Sí, el govern de Xavier Trias a Barcelona privatitza i retalla. Privatitza les escoles bressol o el Port Vell. Retalla les polítiques actives d’ocupació, les inversions socials als barris o els drets de les persones més vulnerables (sense llar, treballadores sexuals) a l’espai públic. I mostra complicitat amb les privatitzacions i retallades d’Artur Mas que afecten Barcelona. Exigeix, a més, sacrificis a la majoria (increments salvatges dels preus del transport) però regala 4 milions d’euros a la Fórmula-1. Trias pren decisions al dictat de lobbies poderosos; i ell ho sap. De tot això n’hem parlat i en seguirem parlant àmpliament.

Hi ha un tema, però, sobre el que cal fer molts esforços per trencar el silenci. Tot i que ho aconseguirem. La privatització del cicle integral de l’aigua. La cursa cap a l’aigua-mercaderia, objecte de negoci per part de grans empreses; i l’allunyament progressiu de l’aigua com a dret bàsic de ciutadania. És, d’una banda, una qüestió més opaca, en la mesura que bona part de les decisions es prenen en l’àmbit metropolità. I és, d’altra banda, una qüestió on la sociovergència funciona sense grinyolar. Però farem tot el possible per superar els silencis: des del treball de confrontació institucional, i des de la participació-impuls als moviments socials (Plataforma l’Aigua és Vida). El tema és complex, però molt en síntesi, presenta els elements següents.

Artur Mas privatitza Aigües Ter-Llobregat, desmantella per tant la principal estructura pública de captació i distribució intermunicipal d’aigua. CiU i PSC posen fi a l’empresa pública de sanejament de l’aigua a l’àrea metropolitana i la integren en una nova societat mixta amb un 85% de capital privat. La provisió d’aigua a la majoria de ciutats de l’AMB inclosa Barcelona s’adjudica directament a aquesta societat, sense cap mena de licitació o concurs públic. L’empresa amb la que es realitza l’operació és AGBAR, la qual passa a controlar l’esmentat 85%. No només assoleix aquesta situació de quasi-monopoli, sinó que soluciona d’una tacada els problemes jurídics derivats de la més que probable mancança de títol concessional per gestionar l’aigua fins ara. Jugada ratllant la perfecció per AGBAR. Procés letal per les polítiques públiques d’aigua i sobretot per la ciutadania. La gestió business-friendly de l’aigua situa l’obtenció del benefici empresarial en el centre de l’estratègia. I això vol dir, d’entrada, increments salvatges de preus més enllà de qualsevol consideració social o ecològica. Els vots de CiU i PSC, aquest proper dimarts poden donar via lliure a la tercera pujada del rebut de l’aigua enguany, que al llarg dels últims dos anys s’haurà encarit per sobre del 20%. Sí, això passa en plena crisi i amb AGBAR mantenint intactes els seus beneficis, ja que repercuteix de forma sistemàtica augment de costos en preus a la ciutadania, sense assumir el més mínim sacrifici.

ICV-EUiA hem estat l’única força política que hem dit NO a la privatització de l’aigua, a Catalunya i a l’AMB; i que ens hem oposat a tots els increments sobrevinguts de preus. Ho seguirem fent. No ens doblegaran en l’àmbit institucional. I enfortirem treball i complicitats amb la Plataforma l’Aigua és Vida i els seus components, per tal de fer salts endavant qualitatius en la contestació social al desmantellament del dret a l’aigua. No fa ni cinc anys que París va completar un procés valent de remunicipalització de l’aigua. A Catalunya, El Prat, per exemple, disposa d’una gestió pública municipal de l’aigua exemplar. A Barcelona no hi renunciem. Ara diem un No ben fort a la mercantilització. En endavant haurem de traduir aquest no en formes de resposta social imaginatives; i en la construcció d’alternatives públiques i cooperatives.

Hem sabut aquesta setmana que el Premi Cervantes d’enguany ha estat per a Caballero Bonald. Indiscutible, com ho són ben poques coses. Armas Marcelo el qualificava l’altre dia com un heroi literari. Ell, en canvi, afirmava que li donaven el premi perquè “ja no n´hi ha cap altre més vell que jo”. És també un resistent de la vida: “m’he quedat sense amics, tots els que jo veia diàriament han mort”, comentava fa poc. Caballero Bonald té 86 anys, és un símbol de la generació dels 50, d’aquell grup d’escriptors (Ángel González, Barral, Valente, Claudio Rodríguez) que van ser referents de dignitat en temps de dictadura i que, malgrat tot, es van definir i van viure com a “partidaris de la felicitat”. Novel.lista social, assagista, escriptor de memòries gairebé imprescindibles (“La costumbre de vivir”, 2001), però principalment poeta.

Caballero Bonald és poesia essencial de l’amor i de la dissidència. Si és que no són la mateixa cosa: “quién sinó tú me fue enseñando a conocer las fases de la resistencia”. Amor en clau vital, sense concessions: amb alegria, dolor i desamor “para poder seguir viviendo”. I dissidència contra tots els poders. Poesia dels marges, habitant les perifèries de l’ànima i de la realitat. Versos per la desobediència. Complicitats amb el territori d’allò proscrit, “la noche es un remedo veraz de insumisión”. L’any 2007 Seix Barral va editar “Somos el tiempo que nos queda” l’antologia (1952-2005). Després Caballero Bonald encara ha publicat “La noche no tiene paredes” un poemari preciós, un cant a la llibertat des del pas dels anys. I recentment “Entreguerras” qualificat per ell mateix com la seva autobiografia poètica, un sol poema de tres mil versos que clou així: “mientras musito escribo una vez más la gran pregunta incontestable ¿eso que se adivina más allá del último confín es aún la vida?.     

Potser el llibre que sintentitza amb més força els valors i els codis de Caballero Bonald sigui “Manual de infractores” (2005). Poesia nua amb fragments de memòria, de vida travessada per l’ètica de les transgressions. D’aquest poemari, un grapat de versos per compartir, un petit homenatge a un discret heroi civil.    

La clave venturosa de la vida

Recuerdo paso a paso aquel camino
de tierra oscurecida por la lluvia, con charcos
despiadados, alambradas hirsutas
en las lindes y unos chopos sin hojas
afligiendo el paisaje.
Un lugar anodino,
difuso, apenas predecible, y sin embargo
dotado de una nítida hermosura,
no por ningún expreso ornato natural
sino porque precisamente allí, hace ya tiempo,
percibí de improviso una presencia
parecida a la plenitud, ese raudo bosquejo
que irrumpe en la memoria y se incorpora
ya para siempre a los indudables
rudimentos de la felicidad.
Sólo eso:
unos ojos pendientes de los míos,
y en ellos, descifrándose,
la clave venturosa de la vida.

Rasgos marginales

Pernocto con viandantes

inermes, con volubles

herederos de la promesa

y preferentemente, con exclaustrados y proscritos.

Nada preguntan, nada

ambicionan, apenas se les ve

cuando se acercan con taimado

ademán de conspiradores.

Descreen de las patrias y los apostolados

y es posible que sean juiciosamente adictos

al primordial honor de la ebriedad.

Sólo me traen

complicidades efusivas y una especie

de intrépida, arrogante

constancia de repudios instintivos.

A ellos les debo el digno hábito

colateral de las desobediencias.

Diumenge, la participació electoral de la ciutadania va créixer substancialment, com mai en unes eleccions al Parlament. Els vots en blanc, que havien anat creixent en eleccions anteriors, es van reduir de forma considerable. Dos bons indicadors: expressen la rellevància amb que la ciutadania va viure el procés, i la mobilització de mirades i consciències crítiques en forma de vot. Tenim la millor fotografia electoral del país real en unes eleccions nacionals.   

Primera consideració: l’intent de CiU de suprimir el conflicte social del debat democràtic, i crear una bombolla político-mediàtica, desconnectada del patiment de la gent, ha estat contestada amb força per la ciutadania. I la ciutadania l’ha derrotada: a través de la vaga general, de les lluites socials (les PAH, la marea groga, el suport a la vaga de fam a Telefònica...) i a través també del vot. Artur Mas convoca unes eleccions (en clau nacional-plebiscitària) per obtenir  la majoria absoluta –i així poder desplegar les retallades socials amb menys obstacles- i es troba que la ciutadania li retorna l’aposta amb una caiguda de 12 diputats/des i 100.000 vots menys. La dignitat d’un poble.

Segona consideració: l’intent de CiU de monopolitzar el dret a decidir, de vincular-lo en exclusiva a una força política, a un líder polític de tall mesiànic, ha estat també contestada i superada per la ciutadania. Avui el procés cap al dret a decidir és més fort perquè és més plural, perquè és patrimoni de la ciutadania i no de Mas. Avui el dret a decidir, en clau electoral, l’aguanta el creixement de l’esquerra nacional (ERC, ICV-EUiA, CUP) i el debilita la davallada de CiU. L’acord nacional i social pel dret a decidir s’hauria d’obrir pas més enllà de qualsevol nou intent monopolitzador –i afeblidor- de CiU.

ICV-EUiA ha estat la força que més nítidament ha situat el conflicte social en el centre del debat electoral, en coherència amb una trajectòria de lluita, des del carrer i des del Parlament, contra el desmantellament de l’estat de benestar. I ha defensat també el dret a decidir sense cap voluntat de protagonisme ni monopoli, situant-lo en marcs de pluralisme i implicació ciutadana. Ho deia el Joan Herrera: “defensarem el dret a decidir com els primers, i els drets socials com ningú”. Els resultats d’ICV-EUiA han estat bons, de fet, els millors mai obtinguts per la coalició: de 230.000 a gairebé 360.000, un increment de més del 50% sobre el vot del 2010. I un increment que es produeix a tot arreu: a territoris i espais sociològics ben diversos, per bé que amb més força als barris de classes populars. Un grup parlamentari paritari (6 diputades i 7 diputats), intergeneracional i amb presència de les 4 demarcacions, un grup de gent lluitadora que treballarà colze a colze amb la ciutadania i els moviments socials per construir alternatives justes al desmantellament de drets i a tota mena d’opressions i desigualtats.

A Barcelona, els resultats d’ICV-EUiA són també molt esperançadors. Un 12%, 95.000 vots, 30.000 més que el 2010, un nombre de vots tampoc mai obtingut abans per la coalició. El creixement es produeix a tot arreu: 7 districtes i 48 barris per sobre del 12%. Amb avenços molt importants a Nou Barris, Sant Martí, Sant Andreu, Horta-Guinardó i Ciutat Vella, on assolim nivells entre el 13 i el 15%. L’empenta d’ICV-EUiA situa la coalició com a segona força política a dos districtes (Ciutat Vella i Sant Martí), i per davant del PSC a 5 dels 10 districtes i a 36 barris, la meitat dels barris de la ciutat.

 La ciutadania de Barcelona ha castigat les polítiques al servei de l’1%, impulsades per Trias (20.000 vots menys de CiU). Si l’alcalde sap escoltar hauria d’imprimir un gir radical en el seu govern. Cap indici, però. ICV-EUiA hem liderat l’oposició d’esquerres a CiU a Barcelona. El creixement ens avala. És un bon punt d’inflexió cap a liderar també la construcció d’una alternativa àmplia, popular i ciutadana que planti cara a l´hegemonia política de la dreta a la ciutat. I faci possible que la majoria social inconformista de Barcelona s’expressi també en termes de majoria política alternativa. Al servei del 99%, d’una ciutat i uns barris que no es resignen i volen guanyar un present de dignitat i un futur millor, amb igualtat, ecologia i llibertat. 

Estem a punt d’iniciar la segona setmana de campanya. Al llarg de la primera, l’intent de CiU de situar el debat només en l’eix nacional i suprimir l’eix socioeconòmic ha quedat desmantellat per la força de la pròpia realitat; i per l’impuls dels moviments socials i les forces polítiques que hem lluitat per impedir-ho. D’altra banda, la força ciutadana i el suport polític al dret a decidir segueixen sent àmpliament majoritaris; les estratègies dels qui el neguen s’encallen en les seves pròpies febleses i anacronismes. L’emergència social dels desnonaments és inapel.lable. Com ho és que PP, CiU i PSOE rescaten bancs i retallen vides. La vaga general ha estat un esclat de solidaritat i d’empoderament de la majoria enfront dels poderosos. I la hostilitat de l’estat espanyol respecte els drets i el futur nacional de Catalunya segueix expressant-se des de l’amenaça i la difusió de la por. Però no en tenim de por. Sabem que el 25N tots els drets estan en joc. I sabem que volem decidir-ho tot. Volem decidir posar en marxa el futur: la construcció d’un somni quotidià de justícia i llibertats. Un societat lliure de pobresa, de desnonaments, de patiment, de centralisme, de nuclears. Un país lliure d’opressions de classe i nacionals; de persones lliures on es puguin realitzar tots els projectes de vida en condicions d’igualtat.

Aquest somni requereix mirades i espais de lluita diversos; necessita totes les esperances. En clau política, el tindrem més a tocar amb un gran resultat d’ICV-EUiA, amb un ampli i creixent suport social a les candidatures de l’esquerra verda nacional:

-Perquè som part del compromís i la mobilització ciutadana. Altres han fet de la política un espai d’opacitat, privilegis i desconnexió de la realitat. Una activitat privatitzada al servei de l’1%: la vella política dels poderosos, la de Mas, Rajoy, Zapatero, Merkel. ICV-EUiA hem estat sempre al costat de les respostes cíutadanes. Formem part de la indignació social i nacional, de les lluites populars. Estem vinculats al patiment de la gent. I és des de les injustícies i des de la capacitat d’enfrontar-les que entenem la política. Una nova política radicalment democràtica. 

-Perquè no tenim cap mena de por; tenim rebel.lia i esperança. Construir una democràcia plena, al servei de la majoria no és fàcil. Perquè la lluita de classes existeix i s’ha de guanyar. I el primer que cal és una actitud de no resignació, de rebel.lia: que la por es traslladi de la vulnerabilitat al poder. Però no és suficient. Cal també construir actituds de confiança en la capacitat popular per canviar les coses, per guanyar el futur. Amb lluita i amb creativitat hem aturat Eurovegas i hem guanyat el dret a decidir. Adelson ja ha perdut als Estats Units. El 25N els amics d’Adelson han de ser derrotats a Catalunya.      

-Perquè el nostre programa és creïble, no oportunista. ICV-EUiA hem estat amb la gent. Lluitant contra les retallades i salvant el futur del Parc Agrari i del Delta del Llobregat. Però, a més, hem estat coherents i hem portat les lluites socials al Parlament. ICV-EUiA ha fet del Parlament un espai de confrontació nítida contra les polítiques neoliberals de Mas i Rajoy. Un espai també de propostes alternatives. Per això avui quan diem pobresa 0, banca ètica i pública, no pagament del deute il.legítim, tancament de les nuclears, impost sobre la riquesa, o referèndum d’autodeterminació en la propera legislatura som creïbles. Perquè hi ha coherència amb la trajectòria. No hem estat de vacances al Parlament, hi hem lluitat. És el millor aval per esdevenir referents de l’alternativa. Més enllà de l’oportunisme d’altres.     

-Perquè no triem entre esquerra i país. Volem nació d’esquerres. Perquè no hi ha projecte nacional amb fractura social. Perquè no hi ha autonomia personal sense llibertat col.lectiva. L’emancipació social i l’alliberament nacional són les dues cares d’una mateixa realitat. És impossible fer una Catalunya justa, fent de crossa a CiU com tantes vegades fa ERC. És impossible fer una Catalunya lliure fent de crossa al PSOE com sempre fa el PSC. Ni CiU ni centralisme. Ni messianisme nacional ni establishment estatal. ICV-EUiA és l’esquerra nacional de les persones. Dret a decidir i estat propi sí, com a conquestes democràtiques al servei de la justícia, contra l’austeritat salvatge i el capitalisme financer.    

D’aquí al 25N caldrà seguir treballant, colze a colze amb la ciutadania i els moviment socials, per construir confiança a l’entorn de l’alternativa. Sobren els motius per votar ICV-EUiA. Sense cap prepotència però amb la màxima ambició. Amb humilitat, al costat de la gent que pateix i que lluita. I amb esperança. Hem d’escriure el futur del nostre país lliurement, amb lletres de justícia social, ecologia i democràcia plena. El 25N un pas endavant excepcional.