De maratons i pobresa

La pobresa, entesa com la manca de recursos econòmics per a cobrir les necessitats bàsiques, està creixent a conseqúència de la crisi i de les retallades socials. L’exclusió, entesa com la manca d’accés als mecanismes de desenvolupament humà (treball i habitatge digne, educació al llarg de tota la vida, salut, vincles afectius, xarxes comunitàries, participació política…) està també creixent en moltes de les seves dimensions. Però ni la pobresa ni l’exclusió apareixen amb la crisi. Totes dues venien de la mà d’un model de creixement desigual i insostenible; i d’unes relacions socials de jerarquia, privilegi i dominació. Sí, d’unes relacions capitalistes; i també desarrollistes, patriarcals, racistes, burocràtiques, adultocràtiques, i creadores de solituds, estigmes i marginacions.

L’acció contra la pobresa s’ha pensat i practicat des de dues perspectives clàssiques. D’una banda, la que defensa polítiques socials estructurals (salut, educació, ocupació, habitatge, pensions…) configuradores d’una ciutadania social universal; d’un estat de benestar potent, finançat per una fiscalitat directa i progressiva, i concretat en un sistema de serveis públics per tothom. D’altra banda, la que s’oposa a tot l’anterior, i defensa una societat de mercat complementada per algunes polítiques públiques de caràcter assistencial i, sobretot, per entitats socials que treballen de forma reactiva en suport de les persones i col.lectius més empobrits. Per entendre’ns, la primera correspon a l’esquerra convencial (en ella no hi caben, ni calen, les maratons de la pobresa); la segona correspon a la dreta convencial (en ella, les retallades socials públiques i la promoció de maratons de la pobresa són dues cares de la mateixa moneda).

Ara, a Catalunya estem instal.lats en aquesta segona perspectiva. La marató de TV3 és un component més del model de substitució de drets per assistència; de serveis públics per caritat. Aquesta és la concepció que la impulsa i on s’inscriu. El que no vol dir que el conjunt de persones o entitats que hi participen estiguin d’acord amb el model. Moltes entitats venen d’una llarga trajectòria de construcció de drets socials, i moltes persones ho faran orientades per valors de solidaritat.

Cal seguir lluitant contra la consolidació d’aquesta perspectiva neoliberal –la que expressen en termes polítics els governs de CiU a Barcelona i Catalunya, i del PP a l’estat espanyol- però per fer-ho, crec, hem de superar també els límits del model de benestar arrelat en la cultura predominant de l’esquerra clàssica. 

Tres límits. D’una banda, amb les polítiques socials no n’hi ha prou: cal qüestionar per la via dels fets –i no només de forma declarativa- el nucli de les relacions econòmiques i financeres predominants, amb tota la radicalitat i audàcia que calgui. D’altra banda, amb les polítiques tradicionals de benestar (salut, educació, pensions, ocupació, habitatge…) tampoc n’hi ha prou: cal situar en el nucli de l’estratègia pública la renda bàsica de ciutadania i les polítiques de proximitat (escoles bressol, atenció domiciliària, vida independent, emancipació juvenil, nous usos del temps, envelliment actiu…). Per últim, només amb polítiques públiques tampoc n’hi ha prou: cal activar valors, actituds i pràctiques de solidaritat en clau associativa i comunitària, vehiculades per entitats, xarxes i moviments de tota mena. En aquesta perspectiva: anticapitalista, de drets socials, de quotidianitat transformadora i de fraternitat associativa, fins i tot les maratons contra la pobresa poden tenir el seu lloc.