Ahir la neboda d’un magnat indi, Lakshmi Mittal, celebrava una festa privada al Palau Nacional de Montjuïc, que es tancava tot el dia al públic per acollir un selecte grup de convidats en una apoteosi de luxe i ostentació. Riquesa en temps de crisi; ús privatiu i excloent de bens comuns. Vet aquí la Barcelona de l’alcalde Trias.  

- Luxe i ostentació en temps durs de crisi, pobresa i injustícies socials

 “Mittal és un tauró, un patxà arrogant que creu que els treballadors som súbdits. Però sobretot és un perill per la indústria europea de l’acer, a penes inverteix però ha repartit 19.000 milions en dividends; els seus deutes els paguem els obrers”.

Són paraules d’un activista sindical afectat pel tancament i acomiadament de 600 treballadors per part de Lakshmi Mittal a la planta francesa de Florange, fa només 6 mesos. Uns anys abans, Mittal havia tancat la seva siderúrgia de Cork (Irlanda), enviant a l’atur a 400 treballadors, i provocant danys ambientals sobre el port de la ciutat estimats en 70 milions €. Mittal ha estat un gran beneficiari de la privatització de la indústria de l’acer als països de l’antiga URSS. A Kazajistan, al llarg dels últims 10 anys, han mort més de 100 obrers en mines propietat de Mittal, amb condicions de seguretat més que precàries i salaris de misèria. El mateix The Times ha parlat de “slave labour” (treball esclau) referint-se a les empreses de Lakshmi Mittal. L’imperi multinacional del magnat, amb una fortuna a l’entorn dels 30.000 milions de dòlars, és dirigit des de Londres (on viu en una mansió que va comprar a Bernie Ecclestone per 130 milions €), té formalment la seu a Luxemburg i registra els seus beneficis al paradís fiscal de les Antilles holandeses. Sí, un mosaic d’explotació, mort, agressions ambientals i evasió fiscal barrejat amb luxe, ostentació i banalitat (la seva mansió londinenca és coneguda com el Taj Mittal per estar construïda amb el mateix marbre que el mausoleu indi).

Aquests són part dels ingredients de la realitat en que es mou el magnat anglo-indi que ha aconseguit tancar el MNAC tot un dia i fer funcionar les Fonts de Montjuïc al seu gust per celebrar la festa privada de casament de la seva neboda, a la qual ha assistit com a convidat l’alcalde Xavier Trias. Estic segur que Trias és coneixedor de tot això. Tant com partícep d’una cerimònia d’exhibició de riquesa la mateixa nit que milers de famílies de la ciutat en situació de pobresa energètica no podien escalfar les seves llars. Famílies que, de ben segur, al veure el seu alcalde a la festa de Mittal van sentir tant o més fred a l’ànima que al cos.    

- El patrimoni i l’espai públic de la ciutat al servei de negocis privats

La ciutat de Barcelona -els seus equipaments, patrimoni i espai públic- està en venda: raó senyor Trias. És una dinàmica creixent. L’any passat Antoni Vives anava a Mònaco a vendre als propietaris de megaiots el Port Vell de Barcelona (“two minutes walking from my office” els hi deia) (http://www.youtube.com/watch?v=yunAUSRYtqs) amb el projecte d’una Marina de Luxe promoguda per un fons d’inversió (el Salamanca Group fundat per Martin Bellamy, “someone who is becoming a friend” els hi deia també) que ja anuncia, a més, els grans beneficis privats que es derivaran d’operacions d’especulació immobiliària a la Barceloneta. No n’hi havia prou. Calia enterrar el Pla d’Usos de Ciutat Vella i aprovar –contra la voluntat democràtica del districte- un nou pla que situa el patrimoni dels barris al servei del negoci hoteler, instal.lat en plena bombolla turística. Una mica més amunt, la Plaça de Catalunya –la plaça ciutadana del 15M- ha deixat de ser aquests dies un espai públic de referència, privatitzada amb una pista de gel al servei d’incrementar el negoci d’uns quants. Continuem per la geografia de la banalitat. Al passeig de Gràcia –comerços de luxe, hotels de cinc estrelles...- li plouen les inversions municipals, les mateixes que giren l’esquena a les necessitats socials dels barris populars (Trinitat Nova, Besòs...). Per acabar-ho de completar, el govern municipal posa en venda al capital privat el nom de les estacions de metro, i permet la sobreocupació de l’espai públic per tota mena de terrasses amb una nova ordenança que vulnera el model d’accessibilitat universal de Barcelona, en nom del neoliberalisme urbà. (Xavier Gonzálbez explica molt bé avui aquesta dinàmica al seu bloc) (http://xgonzalbez.blogspot.com.es/)

Aquests precedents emmarquen i expliquen el tancament del MNAC i l’alteració de les Fonts de Montjuïc, aquest dissabte, al servei de la festa privada de la neboda de Mittal. Són l’expressió amb més càrrega simbòlica d’aquesta dinàmica. Sí, en l’imaginari de Trias, a la ciutat, tot té un preu, tot es pot comprar. És una lògica èticament devastadora: la mercantilització sense límit aparent dels bens comuns urbans. La substitució de la Barcelona dels barris i dels valors, l’espai de ciutadania on fer créixer projectes col.lectius de transformació social, per la marca Barcelona, la plataforma d’aterratge del negoci privat i dels seus protagonistes, es diguin Martin Bellamy o Lakshmi Mittal. 

Ja hi tornem a ser. Les vacances d’agost s’han acabat i comença el curs. De fet, els anys van més de setembre a setembre, que de gener a gener. La fi de l’estiu, la preparació i l’inici del curs escolar, el retrobament amb els espais i els temps de la quotidianitat marquen el punt d’inflexió principal del calendari.

Més enllà del parèntesi d’agost, els grans elements de l’escenari polític i social segueixen tossudament presents. A Catalunya, el govern de CiU ha arribat més lluny d’on era imaginable en la seva estratègia de produir dolor i sofriment entre les persones humils; fent-ho, a més, accentuant els menyspreu i la mala educació. Neoliberalisme classista de manual. La supressió del dret a cobrar la renda mínima d’inserció és la retallada social més inhumana possible. I és també l’intent elitista més agosarat d’estigmatitzar la pobresa. La gestió del procés, a més, ha estat desastrosa. Jo no sé què deu explicar el conseller Mena a ESADE, però si un dia ha de fer una classe sobre incompetència i irresponsabilitat en la gestió pública, té un cas d’estudi perfecte en el desmantellament de la RMI; i ell, de protagonista.

A l’estat espanyol, un president i un govern agònics decideixen també anar més enllà en la seva trajectòria de dretanització i autoritarisme. A finals d’agost Zapatero es despenja amb un nou acte de subordinació a la lògica insaciable del capitalisme financer, i proposa constitucionalitzar la visió neoliberal sobre la limitació del dèficit. Ho fa, a més, negant tota possibilitat de deliberació democràtica d’idees, i excloent la proposta d’un referèndum com a mecanisme de participació ciutadana en una decisió col.lectiva rellevant. Saben Rubalcaba i Chacón que això ensorra encara més les seves perspectives electorals, però acaben tancant files: d’esquenes a la majoria social i d’esquenes a la política democràtica. S’ho trobaran, no té cap sentit votar aquest PSOE des d’una mínima sensibilitat progressista i d’innovació política.

A Barcelona, els primers 60 dies del nou govern municipal de CiU confirmen un escenari de regressions socials, ecològiques i de llibertats preocupant. Un alcalde i un govern que avalen els impactes de les retallades sobre les persones i els barris de Barcelona des d’un silenci de complicitat; que no defensen la ciutat de cap de les agressions socials del govern de la Generalitat. Va ser patètica la imatge de l’alcalde Trias després de veure’s amb Mas, acotant el cap i acceptant tot el ventall d’incompliments amb Barcelona. A les primeres de canvi, el compromís d’exigència per Barcelona es torna subordinació. Tampoc es posen en marxa polítiques pròpies. La lluita contra la crisi com a prioritat sembla simple retòrica de Trias. No es convoca el Pacte per l’Ocupació de Qualitat i es reuneix a finals de juliol una Taula contra la Crisi sense cap contingut ni proposta per part del govern municipal; taula on eren àmplia majoria els causants de la crisi. Un alcalde que va fort contra els febles: que no dubta a apostar per mètodes repressius contra l’exclusió social i contra la convivència en llibertat. I que és feble enfront les pressions dels forts (apartaments turístics i hotels a Ciutat Vella). I regressions ecològiques: subordinació de medi ambient a urbanisme; amenaces a la mobilitat sostenible (al bicing i als carrils-bici).

Tindrem feina, però des de ICV-EUiA a Barcelona ens sentim forts i ben esperonats per abocar capacitats, il.lusions i projectes al servei de la construcció d’escenaris de nova política –de la mà de la ciutadania i del teixit veïnal- i al servei de la majoria social, per una Barcelona que ha d’escriure un futur de rebel.lia i creativitat. Les places, els carrers i les institucions tornaran a ser espais de mobilització i de conflicte. També de propostes i alternatives. Amb tota la humilitat, oberts a l’aprenentatge; i també amb la força de tants anys de lluita i de treball, estic segur que ens implicarem a fons, amb compromís i optimisme. I sabrem estar al costat de moltíssima gent, compartint valors i esperances; obrint espais de lluita i de pràctiques concretes per una nova quotidianitat.

Hem parlat molt sobre la Diagonal. Ha passat ja una setmana des que va finalitzar la Consulta Ciutadana. El proper divendres, al Ple de l’Ajuntament, presentarem l’Informe del procés i el podrem debatre amb el conjunt de grups municipals. Cal construir l’escenari polític post-Diagonal, el que ens portarà a un proper curs de caràcter ja nítidament electoral: primer les eleccions al Parlament, després les municipals. De forma molt esquemàtica, voldria formular algunes de les reflexions que estem elaborant aquests dies i que han d’articular el punt d’inflexió cap els propers mesos.

El resultat de la Consulta no deixa marge al dubte. Les alternatives de transformació han quedat limitades a un suport popular minoritari (a l’entorn de 34.000 vots). Ens hem equivocat en la gestió del procés. No hem sabut traslladar ni els nostres arguments, ni les nostres il.lusions. S’ha expressat un desencaix important entre les nostres propostes, d’una banda, i les prioritats i les percepcions de la ciutadania, d’una altra. Hem de saber llegir aquesta realitat, aprendre de les errades comeses, i dialogar políticament, amb molta humilitat, amb la multiplicitat de raons que hi ha al darrera de tantes persones que no han votat, o ho han fet per l’opció de refús a les propostes de millora. Tot i així, que el mal resultat no ens condueixi a menystenir el valor del doble compromís pel que hem treballat. a) Una aposta d’esquerres i ecologista: la nova Diagonal com a expressió d’una Barcelona que guanya espai per les persones i que avança cap a la mobilitat sostenible; b) Una aposta de radicalitat democràtica: mai tantes persones havien debatut tant sobre un projecte de transformació urbana. CiU ha jugat al tacticisme i a l’immobilisme. Ha aconseguit activar els sectors socials de classes mitjanes i altes, emplaçats a frenar una transformació socialment i ecològicament avançada, i a dipositar un vot de càstig al govern d’esquerres. Però també moltes persones progressistes ens han dit: ara no, i així no. Haurem de reconstruir una majoria ciutadana i política que faci possible impulsar la millora de la Diagonal. No ens desanimem: seguirem lluitant per una Diagonal convivencial i accessible, per la connexió dels tramvies. N’estic segur que tot això s’anirà obrint pas. D’una altra forma, també participativa, amb creativitat, però més ajustada a les vivències quotidianes dels contextos, i a l’acompanyament dels canvis culturals necessaris per obrir el futur.

Les conseqüències polítiques de la Consulta han estat rellevants. La sortida de Carles Martí és un cop per al govern de la ciutat. En Carles ha estat un bon primer tinent d’alcalde. Li he expressat el nostre agraïment i la nostra voluntat de seguir treballant per transformar Barcelona. CiU i els sectors conservadors treuen pit. Des del govern de la ciutat hem d’expressar amb més força que mai el compromís per situar en el centre de les nostres prioritats la lluita contra la crisi, les polítiques socials i la convivència en la proximitat. L’aportació d’ICV-EUiA pren més sentit i força que mai. Ens hem implicat a fons en el procés de la Diagonal, com el qui més. I ens implicarem a fons aquests propers mesos, des del govern, des del carrer i des del teixit social. Governant i lluitant, com sempre. Aportant la nostra mirada insubornable, fent avançar les polítiques de lluita contra l’atur i per l’ocupació de qualitat, les polítiques de lluita contra la pobresa i per la inclusió social, les polítiques ecològiques, les polítiques de barri i d’interculturalitat. I direm no i resistirem sempre que calgui, com sempre. Contra qualsevol intent de criminalitzar l’expressió de la fragilitat social en l’espai públic, contra qualsevol temptació de discriminar en funció de l’origen o la situació legal d’una persona. Contra l’urbanisme de les plusvàlues que satisfà interessos privats contra necessitats socials. I ho farem en un context complicadíssim. D’una crisi llarga i profunda. D’unes polítiques del govern de l’estat socialment injustes, de tot punt innacceptables. Treballarem perquè Barcelona sigui referent d’una altra sortida possible a la crisi, social i solidària. Treballarem per reconstruir ponts de diàleg i confiança amb les persones senzilles i amb el teixit social que comparteix valors de transformació de la vida, de construcció de nous entorns de quotidianitat sense desigualtats, més humans i habitables. N’estic segur que ICV-EUiA creixerà cada dia al fil d’aquesta tasca. I que el nostre creixement contribuirà a produir els canvis que, a Barcelona com a Catalunya, ningú més farà.