Article escrit amb Gemma Ubasart i publicat al diari Ara (19 de juny de 2026) https://www.ara.cat/opinio/derrotar-pp-vox_129_5773325.html

Més enllà del PSOE i el PSC, les esquerres dibuixen un mosaic plural a l’estat espanyol. Aquesta configuració complexa expressa dos fets. El caràcter plurinacional de l’estat, amb societats diferenciades que generen sistemes de partits propis. I la tendència cap a espais delimitats en termes ideològics: una cultura de vinculació política que genera dificultats per articular fronts amplis. A grans trets, en deu de les disset CC.AA. operen esquerres de proximitat amb presència institucional. Es tracta, a totes elles, d’un únic subjecte que aglutina el sobiranisme progressista: Adelante Andalucía, BNG, CHA, Compromís,  Bildu, Más Madrid, Més i Nueva Canarias. Catalunya n’és l’excepció: aquí ERC, Comuns i CUP habiten (i disputen) l’espai. Existeixen, d’altra banda, tres forces amb voluntat d’operar en tot l’estat: IU, Podemos i Movimiento Sumar.

Al llarg dels anys 2023-2026, les esquerres sobiranistes completen un cicle amb resultats rellevants: per sobre del 30% a Euskadi i Galícia; entre el 15 i el 25% a Catalunya, Madrid, Navarra i País Valencià; a l’entorn del 10% a Andalusia, Aragó, Canàries i Illes Balears. Les esquerres federals, en el mateix cicle, se situen en nivells modestos: entre el 2% i el 5%. A tres comunitats, tanmateix, aquestes forces articulen candidatures basades en trajectòries que van més enllà de la coalició puntual: Por Andalucía, Unidas por Extremadura i Contigo-Zurekin (Navarra); en tots els casos, els resultats milloren i se situen en el 6%-10%. El conjunt d’aquestes dinàmiques ofereix algunes claus per transitar camins d’enfortiment. Es tracta, a més, de factors connectats a tendències de fons.

-L’arrelament territorial.  En un context global d’incerteses, individualització i acceleració de ritmes, els ancoratges comunitaris resulten del tot necessaris. Però cal refer-los sobre bases noves. L’esclat de la diversitat requereix entorns quotidians on els vincles siguin possibles. Es tracta de dotar els itineraris vitals d’elements de seguretat relacional: marcs on s’articulin suports i capacitats d’acció col·lectiva. En termes polítics, aquestes gramàtiques solidàries es tradueixen en actors orientats a treballar lògiques d’arrelament territorial i projectes municipalistes. Forces polítiques semblants a la gent, on la pertinença es construeix en clau de pràctiques i valors, no tant de relats ideològics; on la identitat s’orienta a forjar poder popular i sobiranies de proximitat, no tant abstraccions nacionals. 

-La voluntat d’articular majories.  Al llarg del segle passat, l’expressió política del conflicte social va consolidar l’eix clàssic esquerra/dreta. En aquell context, la socialdemocràcia va aconseguir guanyar centralitat en l’àmbit progressista. I més rellevant encara: va construir un marc de referencialitat, que situava la resta d’actors, per exemple, ‘a l’esquerra dels socialistes’. Aquest marc encara vertebra -sovint inercialment- moltes percepcions. Però s’ha començat a desbordar. S’articulen avui espais d’esquerres que transiten del racó del taulell cap a propostes més àmplies.  Forces polítiques que connecten amb nous sentits comuns, més transformadors i més transversals alhora.

-L’activació de l’esperança i l’alegria. “Ser radical és fer l’esperança possible, no la desesperació convincent”. Amb aquestes paraules, el sociòleg gal·lès Raymond Williams va voler fixar un clar contrapunt respecte d’un estat emocional incrustat a bastament a les esquerres. Allò que Deleuze va anomenar les passions tristes: una lògica política abonada al desànim; o, en el millor dels casos, a cavar trinxeres de resistència. Però també aquí les coses han començat a canviar: va emergint l’esquerra de l’esperança. Actors que vinculen l’ambició transformadora a les passions alegres. Espais polítics que van treballant un nou marc emocional generador d’horitzons de sentit; i també de camins fraterns per avançar. Una gramàtica rebel -sense ressentiments ni nostàlgies- teixida per la confiança i l’empatia.

Els bons resultats recents de les esquerres sobiranistes, i també de les federals quan treballen des de la proximitat, ofereixen bases sòlides. El repte és ara traduir aquest bagatge en fórmules de cooperació amb intel·ligència tàctica (atès un sistema electoral on la proporcionalitat desapareix en bona part del territori). Un bon resultat de les esquerres a les eleccions generals serà clau per derrotar PP i Vox. S’han situat dues propostes obertes de confluència: la crida de Gabriel Rufián i la dels partits de Sumar en el govern. Caldria treballar-les, construir reconeixements creuats i avançar cap a fronts inclusius: pivotant sobre la plurinacionalitat, amb capacitat d’articular majories i eixamplar l’esperança. Potser no és fàcil, però resultaria difícilment explicable no intentar-ho.

(Article publicat a la Revista Treball (Tribuna Oberta sobre confluència) el 22 de Març del 2016)

A l’Abril farem l’assemblea nacional d’Iniciativa. Hauran passat tres anys des de Viladecans. I moltes coses al nostre entorn, que hem tingut la sort de viure. Grans energies ciutadanes han desencadenat canvis rellevants: el procés pel dret a decidir, el nou municipalisme, l’escenari constituent, el desafiament plurinacional al búnker bipartidista. ICV hem format part de tots ells, de l’onada ciutadana del canvi, al costat de la gent i d’altres actors polítics. Avui podem afirmar que les nostres apostes de rescat social, referèndum, empoderament democràtic i confluències han estat eines útils en mans de la gent senzilla, de la majoria. I segueixen tenint, alhora, una enorme càrrega de futur. No tot ha estat fàcil, no podia ser-ho; però ha estat apassionant i positiu. I sí, avui les desigualtats colpegen fort, la vulneració dels drets humans encara més, i la sortida democràtica al conflicte nacional no sembla quedar a prop. És per tot això que cal renovar i enfortir apostes. Estic segur que a l’assemblea ho farem. Per seguir avançant en totes les dimensions.

N’hi ha una de molt central: el procés a transitar des de les confluències d’avui a la cooperativa de demà. L’emergència del nostre nou espai polític és ja un fet; el repte és ara convertir-lo en un subjecte col.lectiu per guanyar. Haurem de fer-ho bé i relativament ràpid. Serà clau el procés, que haurà d’estar travessat per valors col.laboratius i democràtics. I per actituds de dignitat i audàcia: d’aportació d’un llarg i extraordinari bagatge a un escenari de mestissatge i innovació política a l’alçada dels canvis que vivim, de l’esperança de la gent. En el procés de configuració del nou subjecte, hi ha un aspecte que anirà esdevenint rellevant: la seva identitat política i el relat que la forjarà; els elements referencials en el camp de les idees; els continguts i els factors emocionals que operaran com a palanques d’implicació i mobilització col.lectiva. I més en concret: la validesa simbòlica i la necessària resignificació del concepte esquerra. És encara avui l’apel.lació a l’esquerra un marc creador de valor polític, i d’apropiació ciutadana d’aquest, per canviar la vida de la gent?. Val la pena desgranar alguns elements de reflexió

Ampliem el focus i partim d’una idea molt genèrica. Al llarg del temps s’han proposat diversos marcs per interpretar les principals lògiques –o valors predominants- que regulen cadascun dels àmbits de la societat (institucional, mercantil, associatiu, comunitari i familiar). Molts d’aquests marcs interpretatius s’han construit a partir de dos criteris. En primer lloc, la defensa d’un major o menor pes relatiu de cada àmbit en relació a la resta. Així, per exemple, el model neoliberal aposta per reduir l’esfera institucional per tal d’expandir la lògica del mercat. L’estatista, en canvi, promou la desmercantitlització per mitjà de l’ampliació del radi d’acció institucional. O el model de governança en xarxa es presenta com a limitador simultani de les dinàmiques estatista i mercantil, desplaçant la regulació a l’articulació d’entramats d’actors de naturalesa diversa. El segon criteri: l’assumpció que cada àmbit incorpora una lògica pròpia que el defineix. Els mercats tendeixen a caracteritzar-se com a generadors simultanis de riquesa i desigualtats, i els estats com a correctors d’aquestes últimes. Les esferes associativa i comunitària solen presentar-se com a dipositàries de valors de reciprocitat i ajuda mútua. Mentre que les famílies se situarien com l’àmbit principal de la protecció i les cures. 

Resulta rellevant el fet que sobre aquestes bases conceptuals han cristal.litzat –en el context de la societat industrial que deixem enrere- marcs ideològics i divisòries polítiques que heretem avui. Així, l’eix dreta-esquerra clàssic s’ha dotat de sentit a través de la dicotomia ideològica entre mercats i institucions, amb les seves respectives i enfrontades lògiques de creixement i redistribució. Les opcions promotores del gir relacional han cercat una certa transversalitat en l’eix anterior, subratllant en canvi els valors solidaris que vindria a comportar l’enfortiment del teixit social i comunitari. Madurava finalment un pol conservador -poc procliu tant al mercat com a allò col.lectiu- i defensor d’una lògica familiarista de protecció, vinculada a relacions patriarcals de gènere, i a pautes tradicionals de distribució de les cures.

Palpem ara, potser amb un cert desconcert, com la nova societat sorgida de la dinàmica del canvi d’època fa trontollar bona part dels marcs i els imaginaris ideològics de les últimes dècades. L’eix estat-mercat i el seu correlat polític esquerra-dreta se’ns queda curt. Cap altre intent de generar dicotomies simples no acaba de funcionar. Sembla que es trenquin les costures de totes les ideologies, enteses com a propostes forjades des d’alguna de les polaritats preexistents. Cada esfera de la societat, d’altra banda, guanya complexitat; i totes elles s’obren a lògiques i valors que no formaven part del seu bagatge clàssic (observem institucions que no serveixen a la gent, accions col.lectives de to corporatiu... però també economies del bé comú, famílies igualitàries...).  

Tot això ens obre molts interrogants. Un d’ells, com dèiem abans, té a veure amb l’oportunitat o no de mantenir operatiu el concepte esquerra; de seguir fent-lo funcionar com a element d’identitat ideològica, com a marc d’un relat emancipador de futur. La resposta no pot ser simple. No ho és en la teoria. Molt menys si es tracta de concretar una narrativa política que  permeti una lectura ciutadana del nou subjecte, com a espai de transformació. Aquesta resposta no passa, al meu entendre, ni per menystenir la càrrega de raons i emocions de la idea d’esquerra; ni per blindar-la com a concepte-refugi davant les incerteses i els reptes emergents del nou temps. La societat, els barris, la vida quotidiana, segueixen creuats per asimetries i injustícies múltiples; per desigualtats vitals. No sembla que davant d’això l’aposta transformadora pugui descansar en cap mena de transversalitat. Tanmateix, si estem forjant un nou subjecte, no caldria també articular marcs innovadors de mobilització?; construir relats que arrelin en el nou temps i projectin al futur propostes d’esperança?. Crec que sí.

Només dues pinzellades breus. D’una banda, caldria atrapar l’oportunitat de resignificar l’esquerra cap a una gramàtica constituent, cap a l’articulació d’una democràcia en comú. Un comú democràtic on forjar una nova institucionalitat amb  coproducció ciutadana de polítiques; on desenvolupar una esfera econòmica cooperativa, fent possible la generació i apropiació col.lectiva de valor; on apostar a fons per un teixit comunitari creador de drets des de baix; on enfortir la lluita pel dret a la ciutat, i per la justícia ecològica i de gènere. Una democràcia en comú on treballar per fer tangibles totes les sobiranies: l’autodeterminació personal i la col.lectiva. D’altra banda, caldria atrapar l’oportunitat de resignificar l’esquerra en termes de pràctiques i valors, més que en clau ideològica. Cal aprofundir la narrativa de canvi transformador per proximitat a la gent. Si l’esquerra implica formar part de les lluites i les esperances de la gent senzilla, haurem guanyat alhora radicalitat i sentit comú; haurem adquirit alhora potencial transformador i majoritari. Possibilitat real de guanyar i de construir hegemonia. El repte continua sent apassionant. Des d’ICV, com sempre, el mirarem al ulls. Per anar molt més enllà, per contribuir a situar el futur en mans de la gent, en el comú democràtic. 

Dissabte a la tarda, la gent d’Iniciativa i d’Esquerra Unida de Barcelona ens vam trobar en un acte de reconeixement i agraïment per la feina feta. Un acte on vam aplegar també forces per tantes coses encara a fer. Veníem del dinar de la República, el que organitzen cada any els vells lluitadors per les llibertats. Compartir taula amb l’Enric Pubill o el Martí Bielsa és connectar amb una història carregada de futur. Tan plena de lluites com d’esperances. Perquè venim de lluny i tenim memòria.

A Barcelona, aquests últims quatre anys, el Grup Municipal ha fet una gran feina col.lectiva: una cadència quotidiana d’esforços i somriures. Un treball tenaç sobre fonaments sòlids forjats al llarg dels anys: una història de compromís municipal que ha deixat una empremta tangible de dignitat, a peu de carrer, barri a barri. Del 2011 ençà hem viscut un temps dur i apassionant alhora. Amb dolor social com mai; amb horitzons d’esperança també com mai.

Les conselleres i consellers d’ICV-EUiA, totes les companyes i companys del Grup, les regidores, les i els militants, han estat al costat de la gent que pateix en silenci i dels qui es mobilitzen en públic. Han trenat propostes pels drets i la dignitat de les persones senzilles. Han denunciat, una a una, les actituds classistes i les polítiques elitistes del govern Trias. No ho han fet des del despatx. Han teixit complicitats en carrers i places, practicant, sense dir-ho, una política exemplar. I el Grup Municipal ha estat un espai d’amabilitat i confiança; d’estima i afecte per la feina dels altres; de dubtes compartits; de decisions valentes. Gràcies Isabel per 12 anys colze a colze; per fer possible cada dia el valor de la pluralitat política. Dissabte a la tarda tenia moltes ganes d’expressar un agraïment profund per tot això.

 

I un altre agraïment enorme per tantes ganes de seguir, de mirar-li als ulls al futur amb atreviment. Perquè ara toca guanyar. Ho tenim a prop. És necessari posar Barcelona en mans de la gent; retornar la justícia social als barris; tenir treball i espai per viure; i aire net per respirar. Amb la gent d’ICV-EUiA tot és possible. I aportant al projecte compartit i ciutadà de la confluència encara més. Som Iniciativa; som Barcelona en Comú. Gràcies Laia per la teva aposta. Per voler entrellaçar una baula més en aquesta xarxa de lluites i somnis. I a tu Janet, perquè és impressionant el que has fet. I el futur de tot això és impensable sense tu. I Agustí, Merche i Marta per formar part d’aquest equip meravellós. Gràcies també als futurs consellers i conselleres: que el repte implica, inel.ludiblement, guanyar els carrers i forjar barris en comú. I a vosaltres, David i Montse, perquè la magnífica feina que feu és la clau de volta del nou edifici.

Jorge Riechmann té una poesia preciosa que porta per títol Acció de gràcies. Manllevo els seus versos finals, i els comparteixo amb vosaltres com a reivindicació de la lluita, l’alegria i l’agraïment: “El valor de la teva alegria no està en ella/sinó en el joiós desordre/amb què construïm hores de llibertat/de cireres, d’igualtat, de lluita política, d’amor./Però aquestes coses les sé/perquè tu existeixes./I perquè cada vegada que em mires/neixo en els teus ulls”.

 

El Juliol del 2013, a l’Assemblea d’ICV de Barcelona aprovàvem el nostre Manifest, amb aquestes paraules finals:

“Vivim un canvi d’època que ens demana solidesa i audàcia alhora. Volem una ICV més activista, però no com a refugi de les nostres certeses, sinó per anar més enllà de la nostra fortalesa. Des del que som, apostem per la creació d’un espai més ampli: per retornar la ciutat a la gent i la dignitat als barris. El repte immediat és transitar de la fragmentació de les resistències a la confluència en l’alternativa. Amb el nou subjecte hem de construir la Barcelona del bé comú. Perquè l’esperança i la felicitat siguin majoritàries. Totes juntes. A guanyar”.

De les tres fites del Manifest n’hem assolit hores d’ara dues: tenim una ICV més activista i tenim un acord de Confluència. Ja podem anar a totes: a construir el nou subjecte per guanyar. Hem treballat a fons per aconseguir-ho: amb tenacitat, discreció i convenciment. Sí, ho hem fet ARA i ha estat a BARCELONA. Ens hem dotat de l’instrument col.lectiu per derrotar les injustícies i reconstruir el dret a la ciutat. Enfront la vulneració de la dignitat humana, enfront el segrest democràtic del govern municipal, l’acord de Confluència ha de sumar energies per rescatar els drets bàsics, i retornar Barcelona als seus veïns i veïnes.

Trias parla del somni social. Sabem que la geografia del seu s’estén de la Marina de Luxe al Deutsche Bank. Però el somni social de la gent és derrotar Trias. I l’acord de Confluència ho fa possible. L’acord entre ICV-EUiA, Guanyem, Podem i Procés Constituent és històric. Per primera vegada un subjecte teixit amb valors de justícia social i revolta democràtica protagonitza la batalla municipal per guanyar Barcelona: per construir una ciutat amb dignitat per viure i aire net per respirar, una Barcelona en mans de la gent.   

Aquest context d’esperança estarà poblat per moltes persones, rostres, somriures... serà una gran força col.lectiva construida des de múltiples contribucions personals, totes elles instransferibles. L’Ada Colau ha expressat la voluntat d’encapçalar-ho: és una magnífica notícia. L’Ada aporta una llarga trajectòria de compromís social, de treball per l’empoderament col.lectiu de persones humils, de lluita contra la corrupció del poder. I ara l’aboca a l’articulació d’un espai polític emergent –forjat des de la pluralitat i la suma de pràctiques- que permeti a la gent i als barris populars avançar en el camí que va de la Barcelona trencada i en venda, a la Barcelona per viure, a la ciutat dels bens comuns.

N’estic convençut de la força d’aquest projecte. Em fa il.lusió participar-hi. No ho faré, però, des de la candidatura. He treballat 12 anys a l’Ajuntament, durant 3 mandats, i ara toca que altres companyes i companys ho facin. Tornaré a Polítiques de la UAB a fer classes, i a l’IGOP a fer recerca, en tinc també moltes ganes.  Queden, però, moltes causes per lluitar, injustícies encara clavades a la pell de la ciutat. I seguiré implicat, des de l’activisme de base, des d’ICV-EUiA i des del nou subjecte compartit, aportant un nou gran de sorra per guanyar Barcelona, per fer-la més humana i habitable. Ha estat un temps magnífic, d’esforços i complicitats per anar fent realitat somnis discrets, al costat d’equips de persones extraordinàries, militants de les utopies quotidianes. A totes vosaltres, un agraïment immens. A les que agafeu el relleu, un agraïment també immens. I molta, molta força.