Tenia dubtes sobre si calia o no aportar algun altre comentari un cop passada la visita de Benet XVI. Crec que sí, atès l’impacte que tot plegat ha tingut. Tres pinzellades. En primer lloc, és bo que hàgim obert un espai de deliberació democràtica d’idees i manifestacions a l’entorn d’aquesta visita. Potser alguns, la jerarquia catòlica i els representants de la dreta política i moral, pretenien un escenari on s’expressessin suports i se silenciessin crítiques; on la complicitat de les institucions no fos qüestionada. No ha estat així. Milers de catòlics han pogut expressar la seva adhesió a Benet XVI; les cristianes i els cristians de base han denunciat l’allunyament del Papa en relació al missatge evangèlic d’austeritat, i han reclamat una església plural i sense discriminacions internes vers les dones; milers de persones –i més de 60 entitats agrupades en la Plataforma “Jo no t’espero”- hem defensat de forma personal i col.lectiva la laïcitat, contra els privilegis de la jerarquia eclesiàstica (6.000 milions d’euros de diner públic a l’any) i contra l’ús sistemàtic d’aquests privilegis per intentar imposar al conjunt de la societat un codi moral contrari a la igualtat i als drets civils. En segon lloc, les declaracions i la homília ahir de Ratzinger han estat ben esclaridores. Ni rastre d’un missatge socialment compromès i obert als nous temps, ni rastre de l’esperit del Concili Vaticà II. S’ha expressat obertament el to pre-conciliar, anacrònic, defensiu, intransigent en relació a les realitats emergents. En tercer lloc, i això és el més rellevant, estic convençut que el discurs del Papa està socialment superat, i de forma irreversible. Barcelona i el conjunt del país configuren avui societats on totes les formes de consciència es respecten en igualtat, on el control social per part d’una confessió –de qualsevol confessió- ja no és possible, on les dones i els homes volem compartir, de forma paritària, espais familiars, afectius, laborals, públics... on les dones han guanyat el dret a decidir sobre el seu propi cos, on totes les formes de família convivim i aportem diversitat, on els matrimonis homosexuals han aconseguit reconeixement i igualtat, on la gent jove i de totes les edats sap que pot estimar-se com vulgui, i sap també que l’ús del preservatiu és un factor clau de salut i responsabilitat.

Cal seguir treballant per consolidar arquitectures de convivència des de la laïcitat, i per la superació dels privilegis materials i simbòlics encara persistents, i ja del tot inexplicables.La gent d’ICV-EUiA ens hi sentim compromesos. Hem actuat tots aquests dies amb coherència: hem estat el contrapunt a un rol institucional impropi de l’estat laïc, hem teixit complicitats amb les persones i les entitats que han fet de contrapunt social a la visita de Benet XVI. Seguirem treballant per fer de Barcelona referent d’igualtat i de drets civils, una ciutat orgullosa de totes les formes d’estimar-se i de conviure (digui el que digui el Papa de Roma).

Al Barcelona Informació d’aquest mes d’octubre, en la secció “els grups municipals opinen” faig un breu article, “Ratzinger, el rostre de la intolerància”, sobre la propera visita del Papa a Barcelona. Al llarg d’aquests últims dies, l’escrit ha suscitat tres tipus de reaccions crítiques. En primer lloc, aquelles que simplement expressen el desacord amb el fet mateix de la seva publicació al butlletí municipal; d’altra banda aquelles que, sense entrar en el nucli de les meves reflexions, apunten contra la manera d’abordar la laïcitat i el fet religiós per part d’Iniciativa; finalment, les que defugint també el tema en qüestió, aprofiten per carregar genèricament contra ICV. El to general de la majoria d’elles és força decebedor, lliscant amb molta facilitat cap a la desqualificació, sovint personal.

No vull entrar ara en cap debat general sobre el que aporta l’esquerra verda nacional a Barcelona i Catalunya. Intentem, en tot cas, bastir una proposta diferent, moderna i transformadora, que emergeix amb molta força a tota Europa. Que treballa des de la quotidianitat per la llibertat real de tothom, perquè es puguin realitzar en igualtat tots els projectes de vida, amb vincles de fraternitat i de respecte al medi ambient. I ho anem fent, al costat de moltes persones, amb avenços reals, sòlids i concrets. Amb encerts i errors. No vull tampoc reproduir cap estil desqualificador, no crec que sigui en cap cas necessari, ni aporta res al debat de les idees.

Però sí voldria precisar algunes coses en relació als dos primers elements de crítica.

- Crec que és bo i enriqueix la deliberació democràtica que s’aportin veus favorables i contràries al que representa Ratzinger. Crec que serà positiu i eixamplarà els marges de la nostra esfera pública que la ciutadania exerceixi el dret a manifestar-se i expressi elements de denúncia o de suport a Benet XVI. Jo he proposat consideracions crítiques de fons, és la meva contribució al debat. I sí, ho he fet com a cap del grup municipal d’ICV-EUiA a Barcelona; no des del rol institucional de tinent d’alcalde. En la mateixa pàgina el senyor Fernández Díaz fa un article travessat per posicions xenòfobes, els continguts del qual rebutjo radicalment –com estic segur que fa la immensa majoria de la ciutadania; defenso, tanmateix, el seu dret a expressar-les.

- I sí, les meves reflexions s’inscriuen en un marc de construcció col•lectiva. A ICV-EUiA reconeixem el valor que la diversitat de creences aporta a la societat. Respectem el fet religiós com una manera més d’expressar la dimensió espiritual de les persones. Sabem també que hi ha altres formes de viure aquesta dimensió que no passen per les creences religioses. Cap problema. No es tracta de contraposar l’ateisme a la fe religiosa; ni d’instal•lar el conflicte entre creences. Tot al contrari, a ICV-EUiA defensem la laïcitat com l’espai públic necessari on sigui possible construir ponts i relacions de convivència en la diversitat, sense imposicions derivades de cap codi religiós. Com l’espai compartit dels drets humans. Les institucions enteses com l’àmbit de la laïcitat positiva, la que frena qualsevol imposició o privilegi d’una religió; la que acull la diversitat i el pluralisme moral.

Més enllà d’això, voldria subratllar dos aspectes de fons que s’apunten a l’article.

• L’església catòlica gaudeix avui a Catalunya i a tot l’estat espanyol d’una situació de privilegi contrària als principis de la laïcitat. El 2010 ha rebut uns 6.000 milions d’euros de diner públic. Només 240 milions provenen de l’aportació del 0,7% de l’IRPF que cada ciutadà/na pot destinar a l’església catòlica (per cert, a cap altra religió). La resta és finançament de l’església amb els diners de tota la ciutadania. Ho crec injust en clau democràtica. L’església catòlica ha de tendir a autofinançar-se, com ho fan la resta de confessions. Seria un canvi rellevant cap a la laïcitat i l’aprofundiment qualitatiu de la nostra democràcia.

• D’altra banda, la doctrina fixada per la jerarquia catòlica és contrària al drets civils i, projectada sobre una societat complexa i heterogènia, esdevé generadora de riscos i situacions de prejudici, marginació i exclusió social. Ratzinger s’ha mostrat contrari a la maternitat lliure i desitjada; a la igualtat entre homes i dones; entre homosexuals i heterosexuals; entre famílies tradicionals i nous grups familiars. Contrari a col•laborar en la lluita contra el VIH/Sida per mitjà de l’únic mitjà efectiu de prevenció: l’ús del preservatiu. Ratzinger va fer la vida impossible als teòlegs de l’alliberament (Boff, Sobrino…) i acaba de comparar “l’ateisme amb la tirania nazi”. És el cap d’un estat que no és membre de l’ONU i que no ha ratificat les principals convencions de drets, ni la resolució per l’abolició de la pena de mort. Sincerament, crec que Benet XVI reflecteix, amb la seva trajectòria, la cara més anacrònica i intransigent de l’església catòlica.

Des del respecte a Ratzinger, però també des del dret a confrontar les seves posicions, els representants d’ICV-EUiA estarem al costat de les persones i col•lectius que expressaran la defensa d’una ciutat solidària, acollidora de la diversitat i impulsora dels drets civils. I seguirem treballant per construir-la. Colze a colze amb persones creients i no creients. Amb moltíssims cristians de base, la fe dels quals és motor de transformació. La Barcelona d’avui, de barris dignes i d’inclusió social, seria impensable sense persones com Mossèn Pere Relats, el germà Adrià Trescents o el Pare Manel, per posar només alguns exemples. A ells i a tot el que representen, la meva sincera devoció.