Article publicat a El País (21 Desembre 2013)

Barcelona se halla inmersa en una situación insólita, inédita: gobernada por un alcalde en franca minoría, sin apoyo social ni político suficiente y que, sin embargo, ha renunciado a recabar dichos apoyos y se acomoda abiertamente en su precariedad, aferrado a una agenda de gobierno al servicio de intereses privados minoritarios. La Barcelona del 1% tiene en el ejecutivo de Trias su mejor garante. Trias gesticula prometiendo un diálogo y una voluntad de consenso que se han demostrado inexistentes, y que se materializan sólo para sellar acuerdos con su media naranja ideológica, el PP. Repetidamente,  las dos caras de la derecha han cerrado filas sin complejos para privatizar servicios, sacralizar una austeridad injusta o hundir la inversión social en los barrios, en beneficio de gastos tan poco prioritarios y tan clasistas como la reforma del Passeig de Gràcia, la parte alta de la Diagonal o la aportación millonaria al circuito de Montmeló.

Trias encabeza, en un contexto de acuciantes necesidades sociales y crecientes desigualdades territoriales, un gobierno insensible, inoperante, y obsesionado con la promoción a toda costa de una marca Barcelona anclada peligrosamente en el monocultivo de la burbuja turística y comercial.  Al servicio de este modelo, parece que todo vale: una marina para yates de lujo en el Port Vell, equipamientos públicos a disposición de las fiestas privadas de los magnates, el patrimonio arquitectónico de Ciutat Vella servido en bandeja a la voracidad hotelera, los nombres de las estaciones de metro subastadas al mejor postor,…

Enrocado en este orden de prioridades, Trias se aísla y recurre a una filigrana jurídica como la moción de confianza para hacer prosperar el presupuesto para 2014. Un mecanismo legal, pero que evidencia la baja calidad democrática del gobierno de CiU, a quien parece no importarle gobernar con unas cuentas que habrán sido rechazadas por nueve de los diez distritos de la ciudad, y que contarán sólo con el aval de 16 de los 41 concejales del consistorio.

Y es que este no es el presupuesto que la ciudad necesita hoy. Con 110.000 personas en paro, 17 desahucios diarios, 2.900 niños y niñas en riesgo de malnutrición, y 150.000 personas afectadas por la pobreza energética, el gobierno de Barcelona debería poner sus recursos al servicio de la lucha contra la crisis, la generación de empleo y el combate de las desigualdades que amenazan con resquebrajar la cohesión social preservada durante 32 años de gobiernos plurales de izquierdas. Es incomprensible, en el contexto actual, que la inversión per cápita prevista en el distrito del Eixample iguale a la de Nou Barris, cuando les separa una desigualdad de 51 puntos en el nivel de renta. Es incomprensible que, de los 426 millones presupuestados para inversión, sólo 14 --un 3,2%-- sean para equipamientos sociales, y sólo un 1,5% para políticas de vivienda. Que el alcalde presuma además de cerrar dos ejercicios contables con un superávit acumulado de 183 millones, más que incomprensible,  es indecente.

El gobierno municipal dispone de capacidad inversora suficiente para revertir el desplome en la inversión social y retomar, donde Trias lo frenó, el despliegue de equipamientos de educación, servicios sociales, juventud, gent gran, formación profesional y cultura. Así lo hemos propuesto en el Consell Plenari, planteando un paquete de inversiones que permitiría ampliar el parque de vivienda pública de alquiler social, las políticas de rehabilitación, las actuaciones estructurales en los barrios más frágiles y el desarrollo de nuevos planes comunitarios. Así como la construcción de nuevos centros de servicios sociales, centros abiertos de infancia, escoles bressol, casales de jóvenes, fábricas de creación y bibliotecas de proximidad. No es un brindis al sol, son equipamientos planificados en programas municipales que siguen vigentes, pero que el gobierno de CiU ha preferido congelar en aras de una austeridad dogmática que permite, sin embargo, destinar 30 millones al lifting urbano del Passeig de Gràcia y de la parte alta de la Diagonal, al dictado de los lobbies del comercio de lujo y del coche. La desconexión del gobierno de Trias con las necesidades de la ciudadanía es flagrante. Está instalado en el espejismo de la marca sin modelo, de la mercantilización de Barcelona a costa de la ciudad democrática e inclusiva.

Pero otras prioridades y otras formas de hacer política son posibles y necesarias, para que no se fracture el tejido social y urbano de Barcelona, para afrontar el cambio de época desde la solidaridad y la dignidad. Queremos articular una mayoría sociopolítica alternativa, de confluencia, constituyente, para poner el gobierno de Barcelona en manos de la ciudadanía, para construir la ciudad democrática, para ganar el derecho a la ciudad. Y queremos hacerlo con rebeldía y creatividad; desde una amplia red de compromisos y confianzas mutuas. 

L’atur, la precarietat laboral, els desnonaments i les execucions hipotecàries són probablement els impactes socials més intensos de la situació de crisi que vivim. La destrucció d’ocupació combinada al caràcter excloent dels mercats immobiliaris afecta centenars de milers de persones a Barcelona i Catalunya. Són fenòmens connectats a variables econòmiques i financeres globals, sistèmiques, és veritat. Però també ho és que determinades polítiques i decisions, forjades per determinades majories parlamentàries, hi han ajudat molt. L’última reforma laboral, impulsada pel PSOE amb el suport de CiU, no ha aturat l’atur ni la precarietat; ha fet més fàcil i més barat acomiadar, i ha fet més fàcil i més barat contractar sense drets. La normativa hipotecària no preveu la dació en pagament i la llei del desnonament exprés, impulsada per CiU amb el suport del PSOE i el PP, no ha activat els lloguers, però ha fet més vulnerables els llogaters i més fràgil el dret a l’habitatge. PSOE, CiU i PP han articulat una mena de guàrdia pretoriana dels interessos de la patronal, dels bancs i de la propietat immobiliària.

Tot això té una forta dimensió local. A Barcelona, al llarg del mandat passat es van desplegar polítiques públiques per tal de lluitar contra els impactes socials de la crisi, i contra els impactes socials de les polítiques desreguladores i neoliberals. En l’àmbit laboral es va fer realitat el Pacte per l’Ocupació de Qualitat i els programes de Contractació Municipal Responsable. En l’àmbit residencial es va fer realitat la Taula d’Habitatges d’Emergències, la Xarxa d’Habitatges per la Inclusió i les prestacions econòmiques de serveis socials per al pagament del lloguer. No eren respostes amb capacitat de fer front a la dimensió global dels problemes, però van crear o consolidar més de 10.000 llocs de treball, i han llegat un parc de més de 6.000 habitatges de lloguer social a Barcelona.

I el nou govern muncipal de CiU, com ha entomat ambdós reptes ? De forma desigual: l’atur amb negligència; els desnonaments amb timidesa i contradiccions. Xavier Trias encara no ha convocat el Pacte per l’Ocupació de Qualitat, ha avalat des de la manca d’exigència la paràlisi de les polítiques de formació, i ha impulsat una pretesa taula anti-crisi amb més presència dels qui l’han creada (entitats financeres) que dels qui en reben els impactes i tenen capacitat per superar-la (economia social i verda). Pel que fa als desnonaments, Trias ha mostrat compromís amb les polítiques que venien desplegant-se, i s’ha constituït la Comissió de Desnonaments amb presència de bancs i jutges. És positiu. Però calen passes qualitatives endavant per tal de fer front a una situació social agreujada. Des de ICV-EUiA hem fet al govern municipal una proposta d’ambició i coherència concretada en 5 punts:

1. Dació en pagament i derogació del desnonament exprés
2. Mediació preceptiva amb entitats financeres i propietaris per evitar desnonaments
3. Cessió de pisos buits a la Borsa de Lloguer Social: polítiques actives i lloguer forçós
4. Pressupost 2012 per noves convocatòries d’ajuts socials al lloguer (cap retallada)
5. Increment del parc públic de lloguer social per persones en situació d’exclusió.

Caldrà que seguim treballant des de l’acció social i la institucional. Des de les pràctiques resistencials, propositives i de reallotjament impulsades per la Plataforma d’Afectats per la Hipoteca, des de les Assemblees de Barri; i des de les institucions, exigint i promovent polítiques estructurals d’inclusió residencial. Polítiques que deixin de blindar els bancs, com passa ara; i passin a blindar el dret social a l’habitatge. Han de fer-se realitat els canvis normatius; i s’han de fer nous salts endavant qualitatius en les polítiques municipals.

La setmana vinent farem a l’Ajuntament les primeres Comissions de Plenari del curs polític i del nou mandat. A Barcelona, les Comissions de Plenari no són informatives; tenen capacitat decisòria i s’hi realitza la tasca d’impuls i control del govern per part dels grups municipals. Seran per tant un espai polític rellevant on podrem debatre accions i propostes. També farem el Ple extraordinari sobre la immersió lingüística i, passada la Mercè, el primer Ple ordinari del curs. Quinze dies intensos. Per nosaltres, per ICV-EUiA, impliquen tot un repte: el de practicar i visualitzar una confrontació nítida amb les polítiques de dretes de CiU; el de generar horitzons d’esperança, des d’apostes socials, ambientals i urbanes alternatives; i, sobretot, el de fer-ho teixint relacions i complicitats amb les dinàmiques de treball i mobilització social existents a la ciutat. Tindrem, els propers dies, un fil conductor principal: la defensa de les persones i dels barris, dels serveis públics, enfront de les estratègies de retallades i desmantellament dels drets socials.

Defensarem el model d’escoles bressol públiques i de proximitat, com a espais de qualitat educativa, drets laborals, i cohesió social i territorial. Aixecarem un espai clar de resistència política, de la mà de la comunitat educativa i els barris, davant les pretensions privatitzadores de CiU. Emplaçarem el govern municipal a que posi en marxa l’elaboració participativa d’un nou Pla Municipal per a la Inclusió Social: cal mantenir i enfortir les polítiques de lluita contra l’exclusió. Polítiques municipals, sí; però també la necessitat de tirar enrrere l’indigne decret que aniquila el dret a la RMI. Impugnarem el desmuntatge de les garanties públiques en l’accés a l’habitatge que promou la llei òmnibus. Instarem Xavier Trias que defensi Barcelona defensant el Registre de Sol.licitants d’habitatge i els mecanismes de sorteig com a garantia d’equitat i transparència. Seguirem donant veu política a la qüestió dels desnonaments: el paradigma de les injustícies d’aquesta crisi. CiU ha optat per l’enduriment policial contra les famílies que no poden pagar la hipoteca. Nosaltres pel suport a les famílies, la prevenció, la mediació, la dació en pagament i la lluita de la PAH. Finalment, expressarem el nostre suport als barris que estan lluitant per salvar els seus CAPs i serveis de salut. Demanarem a l’alcalde i al seu govern, per exemple, si fan costat a la Trinitat Vella i el seu CAP d’atenció continuada; o si s’arrengleren amb tecnòcrates insensibles i el Conseller de les mútues, que propugnen deixar el CAP de Via Barcino sense atenció nocturna.

I, no oblidem-ho, com a pòrtic d’aquests quinze dies d’activisme institucional, tenim un cap de setmana ben farcit de convocatòries de carrer. Dissabte, a les 17h, a la Sagrada Família, la III Trobada d’Assemblees de Barri de Barcelona; diumenge a les 12h a la plaça Sant Jaume per dir que un futur sense nuclears passa ara per dir NO a la renovació del permís d’Ascó; i diumenge a les 19h a la plaça Catalunya la mani en defensa dels serveis públics. Temps durs, però temps també per enfortir compromisos i esperances.

Barcelona té el repte de superar la crisi construint un nou model de desenvolupament humà: amb noves maneres ecològiques de viure, relacionar-nos, moure’ns, produïr i consumir; amb ocupació de qualitat, sense exclusions. Un projecte de ciutat pensat i practicat des de les persones i la vida quotidiana, des d’una infrastructura moral teixida per valors d’igualtat, autonomia, diferències i vincles de fraternitat. Des de la nova política i la radicalitat democràtica.

Aquesta proposta de transformació té un repte central: s’ha de plasmar en clau de model urbà, de configuració en el territori, en l’espai públic. Cal traduir la Barcelona inclusiva i ecològica en una xarxa de carrers, places i barris; i també d’identitats, memòries i referents que converteixin els espais en llocs amb significat, i que generin els marcs urbans per la nova quotidianitat, per fer possible l’exercici de les llibertats, de la ciutadania activa, de la convivència intercultural.

Ha arribat el moment de fer un pas endavant. De construir un entramat de reflexions i propostes que expressin el model urbà que volem per la Barcelona d’aquesta nova dècada. A partir del convenciment que un altre urbanisme és possible, ecològic i al servei de les persones; i que cal disputar la batalla a la concepció ordenancista i securitària de l’espai públic, tot i impulsant opcions alternatives de fort contingut democràtic, comunitari i veïnal.

L’actual model urbà de Barcelona és el resultat, complex, de certes correlacions culturals, socials i polítiques de forces. El moviment veïnal i les esquerres han deixat petjades importants de transformació. Però d’altres vegades s’han imposat coalicions de poderosos i concepcions neoconservadores de llei i ordre. La nova proposta urbana ha de reivindicar el llegat d’un procés històric de pràctiques de dignificació dels barris, de creació d’equipaments, de lluita contra les desigualtats territorials. Però ha de ser capaç també de superar -en clau democràtica i d’esquerres- la lògica del mercat, de les plusvàlues i de tot tipus d’autoritarisme. I ha d’incorporar les noves dimensions de l’ecologisme urbà, de l’acció comunitària i del dret de tothom a un habitatge digne.

Haurem d’anar desplegant els continguts concrets d’aquesta proposta, a través del diàleg i l’elaboració participativa de reflexions i compromisos. Per una nova manera de pensar i practicar l’urbanisme a Barcelona, sostenible i amb perspectiva de gènere; per un nou model de configuració de l’espai públic com a àmbit convivencial, comunitari i de llibertats. Us proposo un primer conjunt obert d’idees per al debat:

• Impulsar un urbanisme superador tant de la lògica de transformació a cop de gran esdeveniment, com de la lògica mercantilista que situa l’obtenció de plusvàlues com a motor del canvi urbà. Prioritzar les escales urbanes de proximitat, les claus comunitàries i de barri. Reorientar les operacions d’ampli abast a superar les fractures urbanes existents i a combatre les desigualtats territorials, tot i redistribuint valors de centralitat en el conjunt de l’àmbit metropolità.

• Practicar l’urbanisme del diàleg i de la plena implicació veïnal i ciutadana, com a aposta d’aprofundiment democràtic i com a factor de consolidació d’un model urbà compacte, amb mixtura d’usos i funcions, i amb confluència de grups i col.lectius socials heterogenis. Protegir i preservar els teixits històrics, el patrimoni, les trames i els espais de memòria, i els referents urbans que mantenen el vincles emocionals amb el territori.

• Situar en el centre de les prioritats urbanes el reconeixement i la garantia de l’accés a l’habitatge i el manteniment de condicions dignes d’habitabilitat. Cal un salt qualitatiu cap al dret a l’habitatge per mitjà de nous instruments d’acció: una nova generació de polítiques d’habitatge, de caràcter estructural, orientades a superar el capitalisme immobiliari, i enteses com a veritables estratègies d’inclusió residencial.

• Impulsar amb força un ampli parc públic de lloguer social, el dret de superfície, els programes de lloguer just, les àrees de tanteig i retracte, les polítiques de rehabilitació i la lluita contra l’assetjament immobiliari. S’ha de poder articular l’expropiació de l’usdefruit dels habitatges buits, així com la constitució d’un registre públic d’aquests habitatges. S’ha d’impedir que els bancs facin fora de casa a persones afectades per una crisi provocada pels propis bancs.

• Apostar per un model urbà d’alta intensitat solidària, configurat per barris sensibles que generin vincles i xarxes veïnals. Enfortir plans comunitaris, bancs del temps, iniciatives d’intercanvi i bon veïnatge, ateneus populars, comunitats autofinançades i cooperatives de consum agroecològic, com a pràctiques de radicalitat democràtica quotidiana. Totes elles són, a més, eines de construcció de cohesió i convivència. D’un model de gestió de l’espai públic basat en la ciutadania activa, la densitat de relacions, la mixtura d’usos i la capacitat d’autorregulació i pacte.

• Desenvolupar un model urbà arrelat en la cultura de l’apropiació col.lectiva de l’espai públic, d’alta intensitat ciutadana, capaç de regular democràticament la complexitat urbana. Amb polítiques actives d’inclusió social, orientades a l’empoderament i l’autonomia personal, com a alternativa a la repressió policial de les situacions d’exclusió social que s’expressen en l’espai públic. Amb l’articulació de pactes de proximitat, horitzontals i inclusius, que permetin la confluència de grups socials, usos i funcions sobre l’espai. I garantia d’un exercici ple i sense restriccions dels drets i les llibertats ciutadanes en l’espai urbà. Com a alternativa a la concepció ordenancista i securitària, basada en un catàleg de prohibicions, un altre de càstigs i dosis creixents de populisme punitiu.

• Situar en el centre del nou model urbà la transició cap a la mobilitat humana i sostenible. Polítiques orientades a guanyar de forma sostinguda nous espais per als vianants: els desplaçaments a peu s’han de situar en el nucli dels processos d’intervenció sobre l’espai urbà. Polítiques per consolidar l’ús de la bicicleta com a forma generalitzada de moure’s per Barcelona. I polítiques de salt qualitatiu en la xarxa de metro i autobusos, guanyant en proximitat i eficiència. Més transport públic, sí. Cotxes i noves infrastructures viàries, no. Cal renunciar definitivament a l’anacrònic desarrollisme viari (túnels, nous vials) i apostar per una reducció dràstica de l’ús de vehicles privats.

La Barcelona humana i habitable, la ciutat de la nova quotidianitat, només serà possible arrencant l’urbanisme i l’habitatge del camp de les plusvàlues i les mercaderies, i situant-los en el territori dels drets socials i de l’ecologia; arrencant la seguretat de l’espai de les repressions i situant-la en el terreny de l’equitat, el respecte i els vincles; superant el predomini dels cotxes i de les vies que fragmenten teixits, i avançant cap a la cultura de la mobilitat amable i accessible, construida des de la mirada dels vianants, de les dones i els homes de totes les edats que fan de la ciutat un espai de convivència i construcció de relacions solidàries. En síntesi, cal articular un model urbà i d’espai públic que faci efectiu el dret a la ciutat. Entorns de quotidinanitat urbana que facin possible la ciutat on es puguin realitzar, en igualtat de condicions, tots els projectes de vida.

Anem avançant en el procés dels Diàlegs amb Barcelona. Anem construint reflexions, escoltant i intercanviant opinions, amb moltes persones vinculades al teixit social de la ciutat, per tal d’anar dibuixant compromisos de futur, articulant les idees i les pràctiques que ens facin més forts per transformar Barcelona. Fa uns dies vam fer el Diàleg d’Habitatge, una trobada amb un grup de persones que treballen a l’entorn del dret a l’habitatge digne i per tothom. Voldria destacar algunes de les idees clau que vam debatre i que han de marcar propostes i polítiques de futur.

1. L’accés a l’habitatge i el manteniment de condicions d’habitabilitat digne per tothom han de quedar no només reconeguts sinó també garantits per mitjà d’un conjunt de polítiques públiques potents. L’habitatge ha de situar-se de forma definitiva en el terreny dels drets socials i no del mercat. Les polítiques d’habitatge han de passar a ser una dimensió bàsica de l’estat de benestar i de les polítiques d’inclusió social d’àmbit local. L’habitatge ha de configurar entorns ecològics de vida quotidiana.

2. La llei del dret a l’habitatge i el nou programa municipal d’habitatge de Barcelona impliquen un salt endavant positiu en els instruments d’intervenció. Cal fer una aposta clara per desplegar el parc públic de lloguer social, el dret de superfície, els programes de lloguer just, les àrees de tanteig i retracte, i les polítiques de rehabilitació. S’ha de poder articular l’expropiació de l’usdefruit dels habitatges buits, així com la constitució d’un registre públic d’aquests habitatges.

3. Cal avançar en una veritable política pública d’inclusió residencial. És a dir, les estratègies que permetin connectar l’habitatge amb les polítiques de lluita contra l’exclusió. En aquest sentit, s’estan desplegant o s’han de posar en marxa iniciatives com: a) la taula d’habitatges d’emergència social, b) la xarxa d’habitatges d’inclusió, c) els nous habitatges dotacionals per a persones i famílies socialment vulnerables, d) el programa municipal d’ajuts al lloguer en el marc dels programes d’inclusió residencial.

4. En temps de crisi s’han d’incrementar els recursos per les polítiques d’habitatge, i garantir respostes clares a les noves situacions de dificultat. Cal prevenir i evitar els desnonaments per motius econòmics.

5. S’ha de seguir avançant en les dimensions de proximitat i de participació. La Xarxa d’Oficines d’Habitatge de Barcelona, d’àmbit de districte, s’ha de potenciar com a punt de referència integral en matèria d’habitatge. D’altra banda, cal fer del Consell de l’Habitatge Social un espai d’implicació del conjunt d’agents institucionals i socials que operen en la satisfacció de necessitats i drets d’habitatge.

Només avançarem en la construcció de la Barcelona dels drets socials per tothom si també ho fem en les polítques d’inclusió residencial. Sense habitatge digne i ecològic no hi ha nova quotidianitat. La ciutat on tots els projectes de vida siguin possibles en igualtat de condicions necessita situar l’habitatge en el centre de les seves prioritats. Des d’ICV-EUiA treballarem de valent en aquesta direcció.

A l’últim Ple de l’Ajuntament -el passat divendres 29 de maig- vam aprovar el Pla d’Habitatge de Barcelona 2009-2016. Als vots del govern (PSC i ICV-EUiA) s’hi van afegir els d’ERC. Els partits de la dreta (CiU i PP) van votar en bloc en contra del Pla. Una vegada més, les dretes voten contra una proposta d’avenç social molt important, tal com ja van fer, per exemple, amb el nou servei universal d’atenció domiciliària. No els serà fàcil d’explicar. Cal dir, d’altra banda, que el conjunt d’entitats que participen al Consell de l’Habitatge han mostrat el seu suport al Pla, el qual neix, per tant, amb un sòlid acord social.

Cal subratllar alguns aspectes del Pla 2009-2016 que són cabdals des d’una perspectiva progressista, i de clara vinculació entre l’habitatge i l’objectiu d’una ciutat més inclusiva i solidària. 1) la política pública s’estructura a partir de les necessitats socials de tres grans col.lectius: els qui necessiten accedir a un habitatge (compromís d’impuls de 24.000 nous habitatges protegits), els qui han de preservar i millorar les condicions d’habitabilitat (polítiques de rehabilitació i accions integrals als barris) i les persones socialment vulnerables en risc de perdre l’habitatge (programes de prestacions i ajuts socials al lloguer). 2) el Pla presenta elements potents d’innovació de fort contingut social, val a destacar la creació i dotació d’un fons públic de lloguer (3.000 habitatges més el 5% de tota nova promoció de lloguer no dotacional); l’aposta per l’allotjament en dret de superfície, fet que comporta el compromís municipal de no vendre sòl destinat a habitatge protegit; les estratègies de mobilització d’habitatges buits per mitjà de la borsa única de lloguer social; el programa d’ajuts per a la instal.lació d’ascensors; les polítiques contra el mobbing immobiliari; o la definició d’àrees d’exercici del dret públic de tanteig i retracte.

Més enllà dels elements anteriors, la principal novetat del pla és la voluntat d’esdevenir una veritable estratègia d’inclusió residencial, és a dir, interconnectar les polítiques d’habitatge amb les polítiques municipals d’inclusió social i acció contra la pobresa, per mitjà de programes concrets d’habitatge social adreçats a col.lectius en risc d’exclusió. Fins ara, les polítiques socials d’habitatge es focalitzaven en dos sectors de població: la gent jove i les persones grans de rendes baixes. El nou pla, d’una banda, amplia aquestes apostes, amb un nou marc de polítiques d’emancipació (renda bàsica, borsa de lloguer i més de 1.500 nous habitatges dotacionals per a joves) i amb un horitzó ambiciós de 2.000 nous habitatges amb serveis per a gent gran. D’altra banda, es defineixen tres nous programes socials molt rellevants, adreçats a dones víctimes de violència masclista, persones amb discapacitat i persones socialment vulnerables (més de 2.200 noves places en habitatges d’inclusió, habitatges per famílies en situació de pobresa i habitatges d’emergència social).

Aquests programes específics d’inclusió residencial han estat elaborats a partir d’un intens procés de diàleg amb els col.lectius implicats, fet que porta a destacar un últim tret definitori de la nova política d’habitatge: la voluntat de proximitat i participació. La Xarxa d’Oficines d’Habitatge, amb presència a tots els districtes de la ciutat, operarà com un servei integral de proximitat a la ciutadania. El Consell de l’Habitatge Social de Barcelona s’enfortirà amb funcions propositives i de seguiment de les accions. Per últim, els processos de millora de barris amb un fort component d’habitatge se situaran en espais de plena participació i corresponsabilitat veïnal, com ara el procés iniciat a Trinitat Vella amb motiu de l’enderroc de la presó. En síntesi, el nou Pla 2009-2016 dibuixa un horitzó ambiciós i de gir social, tot i situant la política d’habitatge en el cor del projecte d’una ciutat inclusiva i cohesionada, pensada i practicada des dels barris i la implicació d’una ciutadania activista i responsable.

Seguim traduint en fets, amb un important impuls d’ICV-EUiA, el compromís de nova etapa, amb noves prioritats i gir a l’esquerra. Continuem a peu de carrer construint la Barcelona ecològica i solidària.