Al llarg del mandat que ara s’acaba, a Barcelona s’han ampliat les desigualtats i la pobresa. Les polítiques de Trias han estat injustes: mai han combatut aquestes desigualtats; de vegades les han agreujat. L’alcalde que ha anat a Davos i a Miami a oferir la ciutat per fer negoci, ha estat insensible al dolor de la gent als barris. Les prioritats i els pressupostos de Trias han estat un compendi d’injustícies. En els terrenys social i educatiu, es poden sintetitzar en forma de decàleg. El balanç d’un govern contrari al bé comú. 

1.     Les necessitats de la gent han crescut com mai, les polítiques socials de Trias han estat tímides, inercials i molt lluny de l’ambició que calia per fer-hi front. S’ha generat un abisme entre el volum de necessitats i el nivell de les respostes. Avui segueixen havent-hi 100.000 persones a l’atur i 2-3 desnonaments diaris de famílies vulnerables. L’alcalde parla amb estadístiques, però són xifres que ja no poden amagar el patiment social, una realitat que Trias desconeix.  

2.     Trias ha aturat la inversió social de proximitat. Ha paralitzat els programes que estaven en marxa el 2011: Centres de Serveis Socials, Centres Oberts d’Infància, Casals de Gent Gran, Habitatges amb Serveis. Això sí, ha fet més de 200 milions de superàvit. Mai havíem tingut un Ajuntament tan ric i una ciutadania tan empobrida.

3.     Davant l’ampliació de les desigualtats urbanes Trias ha concentrat les inversions municipals en les avingudes del luxe i en la Fórmula-1. En canvi, ha retallat la despesa en rehabilitació d’habitatges i ha frenat en sec el desplegament de la llei de barris a Barcelona.

4.     Davant la situació d’emergència social, Trias –en el millor dels casos- ha fet simple assistencialisme. No ha estat capaç, però, de negociar amb els bancs la cessió de pisos, ni amb les companyies subministradores la fi dels talls d’aigua i energia. En el pitjor dels casos, ha pres decisions que han incrementat el patiment de la gent: privatització i pujades abusives de l’aigua (de la mà del PSC); un reglament d’habitatges d’emergència pensat i fet per donar cobertura legal a l’exclusió residencial.

5.     Trias ha mantingut/reforçat les polítiques de criminalització dels col.lectius més vulnerables: s’ha negat (de la mà del PSC i ERC) a suprimir de l’ordenança del civisme els articles que sancionen les persones sense llar; ha reforçat l’assetjament policial al carrer contra les treballadores sexuals ; i ha avalat o impulsat el desallotjament dels assentaments de Poblenou

6.     Les retallades socials de la Generalitat i de l’Estat han impactat de forma molt intensa sobre la gent i els barris vulnerables de Barcelona. Trias no s’ha plantat contra cap d’aquestes retallades. Les ha anat avalant totes. A Madrid, a més, el PP amb el suport de CiU va aprovar la reforma laboral que precaritza l’ocupació, facilita els acomiadaments i retalla l’estatut. I CiU, amb el suport de PSOE i PP, va impulsar la llei del desnonament exprés.

7.     El govern municipal no ha planificat, construït i posat en marxa CAP nova escola bressol pública: més de 5.400 famílies n’han quedat excloses.  Trias a més ha pres decisions per desmantellar el model 0-3 de Barcelona: increment de les ràtios, retallada dels suports educatius, privatització de la gestió i increment de tarifes. A més, va donar un cop de porta autoritari a la Iniciativa Ciutadana del 0-3, impedint  inclús la seva tramitació.

8.     CiU ha impulsat la degradació de l’escola pública a Barcelona, amb polítiques de retallades educatives i de retrocés en el model de qualitat: entre 2011 i 2015, tenim 600 mestres menys per 3.000 alumnes més; la sisena hora suprimida al 90% de les escoles; una tercera part de les aules per sobre de la ràtio 25 a primària i 30 a secundària; i aplicació de la Llei Wert, contra la FAPAC i la xarxa d’escoles insubmisses. Es dificulta l’atenció a la diversitat i l’escola inclusiva.

9.     Davant el sorgiment de riscos de malnutrició infantil, CiU ha retallat els recursos per beques-menjador (mentre blindava els diners dels concerts amb escoles elitistes). A Barcelona, per sobre de 4.000 famílies han quedat excloses de beques-menjador davant la negativa de Trias a revisar els barems d’accés. S’han retallat o suprimit els principals programes de suport a les famílies i les AMPAs (ajuts per materials, reutilització llibres, acollida…)

10.           CiU ha pres decisions per afeblir el model d’educació de proximitat a Barcelona. Ha ampliat les àrees territorials de matriculació i ha aplicat un nou barem d’accés que discrimina de forma objectiva les famílies nouvingudes. Avui hi ha barris on les famílies no tenen garantida una plaça pública de proximitat, fet que s’agreuja a secundària. No es preveuen les inversions suficients en centres educatius per solucionar-ho.

ICV-EUiA, al llarg de tot el mandat, hem enfrontat i denunciat aquestes polítiques. PSC i ERC, avalant el PAM i els pressupostos, han contribuït a fer-les possibles. Alhora, ICV-EUIA hem construït i presentat alternatives a totes elles. CiU i PP han derrotat totes les alternatives. CiU i PP han segellat un pacte de ferro contra el bé comú. PSC i ERC han fet de crosses de Trias; han rescatat un alcalde en minoria. ICV-EUiA hem construït –amb la gent i els barris- l’alternativa a Trias. Hem fet propostes per rescatar la ciutadania, no l’alcalde. Ara, la capacitat i la voluntat de seguir construint alternatives està a Barcelona en Comú. Hem elaborat un Pla de Xoc i un Programa on el rescat dels drets bàsics, la dignitat, i la reconstrucció de la justícia social entre totes i tots, se situen com a màximes prioritats. Enfront l’alcalde de les desigualtats, guanyem la Barcelona en Comú.

 

Dissabte a la tarda, la gent d’Iniciativa i d’Esquerra Unida de Barcelona ens vam trobar en un acte de reconeixement i agraïment per la feina feta. Un acte on vam aplegar també forces per tantes coses encara a fer. Veníem del dinar de la República, el que organitzen cada any els vells lluitadors per les llibertats. Compartir taula amb l’Enric Pubill o el Martí Bielsa és connectar amb una història carregada de futur. Tan plena de lluites com d’esperances. Perquè venim de lluny i tenim memòria.

A Barcelona, aquests últims quatre anys, el Grup Municipal ha fet una gran feina col.lectiva: una cadència quotidiana d’esforços i somriures. Un treball tenaç sobre fonaments sòlids forjats al llarg dels anys: una història de compromís municipal que ha deixat una empremta tangible de dignitat, a peu de carrer, barri a barri. Del 2011 ençà hem viscut un temps dur i apassionant alhora. Amb dolor social com mai; amb horitzons d’esperança també com mai.

Les conselleres i consellers d’ICV-EUiA, totes les companyes i companys del Grup, les regidores, les i els militants, han estat al costat de la gent que pateix en silenci i dels qui es mobilitzen en públic. Han trenat propostes pels drets i la dignitat de les persones senzilles. Han denunciat, una a una, les actituds classistes i les polítiques elitistes del govern Trias. No ho han fet des del despatx. Han teixit complicitats en carrers i places, practicant, sense dir-ho, una política exemplar. I el Grup Municipal ha estat un espai d’amabilitat i confiança; d’estima i afecte per la feina dels altres; de dubtes compartits; de decisions valentes. Gràcies Isabel per 12 anys colze a colze; per fer possible cada dia el valor de la pluralitat política. Dissabte a la tarda tenia moltes ganes d’expressar un agraïment profund per tot això.

 

I un altre agraïment enorme per tantes ganes de seguir, de mirar-li als ulls al futur amb atreviment. Perquè ara toca guanyar. Ho tenim a prop. És necessari posar Barcelona en mans de la gent; retornar la justícia social als barris; tenir treball i espai per viure; i aire net per respirar. Amb la gent d’ICV-EUiA tot és possible. I aportant al projecte compartit i ciutadà de la confluència encara més. Som Iniciativa; som Barcelona en Comú. Gràcies Laia per la teva aposta. Per voler entrellaçar una baula més en aquesta xarxa de lluites i somnis. I a tu Janet, perquè és impressionant el que has fet. I el futur de tot això és impensable sense tu. I Agustí, Merche i Marta per formar part d’aquest equip meravellós. Gràcies també als futurs consellers i conselleres: que el repte implica, inel.ludiblement, guanyar els carrers i forjar barris en comú. I a vosaltres, David i Montse, perquè la magnífica feina que feu és la clau de volta del nou edifici.

Jorge Riechmann té una poesia preciosa que porta per títol Acció de gràcies. Manllevo els seus versos finals, i els comparteixo amb vosaltres com a reivindicació de la lluita, l’alegria i l’agraïment: “El valor de la teva alegria no està en ella/sinó en el joiós desordre/amb què construïm hores de llibertat/de cireres, d’igualtat, de lluita política, d’amor./Però aquestes coses les sé/perquè tu existeixes./I perquè cada vegada que em mires/neixo en els teus ulls”.

 

Divendres passat vam fer l’últim plenari del mandat municipal. Els plenaris són l’espai on es produeix el debat a l’entorn de propostes i qüestions que expressen models de ciutat diferents; prioritats i valors no sempre coincidents; argumentaris en disputa. Al llarg del periode 2011-2015 n’hem fet 42. L’escenari i les formes són anacròniques, molt de vella política. Un format rígid amb temps d’intervenció estrictes, i xiulets que sonen per recordar-ho. Vots en bloc, per grups municipals, amb poquíssimes excepcions. Tractaments molt formals compatibles amb la manca de respecte personal. I exclusió de la ciutadania. A les veïnes i els veïns, a les organitzacions socials, se’ls hi reserva el paper de convidats de pedra: poden assistir de “públic”, però no intervenir, no participar. És un compendi de les prerrogatives simbòliques d’un poder polític amb forts dèficits de lògica democràtica. A la defensiva. Feia temps que tot això requeria un canvi substancial. La revolució democràtica en marxa el fa inel.ludible. Ho hem intentat. ICV-EUiA hem defensat una reforma integral de les normes de participació que fes possible l’obertura dels plenaris a la ciutadania. Hem proposat la participació directa de la ciutadania en decisions de plenari (dret a decidir sobre projectes urbanístics o inversions prioritàries, per exemple). Però sempre ens hem trobat amb la negativa del govern, de l’aliança CiU-PP, de la seva majoria recelosa a l’ampliació de la lògica democràtica. La reforma elitista de la Diagonal es decideix al Círculo Ecuestre. Després Trias i el PP la formalitzen al plenari. En un marc de democràcia real, amb deliberació i participació ciutadana directa, no hagués estat possible ni la Marina de Luxe ni el pelotazo del Deutsche Bank. El corró polític CiU-PP al plenari ho fa possible. Al servei d’especuladors: del Salamanca Group o del KKH.

Sí, es tracta del buidatge democràtic de les institucions. Però no ens hem quedat de braços creuats. Hem estat insistents. Per mitjà de moltes proposicions, treballades amb la ciutadania i els moviments socials, hem forçat debats i votacions al plenari que han resultat incòmodes al poder. Hem defensat un pla rescat social, un programa d’inversions als barris vulnerables, mesures d’emergència i estructurals contra la contaminació, o el rebuig a l’ampliació de grans superfícies comercials. Vam forçar també una votació per la creació d’una comissió especial sobre la vulneració dels drets humans al CIE. En crida nominal, un per un, regidores i regidors de CiU i PP van donar l’esquena als drets humans. Va ser una autèntica vergonya ètica. De vegades hem aconseguit obrir escletxes d’acció. Impulsats per ICV-EUiA, el plenari ha adoptat acords sobre prevenció de desnonaments i garantia de subministraments d’aigua, gas i electricitat. El govern ha hagut d’ampliar, en conseqüència, les partides d’ajuts a l’habitatge i als consums bàsics de la llar. Però s’ha plegat als interessos privats. Trias no ha tingut mai la voluntat de negociar amb bancs i companyies per aturar els desnonaments o els talls d’aigua.

Enfront d’aquesta situació, a l’últim plenari del mandat hem defensat i aconseguit l’aprovació d’una proposició de suport a la ILP contra l’emergència habitacional, impulsada per la PAH, l’Aliança contra la Pobresa Energètica i l’Observatori DESC. Ens hagués agradat que les entitats i les plataformes ho haguéssin pogut fer directament, amb veu al plenari. No era possible. Tot i així, la intervenció de la Janet Sanz va donar veu a la ciutadania. Una intervenció sincera, compromesa i brillant: de reconeixement a les lluites; d’exigència humana i democràtica a resoldre el problema; de denúncia a la passivitat dels governs de CiU i PP. La gent de l’activisme quotidià va ser present. I no van limitar-se a fer de públic silenciat. Van donar testimoni de lluita. El “sí que es pot” va sentir-se amb força continguda al saló de plens. Com a remor d’esperança. Com a preludi d’un proper plenari, després del 24 de maig, obert a la ciutadania, i amb una nova majoria política vinculada a la ciutadania.

Hem estat amb la gent. L’últim plenari n’ha deixat imatges i paraules. Les paraules de la Janet Sanz, la imatge d’una tribuna tenyida d’un verd intens. I al darrera de les paraules i el color, complicitat i lluita. Esperança i compromís per construir, ja inajornable, una Barcelona en Comú. 

                                                   Recordant i estimant la Maria José i el Benito.

Una de les principals injustícies socials és l’abisme que separa les injustícies visibles de les invisibles. Les primeres han generat alts nivells de consciència col.lectiva, i d’accés a l’agenda mobilitzadora i política. Tenen també impacte mediàtic. Les invisibles tendeixen a ser menystingudes, i la seva vivència es privatitza en espais domèstics i quotidians, lluny dels relats polítics. No per això són menys injustes. El teixit social que les articula és tenaç, lluitador i constructiu. Es desviu autogenerant condicions de suport i dignitat. Treballa per dotar-les de visibilitat, i superar així la realitat de discriminació que comporten. Per exemple, les injustícies que afecten les persones amb diversitat funcional o amb problemes de salut mental.

A Barcelona s’ha treballat molt en aquests àmbits. L’històric moviment social de la discapacitat i la més recent xarxa associativa de la malaltia mental han estat i són inclaudicables en l’esforç per construir una ciutat per tothom, una quotidianitat sense estigmes. L’Institut Municipal de Persones amb Discapacitat (IMD) s’ha erigit com un espai compartit (un exemple de democràcia participativa i codecisió) des d’on fer avançar causes justes, i convertir-les en polítiques concretes d’accessibilitat i autonomia personal. Els resultats són substancials i obren camí: vam somiar un servei municipal de Vida Independent, i el vam construir; vam somiar que les persones amb gran discapacitat física anirien a la platja i es banyarien, avui ho fan amb tots els suports públics disponibles; vam somiar que Barcelona trencaria el mur de silenci de la malaltia mental i avui Barcelona “dóna la cara, obertament“, des de Ràdio Nikòsia o des de l’Aliança Global contra l’Estigma. Són exemples, però amb càrrega emblemàtica. I queda tant per fer, per lluitar i construir !.

Fa uns dies fèiem l’últim consell rector d’aquest mandat de l’IMD. Jo recordava la Roser, la Merche, la Fidència... i veia allà l’Antonio Guillén, l’Albert Ferrer, la Mai... Persones treballadores des de la discreció i la senzilla. Lluitadores i lluitadors des d’una humanitat desbordant, desbordantment amable i compromesa. Artífexs de la revolució quotidiana. Heu cregut i heu creat un món millor. Sou la prova del somni. De la possibilitat de seguir construïnt, amb més força encara, la Barcelona en Comú.