Article publicat a El Crític (19 de novembre 2027) https://www.elcritic.cat/opinio/ricard-goma/esperanca-per-disputar-el-futur-286055
La bombolla reaccionària perd força, punxada
democràticament per la ciutadania. A Nova York i a Berlin els barris alcen la
veu contra el rendisme i porten l’esquerra urbana (l’habitatge com a dret
bàsic) al govern de la ciutat; a Brasil, la insurrecció electoral de joves,
dones i classes populars fa possible l’emotiva victòria de Lula; a Sèrbia, la revolta social dels estudiants es transforma en mobilització política per posar fi a la corrupció i l’autoritarisme; als Estats Units, la
diversitat esclata en clau progressista -de Texas a Washington, de Michigan a Nou
Mèxic- davant la deshumanització trumpista. Cap d’aquestes victòries no hagués
estat possible sense l’aposta per l’esperança com a forma d’organització
social. La gent del Bronx, Kreuzberg, Novi Sad, Sao Paulo o Los Ángeles van
teixir comunitat i gramàtiques d’alegria. Mai no van donar la batalla democràtica per perduda... El futur era obert, i el van guanyar.
A casa nostra, l’ètica de l’esperança ha anat forjant al llarg dels últims anys un ampli ventall de projectes col·lectius, polítiques de proximitat, iniciatives de base, pols cooperatius i estructures populars: amb més impacte quotidià que presència mediàtica; amb més arrelament veïnal que els discursos d’odi; amb més resiliència que les estètiques de derrota. Son pràctiques realment existents que giren almenys al voltant de tres eixos: fraternitat, proximitat i democràcia.
Fraternitat. Travessem un temps d’increment de les desigualtats, amb una concentració insolent de la riquesa. Una bretxa material que s’entrellaça, de manera creixent, a l’afebliment d’espais en comú i de lligams entre diferents. Per les escletxes de la segregació i de la soledat s’escolen les condicions bàsiques per reconstruir igualtat: es fracturen els horitzons de prosperitat i es complica l’acció col·lectiva (el motor històric de les transformacions). D’aquí la gran importància de recuperar el paper central de la fraternitat. La necessitat de polítiques i de pràctiques orientades a enfortir mixtures i vincles, a forjar estructures quotidianes de solidaritat comunal com a palanques d’emancipació. S’han anat desplegant, en aquest sentit, un ampli ventall d’experiències: plans de barris, autogestió d’infraestructures socials, habitatge cooperatiu, xarxes de suport mutu, projectes d’agroecologia i sobirania alimentària, organització comunitària de les cures, economies solidàries...
Proximitat. Vivim l’era urbana, la majoria de la població ho fa a les ciutats i les dinàmiques de canvi d’època -del rendisme immobiliari als nous moviments juvenils, de les emissions de CO2 a les lluites per l’habitatge...- son totes essencialment urbanes. És a les ciutats on es disputen els gran dilemes del segle XXI: entre els barris viscuts comunitàriament o sota amenaça d’expulsió; entre la crisi climàtica o la descarbonització; entre el comú o l’individualisme; entre cartografies de vida o d’especulació. Sorgeix, en aquest escenari, una qüestió clau: s’ha enfortit el municipalisme com a motor institucional per articular sortides democràtiques i progressistes al conjunt de tensions estructurals?. La resposta és tan complexa com carregada d’esperança. Les ‘ciutats del canvi’ van esdevenir el contrapunt més valent i tangible als anys de plom de l’austeritat neoliberal. I avui el nou municipalisme emergeix com un dels principals espais alternatius a l’onada reaccionària. En termes electorals: el cicle més recent configura àmplies majories d’esquerres i ecologistes a (quasi) totes les grans ciutats europees i nordamericanes. I en termes de polítiques s’enforteixen els marcs entrellaçats de l’assequibilitat (arribar a final de mes) i de la transició verda (evitar el final del planeta). Diu Zohran Mandami: “Sempre s’ha debatut quin aspecte tindria el socialisme. Ara ho sabem: s’assembla a una ciutat que funciona per als qui l’habiten i construeixen cada dia”. La proximitat com a infraestructura d’esperança.
Democràcia. La vella política institucional ha presentat dificultats creixents per recuperar capacitats de representació, i els vells actors han vist debilitats els seus rols d’intermediació. S’han obert, a partir d’aquí, escenaris en disputa. El bloc conservador ha pivotat entre l’immobilisme, la judicialització dels conflictes polítics i l’aposta autoritària. Aquesta dinàmica d’involució, tanmateix, ha estat contestada des de múltiples pràctiques d’ampliació democràtica i construcció de poder popular. Lluny d’una pretesa apatia col·lectiva (proclamada per les veus tristes de la desesperança) s’han guanyat dinàmiques participatives i acords públic-comunitaris (ateneus cooperatius, protecció d’entorns escolars, comunitats energètiques locals...). Els moviments socials, d’altra banda, han transformat repertoris d’acció, cultures organitzatives i sentits comuns: de les vagues feministes del 8 de març a la impressionant articulació del moviment pel dret a l’habitatge (PAH, sindicalisme llogater, vaga de l’11N...). S’han assolit també impactes rellevants en polítiques públiques: drets laborals, control de lloguers, regularització de persones migrants, inversions educatives o expansió de renovables. Sí, l’acció col·lectiva, sostinguda per entramats d’esperança, ha eixamplat processos i continguts democràtics.
Tenim, en síntesi, bases comunitàries i democràtiques que construeixen, dia a dia, relacions de reciprocitat i convivència, hibridació i empatia. Tot això és el que no suporta el bloc reaccionari, s’ho voldrien carregar per aplanar el camí al seu projecte de ressentiment. Els nostres barris i viles no s’assemblen als seus odis. L’entramat d’esperances és socialment potent i crea transformacions tangibles. Però ha de tenir, també, expressió popular-electoral. El 29 de novembre no és dirimeix tan sols una possible alternança. Emergeix un possible escenari de retorn al passat, amb components de repressió cultural, negacionisme masclista i climàtic, racisme i blindatge de privilegis socials. Enfront a tot això, l’esperança -la disposició conscient i organitzada a disputar el futur- s’ha d’activar cada dia fins al 29, com van fer a Brasil i a Estats Units. Per guanyar també aquí. Per obrir nous camins de fraternitat.
a la part superior de cada escrit
0 comments:
Publica un comentari a l'entrada