La realitat de Barcelona es pot observar i viure des d’angles molt diversos. A la ciutat passen cada dia milers de coses vinculades a la quotidianitat de la gent. Hi ha tres aspectes, però, que estan molt presents: la vulnerabilitat, la lluita i la creativitat. A Barcelona hi ha moltes persones que ho passen malament, en situació o risc d’exclusió social; moltes que no es resignen i es comprometen en dinàmiques col.lectives de defensa dels barris; i moltes que aposten per generar propostes innovadores de millora comunitària. Aquests tres elements –la vulnerabilitat, la lluita i la creativitat- s’expressen a més de forma interconnectada. Tres mostres d’aquest cap de setmana.

La vulnerabilitat. Al carrer Puigcerdà del Poblenou, en una nau industrial abandonada pels seus propietaris, viuen des de fa temps unes 300 persones en condicions socials molt dures. Tenen moltes dificultats però són gent lluitadora. Han anat teixint un conjunt de complicitats amb les entitats i la resta de veïns/es de l’entorn. Ahir al vespre a la nau hi havia alegria i consciència. Celebràvem una petita gran victòria: in extremis, però s’havia guanyat la batalla judicial contra el desallotjament. Ara caldrà seguir treballant per la inclusió social del col.lectiu, des de l’evidència que cap solució no passa per la pressió policial instada per una propietat especuladora amb el vist-i-plau d’un govern municipal llunyà i insensible.

La lluita. Dissabte al matí centenars de persones abraçàvem el Port Vell amb una cadena humana, com a expressió d’una voluntat molt ferma: la resistència enfront del projecte d’una marina per super-iots. Un grup inversor voraç, l’autoritat portuària i el govern municipal han travat un acord per expropiar-nos el Port Vell: perquè deixi de ser ciutat, per entregar-lo a l’afany de lucre i a l’obscenitat. La Barceloneta i la resta de barris de Ciutat Vella són realitats socials i urbanes fràgils, però disposades a seguir lluitant per ser respectades, pel dret al futur amb dignitat de la gent que hi viu, enfront de les dinàmiques d’expulsió que acabarien generant operacions a cavall de l’especulació i el luxe.

La creativitat. Aquest cap de setmana ha estat també d’activitats a l’entorn del projecte Recreant Cruïlles. A tota la ciutat, però a l’Eixample especialment, falta molt espai per a les persones, i sobren cotxes i espai viari. S’estan articulant alternatives tan contundents com imaginatives. Recreant Cruïlles fa de punta de llança: des de fa temps es treballen de forma participativa propostes per omplir d’usos comunitaris, i per tant de sentit, un solar buit a Consell de Cent amb Viladomat; i es treballan, alhora, propostes per crear la primera plaça-cruïlla i la primera super-illa a l’Eixample, fent realitat la utopia urbana de Cerdà i retornant la ciutat a les persones.

La dignitat de les persones vulnerables, la força dels barris que lluiten, i la creativitat dels col.lectius que persegueixen utopies quotidianes, dibuixen la realitat de la ciutat que no renuncia a l’esperança; de la Barcelona que sap que el futur no està escrit i que es pot construir cada dia amb lletres de compromís i confiança. És la Barcelona de la que em sento part: la del col.lectiu de la nau de carrer Puigcerdà, la de la Plataforma Defensem el Port Vell, la del projecte Recreant Cruïlles. La que ha de guanyar la partida a l’autoritarisme, l’especulació i els cotxes.          

Història número 1. “La imaginació és més important que el coneixement” és una de les frases més conegudes d’Einstein. Fa cinquanta anys, el físic Peter Higgs i el seu equip van proposar la idea d’un nou camp de forces i la seva partícula associada, per completar i donar sentit al Model Estàndard, que explica amb una precisió tremenda què són i com funcionen, a un nivell bàsic, totes les coses. Fa 50 anys Higgs va activar més la imaginació que els coneixements. Avui el cúmul de saviesa derivat d’aquella conjectura és brutal, fins arribar fa pocs dies a l’anunci de la trobada de la partícula de Higgs, la que explica l’origen de la massa i tanca el Model Estàndard. La partícula que ho explica quasi tot: la que parla a Déu de tú a tú; la que li disputa les funciones creadores de la realitat tangible. Han calgut 50 anys. Mig segle de lluita, tenacitat, treball quotidià. Per trobar el bosó de Higgs els equips científics han hagut d’analitzar bilions de col.lisions de protons contra protons, en el marc de LHC, una infrastructura de recerca bàsica d’una complexitat enorme. I a més el bosó no es veu: es desintegra en una fracció de trilionèsima de segon. Es veu el producte de les desintegracions: la signatura del Higgs. Al.lucinant. Mig segle també de cooperació, vincles, xarxes entre equips: el CERN –laboratori europeu de partícules on s’ha detectat el bosó- va ser una de les primeres institucions creades en el procés d’integració comunitària després de la II Guerra Mundial. Avui hi treballen milers de professionals i 20 estats aporten finançament, uns 6.000 milions d’€ d’inversió pública, només per fer possible l’accelerador de partícules (LHC). Imaginació, lluita, tenacitat, inversió pública, cooperació en peu d’igualtat… els valors de la millor Europa. Al servei de la recerca bàsica, de la comprensió del món, del progrés humà. Cap iniciativa privada, cap dinàmica competitiva de mercat no ho hagués fet possible.

Història número 2.  A partir dels anys 50 es va forjant a Europa l’avenç civilitzatori més important de la modernitat en clau sociopolítica: l’estat de benestar. L’accés a l’educació, la sanitat, les pensions, l’habitatge, el transport… en tant que drets de ciutadania, i no en funció de la renda de cadascú. Els drets laborals. A partir de 1968, aquest pacte social s’obre i s’amplia cap a les dimensions del gènere, la diversitat cultural, l’orientació sexual… cap als drets civils emergents. Sí, amb limitacions: capitalisme, patriarcat i depredació del medi resulten incompatibles amb l’aprofundiment dels drets socials, la sostenibilitat i la democràcia. Però amb molta lluita de les classes populars i dels col.lectius més vulnerables, i amb grans dosis de creativitat social, s’assoleixen a Europa, al llarg de més de mig segle, espais d’igualtat social i autonomia personal sense precedents històrics. Aquesta segona història podria “acabar” aquí. Seria un relat amb bon final, com el de la primera història. Però malauradament té un epíleg imprevist (o no tant).

Epíleg (inacabat) de la segona història. Es volen carregar l’estat de benestar, els drets laborals, els civils i els ecològics. I taponen les vies de més democràcia. S’ho estan carregant, amb autoritarisme i revenja de classe: els rics i els seus instruments polítics (partits de dretes i molts socialdemòcrates), amb la crisi –generada per ells mateixos i la seva cobdícia- com a excusa per al desmuntatge de tot. I amb la UE de les retallades i el dolor com a palanca, en contradicció a l’Europa de la ciutadania i dels pobles. El neoliberalisme, l’austeritat injusta, els privilegis dels bancs… trenquen el pacte social de l’estat de benestar i els equilibris de la vella política.

Alternativa (oberta) a aquest epíleg. L’ofensiva és sistèmica; ja no és qüestió de matisos. És qüestió de construir l’alternativa de fons. Des de la dignitat de la lluita al carrer; des de la necessitat de grans articulacions polítiques per assolir una nova hegemonia. Des de l’esperança del 15-M, d’Islàndia, de Syriza… L’horitzó de la justícia social, de la nova política democràtica. És temps de rebel.lia i creativitat. De lluita social i generositat política. I molta confiança en la capacitat col.lectiva per fer realitat els somnis. Com la comunitat científica de la primera història. Trobarem el bosó de Higgs. La clau social de la utopia democratista on tots els projectes de vida siguin possibles en peu d’igualtat, on la consciència sobre els límits del planeta faci possible una prosperitat ecològica i compartida.

Diumenge vinent es complirà el primer any de govern de CiU a Barcelona. Un govern amb ben poca vinculació emocional amb la gent que ho passa malament, amb la majoria; i un govern amb ben poca vinculació emocional amb la gent que lluita i construeix alternatives. Tres elements de balanç d’aquest primer any:

a)     un govern de l’1%

CiU (més enllà de BCN) té un projecte polític d’involució en el model de societat: influència, privilegis i riquesa intocables; drets socials i civils al mínim, aposta ambiental nul.la. I aquest projecte l’aplica a Barcelona. L’aplica no per mitjà d’un model de ciutat global i ben vertebrat, sinó per mitjà d’un degoteig que no s’atura. Un degoteig de gir a la dreta, antiecològic i autoritari.

·         CiU no prioritza l’acció contra la crisi, i exclou la lluita contra l’atur de la seva estratègia econòmica. Aposta per Eurovegas i reforma laboral, en contradicció frontal amb el model d’economia productiva i sostenible del Pla Estratègic Metropolità. No ha convocat el Pacte per l’Ocupació de Qualitat. No hi ha ni una sola política d’ocupació juvenil en les 30 mesures de BCN Creixement. I ara retalla Barcelona Activa, desmantellant les eines públiques de foment de l’ocupació 

·         Polítiques de retallades i privatització en serveis públics municipals que són pilars bàsics en la dimensió de proximitat de l’estat de benestar. Això ha passat en el transport públic (increment de tarifes i retallada de serveis); i en educació (escoles bressol, supressió de la 6ª hora, increment de ràtios…).

·         Les retallades han anat de la mà de la involució ecològica, del retorn a les velles polítiques del gris. No hi ha futur sense mobilitat sostenible. CiU en canvi ha actuat a Barcelona com l’expressió política del lobby dels cotxes. Però tampoc hi ha futur sense compromís amb la qualitat de l’aire i la protecció del clima: CiU redueix un 20% la despesa ambiental; i manté una aposta tan anacrònica i antiecològica com uns Jocs d’Hivern en una ciutat mediterrània.

·         Si l’aposta ambiental ha deixat d’existir, el model urbanístic ha començat a girar, en una direcció molt clara: es debilita l’urbanisme dels barris i es promou l’urbanisme del luxe i la banalitat. S’impulsen la marina per super-iots, el Blau Ictínea i Eurovegas; s’atura la Llei de Barris, pretenen fer marxa enrere al Pla d’Usos de Ciutat Vella, i a Can Batlló cedeixen a les exigències de benefici d’una gran immobiliària per sobre de l’interès públic.

·         CiU ha apostat per una visió autoritària sobre l’espai públic i la convivència: enduriment de l’ordenança del civisme en matèria de prostitució; manteniment de les multes a persones sense llar; rebuig al tancament del CIE; retallada de drets civils a remolc del govern de la Generalitat (web per la delació, redades als barris)

b)     un govern que ni planta cara i ni lidera

La feblesa del govern de Xavier Trias, un govern en minoria sovint derrotat en Plenari (Llei de Barris, Glòries, Blau Ictinea…) o bé a remolc del PP (ordenances fiscals i pressupost), s’ha projectat en incapacitat política cara enfora.

·         Xavier Trias no ha plantat cara a cap de les retallades de la Generalitat que han afectat la gent i els barris de Barcelona. Ha optat per silencis de complicitat. Complicitat: amb retallades del 30% en equipaments culturals o del 20% en educació; amb el tancament de serveis d’urgències sanitàries als barris; amb la retallada d’unes 50.000 prestacions socials a BCN (ajuts al lloguer, dependència moderada, RMI).  Aquesta actitud ha aplanat el camí a uns pressupostos de l’estat que maltracten la ciutat (ni un euro per als accessos ferroviaris definitus al port i a l’aeroport; retallada de 40m a l’ATM), menystenen l’autonomia local i amplien el desmantellament dels drets socials (93m menys per PAO, reducció a la meitat del Pla Concertat de SS).

·         Xavier Trias tampoc no ha liderat, ha estat incapaç de fer respectar els acords institucionals de l’Ajuntament i d’acomplir els seus propis compromisos enfront de la Generalitat i l’Estat. Cap exigència o cap resultat.

Barcelona és avui una ciutat sense veu i sense capacitat d’exigència. Amb un Alcalde i un govern que ni planten cara ni lideren la ciutat, en un entorn complicat de retallades i de menysteniment de Barcelona.

c)     un govern que fa política d’esquenes a la gent

El govern impulsa el seu projecte d’involució en el terreny social, ecològic i de les llibertats a partir d’una forma de fer política poc transparent i poc participativa. Es produeix un afebliment de la dimensió d’implicació de la ciutadania: una manera de governar de baixa intensitat democràtica.

CiU impulsa: a) una lògica de degradació dels espais de participació que li poden resultar incòmodes; b) genera espais a mida (Taula Barcelona Creixement); i c) rebutja iniciatives d’aprofundiment democràtic com acordar les inversions socials en el marc de l’Acord Ciutadà per una Barcelona Inclusiva. Les polítiques de l’1% resulten incompatibles amb la transparència i la participació: Xavier Trias permet tancar urgències sense convocar els consells de salut; imposa el canvi del model 0-3 sense el més mínim diàleg amb la comunitat educativa; suprimeix busos sense convocar els consells de barri; a Ciutat Vella és més sensible als hotelers que als veïns i les veïnes; està molt més a prop del RACC que del BACC, i ben lluny de la gent jove que no pot emancipar-se.

En síntesi, el govern de CiU és business-friendly, però no és el govern de les persones. Vehicula interessos minoritaris i poderosos, però no representa els valors i les aspiracions de la majoria; expressa un projecte polític tendent a convertir serveis en àrees de negoci, i drets en mercaderies; està més a prop de l’especulació que de l’urbanisme, dels cotxes i la contaminació que de l’ecologia i el medi ambient, del luxe i la banalitat que dels barris i les classes populars. 

Fa unes poques setmanes, Eduardo Galeano li deia a Joan Barril a Catalunya Ràdio “sueño un mundo sin jerarquías”. I li deia també “yo soy uno de esos seres despreciables que adoran el fútbol”. Galeano en estat pur, un referent de quotidianitat reflexiva. Com Mario Benedetti, amb qui va impulsar el setmanari Brecha, a Montevideo, després de l’exili; com Serrat, a qui l’esmentat setmanari va atorgar el primer premi Memoria del Fuego, fa un parell d’anys, en reconeixement al compromís amb la justícia i els drets humans.

Eduardo Galeano és un uruguaià universal; les seves paraules, les seves actituds i els seus llibres són un patrimoni sentimental i cívic, construit al llarg de dècades complicades, per a diverses generacions de gent senzilla, a Amèrica Llatina i arreu. El 1971 es publicà el seu llibre més conegut  Las venas abiertas de América Latina, un assaig històric on Galeano articula una visió alternativa, des d’abaix, sobre cinc segles de dominacions i d’esperances. Des de llavors, ha anat combinant ficció, assaig, periodisme, crònica, poesia, activisme de la paraula… amb fórmules d’expressió on tots aquests registres s’han anat connectant més i més. El libro de los abrazos i El fútbol a sol y sombra, per exemple, són dues petites joies on a través de relats àgils i intensos Galeano ens proposa una mirada sobre les relacions humanes, les emocions o les estructures de poder plena de tendresa, rebel.lia i humor.  Per mi, els seus llibres més interessants.   

Acabo de llegir l’últim, Los hijos de los días, i m’ha agradat tant o més. Eduardo Galeano escriu un calendari: 366 històries breus, una per cada dia de l’any, una per pàgina, 29 de febrer inclòs (“el día de hoy tiene la costumbre de fugarse del almanaque”…). Són relats breus que van desplegant una agenda existencialista, plena d’humanitat, de noms propis, a cavall d’èpoques; i que van forjant, també, una música de fons de valors, causes i aspiracions col.lectives. En paraules del mateix Galeano: “Todos los días tienen alguna historia que contar, que vale la pena escuchar. Yo creo, como los mayas, que somos hijos de los días, y por lo tanto estamos hechos de átomos pero también de historias. Y todos tenemos algo que contar, algo que vale la pena ser escuchado, y celebrado o perdonado. Todos tenemos voz, todos, pero ocurre que son muy pocos los que pueden ser escuchados”.  

He triat tres fragments de tres dies. Podien haver estat molts d’altres. L’1 de gener i el 12 d’octubre el calendari es tenyeix de diversitat i respecte, enfront l’etnocentrisme; el 17 d’octubre, Dia mundial contra la pobresa, el calendari ens formula una pregunta de resposta ja inevitable. 

I no m’he pogut estar, finalment, de deixar-vos un enllaç a una entrevista recent a Eduardo Galeano a TV3, on parla sobre el Barça i Messi, des de la seva condició de futbolero, i d’admirador del joc alegre i solidari del Barça. 

1 de Gener:

“Hoy no es el primer día del año para los mayas, los judíos, los árabes, los chinos y otros muchos habitantes de este mundo. La fecha fue inventada por Roma, la Roma imperial y bendecida por la Roma vaticana, y resulta más bien exagerado decir que la humanidad entera celebra este cruce de la frontera de los años. Pero eso sí, hay que reconocerlo, el tiempo es bastante amable con nosotros, sus fugaces pasajeros, y nos da permiso para creer que hoy puede ser el primero de los días, y para querer que sea alegre como los colores de una verdulería”.

12 d’octubre.

“En 1492, los nativos descubrieron que eran indios, que vivían en América, que estaban desnudos, que existía el pecado, descubrieron que debían obediencia a un rey y a una reina de otro mundo y a un dios de otro cielo, y que ese dios había inventado la culpa y el vestido, y había mandado que fuera quemado vivo quien adorara al sol y a la luna, y a la tierra y a la lluvia que la moja”

17 d’octubre

“La pobreza no estalla como las bombas, ni suena como los tiros. De los pobres, sabemos todo: en qué no trabajan, qué no comen, cuánto no pesan, cuánto no miden, qué no tienen, qué no votan, en qué no creen. Sólo nos falta saber por qué los pobres son pobres. ¿ Será porque su desnudez nos viste y su hambre nos da de comer ?

Eduardo Galeano i el Barça. 

http://www.youtube.com/watch?v=AfGl2rceSv4