models de llar…) va creant noves subjectivitats, valors i narratives. Esclata el procés d’individualització; però es van forjant, també, noves capacitats d’agència. El conflicte social (lluny de diluir-se en cap utopia de posmodernitat) adopta un format multidimensional, amb eixos emergents que interseccionen. 

La tensió dreta/esquerra persisteix en el terreny de les fractures materials. Ho fa, tanmateix, en termes redefinits. La reproducció intergeneracional i heredada de la desigualtat, la transició digital i la financiarització global connectada al mercat immobiliari -els habitatges com a actius financers per especular- esdevenen els elements més nítidament constitutius del capitalisme del segle XXI. En aquest context, la impugnació dretana de la igualtat roman activa, reorientada ara a blindar privilegis, lògiques rendistes  i processos de despossessió. En l’espai ideològic de l’esquerra -més enllà de nostalgies obreristes i ‘solucions’ estatistes- es van obrint pas pràctiques d’articulació d’economies democràtiques i comunals, així com propostes d’innovació de drets socials (renda bàsica, habitatge, cures...). A partir d’aquí, el ventall d’eixos i d’actors s’amplia. Al llarg dels últims anys, la ciència política ha anat explorant el que es coneix com la dimensió ‘gal-tan’. Un eix que travessa el binomi dreta/esquerra i que ubica en un pol l’espai ‘green-alternative-libertarian’ (gal) i en l’altre extrem el ‘traditional-autohoritarian-nationalist’ (tan). Treballant sobre aquesta lògica, però reprenent la perspectiva de les grans transicions, es fa possible connectar els conflictes emergents a les dimensions política, ecològica i sociocultural  del canvi d’època

En la dimensió política sorgeix, en clau reaccionària, un autoritarisme posdemocràtic que impulsa dinàmiques de concentració de poder i de reformulació autocràtica de les regles institucionals del joc. Des d’una lògica alternativa, els processos d’innovació democràtica aposten per articular la millora de la representació amb lògiques participatives, amb coproducció de polítiques i estructures públic-comunitàries (eix autocràcia/democràcia). En la dimensió ecològica s’atrinxeren formes diverses de negacionisme climàtic -en el relat i/o en la praxi- orientades a la defensa d’esquemes i infraestructures pròpies de l’era fòssil. Però es tracen també nous paradigmes, situant la transició ecosocial i el green new deal com a clau de volta de transformació (eix gris/verd). En la dimensió sociocultural cristal·litzen dues clivelles. Es recuperen, en primer lloc, estratègies d’enduriment de fronteres -estat fortalesa- amb components de racisme i islamofòbia: son pràctiques i narratives vinculades a models de nacionalpopulisme, reticents a processos de sobiranies compartides. Enfront a això, s’obren pas perspectives que situen l’acollida, la diversitat i la federalització d’Europa en el centre del projecte col·lectiu (eix tancar/obrir). Apareixen, en segon lloc, reaccions cap a refugis de conservadurisme moral, expressats en termes de masclisme, homofòbia i transexclusió. Es declinen, en sentit contrari, propostes que situen els drets feministes i LGTBIQ+ com a vertebradors de noves gramàtiques de futur (eix tradició/autonomia).

La configuració d’aquest terreny d’eixos múltiples reflecteix dinàmiques recents. En el conjunt de societats democràtiques, al llarg de les últimes dècades, s’ha anat desplegant un cicle d’avenços -desiguals però rellevants- en polítiques verdes, multiculturalitat, lleis d’igualtat i autodeterminació de gènere. Conquestes impulsades i sostingudes per un camp d’acció col·lectiva on l’objectiu d’igualtat econòmica s’ha articulat a la cura de la democràcia, i a l’aposta per les dimensions ecològica i cultural de la justícia social. Un context on, tanmateix, les retòriques de la intransigència (Hirschman) s’han tornat a activar. L’actual onada reaccionària prioritza la construcció de significats i repertoris d’acció orientats a la restauració d’ordres tradicionals: jerarquies, autoritat i punitivisme; mobilitats motoritzades; imaginaris d’homogeneïtat anticosmopolita; marcs nacional-conservadors (de Putin a Bolsonaro passant per Le Pen). I ho fa, en les seves expressions més nítides, des de gramàtiques d’odi que travessen el conjunt de dimensions: ecofòbia, islamofòbia, transfòbia (de Trump a Orban, passant per l’AfD i la BSW a Alemanya). L’agenda socioeconòmica, que va operar en clau privatitzadora com a referent ideològic del cicle neoliberal, es manté ara en el terreny programàtic, però s’afebleix com a bandera política (potser amb l’excepció de Milei a Argentina).  

Les cartografies del conflicte, en síntesi, s’alteren en context de canvi d’època; a) guanyen complexitat, més enllà de l’eix clàssic dreta/esquerra; b) es forcen costures democràtiques, des de processos d’autocratització i retòriques/polítiques d’odi  com a doble motor de la (nova) lògica reaccionària; c) cristal·litzen interseccions: els marcs verds i feministes, per exemple, tendeixen a ser més transversals; o l’agenda cultural neoconservadora és assumida per espais diversos del mapa ideològic clàssic, a dreta i esquerra. La correlació de forces dibuixa geografies en tensió. El règim de guerra -la invasió d’Ucraïna, el genocidi a Palestina...- i la centralitat política dels estats juguen a favor de dinàmiques d’involució. L’agenda progressista, en canvi, explora i transita molt millor camins de futur en l’esfera de la política i les pràctiques de proximitat, del (nou) municipalisme. Allà on es palpen de manera quotidiana mixtures i vincles, allà on es despleguen gramàtiques feministes i de vida, enfront la construcció partidista i mediàtica d’odis i pors. Això, però, requereix reflexions més acurades. Queda pendent. 

Article publicat a Catalunya Metropolitana (octubre 2024) https://catalunyametropolitana.cat/els-40-anys-de-linstitut-metropoli-recerca-urbana-per-transformar/

Aquesta setmana hem celebrat els 40 anys de l’Institut Metròpoli. El 18 d’octubre del 1984, l’alcalde Pasqual Maragall presidia l’acte de naixement de l’Institut d’Estudis Metropolitans de Barcelona (l’acompanyaven Antoni Serra Ramoneda, rector de l’Autònoma i Josep M. Figueras, president de la Cambra). Maragall també presidia, llavors,  la corporació metropolitana. Cinc anys abans havia defensat la seva tesi doctoral d’economia urbana, sobre els preus del sòl, a la Universitat Autònoma. Les bases del que avui és l’Institut Metròpoli estaven posades. Al llarg de quatre dècades, el projecte de ‘recerca urbana per transformar’ ha anat acompanyant, de forma sostinguda, els canvis en l’àmbit metropolità. 

La metròpoli: quatre dècades de canvis, un present de reptes

Tornem breument al 84. Feia una dècada que l’àrea metropolitana explorava ja camins de governança; s’havia complert el primer mandat de municipalisme democràtic (amb majories d’esquerres i alcaldies de referència, com la de Toni Farrés a Sabadell); les ciutats creuaven una crisi dura, que desmantellava els seus teixits industrials; les fractures socials tot just es començaven a cosir. Els barris acumulaven anys de lluites i de construcció de vincles: poc abans Manuel Vital havia pujat el 47 a Torre Baró; poc després les dones del Pomar a Badalona segrestaven 14 autobusos; amb el Pla Popular, Xavier Valls i el veïnat empenyien Santa Coloma de suburbi a ciutat; Custodia Moreno i moltes altres dones transformaven el Carmel. 

La metròpoli no ha deixat de bategar. Han estat 40 anys, en què s’han desplegat canvis demogràfics, cicles migratoris, transició digital, emergència climàtica, noves vulnerabilitats… I també eines de planejament, polítiques públiques i pràctiques comunitàries que han promogut nous equilibris territorials i millores en prosperitat, cohesió i sostenibilitat. Quatre dècades amb marcs inestables de governança metropolitana: amb etapes complicades, sense els instruments de poder democràtic i territorial necessaris; i amb etapes també de reconstrucció institucional i formulació de projectes estratègics. Al llarg d’aquests anys, la metròpoli ha anat superant l’esquema de jerarquia entre Barcelona i corones crescudes amb lògica de perifèria. 

El 2024, la ciutat metropolitana és un entramat de barris i municipis que han forjat projectes i identitats col·lectives, que han dotat l’àrea d’una estructura policèntrica. La metròpoli de Barcelona és avui el marc de quotidianitat, alhora vibrant i fràgil, de cinc milions de persones i centenars de comunitats diverses; un mosaic d’entorns d’alt valor ecològic; un espai de creativitat i innovació. Tenim un territori dinàmic, però amb fractures urbanes persistents i nous eixos de vulnerabilitat. Tenim una metròpoli amb transicions ecològiques i demogràfiques en marxa, però amb esquemes socials i econòmics encara poc sostenibles. Tenim institucions i arquitectures de governança, però sense vincles directes de representació ciutadana.   

D’esquerra a dreta: Javier Lafuente rector UAB, Raquel Gil regidora promocio economica i treball del ajuntament de Barcelona, Ricard Gomà director Institut Metropoli

En aquest context, les xifres són indefugibles: ens ajuden a objectivar percepcions i a evidenciar tendències. Des de fa uns anys, l’Institut elabora ‘La metròpoli en 100 indicadors’ (hi pots accedir des d’aquesta mateixa web del Catalunya Metropolitana), una publicació anual on es decanten variables clau, en múltiples dimensions. Voldria destacar-ne cinc. En primer lloc, la metròpoli del 2024 ha respost a la pandèmia i a la crisi amb dinamisme i fortalesa, amb unes xifres d’ocupació en màxims històrics: 1,9 milions de persones treballen al territori de l’àrea (+ del 50% en un municipi diferent del de residència). La temporalitat, alhora, s’ha reduït de forma substancial. En segon lloc, un altre màxim -ara ben preocupant-: el lloguer enfilat per sobre dels 1.000€ a l’àrea metropolitana, i a la ratlla dels 1.150€ a Barcelona: nivells mitjans que absorbeixen gairebé el 100% del salari mínim. És socialment insostenible. En tercer lloc, les desigualtats urbanes, socials i climàtiques s’entrellacen. Ho fan, per exemple, en els barris més vulnerables, o en les llars amb pobresa infantil i energètica, de forma encara persistent. Tenim, en quart lloc, una mobilitat metropolitana que creix i avança, alhora, en quotes relatives de sostenibilitat. El transport públic i la mobilitat activa guanyen pes. L’ús del vehicle privat, així i tot, se situa, encara avui, per sobre del transport públic. Finalment, la governança i els instruments de política pública s’enforteixen: de la integració tarifària al pla de barris; del PDU al pla estratègic i l’aposta regional. Tanmateix, la capacitat de despesa municipal per habitant és molt menor allà on les necessitats són més altes. Molt camí a recórrer en clau redistributiva. 

La imatge és complexa i plena de matisos; no admet el traç gruixut. Les xifres ens parlen, però s’han de desxifrar. A l’Institut, en el marc de l’Estratègia 2024-2027 ho hem fet en forma de reptes, en relació amb els quals ens comprometem a articular estratègies de coneixement. El repte d’una metròpoli compromesa amb la transició ecològica i resilient al canvi climàtic: un horitzó de mobilitat i alimentació sostenibles; d’infraestructura verda i ciutats amb mixtura d’usos. El repte, en segon lloc, de transitar cap a economies dinàmiques, innovadores i descarbonitzades;  cap a mercats de treball amb millors salaris i menys bretxes de gènere. El repte, en tercer lloc, de construir igualtat i superar discriminacions; de treballar per reduir les dinàmiques d’exclusió dels col·lectius més vulnerables. El repte, en quart lloc, d’una metròpoli amb cohesió urbana i territorial, vincles comunitaris i seguretat residencial. Una metròpoli, per últim, vertebrada per una governança democràtica i cooperativa, amb capacitat d’articular, en clau institucional, la complexitat del territori metropolità.

L’Institut, 40 anys de conèixer per transformar. Un projecte de futur.  

Han estat 40 anys, en què de forma, ara sí, ininterrompuda (malgrat totes les incerteses) l’Institut no ha deixat de generar i compartir un cúmul rellevant de coneixement metropolità. Ara celebrem història i projecte, memòria i aposta de futur. Quatre dècades de recerca sòlida vinculada a una metròpoli dinàmica. Són les bases que han fonamentat els dos elements clau del model. La fidelitat, d’una banda, a la construcció de camins entre coneixement i pràctica; de ponts entre el sistema universitari i les institucions; d’articular una lògica de frontissa entre l’anàlisi, les polítiques i la governança de l’àrea i la regió metropolitana. L’aposta persistent, d’altra banda, per construir un espai de coneixement interdisciplinari: un espai que no només desborda perspectives i llenguatges, sinó que els posa també en diàleg per produir sabers més rellevants. L’Institut ha estat i és un laboratori urbà de ciències socials orientat a entendre els codis de la metròpoli; i a sintonitzar-los amb propostes estratègiques de transformació.

Seu actual Institut Metropoli parc recerca UAB

Al llarg dels anys més recents, hem treballat per posar unes bases sòlides en l’abordatge dels reptes actuals: hem crescut i ens hem diversificat. L’Institut ha crescut, perquè les crisis i la pandèmia han posat de manifest que la recerca urbana i les ciències socials són imprescindibles: per analitzar complexitats emergents i per explorar respostes a situacions complexes. I s’ha diversificat per reunir mirades i desafiar fronteres: l’Institut és avui un espai d’hibridació -tant fèrtil com necessària- entre trajectòries, perfils i aproximacions diverses a la metròpoli; un espai que ha materialitzat l’aposta de sumar, en un projecte comú, l’Institut Infància i l’Observatori Metropolità de l’Habitatge. Hem recorregut aquest trajecte recentment equipats amb tres grans eines: una recerca arrelada en trajectòries sòlides; un compromís intens amb la transferència; i un espai de formació avançada: el màster Metròpoli d’estudis urbans. Un punt de partida que ens aporta confiança per construir les aportacions als nous reptes metropolitans, per caminar amb empenta cap a l’horitzó 2030. 

L’Estratègia de futur referma la triple dimensió de l’Institut: 

• En l’àmbit de recerca, avancem en l’articulació d’una sòlida infraestructura de coneixement metropolità, a través d’enquestes històriques i recents; de sistemes d’informació i la construcció de bases estadístiques i cartogràfiques. Avancem també en el desplegament del programa d’investigació aplicada, amb projectes nítidament col·laboratius, oberts a mètodes emergents i a plantejaments innovadors. I seguim alimentant, finalment, la nostra dimensió de recerca bàsica, per mitjà de la participació i el lideratge en xarxes europees i estatals; a través també de l’enfortiment de vincles amb instituts i grups de recerca universitaris. 

• En segon lloc, la transferència continuarà sent una aposta prioritària de l’Institut. El model que sostenim considera indissociable generar i compartir coneixements. I fer-ho per mitjà d’eines clau: el màxim d’obertura i transparència de dades i anàlisis; canals estables de difusió; i espais de presentació i debat públic de recerques. Avançarem també en processos de ciència ciutadana: ho estem fent en biodiversitat (a parcs i platges) i en adaptació a la calor (a escoles i barris metropolitans): perquè és en les comunitats on bateguen intel·ligències col·lectives, perquè no hi ha coneixement rigorós si no s’incorporen els sabers vivencials de la ciutadania. 

• Finalment, no deixarem d’aportar formació als reptes de la metròpoli. Estem a punt d’arrencar la vuitena edició del màster Metròpoli d’Estudis Urbans. Set edicions avui ja completades: a la ratlla de 140 estudiants, un pla d’estudis proper als programes més reconeguts d’àmbit internacional; i un excel·lent equip docent. S’obren ara nous horitzons: desenvolupar nous formats (microcredencials, aprenentatge basat en reptes…) i aprofundir la col·laboració amb altres postgraus, com estem fent ja amb el d’estudis cooperatius. 

Seguirem treballant, en síntesi, per construir confiança, com a Institut de referència. Sabem que el coneixement només és rellevant si és acadèmicament rigorós; si és col·lectiu i basat en la cooperació; si esdevé útil en termes de millora i transformació col·lectiva. L’agenda de treball de l’Institut la determina la ciutadania: a través de les universitats públiques, els governs locals i el teixit social. L’Institut Metròpoli és avui un dels millors centres europeus de recerca urbana; no hauria de renunciar a bastir un ‘palau del poble’ del coneixement. Hem situat en el centre de la celebració dels 40 anys el reconeixement a les aportacions de tothom i l’agraïment a la cadena de complicitats que han teixit els fils de continuïtat i millora del projecte. Avui l’Institut és un col·lectiu excel·lent en la dimensió professional i, encara més, humana. És el seu valor més sòlid. Ser fidels al model i a l’impuls sostingut de transformació és la millor garantia per transitar amb sentit nous camins. Seguim.