Reinventant Barcelona des de noves propostes urbanes

Barcelona té el repte de superar la crisi construint un nou model de desenvolupament humà: amb noves maneres ecològiques de viure, relacionar-nos, moure’ns, produïr i consumir; amb ocupació de qualitat, sense exclusions. Un projecte de ciutat pensat i practicat des de les persones i la vida quotidiana, des d’una infrastructura moral teixida per valors d’igualtat, autonomia, diferències i vincles de fraternitat. Des de la nova política i la radicalitat democràtica.

Aquesta proposta de transformació té un repte central: s’ha de plasmar en clau de model urbà, de configuració en el territori, en l’espai públic. Cal traduir la Barcelona inclusiva i ecològica en una xarxa de carrers, places i barris; i també d’identitats, memòries i referents que converteixin els espais en llocs amb significat, i que generin els marcs urbans per la nova quotidianitat, per fer possible l’exercici de les llibertats, de la ciutadania activa, de la convivència intercultural.

Ha arribat el moment de fer un pas endavant. De construir un entramat de reflexions i propostes que expressin el model urbà que volem per la Barcelona d’aquesta nova dècada. A partir del convenciment que un altre urbanisme és possible, ecològic i al servei de les persones; i que cal disputar la batalla a la concepció ordenancista i securitària de l’espai públic, tot i impulsant opcions alternatives de fort contingut democràtic, comunitari i veïnal.

L’actual model urbà de Barcelona és el resultat, complex, de certes correlacions culturals, socials i polítiques de forces. El moviment veïnal i les esquerres han deixat petjades importants de transformació. Però d’altres vegades s’han imposat coalicions de poderosos i concepcions neoconservadores de llei i ordre. La nova proposta urbana ha de reivindicar el llegat d’un procés històric de pràctiques de dignificació dels barris, de creació d’equipaments, de lluita contra les desigualtats territorials. Però ha de ser capaç també de superar -en clau democràtica i d’esquerres- la lògica del mercat, de les plusvàlues i de tot tipus d’autoritarisme. I ha d’incorporar les noves dimensions de l’ecologisme urbà, de l’acció comunitària i del dret de tothom a un habitatge digne.

Haurem d’anar desplegant els continguts concrets d’aquesta proposta, a través del diàleg i l’elaboració participativa de reflexions i compromisos. Per una nova manera de pensar i practicar l’urbanisme a Barcelona, sostenible i amb perspectiva de gènere; per un nou model de configuració de l’espai públic com a àmbit convivencial, comunitari i de llibertats. Us proposo un primer conjunt obert d’idees per al debat:

• Impulsar un urbanisme superador tant de la lògica de transformació a cop de gran esdeveniment, com de la lògica mercantilista que situa l’obtenció de plusvàlues com a motor del canvi urbà. Prioritzar les escales urbanes de proximitat, les claus comunitàries i de barri. Reorientar les operacions d’ampli abast a superar les fractures urbanes existents i a combatre les desigualtats territorials, tot i redistribuint valors de centralitat en el conjunt de l’àmbit metropolità.

• Practicar l’urbanisme del diàleg i de la plena implicació veïnal i ciutadana, com a aposta d’aprofundiment democràtic i com a factor de consolidació d’un model urbà compacte, amb mixtura d’usos i funcions, i amb confluència de grups i col.lectius socials heterogenis. Protegir i preservar els teixits històrics, el patrimoni, les trames i els espais de memòria, i els referents urbans que mantenen el vincles emocionals amb el territori.

• Situar en el centre de les prioritats urbanes el reconeixement i la garantia de l’accés a l’habitatge i el manteniment de condicions dignes d’habitabilitat. Cal un salt qualitatiu cap al dret a l’habitatge per mitjà de nous instruments d’acció: una nova generació de polítiques d’habitatge, de caràcter estructural, orientades a superar el capitalisme immobiliari, i enteses com a veritables estratègies d’inclusió residencial.

• Impulsar amb força un ampli parc públic de lloguer social, el dret de superfície, els programes de lloguer just, les àrees de tanteig i retracte, les polítiques de rehabilitació i la lluita contra l’assetjament immobiliari. S’ha de poder articular l’expropiació de l’usdefruit dels habitatges buits, així com la constitució d’un registre públic d’aquests habitatges. S’ha d’impedir que els bancs facin fora de casa a persones afectades per una crisi provocada pels propis bancs.

• Apostar per un model urbà d’alta intensitat solidària, configurat per barris sensibles que generin vincles i xarxes veïnals. Enfortir plans comunitaris, bancs del temps, iniciatives d’intercanvi i bon veïnatge, ateneus populars, comunitats autofinançades i cooperatives de consum agroecològic, com a pràctiques de radicalitat democràtica quotidiana. Totes elles són, a més, eines de construcció de cohesió i convivència. D’un model de gestió de l’espai públic basat en la ciutadania activa, la densitat de relacions, la mixtura d’usos i la capacitat d’autorregulació i pacte.

• Desenvolupar un model urbà arrelat en la cultura de l’apropiació col.lectiva de l’espai públic, d’alta intensitat ciutadana, capaç de regular democràticament la complexitat urbana. Amb polítiques actives d’inclusió social, orientades a l’empoderament i l’autonomia personal, com a alternativa a la repressió policial de les situacions d’exclusió social que s’expressen en l’espai públic. Amb l’articulació de pactes de proximitat, horitzontals i inclusius, que permetin la confluència de grups socials, usos i funcions sobre l’espai. I garantia d’un exercici ple i sense restriccions dels drets i les llibertats ciutadanes en l’espai urbà. Com a alternativa a la concepció ordenancista i securitària, basada en un catàleg de prohibicions, un altre de càstigs i dosis creixents de populisme punitiu.

• Situar en el centre del nou model urbà la transició cap a la mobilitat humana i sostenible. Polítiques orientades a guanyar de forma sostinguda nous espais per als vianants: els desplaçaments a peu s’han de situar en el nucli dels processos d’intervenció sobre l’espai urbà. Polítiques per consolidar l’ús de la bicicleta com a forma generalitzada de moure’s per Barcelona. I polítiques de salt qualitatiu en la xarxa de metro i autobusos, guanyant en proximitat i eficiència. Més transport públic, sí. Cotxes i noves infrastructures viàries, no. Cal renunciar definitivament a l’anacrònic desarrollisme viari (túnels, nous vials) i apostar per una reducció dràstica de l’ús de vehicles privats.

La Barcelona humana i habitable, la ciutat de la nova quotidianitat, només serà possible arrencant l’urbanisme i l’habitatge del camp de les plusvàlues i les mercaderies, i situant-los en el territori dels drets socials i de l’ecologia; arrencant la seguretat de l’espai de les repressions i situant-la en el terreny de l’equitat, el respecte i els vincles; superant el predomini dels cotxes i de les vies que fragmenten teixits, i avançant cap a la cultura de la mobilitat amable i accessible, construida des de la mirada dels vianants, de les dones i els homes de totes les edats que fan de la ciutat un espai de convivència i construcció de relacions solidàries. En síntesi, cal articular un model urbà i d’espai públic que faci efectiu el dret a la ciutat. Entorns de quotidinanitat urbana que facin possible la ciutat on es puguin realitzar, en igualtat de condicions, tots els projectes de vida.