(A l'últim Plenari, vam proposar que l'Ajuntament de Barcelona donés suport a la Vaga General del 14N. Els vots de la dreta (CiU i PP) van impedir-ho. Ells sempre junts contra les treballadores i els treballadors. Aquí teniu una síntesi de la meva intervenció, en nom d'ICV-EUiA). 

La crisi és profunda i persistent i els seus impactes socials molt durs. L’atur no para de créixer, els desnonaments tampoc. Milers de famílies tenen molts problemes per cobrir necessitats bàsiques, la gent jove afronta dificultats sense precedents per emancipar-se. Però sobre aquesta realitat se superposa una altra. Portem dos anys d’aplicació dogmàtica de polítiques de retallada dels drets socials, d’austeritat injusta, d’imposar sacrificis als més vulnerables i no demanar ni un sol esforç als més benestants, de rescatar bancs i desatendre persones. Dos anys protagonitzats per les mateixes polítiques del PSOE i del PP a Madrid, de CiU a Catalunya.

·       A Catalunya, en dos anys 135.000 persones més en atur, 9.000 empreses menys. I CiU vota i aplaudeix una reforma laboral que multiplica per tres els ERO i fa els acomiadmanets més fàcils i més barats. De la mà del PP.

·     A Catalunya, en dos anys a l’entorn de 10.000 persones han perdut la casa. I CiU vota a favor del desnonament exprés, en contra de la dació en pagament, i elimina el programa d’ajuts al lloguer. De la mà també del PP.

·        A Catalunya, en dos anys la pobresa s’enfila més enllà dels 2 milions de persones. I CiU, en comptes de combatre-la, retalla i deixa de pagar la renda mínima d’inserció, empenyent 10.000 infants a l’exclusió social. De la mà del PP.

·        El PP deixa sense atenció sanitària pública a més d’un milió de persones nouvingudes. Intercanvia el dret a la salut per un estalvi de 1.500 milions d’euros; el mateix dia que li atorga a Bankia una ajuda directa de 4.500 milions. I CiU la vota i l’aplaudeix.

·        El PP retalla 10.000 milions en educació, sanitat i dependència al pressupost del 2012. CiU s’afanya a dir-li que el camí està aplanat: en dos anys a Catalunya 3.700 mestres menys,  23 milions menys en beques menjador i un 43% més de llista d’espera sanitària.

·    El PP retallant agredeix l’autogovern de Catalunya: la llei d’estabilitat, la reforma laboral i el decret educatiu són profundament centralitzadors. I què fa CiU ? els vota o es nega a portar-los al Tribunal Constitucional. Artur Mas de la mà de Rajoy contra l’estatut.

·    CiU i el PP diuen que la situació financera és molt complicada. D’acord, acceptem-ho. Però llavors perquè una amnistia de 20.000 milions als estafadors fiscals, perquè l’eliminació de l’impost de successions als milionaris, perquè concerts educatius amb escoles d’èlit... És clar, per compensar-ho fan pagar 1€ per recepte... als pensionistes, una taxa caríssima d’accés... a la FP, o un IVA estratosfèric... en el material escolar. És pot ser més injust?;  es pot ser més irresponsable?

Xavier Trias ha instal.lat Barcelona en una doble dinàmica: d’una banda, el silenci de complicitat amb les retallades de la Generalitat i amb els impactes d’aquestes en forma de fractura social i pobresa als barris de la ciutat; d’altra banda un conjunt de polítiques municipals socialment injustes. Perque...

-        És injust que a una persona gran i sola que li fan pagar l’euro per recepta i li pugen tres vegades l’aigua en un any, ara vostè li vulgui fer pagar la teleassistència i també ho és que en temps d’atur creixent a la ciutat, vostè redueixi d’un 35% el pressupost de Barcelona Activa

-         És injust que suprimeixi la 6a hora a 2 de cada 3 escoles públiques de Nou Barris; i també que deixin de construir escoles bressol de gestió pública mentre massifiquen les aules del 0-3.

-    És injust que es gastin 5m en un pla per un Pg de Gràcia premium i en canvi ens presentin un pla d’assentaments irregulars sense que consti un sol euro d’inversió; i també que entreguin el Port Vell a l’obscenitat dels mega-iots de luxe.

-    És injust que esgrimeixin la solvència financera de l’Ajuntament per fer gratuïta l’àrea verda o reduir l’impost de vehicles, i en canvi vulgun pujar un 116% el bicing fent-lo 3 vegades més car que París o dues més car que Londres.

-     És injust que es neguin a reformar l’ordenança del civisme perquè es deixin de multar persones sense sostre i en canvi la reformin per començar a multar treballadores sexuals.

I tot això per què ? Ens diuen que no hi ha alternativa ?. Fals. A Catalunya i a l’estat l’alternativa passa per una fiscalitat més justa: redistribuir i no retallar. A Barcelona, les privatitzacions i les retallades no són econòmiques, són ideològiques. I ens deien també que tot això ens faria retornar al creixement ?. També fals. L’austeritat dogmàtica escanya l’economia. En dos anys, 135.000 aturats més a Catalunya; 10.000 aturats més a Barcelona.   

S´ha de posar fi ja a tot aquest desplegament de dolor inútil; de fractura social amb depressió econòmica. Perquè hi ha alternatives i són perfectament factibles. Però s’han d’obrir pas de la mà d’una ciutadania activa i mobilitzada. El 14 de novembre ha de ser als drets socials el que l’11 de setembre va ser als drets nacionals. Aquell dia els carrers de Barcelona es van omplir de gent i aconseguirem el dret a decidir. El dia 14 Barcelona s’ha d’aturar i els carrers s’han de tornar a omplir de gent i aconseguirem posar fi a les retallades i les privatitzacions. Barcelona fa de capital de Catalunya quan lidera el clam per la llibertat nacional. Però fa de capital també quan lidera el clam per la justícia social.  Per això és tan, tan important que el Consell Plenari digui no a les polítiques inútils del dolor i expressi tot el seu suport a la Vaga General del 14 de Novembre.  

Escric aquestes ratlles diumenge a la nit, quan les festes de la Mercè estan ja visquent els últims moments d’enguany. Han estat novament uns dies on milers de persones han participat de forma activa de les múltiples possibilitats de la festa. La gent ha tornat a apropiar-se dels carrers i les places: espais de cultura popular, de música, de circ, de fusió i mestissatge, de reivindicació social; espais per a totes les edats i totes les famílies. Han estat més de tres dies de ciutadania activa, de deixar anar la curiositat, de gaudir d’experiències noves, o d’altres que retornen cada setembre. O simplement passejar i gaudir d’un ambient extraordinari. El pregó de Joan Margarit, dijous al vespre, va ser magnífic. Va desplegar un ventall de poemes preciosos com a territori de diàleg entre la consicència personal i els valors col.lectius, amb Barcelona com a fil vertebrador. Una mirada alhora intimista i compromesa, teixida amb reflexions i versos sobre el dret a decidir, la quotidinaitat amb la seva filla Joana, o la llibertat, que “és quan comença l’alba en un dia de Vaga General”.

La meva Mercè ha estat intensa i diversa. L’he viscuda en primera persona, de forma col.lectiva, i també a través de la Mercè jove de les meves filles. La Ciutadella i el Castell de Montjuïc han esclatat com a llocs d’un potencial enorme: l’espectacle del Parc de la Llum i el conjunt d’espais de circ a l’entorn del castell han estat sorpreses molt positives. Hem tingut dues grans diades castelleres. Les cinc colles de Barcelona, divendres, van estar al seu màxim nivell, amb un sublim tres de nou amb folre descarregat de Sants. I avui hem vist, entre d’altres, un meravellós pilar de vuit de Vilafranca. El concert dels 20 anys del Gato va ser emotiu i tornà a demostrar la bona salut de la rumba que es fa a Barcelona. La mostra d’Associacions ha tornat a ser l’expressió de la ciutat compromesa, amb capacitat creativa i constructora de futur. I als ulls de les meves filles he vist reflectida tota l’energia de les músiques de la Troba Kung-Fu, la Pegatina, Obrint Pas, Gossos, Lax’n busto o Màxima.

Aquesta tarda he anat a dos llocs que, més enllà del programa de la Mercè, expressen molt bé els valors de la nostra ciutat. Primer, a la festa-homenatge popular a l’Emília Llorca. L’Emiliona de la Barceloneta va morir el desembre passat, però el seu testimoni de lluita, de passió en defensa d’un barri, dels drets dels seus veïns i veïnes segueix ben viu. Aquesta tarda, el carrer Pescadors ha estat un manifest lúdic, combatiu, ple de tendresa i solidaritat, on ha quedat clar que el futur de la Barceloneta passa pel futur d’aquells que hi viuen, la coneixen i l’estimen. I després a la projecció de la pel.lícula de Carles Bosch sobre Maragall i la malaltia de l’alzheimer: Bicicleta, cullera, poma. És una autèntica meravella. Divertida (com volia el president) i duríssima (com no podia ser d’una altra manera). Barcelona ha anat ja esdevenint una ciutat de referència en l’acció per la superació de l’alzheimer. Tant en la seva dimensió social, comunitària i preventiva. Com en els aspectes vinculats a la recerca mèdica. Tots dos s’hauran d’anar enfortint. Em sento orgullós de la Barcelona lluitadora dels barris populars, de la Barcelona compromesa en la lluita contra una malaltia que afecta 24 milions de persones en el món. De l’Emília, del Pasqual. Noms i motius per l'esperança.

Aquesta Diada, les qüestions nacional i social estan presents amb molta intensitat i de manera molt interelacionada. Avui al matí, a la plaça Salvador Allende del Carmel recordàvem que el president màrtir xilè no només havia mort fidel a la defensa de la classe treballadora sinó que, sobretot, havia viscut impulsant una democràcia on es feien realitat les aspiracions dels sectors populars. I recordàvem al nostre president màrtir, Lluís Companys -l’únic president electe d’un país europeu assassinat pel feixisme- que va fer de la defensa de la democràcia, dels drets socials i de les llibertats nacionals de Catalunya, un objectiu indestriable.

Sí, aquest 11 de setembre té lloc en un context de conflicte entre Catalunya i l’Estat, provocat per l’agressió a la voluntat i a la dignitat de la ciutadania que ha significat la sentència del TC contra l’Estatut, i per l’aval polític en tota regla que el govern de l’Estat ha donat a l’agressió. Des d’ICV-EUiA hem dibuixat una proposta de superació del conflicte nacionalment ambiciosa, amb vocació de cohesió social, i amb voluntat d’oferir espais de trobada amb la resta de forces catalanistes. Una proposta que passa per la defensa íntegra de l’Estatut i per anar molt més enllà, oferint un nou pacte federal-plurinacional a Espanya, que si rep per resposta un nou bloqueig institucional, donaria pas a l’exercici del dret a l’autodeterminació obert a la independència. En definitiva, un espai d’acció política real, compartit per independentistes i federalistes-del dret a decidir, des d’on articular el conflicte amb l’estat, i avançar en les aspiracions d’autogovern de Catalunya.

Però aquest 11 de setembre té lloc també en un context molt rellevant de conflicte de classes. El PSOE i CiU estan impulsant l’agressió més àmplia i profunda als drets socials de les últimes dècades. Per sortir de la crisi neoliberal recepten de forma autoritària més polítiques neoliberals: retall de salaris, fiscalitat regressiva, cap pujada d’impostos als més rics, precarietat laboral, afebliment del sistema públic de pensions… Els sindicats han convocat Vaga General per al 29 de setembre. És la vaga de la majoria que pateix la crisi contra les imposicions de la minoria que l’ha creada; és la vaga de la dignitat contra la resignació i la por; la vaga de la rebel.lia a favor de la construcció d’alternatives possibles.

El món local no restem al marge d’aquesta qüestió. D’una banda, la defensa d’un model de ciutat inclusiva i solidària, amb polítiques de benestar potents, només és possible si guanyem la batalla contra les retallades socials de PSOE-CiU. Per seguir aprofundint en la Barcelona que prioritza l’atenció a les persones i la lluita contra l’exclusió és del tot necessari un estat de benestar que avanci en ocupació digne o en la protecció de l’habitatge contra les hipoteques bancàries. D’altra banda, l’aposta per una ciutat inclusiva i solidària només és possible amb un nou sistema de finançament local –inajornable- que incrementi substancialment els recursos dels Ajuntaments. Aquests propers dies i setmanes, des d’ICV-EUiA a Barcelona no només seguirem treballant per desplegar les prioritats socials de la nostra acció de govern, sinó que vincularem amb molta força aquesta aposta al suport als treballadors i les treballadores, a la Vaga General; i a l’exigència d’un nou model fiscal i financer on els rics paguin més i els Ajuntaments poguem aprofundir les polítiques de cohesió i convivència als barris, veritable pedra angular d’una nova quotidianitat on tots els projectes de vida siguin possibles en igualtat.