Hem parlat molt sobre la Diagonal. Ha passat ja una setmana des que va finalitzar la Consulta Ciutadana. El proper divendres, al Ple de l’Ajuntament, presentarem l’Informe del procés i el podrem debatre amb el conjunt de grups municipals. Cal construir l’escenari polític post-Diagonal, el que ens portarà a un proper curs de caràcter ja nítidament electoral: primer les eleccions al Parlament, després les municipals. De forma molt esquemàtica, voldria formular algunes de les reflexions que estem elaborant aquests dies i que han d’articular el punt d’inflexió cap els propers mesos.

El resultat de la Consulta no deixa marge al dubte. Les alternatives de transformació han quedat limitades a un suport popular minoritari (a l’entorn de 34.000 vots). Ens hem equivocat en la gestió del procés. No hem sabut traslladar ni els nostres arguments, ni les nostres il.lusions. S’ha expressat un desencaix important entre les nostres propostes, d’una banda, i les prioritats i les percepcions de la ciutadania, d’una altra. Hem de saber llegir aquesta realitat, aprendre de les errades comeses, i dialogar políticament, amb molta humilitat, amb la multiplicitat de raons que hi ha al darrera de tantes persones que no han votat, o ho han fet per l’opció de refús a les propostes de millora. Tot i així, que el mal resultat no ens condueixi a menystenir el valor del doble compromís pel que hem treballat. a) Una aposta d’esquerres i ecologista: la nova Diagonal com a expressió d’una Barcelona que guanya espai per les persones i que avança cap a la mobilitat sostenible; b) Una aposta de radicalitat democràtica: mai tantes persones havien debatut tant sobre un projecte de transformació urbana. CiU ha jugat al tacticisme i a l’immobilisme. Ha aconseguit activar els sectors socials de classes mitjanes i altes, emplaçats a frenar una transformació socialment i ecològicament avançada, i a dipositar un vot de càstig al govern d’esquerres. Però també moltes persones progressistes ens han dit: ara no, i així no. Haurem de reconstruir una majoria ciutadana i política que faci possible impulsar la millora de la Diagonal. No ens desanimem: seguirem lluitant per una Diagonal convivencial i accessible, per la connexió dels tramvies. N’estic segur que tot això s’anirà obrint pas. D’una altra forma, també participativa, amb creativitat, però més ajustada a les vivències quotidianes dels contextos, i a l’acompanyament dels canvis culturals necessaris per obrir el futur.

Les conseqüències polítiques de la Consulta han estat rellevants. La sortida de Carles Martí és un cop per al govern de la ciutat. En Carles ha estat un bon primer tinent d’alcalde. Li he expressat el nostre agraïment i la nostra voluntat de seguir treballant per transformar Barcelona. CiU i els sectors conservadors treuen pit. Des del govern de la ciutat hem d’expressar amb més força que mai el compromís per situar en el centre de les nostres prioritats la lluita contra la crisi, les polítiques socials i la convivència en la proximitat. L’aportació d’ICV-EUiA pren més sentit i força que mai. Ens hem implicat a fons en el procés de la Diagonal, com el qui més. I ens implicarem a fons aquests propers mesos, des del govern, des del carrer i des del teixit social. Governant i lluitant, com sempre. Aportant la nostra mirada insubornable, fent avançar les polítiques de lluita contra l’atur i per l’ocupació de qualitat, les polítiques de lluita contra la pobresa i per la inclusió social, les polítiques ecològiques, les polítiques de barri i d’interculturalitat. I direm no i resistirem sempre que calgui, com sempre. Contra qualsevol intent de criminalitzar l’expressió de la fragilitat social en l’espai públic, contra qualsevol temptació de discriminar en funció de l’origen o la situació legal d’una persona. Contra l’urbanisme de les plusvàlues que satisfà interessos privats contra necessitats socials. I ho farem en un context complicadíssim. D’una crisi llarga i profunda. D’unes polítiques del govern de l’estat socialment injustes, de tot punt innacceptables. Treballarem perquè Barcelona sigui referent d’una altra sortida possible a la crisi, social i solidària. Treballarem per reconstruir ponts de diàleg i confiança amb les persones senzilles i amb el teixit social que comparteix valors de transformació de la vida, de construcció de nous entorns de quotidianitat sense desigualtats, més humans i habitables. N’estic segur que ICV-EUiA creixerà cada dia al fil d’aquesta tasca. I que el nostre creixement contribuirà a produir els canvis que, a Barcelona com a Catalunya, ningú més farà.

Només falten dues setmanes per la consulta ciutadana sobre la transformació de la Diagonal. El debat va prenent força i la Diagonal se situa com un tema rellevant. Informar-se, reflexionar, deliberar i participar a l’entorn d’una qüestió de fons, cabdal per al futur de Barcelona, és un bon exercici d’aprofundiment democràtic. Tan de bo que la política llunyana i declarativa protagonitzada per polítics que tendeixen a mirar-se el melic vagi perdent terreny en benefici d’una altra política necessària: de proximitat, vinculada a la construcció de quotidianitats diferents, i protagonitzada per ciutadans i ciutadanes que s’impliquen i comparteixen l’esfera pública amb polítics dialogants, que proposen i escolten.

És molt important el procés participatiu i la consulta sobre la Diagonal. Aquests dies diferents veus han volgut qüestionar-la amb un argument que podriem resumir així: “això de la Diagonal és un tema urbanístic molt tècnic sobre el que la gent no hi entén; que decideixin els polítics, que per això estan i els paguem”. Crec que és un raonament profundament equivocat. Per diverses raons. Primer, perquè es tracta d’una qüestió de naturalesa inequívocament política. Què pot ser més polític que decidir avançar o no cap a una Barcelona amb pocs cotxes, amb un model de mobilitat humana, saludable i ecològica ? Què pot ser més polític que triar si volem o no uns carrers per practicar la convivència, la trobada, el passeig ?. En segon lloc, perquè tenim una ciutadania educada i reflexiva, amb capacitat de construir punts de vista i aportacions de gran interès sobre temes complexos. En tercer lloc, perquè no és veritat que els representants polítics traslladem la decisió a la ciutadania en un exercici de desresponsabilització. La lògica és una altra. El govern de Barcelona fem una aposta molt clara sobre el QUÈ: proposem, amb arguments sòlids i arrelats en valors, la transformació de la Diagonal (més espai per les persones, connexió del tramvia…). I, en aquest marc, realitzem una segona aposta sobre el COM: volem concretar aquesta transformació per mitjà d’un ampli procés d’interacció amb la ciutadania. Volem fer un pas més en el camí de la utopia democràtica: l’autogovern de les persones, la democràcia local articulada en l’àgora pública. I per últim, perquè les dues propostes (bulevard i rambla) incorporen tot el rigor i l’expertesa tècnica. La decisió ciutadana incorpora un altra dimensió: la construcció de legitimació social per enfortir processos de transformació, enfront dels riscos de captura de polítiques urbanes i de mobilitat per part d’interessos poderosos (però no majoritaris).

A aquestes alçades, ja podem dir que el principal dèficit del procés es troba en la sorprenent incapacitat de CiU per aportar algun tipus de posició. Diu Xavier Trias que cap de les dues propostes no li agrada, però que la ciutadania les pot votar. O sinó, que la gent voti l’opció C (la de l’immobilisme, la incapacitat o el tacticisme). O sinó que la gent no voti. Quin embolic !. Algú ha escoltat alguna proposta en positiu sobre el futur de la Diagonal en boca de Xavier Trias ? Pot un Grup Municipal amb 12 regidors no tenir cap criteri clar sobre la Diagonal del futur ?

Enfront dels qui s’hi oposen a l’aprofundiment democràtic i de la incapacitat política de l’oposició, el teixit social de Barcelona està fent aportacions en positiu de gran valor. Cal destacar i reconèixer el paper que la Plataforma Diagonal per Tothom –formada entre d’altres per la PTP, FAVB, CCOO, BACC, Catalunya Camina, Greenpeace, Ecologistes en Acció, OCUC…- està jugant en el procés. Defensant la transformació, la participació i la consulta amb arguments i amb mobilització. Cal subratllar també el rol bàsic desenvolupat pel conjunt d’entitats del Consell de Ciutat: des del seguiment, el coprotagonisme en la definició del procés, i la pròpia capacitat d’aportació.

Ara cal seguir treballant de valent aquestes tres setmanes que resten. Des d’ICV-EUiA no hem d’estalviar cap esforç. Hem d’intensificar el nostre activisme polític, al costat de la gent, als barris, colze a colze amb les organitzacions socials. Ens hi juguem molt. La coalició transformadora s’ha d’anar ampliant amb l’objectiu d’assolir un gran triomf en la consulta ciutadana i fer un pas endavant cap a la ciutat humana i habitable per la que lluitem.

Aquesta setmana, en el marc del procés Diàlegs amb Barcelona, espai d’elaboració participativa de reflexions i propostes de futur, hem fet el Diàleg de Mobilitat. L’hem fet en una setmana on hem parlat molt de mobilitat, al fil del debat sobre la transformació de la Diagonal. La nova Diagonal reflecteix un determinat model de ciutat, de forta càrrega política. I en ella, la mobilitat és una dimensió bàsica. A ICV-EUiA defensem, amb arguments sòlids i tot el convenciment, que la Diagonal del futur ha de ser emblema de mobilitat humana i sostenible: amb més i millor espai per caminar-la, plenament accessible, segura i de qualitat per les bicis, amb tramvia i bus exprés, amb una reducció substancial dels cotxes. Un model que incorpora els valors i les solucions que han de vertebrar el conjunt de la mobilitat a Barcelona i a escala metropolitana.

El canvi de paradigma cap a la mobilitat ecològica té dimensió metropolitana. Cada dia feiner entren i surten de Barcelona 1.300.000 vehicles. Cal rebaixar aquesta xifra. Per tal de fer-ho possible, hi ha tres elements necessaris. D’una banda, l’aposta ferma i amb fets pels trens de rodalies. El Pacte Nacional d’Infrastructures recull el compromís de quadruplicació de vies al nord i al sud de la ciutat, tot superant els objectius del limitat Pla de Rodalies del Ministeri de Foment. Ara cal tirar endavant un procés d’execució àgil i prioritari. D’altra banda, cal la implantació i posada en marxa dels carrils Bus-VAO (vehicles d’alta ocupació) com a eines bàsiques per al canvi modal en els desplaçaments interurbans. Però no n’hi ha prou. Més transport públic, sí. Noves infrastructures viàries, no. L’oferta crea la demanda del seu ús. Cal renunciar definitivament a l’anacrònic desarrollisme viari (túnels, nous vials…) com a condició necessària per a fer possible el canvi modal.

També a l’interior de Barcelona la transició cap a la mobilitat humana i sostenible té reptes pendents. El Pla de Mobilitat Urbana és una bona eina de treball. Però calen polítiques públiques més intenses. Polítiques orientades a guanyar de forma sostinguda nous espais per als vianants: els desplaçaments a peu s’han de situar en el nucli dels processos d’intervenció sobre l’espai urbà. Polítiques per consolidar l’ús de la bicicleta com a forma generalitzada de moure’s per Barcelona: l’enfortiment del servei públic de Bicing, l’ampliació dels carril-bici a la xarxa bàsica, l’impuls a la cultura de la convivència segura i pacifica entre bicicletes i vehicles motoritzats a tot arreu. I polítiques de salt qualitatiu en la xarxa de metro i autobusos, guanyant alhora en proximitat i en eficiència.

Per ICV-EUiA, les noves pautes de mobilitat expressen un compromís profund amb els valors de l’ecologisme de la quotidianitat i del compromís global de les ciutats en la lluita contra el canvi climàtic. Però expressen també, amb el mateix nivell d’intensitat, el compromís amb la ciutat inclusiva, amb la garantia dels drets socials i del dret a la salut per tothom. Per això, quan parlem de mobilitat hem de situar en el centre de les nostres prioritats la batalla per la Llei de Finançament del Transport Públic, l’avenç cap a una tarifació més social i progressiva, la plena efectivitat dels criteris d’accessibilitat universal, l’acció sostinguda contra la sinistralitat, la millora de la salut de les persones amb l’aposta pels modes menys contaminants i per la gestió saludable de la mobilitat, el dret dels treballadors/es a l’accés als polígons industrials amb transport públic, o la planificació de la mobilitat per mitjà de processos d’àmplia participació social.

N’estic convençut, en síntesi, que el compromís amb la mobilitat sostenible i inclusiva és una dimensió bàsica del projecte de transformació social cap a una nova quotidianitat que estem construint des de l’esquerra verda. La Barcelona humana i habitable per la que treballem a ICV-EUiA només serà possible si avancem cap a una ciutat amb pocs cotxes, amb alternatives de mobilitat pública a l’abast de tothom i, sobretot, pensada des de la mirada dels vianants, de les dones i els homes de totes les edats que fan de la ciutat un espai de convivència i construcció de vincles solidaris.

El dijous passat vam presentar les dues alternatives de transformació de la Diagonal que se sotmetran a Consulta Ciutadana la setmana del 10 al 16 de maig. Són dues propostes coherents amb els valors del model de transformació pel que hem apostat (mobilitat humana i espai públic per les persones); coherents també amb les aportacions majoritàries de la ciutadania al llarg del procés participatiu. Totes dues propostes expressen model de ciutat: una Barcelona ecològica i convivencial on es facin realitat noves maneres de moure’s i de viure. A més, són alternatives prou diferents perquè l’exercici del dret a la tria tingui tot el sentit. Durant les properes setmanes caldrà articular un ampli debat ciutadà a través de múltiples espais d’informació i deliberació. Caldrà afinar arguments. I treballar dur i amb intensitat per tal d’assolir un alt nivell de participació a favor de les propostes de transformació.

Per la gent d’ICV-EUiA és tot un repte que hem d’afrontar amb il.lusió i coratge polític. Hem estat des de sempre i amb coherència defensors del dret ciutadà a una nova Diagonal: per caminar-la i viure-la; per moure’ns amb tramvia, bici i bus; amb pocs cotxes. Ara podem fer-ho possible. Ens hem d’activar i ser agents d’activació de molts col.lectius i sectors socials que, n’estic convençut, poden compartir aquests valors. Al llarg d’aquesta setmana posaré el meu granet de sorra argumental a través d’aquest bloc i miraré d’aportar reflexions sobre els principals aspectes. Començo avui amb la transformació de la mobilitat.

Mobilitat sostenible i connexió dels tramvies

Sí, més val expressar-ho clarament d’entrada: les dues propostes de transformació de la Diagonal aposten per capgirar el model de mobilitat. Avui a la Diagonal el cotxe és el rei del mambo i, amb ell, els nivells de congestió són elevats. El transport públic és minoritari. Vianants i bicicletes es disputen l’espai. La nova Diagonal ha de ser un model de mobilitat sostenible, amb una dràstica reducció del trànsit privat, carrils bici segurs i de qualitat, i un esquema que faci possible la compatibilitat del tramvia amb una xarxa eficient d’autobusos. Hi ha dues idees-clau. Es tracta, d’una banda, d’una Diagonal amb més mobilitat: podem passar dels 400.000 viatges/dia actuals a situar-nos en 470.000 viatges diaris. Però es tracta, sobretot, d’una Diagonal amb una mobilitat diferent, on sigui efectiu un substancial canvi modal. Avui la quota del cotxe s’enfila al 35% per poc més d’un 20% de transport públic. La nova Diagonal ha de resituar el cotxe a només un 7% dels viatges, amb un 43% de transport col.lectiu (19% bus i 24% tramvia). I tan rellevant com això, els desplaçaments a peu i en bicicleta han de créixer fins a representar el 50% dels viatges diaris.

En el marc del nou règim de mobilitat sostenible, el procés de transformació de la Diagonal aposta pel tramvia com a element vertebrador del model de transport públic. Aquesta aposta es fonamenta en quatre tipus de raons. A) El tramvia és la resposta més ajustada a les necessitats de mobilitat del tram central de la Diagonal. Avui les dues xarxes existents desplacen 24 milions de passatgers l’any. La connexió arribaria a transportar 50 milions addicionals. A l’entorn de 12.800 viatgers l’hora (6.400 per sentit). L’autobús té una capacitat màxima de 3.000 viatgers, 1.500 per sentit (el bus articulat pot arribar a 5.000). L’òptim eficient del metro se situa entre 20.000 i 30.000 viatgers l’hora. Així doncs, pel volum de necessitats a la Diagonal, l’autobús queda petit i el metro gran. El tram s’hi ajusta molt bé. B) El tramvia és, amb molta diferència, la resposta més austera. El cost de transformació de la Diagonal amb tramvia se situa en 220 milions d’euros: 150 milions d’implantació del tram (infrastructura fixa i compra de 39 unitats) més 70 milions de reforma urbana. El conjunt del sistema tramviari (de Sant Feliu a Badalona) hauria implicat 800 milions d’euros per desplaçar 75 milions de persones. En comparació, la L9 del metro suposarà una inversió de 7.000 milions d’euros per transportar 130 milions de persones. C) El tramvia és una resposta flexible. Amb una freqüència de pas de 3 minuts permet el pas encadenat de dues línies de bus exprés d’alta capacitat fent ús de la mateixa plataforma. D’altra banda, les tecnologies avui disponibles ja permeten fer la connexió sense catenària (així s’ha fet, per exemple, a Burdeus i Lisboa). D) El tramvia és la resposta més inclusiva i ecològica. Des del punt de vista social, els col.lectius més vulnerables i amb més dificultats de mobilitat (gent gran, persones amb discapacitat…) són els que més i millor valoren avui el tramvia, per la seva accessibilitat i el seu caràcter amable. Des del punt de vista ecològic, el tramvia expressa la màxima aposta per la qualitat de l’aire i la protecció del clima. En definitiva, per la salut de les persones.

Una setmana de política municipal a Barcelona dóna molt de sí. La ciutat té un dinamisme extraordinari i als espais de governança local es despleguen múltiples conflictes, deliberacions, processos i polítiques públiques. A més, ni la ciutat ni la política municipal resten al marge de dinàmiques sociopolítiques que es produeixen i gestionen a escala nacional o global, però amb impactes directes sobre la vida de les persones i els seus entorns de quotidianitat. Pensava això ara que feia repàs d’aquesta última setmana. Deixeu-me posar alguns exemples.

La crisi se segueix expressant amb força a Barcelona. Els sectors més vulnerables en reben els principals efectes socials, una evidència més del caràcter injust del sistema econòmic dominant. Vam començar la setmana, dilluns, amb la reunió de seguiment del Pacte per l’Ocupació de Qualitat, on vam compartir i debatre informació a l’entorn de les polítiques locals de lluita contra l’atur i d’inclusió laboral. Dijous vam fer la reunió plenària semestral sobre Contractació Socialment Responsable a l’Ajuntament, on vam fer balanç dels gairebé 5 milions d’euros que hem destinat el 2009 a contractes públics amb empreses d’inserció, centres de treball de persones amb discapacitat, i altres entitats que ocupen col.lectius en risc d’exclusió. Barcelona impulsa polítiques d’ocupació contra la crisi, però també polítiques socials de garantia de drets universals i de suport a persones vulnerables. Dimarts donàvem a conèixer el nou Centre de Serveis Socials del Raval, un magnífic equipament al cor del barri en un edifici històric protegit que havia estat seu de l’escola pública republicana i anteriorment d’habitatges obrers. Al nou Centre treballarà un col.lectiu de gairebé 40 professionals de serveis socials. I dimecres donàvem el tret de sortida a un nou CAP i a 32 habitatges socials amb serveis per a gent gran a la Vila de Gràcia. Tots dos incorporen un sistema de màxima eficiència energètica que els fa referents de sostenibilitat. Dimecres es constituïa també la Mesa de Seguiment del procés de Consulta Ciutadana sobre la transformació de la Diagonal. I divendres fèiem un Plenari Municipal on, entre d’altres moltes coses, vam debatre l’Informe Anual de la Síndica de Greuges (gràcies Pilar per l’excel.lent feina feta aquests 5 anys i pel teu compromís humà), vam aprovar un molt bon Reglament d’Ús del Català, i vam frenar una proposta de caire xenòfob del PP, tot i defensant el dret a l’empadronament de tothom qui viu a Barcelona, sense excepcions, tal com ho estem fent.

Més enllà de la política municipal, aquesta setmana hem assistit a l’intent de gir clarament dretà del govern de l’estat, que ha tingut la seva expressió més rellevant en la proposta de retallar el sistema públic de pensions. Espero que les esquerres polítiques i socials sapiguem impulsar una enèrgica resposta en defensa dels drets socials. Per cert, avui un Informe d’UGT ens explica que a Catalunya 1,4 milions de treballadors/es guanyen menys de 1.000 euros al mes. Un inframileurisme amb rostre de jove, dona i persona d’origen immigrant. Aquestes xifres de pobresa i vulnerabilitat econòmica d’amplis sectors del país coexisteixen amb una altra realitat. Ahir sabíem que el president del BBVA, Francisco González, percebrà una pensió de jubilació de 79,7 milions d’euros. I el secretari general del banc, José Maldonado, només 13,5 milions de jubilació anticipada, "en metàlic i d’una sola vegada". Quin escarni. I a sobre pontifiquen sobre la necessitat, per sortir de la crisi, de reformes laborals i de pensions contra els treballadors/es. No, diguem-ho ben clar: la crisi són ells. La crisi és el sistema d’immoralitats i injustícies sobre el que cavalquen els gonzález i els maldonado de torn. Transformarem aquest sistema. Com deia el dijous el Joan Herrera a Can Felipa: “fem-los arribar el missatge que menys s’esperen: no els necessitem”. I com deia també el Joan en la seva excel.lent i il.lusionant conferència: “construirem una aliança contra la por i la prepotència, ètica i solidària entre generacions… i ens atrevirem amb aquells amb que ningú no s’atreveix”.

Un dels aspectes que més ha de definir la Barcelona que volem en l’horitzó del 2020 és la mobilitat. El model de mobilitat expressa en bona part el projecte de ciutat. Va més enllà de l’organització col.lectiva dels desplaçaments i es vincula a una certa manera d’entendre les relacions socials en la vida quotidiana. Precisament per això, la mobilitat és un tema de naturalesa nítidament política. Expressa valors i interessos. Concepcions distintes i discrepants que s’han de debatre en l’àgora ciutadana. A Barcelona, el Pla de Mobilitat Urbana és un bon instrument, i el Pacte per la Mobilitat un bon espai de participació. A ICV-EUiA creiem a fons en la necessitat d’impulsar polítiques públiques i pràctiques socials per una mobilitat humana, sostenible, amable i segura. Estem avançant. Però cal anar molt més enllà, amb molta confiança, cap a la mobilitat del segle XXI, articulada pels desplaçaments a peu, la bicicleta i una xarxa de transport públic amb bon servei a tots els barris. Tot i reduint dràsticament la presència dels cotxes, i superant la lògica del desarrollisme viari. La modernització social i ecològica passa també per la mobilitat. Aquests últims dies, la mobilitat ha estat molt present en la política municipal. Voldria destacar tres temes, sobre els quals hem construït propostes i mirades des de l’esquerra verda.

En primer lloc, la transformació de la Diagonal. El debat ciutadà segueix escalfant motors i és important que tots els sectors socials hi diguin la seva. Espero que el proper dimecres, al Ple de l’Ajuntament, aprovem les bases de la consulta ciutadana. La nova Diagonal és un projecte amb moltes dimensions, però la mobilitat n’és una de central. La connexió dels tramvies en superfície, aspecte essencial del procés, implicarà una transformació substancial. Estarem posant unes bases molt sòlides cap a una Barcelona més ecològica i més compromesa amb el futur del planeta. En segon lloc, dilluns passat l’ATM va aprovar una pujada de tarifes per al 2010 que ICV-EUiA no compartim i no vam votar. Aquest no és el camí, i molt menys en temps de crisi. Per una persona usuària habitual de la T-10, l’augment pot implicar a l’entorn de 100 euros més a l’any. Cal una llei de finançament del transport públic que garanteixi aportacions institucionals sòlides, i l’avenç cap a un sistema just de tarifació social per a infants, joves, treballadors/es i persones grans. En tercer lloc, la licitació de la gran estació de la Sagrera és imminent. Ha de ser un pas endavant qualitatiu per la potenciació i interconnexió de trens (sobretot rodalies), metro i autobusos; i una aposta estratègica per la cohesió social i territorial dels barris de Sant Andreu i Sant Martí. Defensarem amb molta força que l’esquema viari i de mobilitat privada resultant sigui plenament coherent amb els objectius de reducció dels desplaçaments en cotxe a Barcelona.

En síntesi, una Diagonal amb tramvia com a eix vertebrador de la mobilitat al nou Passeig; un sistema tarifari socialment just i al servei de la fidelització de les persones usuàries; i una Sagrera sostenible que no esdevingui, en cap cas, una nova dreçera per entrar en cotxe a Barcelona. Tres objectius bàsics que hem de situar al cor de l’acció política d’ICV-EUiA; tres revolucions quotidianes que hem de batallar i guanyar.

(Després d’algunes reformes ja torna a estar activat el bloc; perdoneu si us heu trobat que no podieu entrar. Ja veieu que ha reaparegut amb nou format… culpa de l’Eva i de l’Amèlia que són unes cracs).

Al llarg d’aquests últims dies, l’expressió mediàtica de la política municipal barcelonina ha vingut protagonitzada per alguns temes rellevants: l’aprovació inicial del pressupost del 2010, el debat sobre la transparència en la gestió pública, l’inici del nou model de neteja i recollida selectiva, la problemàtica a l’entorn de les drogues, la consulta ciutadana sobre la Diagonal. Però hi ha altres temes rellevants que surten poc als mitjans. I al llarg d’aquests últims dies hi ha hagut també a l’Ajuntament i a la ciutat un fort activisme en una de les dimensions-clau del treball per una ciutat plenament inclusiva: el 3 de desembre hem celebrat el dia internacional de les persones amb diversitat funcional, i enguany hem commemorat, també, el 30è aniversi de l’IMD (l’Institut Municipal de Persones amb Discapacitat). Hem debatut l’anàlisi de les necessitats de suport social per a les persones amb malalties mentals, hem fet actes i exposicions amb motiu del bicentenari de Louis Braille, hem presentat el programa d’esport sense barreres, hem assistit a la II mostra d’arts escèniques protagonitzada per persones amb discapacitat, hem visitat nous centres de dia i residències en construcció...

Sí, Barcelona ha treballat molt i bé per l’accessibilitat universal -física i comunicativa- i per la plena autonomia de les persones amb diversitat funcional. Hem fet sovint el balanç de tot el que hem anat guanyant: des de la plena adaptació del transport públic, a l’escola inclusiva; des de la cultura accessible, a la integració en el mercat laboral ordinari; des de les llars amb suport, al programa de vida independent… passant per l’atenció precoç a la petita infància, les àrees de joc adaptades, els monitors de suport en el lleure educatiu, els centres especials de treball, el servei de suport al bany… i tantes altres coses. També compartim sovint reflexions a l’entorn dels reptes emergents i els nous horitzons de la Barcelona per tothom, sí, queda molt per fer: l’habitatge plenament accessible, l’adaptació dels entorns de vida quotidiana, la comunicació accessible en tots els serveis públics, l’autonomia de les persones amb discapacitat intele.lectual, l’educació secundària i universitària inclusiva… En definitiva, avenços i compromisos en la construcció d’una ciutat on les persones amb diversitat funcional puguin realitzar, en plenes condicions d’igualtat, els seus projectes vitals.

Però avui volia sobretot subratllar una idea. Al darrere d’aquesta trajectòria de fites i reptes hi ha sempre persones concretes. La Barcelona accessible té rostres, ulls, somriures, noms, cognoms, neguits, emocions, esforços i aportacions personals. Són moltes persones, milers de ben segur, i a totes elles el meu més sincer reconeixement. Persones amb discapacitat que al llarg de 30 anys i des de múltiples trinxeres associatives han lluitat per llegar-nos una ciutat millor per tothom. I que avui segueixen a peu de carrer, plantant noves llavors de futur. I equips professionals magnífics, d’altíssima qualitat humana. I és aquí on vull expressar un agraïment ben explícit a tot l’equip directiu i a tots els treballadors i treballadores de l’IMD. Perquè sou la columna vertebral d’una utopia quotidiana. Perquè el vostre compromís ha estat i és imprescindible per fer una ciutat més humana i solidària. Gràcies Roser, Charo, Merche, Fidència, Josep Maria, Montse... gràcies a totes i tots els qui participeu i construïu, dia a dia, l’IMD: un projecte necessari, carregat de present i de futur.