Les ciutats són la matèria de molts poemes. Barcelona ha quedat atrapada entre els versos de poemaris preciosos de Gil de Biedma, Goytisolo, Margarit... Però n’hi un de recent que és especialment emocionant. Es tracta de “l’Última Oda a Barcelona” de Lluís Calvo i Jordi Valls. Són dos poetes que sostenen que “la poesia no és un gènere literari, sinó una actitud davant la vida”. Fet que s’expressa de manera nítida en el seu llibre conjunt. Tots dos van caminar plegats l’estiu del 2007, “entre carrers interminables, cerveses, suors i, sobretot, versos”. Es tracta d’un passeig poètic per una Barcelona que porta tatuatges a la pell i cicatrius a l’ànima, la que va del Fondo a Sant Cosme, passant per Torre Baró (“tira cap al nord i gira cap al somni”), Poblenou, la Model o Mercabarna. ...”la realitat és un jove amb xandall del Pryca i rasurat a l’u,/ que atura el cotxe tunejat amb la música a tot volum,/ i a crits reclama: ¿Jessi bajas? / I Jessi, com deessa suburbial, / fendint el vent amb veu furient, respon: / Bajaré cuando me salga del coño !”. La Barcelona que no surt a les postals, però que és molt més guapa que la que hi surt. Plena de vida; el territori quotidià de les batalles i els afectes de gent de tot arreu, que va teixint la nova Barcelona, que va convertint els espais en llocs. Aquí us deixo una petita mostra del poemari de Calvo i Valls.

Camí del Fondo

Pots resumir-ho tot en un sol vers:
la Terra és una llar, però no sempre t’hi esperen.
Digues que això és el món: l’has encertada.
Camí del Fondo, final de la línia 1.

El llibreter de la Catalònia no és el de Kabul,
però l’Eufrates davalla, a cops, com el Besòs
i algú arriba, cruel, de l’Orient.
Aquí pots fer la volta al món
i assajar camins sense marrada.
Però, fet i fet, no ets un galant de Bollywood:
Amitabh Bachchan és un miratge
i la cançó, aquest cop, no sona per tu.
El carrer Pirineus puja fins a Badalona
i el batec dels turons és un tatuatge
que segella els teus ulls. ¿Quines paraules
t’encalcen en les cent setanta llengües
dels qui han vingut a refundar la teva ?
La saba corre, no s’estanca pas.
i tu, Mohammed, ets el nou timbaler del Bruc,
del carrer Bruc del Fondo, aquí, a Santa Coloma.
Però també vosaltres, Xin, Rishi, Kevin,
toqueu el gran timbal: no me n’oblido.
Urdú, xinès, bengalí, romanès: nous accents, noves veus.

Quin poema escriuria, aquí, el Mestre Foix ?.
Digueu-ho clarament, caguerris de part alta.
I vosaltres, Calvo i Valls, no exerciu de pontífexs,
que un pobre poeta no és, ben bé, un poeta pobre.
Tenir vista és no perdre el món de vista,
és a dir que cadascú ha de fer el seu camí
sense mites absurds ni veus edulcorades.
Que ara tot és multicultural, multicolor i multisala.
I per això cal dir-ho tot ben clar:
el mot sempre a l’aguait, la rima ben sincera.
I a la beata del loft, que mai viuria aquí,
una estada ben llarga al pis pastera.

A Barcelona, des que el 2005 vam aprovar el Pla Municipal per a la Inclusió Social, hem incrementat un 73% els recursos destinats a polítiques actives d'inclusió; avui, més de 150.000 persones socialment vulnerables es troben incorporades en diferents tipus d'itineraris d'inclusió, vertebrats pels serveis municipals d'acció social. I ho hem fet colze a colze amb les entitats socials de la ciutat: l'Acord Ciutadà per una Barcelona Inclusiva agrupa més de 400 organitzacions socials i les 6 Xarxes d'Acció en marxa aglutinen 191 entitats. Des d'Acció Social i Ciutadania impulsem o donem suport a 55 plans i projectes comunitaris i a 39 Programes i Xarxes d'intercanvi i solidaritat. És l'expressió del nostre compromís per una Barcelona inclusiva i solidària, amb igualtat i autonomia per viure, i amb diferències i fraternitat per conviure. La crisi té conseqüències socials greus i l'impacte en forma d'agreujament de la vulnerabilitat econòmica de les persones i les famílies es fa notar a la majoria de barris de la ciutat. En el marc de les polítiques d'inclusió, des de l'octubre del 2008, hem treballat amb les entitats en l'elaboració d'un Programa d'acció contra la Pobresa (PACP). Aquesta setmana, el PACP serà presentat i debatut al Plenari Municipal, on espero que obtingui el més ampli suport polític possible.

El PACP parteix d'una constatació: entre el 2000 i el 2006 la pobresa ha crescut a Barcelona, com ho ha fet també a Catalunya i el conjunt de l'estat. En una fase de creixement, les desigualtats s'han eixamplat i més persones han quedat per sota del llindar de pobresa relativa. Les polítiques fiscals neoliberals, la desregulació laboral (precarietat i salaris baixos) i la insuficiència dels mecanismes públics de garantia de rendes (amb PNCs i PIRMIs de quanties indignes) expliquen que el creixement no s'hagi traduït en redistribució. Des de l'Ajuntament no tenim capacitats ni competències per revertir tot això, però sí per fer un pas endavant i intensificar el nostre compromís amb els més vulnerables, per mitjà de polítiques públiques més fortes orientades a prevenir i atendre situacions de pobresa.

El PACP s'estructura en 5 línies estratègiques, 20 objectius operatius i 55 accions, de les quals 29 són noves i 10 configuren un "decàleg d'accions prioritàries":

1. Sistema integral de cobertura de necessitats alimentàries
(inclou programa d’alimentació social de persones grans vulnerables).
2. Suport econòmic d’inclusió i serveis d’urgència social.
3. Sistema de suport social i formatiu a les persones en situació d’atur
4. Programa d’inclusió laboral de persones en situació de pobresa i exclusió.
5. Estratègies d’inclusió residencial:
- Habitatges d’emergència social i noves modalitats d’habitatge dotacional
- Xarxa única d’habitatges d’inclusió.
6. Ajuts i beques a famílies vulnerables per activitats socioeducatives.
7. Desplegament del programa municipal de Centres Oberts d’Infància.
8. Centre d’atenció integral a persones drogodependents en situació d’exclusió.
9. Increment d’equipaments i places d’atenció a persones sense sostre.
10.Ampliació fins a 10 Xarxes d’Acció en el marc de l’Acord Ciutadà
(inclou l’increment del nombre i dotació dels convenis d'inclusió amb entitats)

Enguany, hi destinarem a aquestes 10 prioritats més de 52,2 milions d'euros, el que implica una injecció de 15,2 milions d'euros més respecte dels 38 milions de l'any passat, és a dir, un 39,9% d'increment. Entre 2009 i 2011 destinarem més de 110 milions de despesa i 36,7 milions d'inversió. En moments difícils traduïm els valors de solidaritat en fets, i apostem per l'acció contra la pobresa. Enfront de la crisi de dretes, solucions d'esquerres que posen les persones més humils i els seus contextos vitals de vida quotidiana al bell mig dels nostres compromisos d'acció.

El dilluns passat el diari El País (pàgina 22) ens explicava que els 562 alts executius de les empreses de l’Ibex 35 van cobrar l’any 2008 de mitjana 915.000 euros. També se’ns deia que els 29 alts directius del Banc Santander van tenir uns ingressos mitjans de 4 milions d’euros per persona. I al capdamunt del rànquing, Alfredo Sáenz del Santander, Francisco González del BBVA i Ignacio Sánchez d’Iberdrola van cobrar al voltant dels 20 milions d’euros cadascú. He fet algun càlcul. Un o una mileurista hauria de teballar 65 anys per guanyar 915.000; i hauria de fer-ho durant 1.521 anys per guanyar 20 milions. Cadascuna de les 300.000 persones que viuen a Barcelona per sota del llindar de pobresa relativa, menys de 600 euros al mes, hauria de sumar els seus ingressos durant 127 anys per arribar als 915.000; i al llarg de (només) 2.780 anys per enfilar-se als 20 milions que cada directiu ha guanyat en un any (de crisi). El total que han guanyat els 562 alts executius en un any s’acosta als 515 milions d’euros; una quantitat semblant a la despesa social de l’Ajuntament de Barcelona el 2008 (547 milions d’euros), diners amb els que, per exemple, es van finançar les escoles bressol de la ciutat, es prestà teleassistència o atenció domiciliària a més de 40.000 persones, o es va fer funcionar la xarxa de biblioteques públiques. Els governs del PP van abaixar els impostos als rics, i els governs del PSOE han mantingut o accentuat aquestes baixades. I aquests alts directius són els que, en situació de crisi, surten primer amb la cantarella que cal congelar els salaris dels treballadors, reduir la despesa social o contenir les pensions públiques. És a dir, asseguts sobre milions d’euros de guanys personals demanen que mileuristes i jubilats s’estrenyin el cinturó; i que els ajuntaments retallem la despesa que ens permet millorar la vida de persones humils. I per descomptat, seguiran pressionant per aconseguir noves baixades d’impostos sobre els seus propis beneficis.

Em sembla radicalment injust. El contracte social d’un país democràtic avançat no hauria de permetre aquestes desigualtats, i la cultura política d’una societat avançada no hauria de permetre que el relat dels poderosos determinés les decisions dels governs. Combatre les desigualtats segueix essent una de les principals assignatures morals pendents. Ja no des de posicions estrictament d’esquerres, sinó des d’un punt de vista d’humanisme democràtic. És possible fer-ho, hi ha polítiques fiscals i econòmiques alternatives. Des d’ICV-EUiA hem proposat la creació d’un impost sobre la riquesa, la limitació per llei de les retribucions dels directius i l’increment de la despesa social municipal. Són propostes que apunten cap a una sortida progressista i solidària a la crisi. I cap a la cosntrucció d’una nova economia democràtica al servei de les persones. Massa sovint ens hem quedat sols –entre les forces polítiques- en aquesta lluita per la igualtat. Però estic convençut que aquest combat s’anirà obrint pas. Com diu l’eslògan de la campanya d’ICV-EUiA a les eleccions europees “crisi de dretes; solucions d’esquerres”. Entre la borsa o la vida, seguirem treballant per la vida.

Mentre estava fent l’escrit anterior he sabut que Mario Benedetti ha mort a Montevideo. Benedetti va expressar sempre la coherència entre compromís col.lectiu i actituds vitals. Va ser una persona molt discreta, senzilla i inclaudicable en el combat per la vida, per l’esperança, per totes les llibertats. I va escriure-ho en les seves poesies. Poemes de vida quotidiana, on la nostàlgia i l’optimisme; la tristesa i l’alegria; la tendresa i la força, es creuaven a les cantonades de cada vers, com passa en la vida. En els seus haikus, Benedetti ens deia: “quién lo diría/ los débiles de veras/ nunca se rinden”; o també: “en los harapos/ suele haber más historia/ que en la etiqueta”. I sobretot: “¿romperse el alma?/ ojo, para las almas/ no hay accesorios”. Avui la mort de Mario Benedetti ens ha trencat l’ànima, però la seva vida serà un referent que creixerà en moltes altres vides. Feia dos anys havia mort Luz, la dona amb la que va compartir la vida durant 60 anys; és l’única tristesa que confessava insuperable, en una poesia sublim (Epílogo). Alhora, al bell mig de la seva tristesa, Benedetti era capaç de poetitzar el conflicte social en un sonet preciós (Lucha de clases). L’amor i la lluita; la tendresa com a matèria per fabricar els somnis... Gracias por todo, Mario.


Epílogo

Antes de su final inmerecido
Luz abrió por última vez sus ojos
y su mirada fue una despedida

nunca podré olvidar
esos ojos tan míos
resumiendo una vida
dando un amor postrero
más o menos consciente
del temblor de mis manos.

De ahora en adelante
aunque comparta el tiempo con cercanos
con los míos de siempre
y pregunte y responda y hasta ría
mi alma estará sola en su guarida
con su resignación involuntaria
rodeada de memorias imborrables
e insomnios invadidos de tristeza.

y así una noche llegaré en silencio
al borde de mi último destino.

Lucha de clases

Toda lucha de clases es un nido
de problemas nada superficiales,
sea en las cumbres o en los arrabales
en la memoria como en el olvido.

Siempre hay un sueño que es más atrevido
y también otros que son mas brutales,
el corazón enfrenta esos puñales
pero no se da nunca por vencido.

En la brega entre pillos y decentes
es bastante riesgoso ser sincero,
hay sádicos de mierda y bufones

y en esta pugna de sobrevivientes
hay buena gente que se aflige, pero
en la lucha de clases no hay perdones.