Article publicat a Crític (21 febrer 2020)
https://www.elcritic.cat/opinio/la-metropoli-de-barcelona-desigualtats-socials-fractures-urbanes-i-agenda-de-politiques-50106

La reactivació econòmica no és suficient per cosir les greus ferides socials i urbanes que va deixar la Gran Recessió a la metròpoli de Barcelona. Després de cinc anys de recuperació —amb increment sostingut de la renda per càpita—, la desigualtat d’ingressos es manté al nivell dels moments més punyents de la crisi. No s’ha produït tampoc, en el cicle més recent, una reducció de la taxa de pobresa, i malgrat que ha millorat la capacitat de cobertura de necessitats bàsiques, la situació d’estrès econòmic continua ofegant àmplies capes de la societat metropolitana. Resulta avui evident que la millora de les condicions de vida del conjunt de la població de la metròpoli no s’està produint a partir d’una lògica inercial connectada a l’impuls de l’economia. Hi ha senyals clars que indiquen la doble necessitat de canvi de model, i de polítiques innovadores d’àmbit metropolità, per tal de revertir els efectes de la crisi, construir inclusió social en un marc de riscos emergents, i evitar que les fractures urbanes acabin adquirint caràcter estructural. 

Des de la transició democràtica fins a l’esclat de la bombolla immobiliària el 2007, la metròpoli de Barcelona va viure un període de reducció de la desigualtat social. Les tres dècades de la nostra particular i tardana golden age, van resultar de la combinació de tres factors principals: a) la millora de la xarxa de serveis i transferències de l’estat de benestar; b) la creació sostinguda de llocs de treball, amb especial creixement de les ocupacions intermèdies; c) els avenços en la incorporació de les dones a l’esfera laboral, amb la conseqüent expansió de les llars de doble ingrés. Aquest procés va començar a tocar sostre en el tombant de segle i es va trencar del tot a partir del 2010. L’espiral de destrucció d’ocupació que es va desencadenar, acompanyada per la gestió austeritària de la crisi i el col·lapse del sistema de protecció social, van produir un ràpid i intens increment de la desigualtat, la qual va tornar a situar-se al nivell de 1995: en pocs anys, la metròpoli va viure un retrocés de gairebé dues dècades en termes de cohesió social. Es tracta d’un fet sense precedents. Som ara a la metròpoli del 2020. S’ha generat una base sostinguda d’evidències que permeten caracteritzar un esquema metropolità post-crisi, pel que fa a les condicions de vida,  amb alguns elements centrals que el configuren: la cronificació de desigualtats i exclusions; una esfera laboral feble marcada per vinculacions precàries; i l’emergència d’un eix clau de vulnerabilitat a l’entorn de l’habitatge i la segregació urbana. 

Avui a la metròpoli tendeixen a cronificar-se els nivells de desigualtat propis del marc de la crisi, amb una taxa de pobresa lleugerament a l’alça, 21,3% (684.000 persones), i situacions de privació material severa que afecten a l’entorn del 5% de la població (160.000 persones). La distribució de la pobresa és asimètrica entre col·lectius. Cal destacar l’elevada pobresa infantil, patida per més d’una quarta part dels menors de 16 anys de la metròpoli: 26,4% el 2017-2018. En l’origen d’aquesta realitat trobem la precarietat laboral i l’impacte negatiu que comporta encara avui la maternitat en les trajectòries ocupacionals femenines. Però també les enormes febleses de les polítiques familiars i d’infància dels règims de benestar estatal i autonòmic, pel que fa sobretot a les transferències monetàries.

En relació a l’esfera laboral, encara no s’ha recuperat a la metròpoli el nivell d’ocupació previ a la crisi. La taxa d’atur a finals del 2018 a la demarcació de Barcelona era d’un 11,3%, gairebé el doble de la registrada en el mateix moment del 2007, un 6,4%. Més atur i sobretot més precarietat. El nou model de creació d’ocupació ve definit per l’increment dels contractes temporals (per sobre del 85% de la nova contractació), els falsos autònoms, el treball parcial involuntari i la reducció de salaris en termes reals (un 5% respecte el 2010). 

Una dimensió especialment greu la configura l’increment de la pobresa laboral^[1] a l’àrea metropolitana, la qual passa del 13,3% el 2011 —en plena crisi— al 15,4% el 2017-2018. La precarietat i la seva expressió en forma de pobresa laboral afecta particularment als adults que encapçalen llars amb infants i a la població jove, repercutint de forma clara en els elevats nivells de pobresa infantil i juvenil. Cal afegir també una realitat d’exclusió laboral com a factor explicatiu clau de les situacions de pobresa més severa. L’atur de llarga durada afecta sobretot a la població activa poc qualificada d’edat avançada, insuficientment coberta per un sistema de garantia de rendes molt feble. En aquest camp, la Renda Garantida de Ciutadania (RGC), aprovada pel Parlament el 2017 com a eina bàsica d’inclusió econòmica, no està responent com s’esperava.

El tercer vector clau en la cartografia social de la metròpoli el configuren l’habitatge i la segregació urbana. La qüestió habitacional s’erigeix avui com a eix central dels riscos d’exclusió. L’escalada de preus del lloguer que s’ha produït a Barcelona des del 2014, i que ràpidament s’ha difós en l’àmbit metropolità, ha impactat a una part rellevant de la població. Avui un 31,1% dels residents a la metròpoli viu en règim de lloguer, dels quals el 36% destina al pagament de l’habitatge més del 40% de la renda familiar. Aquesta situació de sobrecàrrega de despeses d’habitatge afecta especialment a la població amb rendes baixes, així com a la població jove emancipada, ampliant els seus riscos de privació material: l’any 2017-2018, el 27,4% de la població metropolitana expressava dificultats per arribar a final de mes. No es pot oblidar que la bombolla urbana del lloguer es produeix en un marc d’absència de regulació pública de preus, de pràctica inexistència de límits a comportaments especulatius i de feblesa estructural del parc públic de lloguer social.

Més enllà de l’habitatge, les desigualtats socials es plasmen també en termes de fractures urbanes. En efecte, els espais centrals resten subjectes a dinàmiques visibles de gentrificació. Però hi ha una cara oculta de la metròpoli. Es tracta d’una gramàtica de vulnerabilitat, concentrada i persistent, que afecta àrees significatives dels eixos del Besòs i del Llobregat, dos espais de caràcter nítidament metropolità. A l’eix Besòs es troben 23 dels 39 barris metropolitans amb l’índex de vulnerabilitat urbana (IVU)^[2] més elevat. El 24% de la població d’aquest àmbit habita en barris d’alta concentració de problemes sociourbanístics, per un 13,1% en el conjunt de l’àrea metropolitana. La lògica espacial de la reactivació econòmica esperona també la reproducció de la desigualtat en l’eix centre/perifèria: els darrers anys, a la primera corona metropolitana s’ha incrementat el risc d’exclusió per sobre del municipi de Barcelona. No existeix avui, tanmateix, una agenda metropolitana orientada a la redistribució urbana i a la millora dels barris més vulnerables.

Es configura en síntesi una metròpoli on creix la renda; i on es consolida alhora la regressió social de l’última dècada: que perpetua alts nivells de desigualtat i situacions greus de pobresa infantil; que amplia les precarietats en els vincles laborals; que dispara els riscos d’exclusió habitacional; i que reprodueix fractures urbanes i vulnerabilitats de barri. Són dimensions que configuren un catàleg emergent de fragilitats amb escasses respostes públiques: enfrontades a una arquitectura poc consistent i anacrònica de l’estat de benestar; a una distribució de polítiques socials i urbanes on l’escala metropolitana juga un paper residual. El canvi de model cap a una metròpoli més inclusiva implica necessàriament una nova agenda social i urbana, així com la construcció d’una forta dimensió metropolitana en les polítiques públiques d’aquesta agenda.

Cal en primer lloc una estratègia metropolitana d’inclusió i benestar. Els municipis amb més col·lectius vulnerables són també els qui tenen menys capacitat institucional per a fer-hi front. Hi ha una relació inversament proporcional entre necessitats i recursos. La construcció d’una metròpoli més cohesionada, municipi a municipi, ha tocat sostre. És més, en absència d’una escala metropolitana de redistribució, les desigualtats avui s’amplien. Les polítiques de garantia de rendes podrien jugar un paper central per corregir aquesta situació: un ingrés metropolità d’inclusió complementari a la RGC a partir de l’alineament i potenciació de les prestacions municipals; dotar d’escala metropolitana el Fons 0-16 de Barcelona (que ha reduït a la meitat la pobresa infantil severa a la ciutat); o l’aprovació, com a Londres, d’un salari mínim metropolità. En el terreny dels serveis, la metròpoli podria garantir xarxes socioeducatives i de cura en el marc d’una estratègia vinculada a la igualtat de gènere i al canvi demogràfic.

És també necessària una agenda potent d’habitatge i de millora de barris. Caldria desplegar amb força i recursos l’operador metropolità per a la promoció de lloguer assequible; enfortir els programes de rehabilitació amb criteris socials i de transició energètica; i dotar de dimensió metropolitana l’avançada política de sensellarisme articulada a Barcelona. Tampoc la metròpoli hauria de quedar al marge de l’impuls a formes cooperatives d’habitatge i, fins i tot, jugar un paper actiu en els necessaris mecanismes de regulació de preus del lloguer. En l’àmbit de la vulnerabilitat urbana, s’acumulen els arguments per un Pla de Barris metropolità, com a estratègia de justícia espacial i de coproducció de polítiques. I no hauria d’esperar més el desplegament de l’Agenda Besòs, aprovada el  2017, amb un catàleg de 50 accions concretes. Cal recordar que 16 dels 25 barris més vulnerables de l’àrea metropolitana es troben a l’eix Besòs. 

El municipalisme, sens dubte, ha estat i és una palanca de construcció del dret a la ciutat. És necessari, però no és ja suficient. La ciutat real és la metròpoli. I la que emergeix després de la crisi porta inscrites a la pell desigualtats socials i fractures urbanes, en el marc d’un model econòmic i institucional que les reprodueix. La posada en marxa d’una agenda potent de benestar, habitatge i barris sembla ineludible si es tracta de transformar el model i avançar en la construcció del dret a la metròpoli.

---

^[1] La taxa de treballadors/es sota risc de pobresa es refereix a la proporció de població entre 18 i 59 anys que, estant ocupada un mínim de 6 mesos a l'any disposa d'uns ingressos per sota del 60% de la mediana de l'àmbit territorial de referència.

^[2] Índex compost format per quatre dimensions de vulnerabilitat (laboral, econòmica, sociodemogràfica i residencial) amb vuit indicadors calculats a escala de barri, en el conjunt de barris de l’àrea metropolitana.

La dècada dels anys 10 ha estat un temps travessat per canvis intensos. El document adjunt aporta una mirada municipalista, amb Barcelona com a referència. Es tracta del recull d'una vintena de textos curts que he anat escrivint –la majoria d’ells articles publicats en premsa- ordenats de forma cronològica en dues etapes: la primera, ‘construint l’esperança’ (2011-2015) aplega reflexions dels anys previs i moments inicials de l'articulació de la confluència; la segona, ‘construint el somni’ (2015-2019) la formen escrits entorn l’acció de govern de Barcelona en Comú, amb pinzellades sobre contextos més amplis d’àmbit metropolità i de municipalisme global. En síntesi, un ventall d’aproximacionsa amb l’objectiu de teixir una mirada –construida en contextos col.lectius- sobre la dècada municipalista. 

UNA MIRADA MUNICIPALISTA. Recull de reflexions d'una dècada

(Article que publico a la Revista Treball, 13-6-2018)

1. Construir el dret a la ciutat

Fa 50 anys, Henry Lefebvre publicava Le droit à la ville. Era l’any 1968, temps de revoltes inèdites. Col·lectius emergents omplien els carrers i les places de París, Praga, Chicago o Ciutat de Mèxic. Ho feien sense demanar permís a l’establishment de l’època, ni tampoc als qui brandaven velles banderes alternatives. Aquelles resistències obrien un temps nou. Sota les llambordes no hi havia la platja, però arrelaven llavors de llibertat, de feminisme, d’ecologisme… i també de dret a la ciutat, com una baula més de la cadena d’esperances. El segle XX havia situat en l’àmbit dels Estats els grans relats d’emancipació. La proposta lefebvriana esdevenia disruptiva: plantejava retornar les claus d’un futur millor als temps de la quotidianitat i als espais de la proximitat. Implicava situar l’agenda urbana en el centre dels drets socials, econòmics i culturals; cartografiar en el dret a la ciutat els processos de transformació. Començava a escriure’s una gramàtica de democràcia urbana, de creació de capacitats d’autogestió, una aposta per posar la vida en mans de la gent. Ha estat, potser, al llarg de cinc dècades, la dimensió menys visible del 68. Però avui el dret a la ciutat retorna amb força. I ho fa de la mà d’una doble realitat incontestable:

a. L’era urbana, el temps de les metròpolis. A la cimera Hàbitat III de l’ONU (Quito, 2016) es constata que la majoria de la població mundial (un 54,5%) viu a les ciutats. Aquesta xifra, però, reflecteix algunes realitats que van molt més enllà: a) les 500 ciutats més dinàmiques del món generen el 60% del PIB del planeta; b) el conjunt de les ciutats mitjanes i grans són responsables del 70% de les emissions de gasos d’efecte hivernacle; c) l’índex de desigualtat social urbana ha crescut un 20% en 20 anys, amb el seu correlat de segregació residencial. Aquestes metròpolis d’ara són el resultat d’un llarg procés. A les ciutats del s.XX –travessades per models fordistes i estructures de classe– es van desencadenar processos interactius de dualització social i urbanisme extensiu que van donar lloc, al tombant del mil·leni, a àrees metropolitanes policèntriques amb economies postindustrials. Es produeix avui un nou gir: cap a metròpolis connectades en xarxa, cap a espais on s’expressen totes les complexitats i les tensions del segle XXI. Les metròpolis del 2018 són tan vulnerables a l’especulació com dinàmiques i creatives; carregades de tantes fragilitats socials com d’energies comunitàries; responsables de l’escalfament global i referents alhora de transicions ecològiques avançades. Es consolida l’hegemonia del fenomen urbà; es consolida, per tant, una realitat que situa les metròpolis com a epicentres de la quotidianitat, dels problemes i les esperances de la gent.

b. La rellevància de l’espai en els processos de canvi social. En el marc d’aquesta era urbana, els grans processos de canvi que vivim –els que desarticulen els paràmetres de la societat industrial i ens impulsen cap a la modernitat líquida (en paraules de Bauman)– incorporen una dimensió espacial molt potent: es dibuixa una cruïlla històrica entre el canvi social i la qüestió urbana on ambdues dimensions resulten intensament entrellaçades: a) les lògiques del canvi sociocultural perfilen un mapa de complexitats col·lectives (familiars, laborals) i d’incerteses vitals (mobilitat residencial, discontinuïtats afectives) que impulsen l’enfortiment de les dimensions de proximitat i quotidianitat de l’Estat de benestar (acollida, gestió de la diversitat, organització de les cures, cicles de vida); b) els impactes dels anys de crisi i austeritat perfilen una geografia de noves vulnerabilitats (pobresa energètica, exclusió habitacional) de caràcter nítidament urbà; c) l’actual fase del capitalisme global reconstrueix en bona part el seu règim d’acumulació a través de financiaritzar l’habitatge. Els circuits financers planetaris es connecten a la renda urbana i generen processos de gentrificació (les ‘expulsions’ de Sassen) que operen com la lògica espacial de l’economia especulativa. Les polítiques pel dret a la ciutat (habitatge, regulació pública dels usos turístics, rehabilitació i millora de barris amb eines de defensa del veïnat) guanyen centralitat en l’agenda pública, impulsen l’enfortiment del règim urbà de benestar (parafrasejant Esping-Andersen).

2. Articular el municipalisme global

En el segle de les metròpolis, el potencial d’enfortiment de les polítiques socials de proximitat, combinat al de l’agenda urbana pel dret a la ciutat, fa del tot inel·ludible plantejar la qüestió del municipalisme, és a dir, la dimensió institucional de la nova espacialitat. Vivim un temps on la vella política sembla esgotar les seves capacitats de processar els canvis. Apareixen escenaris de replegament populista i autoritari, a escala d’Estat; però avança també l’alternativa municipalista: governs de proximitat i moviments urbans com a àmbits d’apoderament col·lectiu, ampliació democràtica i reconnexió de les institucions al bé comú (els ‘spaces of hope’ d’Harvey). Ciutats centrals com Londres, París, Berlín o Amsterdam són avui referents de convivència multicultural, gestió pública de l’aigua, control de lloguers o transició energètica. En aquest context, esdevé molt rellevant l’escenari internacional: un incipient municipalisme global on Barcelona està jugant un rol clau. S’articulen espais institucionals: CGLU, Eurocities, C-40 (justícia climàtica), ciutats-refugi… I espais compartits, com la Xarxa Fearless Cities, on governs locals i moviments urbans van teixint aliances i aprenentatges creuats. De fet, sense el protagonisme dels actors de base seria difícilment explicable la força que ha anat adquirint el dret a la ciutat. L’Habitat International Coalition (HIC), en concret, ha jugat un paper vertebrador del conjunt d’agents ciutadans al llarg de les últimes dècades. I ha mantingut una presència molt activa, tant en els debats de la Nova Agenda Urbana com en els Fòrums Alternatius.

Es tracta, en definitiva, d’un gran combat per redibuixar la geografia de la governança global: situar ciutats i governs locals com a protagonistes d’un món on erigir alternatives possibles al capitalisme financer i a les fronteres estatals. Les metròpolis del segle XXI poden resultar l’espai on intentar cuidar sense tancar, on articular vincles amb diferències; el municipalisme pot operar com el projecte on generar alhora comunitat i acollida; i el dret a la ciutat pot oferir el territori de trobada entre protecció i reconeixement.

3. Exercir la democràcia metropolitana

La majoria de la població del planeta viu a les ciutats; i la majoria de la població urbana ho fa a les metròpolis, en assentaments humans policèntrics, per sobre del milió d’habitants i en ràpida expansió. Construir el dret a la ciutat, per tant, no pot deixar d’implicar processos a escala metropolitana. És al tauler metropolità on es juga avui la partida de les alternatives habitacionals a la financiarització immobiliària; la partida d’una forma innovadora de generar condicions materials dignes, a través de cadenes de creació i apropiació compartida de valor; la partida del respecte als límits ambientals del planeta (mobilitat sostenible, energies renovables, agroecologia urbana); la partida, en definitiva, de la reducció de les desigualtats socioresidencials. Al segle XXI, el dret a la ciutat és el dret a la metròpoli.

A Barcelona tenim una vibrant realitat metropolitana. Una urbs de 36 municipis que va recuperar la institucionalitat l’any 2010, que ha travessat un cicle de crisi molt dur, i que ha d’afrontar avui els reptes de la cohesió urbana i la transició ecològica des d’estratègies que no poden reproduir les formes del passat.

a. En el terreny socioespacial, la metròpoli es configura d’una banda com una xarxa de barris amb fort dinamisme, però inserits alhora en estructures de desigualtat urbana que tendeixen a reproduir-se: 23 dels 39 barris més vulnerables se situen a l’àmbit del Besòs, i malgrat la forta inversió pública, l’exclusió urbana mostra alts nivells de cronificació. D’altra banda, la metròpoli presenta avui un índex de desigualtat de rendes superior al de fa deu anys, i nous eixos de vulnerabilitat social lligats sobretot a la sobrecàrrega de despesa en habitatge: un 51,7% dels llogaters hi destinen per sobre del 40% dels ingressos mensuals. Sembla evident que cal fer un salt qualitatiu, que cal bastir un escenari molt potent de polítiques metropolitanes orientades a generar justícia urbana i redistribució social.

b. En el terreny socioecològic es registra a la metròpoli, d’una banda, una forta relació dels models heretats de gestió hídrica (aigua privatitzada) i energètica (oligopòlic elèctric) amb el risc d’exclusió. L’augment abusiu de preus d’aigua i energia ha suposat l’aparició de nous eixos de vulnerabilitat: a la Barcelona metropolitana, 95.700 llars de rendes baixes es troben en risc de pobresa hídrica, i 88.500 de pobresa energètica. Són xifres que aporten una base sòlida per forjar una estratègia metropolitana de transició cap a la gestió pública de l’aigua i la sobirania energètica. La mobilitat, d’altra banda, mostra un protagonisme insostenible del cotxe en el repartiment modal. Ho fa, però, amb un clar biaix de classe i de gènere: el grup de rendes altes se situa, en l’ús del vehicle privat, 19 punts per sobre del col·lectiu de rendes baixes; i els homes, 11 punts per sobre de les dones. El canvi modal ecològic sembla, per tant, obrir una finestra d’oportunitat en termes d’equitat social i de gènere.

El repte de bastir estratègies metropolitanes de justícia urbana, redistribució social i transició ecològica fa ineludible plantejar la qüestió de la governança democràtica. A diferència dels municipis, els àmbits metropolitans solen mostrar fragilitats en la seva arquitectura institucional, insuficiències en les seves capacitats de govern. A Barcelona, també. Per què? Si bona part dels problemes quotidians s’expressen avui en l’escala metropolitana, semblaria lògic definir –en aquesta mateixa escala– una agenda àmplia i profunda de polítiques de resposta. Resulta clar, a més, que aquesta agenda no és ni serà un ventall de serveis proveïts en clau tecnocràtica. És un marc de valors en conflicte, de construcció de models. És, en definitiva, una realitat de naturalesa política. Situats en aquest terreny, la lògica democràtica hauria de conduir a l’elecció directa de la institució metropolitana; i a aprofundir, alhora, els processos de transparència i participació. Pot persistir, tanmateix, un problema de demos. Els municipis funcionen com a àmbits referencials de pertinença; les àrees metropolitanes, menys. Quan la identificació ciutadana és feble, quan existeixen dificultats per definir un subjecte col·lectiu, no resulta fàcil legitimar, en aquest àmbit territorial, un procés d’elecció directa. És possible desfer el nus? Segur, però a condició de no reproduir velles respostes, de no escalar a l’àmbit metropolità esquemes antics.

A Barcelona es pot pensar el govern metropolità des del paradigma clàssic d’una autoritat institucional en el territori: un altre nivell d’administració inserit en una lògica jeràrquica de poder respecte dels municipis. No sembla factible, tampoc desitjable. Xocaria amb les raonables resistències municipals a no veure erosionada la seva autonomia. I no tendiria tampoc a crear capacitats flexibles i participatives en la producció de polítiques. És possible, en canvi, traçar un model innovador de governança cooperativa, amb hibridació de components supramunicipals (àmplies competències metropolitanes) i intermunicipals (lògiques de relació horitzontals, en xarxa). Una perspectiva superadora de riscos centralistes i de velles dinàmiques tecnocràtiques. Es tractaria, sobretot, d’un esquema basat en el reconeixement –i la projecció– del que és avui ja la metròpoli: una comunitat de municipis interdependents que han forjat els seus propis projectes de ciutat (superant la lògica de perifèria), i que han dotat l’àrea metropolitana d’una estructura policèntrica (superant la relació de jerarquia espacial entre Barcelona i la resta). La metròpoli existeix; és un dens entramat d’identitats i relacions. És, per tant, una realitat a vertebrar més i millor en clau institucional: amb capacitat de govern enfortida i amb coproducció intermunicipal de polítiques. I ha de ser referent de democràcia. En un temps de municipalisme valent, fóra impensable una metròpoli sense un fort vincle democràtic amb la ciutadania. Cal plantejar-ho: elecció metropolitana directa, i instruments de democràcia participativa en l’àmbit metropolità.

En síntesi, un govern metropolità democràtic a la plaça de Sant Jaume, i 45 governs locals amb plena autonomia: els 35 actuals de l’Àrea Metropolitana, més els 10 districtes barcelonins convertits en municipis. Un demos metropolità sobre la base d’identitats de barri i de ciutat a ser preservades i cuidades. Un escenari per al segle XXI. On sigui possible la construcció metropolitana del dret a la ciutat, la construcció cooperativa i comunitària del dret a la metròpoli.

Aquesta setmana el govern municipal de Barcelona ha aprovat mesures estructurals contra la contaminació que incideixen directament sobre la mobilitat en cotxe; ha anunciat la baixada dels preus de l’aigua contra la nova proposta d’increment que feia AGBAR; ha impulsat el procés per la remunicipalització de l’aigua, enfront el model del benefici privat; ha multat amb 315.000 € la SAREB, el BBVA i el Santander per la retenció especulativa de pisos buits; ha sancionat amb 600.000 € Airbnb per anunciar pisos turístics il.legals; i ha exigit la Sagrada Família la sol.licitud de llicència d’obres, després de 100 anys de privilegi... A Barcelona sembla que el poder comença a canviar de bàndol, que el vell poder de lobbies, companyies, bancs i jerarquies religioses va deixant pas al nou poder de la ciutadania. No és ni serà fàcil; ni es pot fer tot d’avui per demà. Però a Barcelona la revolució democràtica camina; la ciutat en comú està en marxa i amb coratge.

Vaig viure el període 2010-2015 des de l’activisme polític local, com a regidor d’ICV-EUiA a Barcelona. Vaig anar deixant constància de pràctiques i moments, històries i geografies, al bloc Utopies Quotidianes. Ara les he aplegat i ordenat. Vist en conjunt, s’hi configura un cert entrallat. El de Barcelona com a  lloc d’esperança (manllevant el “places of hope” de Harvey).  El de la construcció quotidiana de les bases del canvi, una cartografia de lluites i somnis, amb política a peu de carrer.

Aquest és l’objectiu del document. Aportar una mirada local sobre els canvis sociopolítics del període 2010-2015. I desgranar els fragments de lluita i de proposta que van anar fixant els fonaments de l’esperança. Es tracta de l’ordit urbà que va celebrar, d'alguna manera, la nit d’alegria del 24 de Maig del 2015. Una alegria local que expressava un canvi d’època: l’esperança havia trobat camins de majoria; i la política del comú, un marc quotidià on erigir-se. Per intentar reflectir tot això, he confegit el document Barcelona, construint esperança a peu de carrer (2010-2015), on s’hi despleguen cinc apartats. Apareixen, en primer lloc, els debats i les lluites sobre el model de ciutat: 1) els eixos de conflicte amb el govern municipal de CiU; 2) les alternatives generades amb la ciutadania; 3) la xarxa de llocs que dibuixen el mapa de l’esperança. I es van teixint, en segon lloc, els fils dels processos de canvi: 4) el relat de la confluència que porta a Barcelona en Comú; 5) una visió personal sobre les fites principals del procés sobiranista.

Teniu el PDF del text a l’enllaç que hi ha al final d’aquestes ratlles. Espero que, en alguns dels seus racons, hi pogueu trobar elements, informacions o records que us resultin d'utilitat.

BARCELONA, CONSTRUINT ESPERANÇA A PEU DE CARRER (2010-2015)