La pobresa, entesa com la manca de recursos econòmics per a cobrir les necessitats bàsiques, està creixent a conseqúència de la crisi i de les retallades socials. L’exclusió, entesa com la manca d’accés als mecanismes de desenvolupament humà (treball i habitatge digne, educació al llarg de tota la vida, salut, vincles afectius, xarxes comunitàries, participació política…) està també creixent en moltes de les seves dimensions. Però ni la pobresa ni l’exclusió apareixen amb la crisi. Totes dues venien de la mà d’un model de creixement desigual i insostenible; i d’unes relacions socials de jerarquia, privilegi i dominació. Sí, d’unes relacions capitalistes; i també desarrollistes, patriarcals, racistes, burocràtiques, adultocràtiques, i creadores de solituds, estigmes i marginacions.

L’acció contra la pobresa s’ha pensat i practicat des de dues perspectives clàssiques. D’una banda, la que defensa polítiques socials estructurals (salut, educació, ocupació, habitatge, pensions…) configuradores d’una ciutadania social universal; d’un estat de benestar potent, finançat per una fiscalitat directa i progressiva, i concretat en un sistema de serveis públics per tothom. D’altra banda, la que s’oposa a tot l’anterior, i defensa una societat de mercat complementada per algunes polítiques públiques de caràcter assistencial i, sobretot, per entitats socials que treballen de forma reactiva en suport de les persones i col.lectius més empobrits. Per entendre’ns, la primera correspon a l’esquerra convencial (en ella no hi caben, ni calen, les maratons de la pobresa); la segona correspon a la dreta convencial (en ella, les retallades socials públiques i la promoció de maratons de la pobresa són dues cares de la mateixa moneda).

Ara, a Catalunya estem instal.lats en aquesta segona perspectiva. La marató de TV3 és un component més del model de substitució de drets per assistència; de serveis públics per caritat. Aquesta és la concepció que la impulsa i on s’inscriu. El que no vol dir que el conjunt de persones o entitats que hi participen estiguin d’acord amb el model. Moltes entitats venen d’una llarga trajectòria de construcció de drets socials, i moltes persones ho faran orientades per valors de solidaritat.

Cal seguir lluitant contra la consolidació d’aquesta perspectiva neoliberal –la que expressen en termes polítics els governs de CiU a Barcelona i Catalunya, i del PP a l’estat espanyol- però per fer-ho, crec, hem de superar també els límits del model de benestar arrelat en la cultura predominant de l’esquerra clàssica. 

Tres límits. D’una banda, amb les polítiques socials no n’hi ha prou: cal qüestionar per la via dels fets –i no només de forma declarativa- el nucli de les relacions econòmiques i financeres predominants, amb tota la radicalitat i audàcia que calgui. D’altra banda, amb les polítiques tradicionals de benestar (salut, educació, pensions, ocupació, habitatge…) tampoc n’hi ha prou: cal situar en el nucli de l’estratègia pública la renda bàsica de ciutadania i les polítiques de proximitat (escoles bressol, atenció domiciliària, vida independent, emancipació juvenil, nous usos del temps, envelliment actiu…). Per últim, només amb polítiques públiques tampoc n’hi ha prou: cal activar valors, actituds i pràctiques de solidaritat en clau associativa i comunitària, vehiculades per entitats, xarxes i moviments de tota mena. En aquesta perspectiva: anticapitalista, de drets socials, de quotidianitat transformadora i de fraternitat associativa, fins i tot les maratons contra la pobresa poden tenir el seu lloc. 

“When I give food to the poor, they call me a Saint. When I ask why the poor have no food, they call me a Communist”. Aquesta frase és del bisbe de Recife i referent de la teologia de l’alliberament Hélder Câmara (1909-1999). La podriem traduir així: “quan dono aliments als pobres, em diuen Sant; quan pregunto perquè els pobres pateixen fam, em diuen Comunista”. Exacte. Els sectors benestants i la dreta política encobreixen amb la caritat i l’assistencialisme la seva complicitat amb les causes de la fam; les polítiques solidàries i d’esquerres s’orienten a superar tant les causes com les expressions de la pobresa, a superar el capitalisme. M’agrada molt més el bisbe comunista que el bisbe sant.

La cobertura pública, per part de serveis de proximitat, de necessitats alimentàries bàsiques és un compromís assumit per Acció Social i Ciutadania de l’Ajuntament de Barcelona. Ja el 2005, quan vam aprovar el Pla Municipal per la Inclusió Social, establíem com a objectiu “la millora del servei de menjadors socials, assegurant la vinculació d’aquests a la xarxa d’atenció primària, i garantint el nombre i la qualitat dels àpats diaris necessaris”. El 2009, quan la crisi –provocada per banquers i especuladors- desfermava els seus impactes sobre les persones socialment vulnerables, vam aprovar el Pla d’Acció contra la Pobresa, que situava com a acció prioritària l’articulació d’un sistema integral de cobertura de necessitats alimentàries (SICNA).

Avui tenim el SICNA en ple procés de desplegament i enfortiment, i com a referent d’una política activa d’inclusió orientada a transformar les condicions de vida de les persones en risc d’exclusió. El sistema integral incorpora 5 camps d’acció:

• la xarxa de menjadors socials municipals i concertats. Present de forma equilibrada en el conjunt de la ciutat i connectada als serveis socials bàsics: el 2007 distribuia 264.000 àpats/any, el 2009 va arribar als 378.000, un 43% més, per sobre de 1.000 menjars diaris.

• la xarxa de captació i distribució d’excedents alimentaris. Articula el Banc dels Aliments, els centres de serveis socials de l’Ajuntament i 60 entitats de la ciutat. Funciona per mitjà de protocols que deriven les persones ateses als centres, cap a les entitats de l’entorn, que reben aliments procedents del Banc. Unes 40.000 persones han estat ateses en algun moment al llarg del 2009.

• el suport econòmic d’inclusió. Ajut assignat pels serveis socials bàsics a aquelles persones i famílies en situació de pobresa relativa i amb dificultats de cobertura de despeses bàsiques d’alimentació, habitatge o salut. Al llarg del 2010, el pressupost d’aquest programa d’ajuts econòmics s’ha incrementat d’un 60%, situant-se a l’entorn del 2,5 milions d’euros.

• el programa d’Àpats a Domicili. Forma part de la cartera del Servei d’Atenció Domiciliària, adreçat a persones amb necessitats de suports a l’autonomia, però que desitgen i poden romandre al seu domicili. El 2009 se’n van repartir 6.400 àpats al mes, enguany arribem als 10.000.

• el programa d’Àpats en Companyia. Menjadors socials en el marc de Casals Municipals de Gent Gran, que cobreixen les necessitats alimentàries i relacionals de persones grans d’ingressos baixos i en risc d’aïllament social. N’acabem d’obrir 7 nous menjadors, i arribem ja als 10 districtes en 20 casals, oferint a la ratlla dels 700 àpats diaris.

Aquests cinc programes o serveis garanteixen avui una xarxa personalitzada, digna, de proximitat i de qualitat, que atén les necessitats alimentàries bàsiques de les persones en risc d’exclusió a Barcelona. No és una xarxa assistencial i pal.liativa. Està vertebrada per una filosofia de canvi social, assentada en valors i pràctiques preventives, comunitàries i d’activació de capacitats personals (empoderament) per tal de fer de cada persona un subjecte protagonista del seu propi procés d’inclusió. El servei públic municipal, en les seves diferents modalitats, opera com a columna vertebral de la xarxa, però s’estableixen aliances i complicitats amb el teixit d’entitats d’acció social que treballen en la amteixa direcció. Queda molta feina per fer, els propers mesos seguirem estenent i enfortint tots els dispositius d’alimentació social, per tal d’avançar cap a una Barcelona més humana i solidària.

Des de Barcelona, a més, ens impliquem en la lluita global contra la fam. Redoblem els recursos dels projectes municipals de cooperació al desenvolupament, i liderem la Comissió d’Inclusió Social de CGLU, l’organització mundial de municipis. Segons la FAO, 925 milions de persones seran víctimes de la desnutrició al món al llarg del 2010, un de cada set habitants del planeta, la majoria infants: cada sis segons mor un nen o una nena per problemes lligats a la fam. Per combatre aquesta realitat calen 35.000 milions d’euros l’any, aproximadament els mateixos que els països occidentals han destinat a salvar la banca privada: per això hi ha hagut diners, per eradicar la fam al món, no. Així de cruel i inhumà és el rostre del capitalisme financer.

Aquests dies hem parlat molt de la Cimera del Clima que es desenvoluparà el mes vinent a Copenhaguen. El canvi climàtic és una de les expressions més palpables del caràcter insostenible del model de producció i consum predominant. Des d’una perspectiva ecologista d’esquerres, la lluita contra el canvi climàtic a escala global és una prioritat política indiscutible. També al màxim nivell de prioritat cal situar el combat contra la fam. Aquesta setmana té lloc a Roma la Cimera Mundial sobre Seguretat Alimentària convocada per l’ONU. Cap dels màxims dirigents del G8 no hi serà. Se’n desentenen. Les paraules d’obertura del secretari general de Nacions Unides no podien ser més frapants: “avui moriran 17.000 nens en el món per desnutrició”. Al llarg dels dos últims anys, s’ha incrementat en 170 milions el nombre de persones que passan fam. Lula, que sí que hi és a Roma, va dir-ho ben clar: “amb la meitat dels recursos que els líders mundials han invertit per salvar els bancs n’hi hauria prou per eradicar la fam al món”. Sí, salvar la caiguda dels bancs provocada pel neoliberalisme i la cobdícia ha estat prioritari; lluitar contra la fam segueix sent marginal en l’agenda del capitalisme global. La FAO disposa d’un pressupost de 7.900 milions de dòlars per programes de seguretat alimentària (famílies camperoles del tercer món colpejades pel canvi climàtic); en demana arribar a 44.000. Els països rics destinen 365.000 milions a l’any per sostenir les rendes dels seus agricultors. Al darrera d’aquestes xifres s’amaga un exercici de violència estructural contra 1.000 milions de persones. De Roma sortirà poc més que el compromís de seguir treballar pels Objectius del Mil.leni: reduir a la meitat la fam al món el 2015. Avui estem més lluny d’aquest objectiu que en el moment de la seva assumpció pels caps d’estat l’any 2000. La banca privada reflotada amb diner públic a raig. Les persones en risc de desnutrició poden esperar. Desesperant.

Però la indignació no ens farà caure ni en el desànim ni en el simple resistencialisme. Cal enfortir tots els mecanismes de denúncia i d’acció. De rebelia i de creativitat. Aquest dissabte farem a Bolonya la reunió semestral de la Comissió d’Inclusió Social i Democràcia Participativa (CISDP) de CGLU (l’organització mundial de municipis). Des de la presidència de la CISPD seguirem impulsant dues idees-propostes bàsiques: a) les polítiques de lluita contra la pobresa s’han de situar al centre de les prioritats polítiques locals: b) les ciutats hem de ser presents en primera línia en les polítiques orientades a l’acompliment dels Objectius del Mil.leni. La nostra aportació, la de les ciutats compromeses amb l’eradicació de la fam és limitada. Però és ferma i insubstituible. L’espai local-global ha de fer de punta de llança, d’espai de consciència i d’activisme. Seguirem treballant perquè el combat contra l’exclusió vertebri a les ciutats del món, i perquè aquest compromís s’expressi en una cimera mundial d’alcaldes per l’eradicació de la pobresa a celebrar a Barcelona a finals del 2010. Els governs locals entenem més de fets que de paraules. A Barcelona, en el periode 2008-2012, doblem el pressupost de cooperació internacional. I cap despesa creix com ho fa la d’inclusió social. Ho fem de la mà de les organitzacions socials. Cal enfortir la coalició local-global entre ciutats i moviments socials com a factor de contrapunt a la renúncia dels estats i al seu servilisme respecte el capital financer. Des de Barcelona, des dels valors de l’esquerra verda, ho seguirem fent

A Barcelona, des que el 2005 vam aprovar el Pla Municipal per a la Inclusió Social, hem incrementat un 73% els recursos destinats a polítiques actives d'inclusió; avui, més de 150.000 persones socialment vulnerables es troben incorporades en diferents tipus d'itineraris d'inclusió, vertebrats pels serveis municipals d'acció social. I ho hem fet colze a colze amb les entitats socials de la ciutat: l'Acord Ciutadà per una Barcelona Inclusiva agrupa més de 400 organitzacions socials i les 6 Xarxes d'Acció en marxa aglutinen 191 entitats. Des d'Acció Social i Ciutadania impulsem o donem suport a 55 plans i projectes comunitaris i a 39 Programes i Xarxes d'intercanvi i solidaritat. És l'expressió del nostre compromís per una Barcelona inclusiva i solidària, amb igualtat i autonomia per viure, i amb diferències i fraternitat per conviure. La crisi té conseqüències socials greus i l'impacte en forma d'agreujament de la vulnerabilitat econòmica de les persones i les famílies es fa notar a la majoria de barris de la ciutat. En el marc de les polítiques d'inclusió, des de l'octubre del 2008, hem treballat amb les entitats en l'elaboració d'un Programa d'acció contra la Pobresa (PACP). Aquesta setmana, el PACP serà presentat i debatut al Plenari Municipal, on espero que obtingui el més ampli suport polític possible.

El PACP parteix d'una constatació: entre el 2000 i el 2006 la pobresa ha crescut a Barcelona, com ho ha fet també a Catalunya i el conjunt de l'estat. En una fase de creixement, les desigualtats s'han eixamplat i més persones han quedat per sota del llindar de pobresa relativa. Les polítiques fiscals neoliberals, la desregulació laboral (precarietat i salaris baixos) i la insuficiència dels mecanismes públics de garantia de rendes (amb PNCs i PIRMIs de quanties indignes) expliquen que el creixement no s'hagi traduït en redistribució. Des de l'Ajuntament no tenim capacitats ni competències per revertir tot això, però sí per fer un pas endavant i intensificar el nostre compromís amb els més vulnerables, per mitjà de polítiques públiques més fortes orientades a prevenir i atendre situacions de pobresa.

El PACP s'estructura en 5 línies estratègiques, 20 objectius operatius i 55 accions, de les quals 29 són noves i 10 configuren un "decàleg d'accions prioritàries":

1. Sistema integral de cobertura de necessitats alimentàries
(inclou programa d’alimentació social de persones grans vulnerables).
2. Suport econòmic d’inclusió i serveis d’urgència social.
3. Sistema de suport social i formatiu a les persones en situació d’atur
4. Programa d’inclusió laboral de persones en situació de pobresa i exclusió.
5. Estratègies d’inclusió residencial:
- Habitatges d’emergència social i noves modalitats d’habitatge dotacional
- Xarxa única d’habitatges d’inclusió.
6. Ajuts i beques a famílies vulnerables per activitats socioeducatives.
7. Desplegament del programa municipal de Centres Oberts d’Infància.
8. Centre d’atenció integral a persones drogodependents en situació d’exclusió.
9. Increment d’equipaments i places d’atenció a persones sense sostre.
10.Ampliació fins a 10 Xarxes d’Acció en el marc de l’Acord Ciutadà
(inclou l’increment del nombre i dotació dels convenis d'inclusió amb entitats)

Enguany, hi destinarem a aquestes 10 prioritats més de 52,2 milions d'euros, el que implica una injecció de 15,2 milions d'euros més respecte dels 38 milions de l'any passat, és a dir, un 39,9% d'increment. Entre 2009 i 2011 destinarem més de 110 milions de despesa i 36,7 milions d'inversió. En moments difícils traduïm els valors de solidaritat en fets, i apostem per l'acció contra la pobresa. Enfront de la crisi de dretes, solucions d'esquerres que posen les persones més humils i els seus contextos vitals de vida quotidiana al bell mig dels nostres compromisos d'acció.