(Síntesi de la intervenció que vaig fer al Plenari de l'Ajuntament del 3-10-2014 en defensa de la proposició d'ICV-EUiA contra el turisme com a negoci especulatiu, i en favor d'un Pla de creixement zero d'allotjaments turístics a la ciutat. La proposició va ser rebutjada amb els vots de CiU-PP, novament aliniades amb el turisme sense límits). 

Aquesta proposició s’insereix en la nostra trajectòria a favor d’un altre model turístic. Però s’insereix també en un context de punt d’inflexió. Un escenari on els barris diuen prou: a la Barceloneta, però també a la resta de Ciutat Vella, i a Poblesec, a la Sagrada Família, a Gràcia, a Poblenou... les veïnes i els veïns es mobilitzen per fer visibles les seves demandes justes, contra els impactes d’un model de negoci turístic que origina dinàmiques de ruptura de la quotidianitat als barris. Les veïnes i els veïns surten en defensa d’un bé comú bàsic, elemental : el dret a un barri per viure. Barris amb mixtura social, teixit comercial divers, espai públic per usos ciutadans. Res a veure amb el que són avui tendències a l’expulsió de residents, la substitució d’activitats o la sobreexplotació de l’espai públic. Molts barris han superat amb escreix la seva capacitat d’acollida i càrrega turística. I el govern ha reaccionat molt tard i de manera del tot insuficient. Sovint amb mesures que entren en contradicció amb les grans decisions que van alimentant el model de turisme sense límits.     

Sí, Barcelona és una ciutat oberta, un pol d’atracció a escala global. I el turisme és un element clau de la nostra economia local. Tanmateix, l’impacte del fenomen sobre els barris i la vida de la gent ens remet també a la necessitat d’un encaix radicalment diferent entre ciutat i turisme. No és una reflexió nova. El 2010, Pla Estratègic de Turisme, menystingut pel govern,  ja formula un triple repte: a) abandonar els objectius d’increment i substituir-los per un turisme sostenible que incorpori la lògica dels seus propis límits; b) transitar de polítiques promocionals, monopoli del sector hoteler, cap a una estratègia integral, sota lideratge públic, i oberta a un ventall més ampli d’agents; c) i obrir un nou temps de regulació pública dels efectes del turisme.

Són reptes que xoquen avui, frontalment, amb amb un model que cavalca sobre una dinàmica de bombolla. Una bombolla inflada per un excés d’oferta que reprodueix la lògica que ens ha portat a la crisi, ara desplaçada del sector residencial a l’hoteler, lúdic i comercial. Les xifres récord de turistes vénen de la mà d’un sector que precaritza l’ocupació: els contractes per hora i parcials superen ja el 30%; subcontractacions creixents; i temporalitat massiva que concentra riquesa i distribueix pobresa laboral amb sous de 700 € al mes

Un model també configurat per actuacions-clau de la majoria CiU-PP que alimenten la bombolla i posen en risc els equilibris socials i ambientals dels barris. La modificació antidemocràtica del Pla d’Usos que retorna la barra lliure hotelera a Ciutat Vella; la Marina de Luxe, que elititza el Port Vell, i exerceix de punta de llança especulativa sobre la Barceloneta; l’ordenança de terrasses que es carrega el model d’accessibilitat universal; i l’obertura de comerços en diumenge a costa dels drets laborals i del teixit de proximitat. Són polítiques que dibuixen una estratègia turística amb dues potes: incrementalisme turístic al dictat del lobby hoteler i mercantilització dels impactes (es desmantella el règim de llicència dels habitatges, es perverteix la finalitat de l’impost turístic...), una fórmula injusta que concentra beneficis i dispersa perjudicis; una combinació nefasta d’interessos privats i ideologia neoliberal, amb la ciutadania exclosa dels àmbits de decisió i víctima d’aquestes mateixes decisions. 

Aquest és el nucli del model -sense límits i amb poc control- del govern municipal, un model que cal revertir de forma substancial. I és per això que situem avui la nostra proposició en clau propositiva i alternativa. Ho hem fet de manera tenaç des de l’inici del mandat. Però les mobilitzacions veïnals obren un nou escenari. I cal avui una bateria propositiva més potent que mai.

En aquest sentit, voldria destacar, en primer lloc, el punt que encapçala la proposició: l’elaboració d’un Pla d’Allotjaments Turístics, per mitjà d’un procés participatiu, en un termini de 6 mesos, amb l’objectiu de limitar el nombre màxim de places turístiques a la ciutat per àmbits territorials, incloent-hi totes les tipologies d’allotjament (hotels, habitatges, albergs, creuers...), i amb suspensió de llicències per totes elles i a tota la ciutat, durant el procés de redacció. En segon lloc, Plans d’Usos per dotar d’un marc de regulació integral l’espai públic i les activitats dels barris que pateixen més pressió (Poblesec, barris de l’Eixample, Vila de Gràcia i Poblenou, d’entrada), amb un nou Pla d’Usos de Ciutat Vella que retorni a la política de creixement zero de l’oferta d’allotjaments. En tercer lloc, suspensió de la Marina de Luxe i modificació de l’ordenança de terrasses, per tal de restaurar la prioritat dels usos ciutadans. El Port Vell, les voreres i les places haurien de preservar-se com a bens comuns, excloent-hi la seva mercantilització. En quart lloc, un conjunt d’actuacions específiques sobre habitatges turístics: mapeig dels il.legals, enfortiment dels serveis d’inspecció, implicació del fiscal anti-mobbing. I més enllà, instar la Generalitat a reintroduir l’expropiació de l’ús dels habitatges desocupats per destinar-los a lloguer social. Finalment, la proposició explicita l’exigència de donar compliment a tres acords adoptats per àmplia majòria i amb el suport del Govern: el de plenari de democratització de Turisme de Barcelona i creació del Consell de Participació; i els de Comissió de reclamar la modificació de l’impost turístic (transferència del 100% de la recaptació i finalitat compensatòria i no promocional) i modificacions legals per retornar al règim de llicència en els habitatges turístics. Es tracta de passar ja de les intencions als fets; que els acords s’acompleixin i no siguin, un cop més, paper mullat.

Ens agradaria que el suport del govern a les propostes que esmentava impliqués un punt d’inflexió que es consolidés avui amb el suport a aquesta proposició. Estem convençuts que la seva aprovació podria ser una nova palanca per transitar cap a un turisme sense bombolla hotelera ni amenaces als barris. Un nou model limitat, amb ocupació digne, democratitzat, amb visitants corresponsables, i que distribueixi amb equitat social i territorial els beneficis generats. Avui l’elecció està ja entre turisme sense límits o ciutat democràtica. Avui cal governar en clau pública i transparent el turisme, per posar-li límits, perquè la gent recuperi, barri a barri, el dret a la ciutat.

(Síntesi de la intervenció que vaig fer al Plenari en defensa de la proposició d'ICV-EUiA contra l'obertura de comerços en festius i contra l'ampliació de centres comercials)

Posem a debat i votació una proposició amb voluntat alternativa respecte d’un nou acord entre el govern i el PP. Amb dos punts: el rebuig a la proposta de desregulació d’horaris comercials; i la demanda d’aturar l’ampliació o creació de nous centres. Dues cares complementàries d’una mateixa aposta: refermar el compromís amb el teixit comercial de proximitat, amb els drets laborals, amb la Barcelona dels barris. Refusem la proposta del govern acordada amb el Partit Popular perquè resitúa el model comercial: el desvincula del projecte de ciutat i el lliga al turisme. Obre la porta a l’afebliment d’un model que és avui factor de cohesió social i diversificació econòmica en el territori. Pot generar guanys per un petit nombre d’operadors comercials molts influents, però a costa d’uns equilibris forjats a Barcelona durant molts anys i que han preservat, fins avui, el dinamisme quotidià de molts teixits urbans.

Per què creiem que cal dir no a aquest canvi ? En primer lloc perquè s’inscriu en una dinàmica de fortes pressions, que ha fet poc més que començar, i  a les quals el govern i l’alcalde han estat molt vulnerables: passius i sense lideratge. El juliol del 2012 el govern de l’estat aprova una normativa que és una agressió unilateral a la capacitat de Barcelona per presevar un model sostenible i equilibrat d’horaris. Envaïnt competències i menystenint l’autonomia local ens obliga a delimitar zones turístiques amb dret a plena llibertat horària. Els agents socials i del comerç de barri de Barcelona responen amb manifestos on demanen la retirada de la imposició estatal. El govern i l’alcalde romanen passius i mai no tanquen la porta a la seva aplicació. El maig del 2014 el Parlament de Catalunya aprova una llei positiva, d’ampli consens: a les antípodes de l’estatal. I el govern, en comptes d’aprofitar-la per fer front a les pressions i tancar la porta a la desregulació, ens presenta una proposta de canvi d’horaris que aquest Plenari va rebutjar. Ara, setmanes després, insisteixen amb una proposta que és pitjor, amb més desregulació, a remolc del PP, i amb més potencial de dinamitar el nostre model comercial. I vostès saben que els grups de pressió del turisme comercial no en tindran prou. I que la seva feblesa i manca de projecte aplana el camí a més i més  concessions.   

Més enllà d’aquesta dinàmica opaca de pressions i concessions, hi ha dos motius de fons per rebutjar l’acord. En primer lloc, ens diuen que la liberalització genera més activitat i més feina. Estem aquí davant d’una doble fal.làcia. El que es produeix és: d’una banda, una decantació de les compres cap a establiments de gran format amb posició de predomini en dies no feiners, és a dir, cap a models de negoci que poden suportar l’increment de costos; i d’altra banda, la previsible destrucció de llocs de treball estables en el teixit comercial de proximitat, substituïts per ocupació precària en el comerç turístic. En segon lloc, quan parlem de comerç a la ciutat no estem parlant d’un mer intercanvi de mercaderies en el buit; ho fem de model urbà. El teixit comercial proper és un eix vertebrador de barris amb vida, cohesionador, un factor d’apropiació comunitària de l’espai. L’equilibri de formats comercials i la regulació pública d’aquest és també el que dota Barcelona de capacitat d’atracció. La liberalització afebleix el model i altera l’equilibri. Posa el guany turístic per davant del benestar i la conciliació… obre la porta a una Barcelona més banal i tematitzada en termes comercials; més trencada i desigual en termes urbans; més precaritzada en termes laborals.  

Hi ha un segon punt en la nostra proposició, més enllà dels horaris, però no del model comercial. Ens han dit que la desregulació que proposen exclou algunes de les grans superfícies en zones de menys afluència turística, i és veritat. Però no n’hi ha prou. La preservació de l’equilibri comercial als barris passa avui per excloure també l’amenaça de les ampliacions i la creació de nous centres comercials. I això, avui a Barcelona vol dir dues coses molt concretes: vol dir frenar els processos en marxa d’ampliació de La Maquinista i Glòries; i vol dir abandonar el nou centre comercial previst a l’estació de La Sagrera. Les tres operacions impliquen un increment de més de 60.000 metres d’ús comercial amb tipologia de gran superfície. És un canvi quantitatiu a gran escala, afegeix gairebé un 15% de creixement en centres comercials; però és sobretot un canvi qualitatiu: trenca l’equilibri de formats, decanta el model. El decanta contra el comerç de barri, contra la barreja d’usos en el territori, i contra la mobilitat pública. La suma de les tres operacions pot arribar a tenir un efecte massiu d’empobriment del teixit comercial del Clot fins a Sant Andreu, de Sagrera fins a Bon Pastor. Una àrea de Barcelona amb fortes fragilitats urbanes i socials, que requereix cohesió i dinamisme als barris; el contrari del que provoca una lògica de bombolla comercial concentrada.

En síntesi, és una proposició compromesa amb el comerç urbà de proximitat, amb la ciutat compacta i de barreja, amb la Barcelona dels barris, amb els drets de les treballadores i els treballadors. I això, avui, al nostre entendre requereix abandonar la desregulació comercial vinculada al turisme, i treure de l’escenari l’amenaça de les ampliacions massives de centres comercials. Evitem que, en l’àmbit del comerç, la marca no substitueixi al model; el lucre d’uns pocs no s’imposi al benestar de la majoria.

Avui he participat en un esmorzar-col.loqui convidat pel Club de Periodistes de Turisme. Un acte que s’emmarca en una sèrie de col.loquis amb els caps de llista de les forces polítiques a les eleccions municipals a Barcelona. Ha estat un intercanvi interessant amb persones molt coneixedores del tema; les seves aportacions han enriquit les reflexions que jo he plantejat. Reflexions que, molt en síntesi, ha estat les següents.

• He valorat de forma positiva l’elaboració del Pla Estratègic de Turisme al llarg d’aquest mandat. Un Pla fet des de la perspectiva de ciutat i no estrictament del sector turístic, i que planteja la necessitat de repensar a fons el model turístic de Barcelona a partir d’un nou encaix en el marc d’una ciutat convivencial i sostenible. Un Pla que ICV-EUiA vam situar com a condició de l’Acord de Govern 2007-2011, i que ja en aquell moment situàvem com a punt d’inflexió cap al nou model.

• He considerat que la construcció del nou model requereix tres processos simultanis de canvi: a) d’una etapa que ha prioritzat el creixement de visitants, a un model que ha d’abandonar la perspectiva incrementalista per situar en el centre la lògica de la qualitat; b) d’un sistema institucional orientat a estratègies de promoció i protagonitzat en excés pel sector hoteler, a un model de planificació sota lideratge públic i obert a un ventall més ampli d’agents en els seus espais de governança; c) d’una etapa d’impactes no regulats del turisme sobre la ciutat, a un model de regulació pública dels efectes del turisme, és a dir, a una activitat turística socialment i ecològicament responsable, coherent amb un projecte de ciutat convivencial i sostenible.

• He proposat que la construcció d’aquest nou encaix entre ciutat i turisme no posi en risc ni vulneri la capacitat de càrrega social, ambiental i econòmica de Barcelona en relació al fenomen turístic. És a dir, els límits a partir dels quals el turisme passa a ser percebut en clau d’entrebanc per a la vida quotidiana, o bé genera problemes ambientals que xoquen amb els objectius de sostenibilitat, o bé desplaça altres activitats de l’economia urbana que doten de sentit als barris.

• He exemplificat aquest projecte de nou model turístic amb serveis de qualitat i amb valors de responsabilitat social i ambiental, en quatre propostes concretes:

- La taxa turística: imprescindible com a fita de canvi de perspectiva. Una taxa que ha de corresponsabilitzar els visitants. Orientada a la compensació dels impactes sobre els serveis i les infrastructures; a la millora ambiental i de l’espai públic; i a la millora del patrimoni i dels serveis turístics. Una taxa com a palanca de canvi entre un model a superar de beneficis concentrats i costos dispersos, cap a un altre escenari de compensació de costos i de dispersió social dels beneficis del turisme.

- El pla d’usos de Ciutat Vella. Un districte que el turisme ha situat més enllà dels seus llindars de sostenibilitat social, ambiental i econòmica, provocant una tematització turística que ha trencat equilibris urbans. D’entre el conjunt d’eines d’acció que preveu el Pla d’Usos, cal destacar el fre al creixement de places hoteleres, l’impuls a la millora qualitativa de les existents, i la redistribució d’aquestes cap a zones d’impactes menors sobre el veïnat i l’espai públic.

- Les 3D del nou model: desconcentrar, diversificar i desestacionalitzar. Tenim un turisme vinculat en excés a uns territoris (Ciutat Vella, Eixample), a certes icones tradicionals (Rambla, Sagrada Família, Parc Güell) i a determinats esdeveniments o períodes. Calen noves dimensions geogràfiques i simbòliques, nous productes, nous agents configuradors de l’oferta i l’atracció de nous segments de qualitat (no un turisme que deixi més diners sinó obert a rebre més valors).

- Un turisme amb ocupació de qualitat: condicions laborals dignes i processos potents i continuats de formació. A Barcelona no podem transitar cap a un nou model econòmic amb ocupació de qualitat si el turisme no és capaç de superar la precarietat laboral. La qualitat de l’ocupació turística ha de ser un factor de cohesió social i de millora competitiva del sector. Per tal de fer-la possible cal una sòlida aliança entre l’Ajuntament –polítiques actives-, les Universitats –coneixement, formació i recerca- i el sector turístic –contractació digne i responsable.

En síntesi, he desgranat els eixos bàsics de la proposta turística d’ICV-EUiA: el desplegament del Pla Estratègic a partir d’un model de turisme socialment i ambientalment responsable, amb un marc potent de regulació pública, espais pluralistes de governança, i una taxa turística que corresponsabilitzi els visitants i socialitzi els beneficis generats.

Aquestes últimes setmanes han estat ben intenses a l’Ajuntament de Barcelona. El focus mediàtic s’ha projectat en bona part sobre temes tan diversos com la visita de Ratzinger, la trama de corrupció vinculada a l’atorgament de llicències, o els tràgics fets que han causat la mort, en sengles atracaments, d’un joier a Sant Martí i d’una treballadora d’una fleca a Sant Gervasi (la mort violenta d’algú comporta sempre el moment més dolorós a la ciutat). Al costat d’aquestes, però, hi ha hagut d’altres qüestions molt rellevants per al nostre projecte de ciutat, i en relació a l’aportació concreta d’ICV-EUiA des de valors d’esquerra verda. En destacaré tres.

1) La directiva del Barça renuncia a tirar endavant la requalificació del Miniestadi. D’entrada bona notícia. Fa uns mesos, el PSC, CiU i ERC aprovaven al Ple Municipal una gran operació urbanística d’apropiació privada de plusvàlues: satisfent les exigències de l’antiga junta del Barça, menystenint les necessitats socials de Les Corts, i deixant la ciutat amb 5 hectàrees menys d’equipament esportiu. ICV-EUiA vam oposar-nos des del primer moment, tot i defensant un model alternatiu al servei de l’interès públic: en diàleg amb el teixit veïnal, en defensa dels equipaments socials i esportius, de l’habitatge públic i d’un model de ciutat sostenible. Ara ens hi refermem. La Generalitat ha d’aturar la requalificació. Les Corts i Barcelona, des de la planificació participativa, hem de dissenyar quin model de millora urbana volem per la zona. Hi tenim una bona oportunitat. ICV-EUiA seguirà confrontant qualsevol nou projecte a remolc dels interessos privats del Barça.

2) Barcelona és una ciutat d’acollida, que construeix la convivència intercultural, i que fa del català la llengua vertebradora de la nova diversitat, llengua de cohesió i d’oportunitats. Dos processos de fons i interconnectats que defineixen la Barcelona que fem i volem: una ciutat diversa, convivencial, i amb un ús social plenament normalitzat del català. És un projecte àmpliament compartit. Però el PP s’hi entesta a construir un relat de prejudicis i xenofòbia, i a atacar la nostra llengua. ICV-EUiA serà sempre el partit de l’antiracisme i de la defensa del català. Aquesta setmana hem donat ple suport a la Taula Intercultural del Raval, i hem signat el seu manifest per un tractament responsable del fenomen migratori, i contra qualsevol tipus de xenofòbia. D’altra banda hem impulsat la resposta institucional de l’Ajuntament contra la suspensió –atiada pel PP- de certs articles del nostre Reglament d’Ús del Català. Caldrà doble fermesa: totes les accions legals que calguin contra la suspensió; i manteniment, en tota la seva integritat, de la política d’ús normal i preferent del català.

3) A últim plenari de l’Ajuntament hem presentat i debatut el Pla Estratègic de Turisme. Va ser un compromís del nostre programa electoral del 2007, va passar a l’Acord de Govern i després al PAM del mandat. Barcelona havia viscut un cicle de turisme expansiu i desregulat, amb beneficis econòmics concentrats en poques mans, i amb impactes negatius sobre la trama urbana, l’espai públic i les relacions comunitàries, sobretot dels barris centrals. Calia un canvi substancial. El Pla Estratègic hi posa les bases: el nou model de turisme ha de ser part inherent al model de ciutat inclusiva i convivencial; cal governança i gestió pública del turisme; el sector ha d’apostar per la formació i la qualitat, no per la precarietat. Finalment, el pla estratègic estableix el Fons Econòmic Turisme i Ciutat per tal de compensar els impactes dels visitants, i defineix la taxa turística com a instrument per a nodrir el Fons. Ara caldran les polítiques públiques i els canvis legals necessaris. ICV-EUiA lluitarem per anar concretant el canvi de model i per fer realitat, el més aviat possible, la implementació de la taxa turística.