Vivim un canvi d’època. Res no és ni serà com abans. És un canvi d’època travessat per conflictes intensos en moltes dimensions. Les èlits econòmiques i polítiques impulsen un projecte de desigualtats socials i expropiació democràtica. Volen un escenari amb més impunitat per implantar les seves relacions de dominació. De les moltes resistències ciutadanes ha d’emergir l’alternativa. Una alternativa constituent, en tots els camps. Per obrir un nou temps on decidir-ho tot i canviar-ho tot. Un nou temps on construir la societat dels bens comuns: la democràcia participativa, l’economia cooperativa, l’autonomia personal, l’ecologia, els drets socials, els vincles de fraternitat, la sobirania nacional i popular.

Però els continguts de l’alternativa s’han d’escriure amb una gramàtica col.lectiva nova. Amb una constel.lació inclusiva d’actors constituents, i amb formes d’articulació horitzontals, orientades a l’acció, a sumar i amb voluntat de guanyar. L’assemblea oberta de l’1 de febrer, l’Ara és Demà vol ser una contribució en aquesta lògica. Per això, més enllà de remarcar el moment (si no és ara, quan?) i dels fils per teixir el nou país (idees per canviar-ho tot), hi ha dues preguntes que esdevenen clau. La primera, una alternativa amb qui? Amb persones, amb o sense militància política, amb graus diferents d’implicació en moviments i organitzacions: el procés hauria de sumar subjectivitats, gent amb voluntat de protagonitzar canvis. Amb moviments socials i amb forces polítiques: el procés hauria de sumar cultures col.lectives de transformació diverses, pre-existents i emergents. La segona qüestió, una alternativa com? Cal teixir els vincles de la diversitat. Des de valors de reconeixement mutu, empatia i voluntat d’aprenentatges creuats. Superant tant l’esquema que idealitza l’escenari institucional sense lluita de carrer, com el que idealitza la lluita social sense alternativa política. Hauríem de teixir una doble pràctica de reconeixement: per part dels actors socials, la necessitat d’un referent polític; per part de les forces polítiques, la necessitat que això impliqui un nou subjecte constituent. Un subjecte configurat des de les ganes de confluir, no de confrontar. Com diu la Crida Oberta de l’Ara és Demà: l’alternativa s’ha de construir amb tothom qui cregui que “cal passar de competir per guanyar espai polític i electoral, a compartir per guanyar un nou país”. No és fàcil, però hauríem de fer-ho possible. Avui, la responsabilitat és atreviment. 

I un apunt per acabar. L’Ara és Demà és una crida oberta nacional. Però la millor manera de fer-la créixer és en marcs de municipalisme democràtic i transformador. Els barris i les ciutats com a àmbits d’una nova quotidianitat emancipadora. I aquí sorgeix la segona part de la pregunta: si no és ara, quan; si no és a Barcelona, on? Barcelona ens ofereix una possibilitat extraordinària d’actuar com a àmbit d’impuls del procés. Hi són els fils necessaris per teixir un escenari local de ruptura; hauríem de ser capaços de sumar les voluntats per articular un front ampli i guanyar la ciutat del bé comú. Seguim caminant.

(Us deixo una síntesi de la intervenció que he fet a la 10a Assemblea Nacional d'ICV, en nom de la delegació de Barcelona)

Venim d’una trajectòria complexa, potser sense precedents des del naixement d’Iniciativa. Un període contradictori: socialment duríssim però carregat de reptes col.lectius apassionants. En qualsevol cas, un camí recorregut que el sentim nostre. Com a persones actives i compromeses, des dels barris Barcelona, amb el col.lectiu humà d’Iniciativa i amb l’espai de valors que ens defineix com a projecte polític. Ens agrada formar part d’aquest col.lectiu i d’aquest projecte; haver aportat, des de Barcelona, un gra de sorra per travessar amb lluita i esperança els temps difícils que ens ha tocat viure. Amb orgull i humilitat, fem nostra la trajectòria. I us vull expressar ja d’entrada les nostres ganes de seguir avançant: aportant idees i energies, al costat de totes i tots vosaltres les dones i els homes d’Iniciativa, immersos en els neguits i les aspiracions de les classes populars, sempre a peu de carrer.

Compartim la diagnosi sobre el període que va de la 9a a la 10a Assemblea: anys de crisi, temps de canvi d’època, moments durs en el terreny social, nacional i democràtic. Un període de precarització de les vides de molta gent, de desposessió de drets de ciutadania, de maltractaments a la democràcia. Uns anys de governs i de polítiques a Europa, a l’Estat i ara també a Catalunya al servei del saqueig neoliberal: el PSOE les va posar en marxa, el PP i CiU les han aprofundit, i de quina manera. Però una època també on moltíssima gent no ha volgut saber res amb la indiferència i la resignació i ha fet un pas endavant per militar en les files del compromís i l’optimisme: és el millor, de llarg, que ens ha passat.

I sí, ens ha tocat fer política en aquest context. I l’hem feta: com a força de lluita i de govern; des del carrer i des de les institucions. Amb encerts i amb errors, segur. Com passa en qualsevol altre dimensió de la vida. Però intentant sempre ser fidels als idelas d’emancipació humana.

Probablement, una de les apostes més assumides per totes i tots nosaltres en l’últim període: ha estat l’enfortiment de l’activisme com a element central de la nostra política. A partir d’una idea-clau: la transformació passa inel.ludiblement per la presència en els espais d’articulació del conflicte, també en els espais de construcció social d’alternativitat. Iniciativa ha estat part activa de la indignació. El 15M ens va interpel.lar amb intensitat, des d’un repertori de formes de fer emergents i plenes de futur; amb el sindicalisme de classe hem intensificat complicitats que vénen de lluny; hem estat presents en les grans manifestacions pel dret a decidir; ens hem compromès, sense cap mena de dubte, amb les accions de la PAH. I hem apostat per la confluència de cultures de lluita preexistents i noves, però amb valors i propostes compartides. Ens ho podem dir: no hem fallat. Hem estat al costat de la gent que lluita i això ens dóna sentit com a projecte de futur.  

I com a força política sabem que la mobilització social s’ha de combinar amb l’activisme institucional. I això passa lliurar batalles electorals. I també ho hem fet. Les municipals del 2011 marquen un punt d’inflexió que ens porta a la franja més alta de la història d’Iniciativa en les últimes eleccions generals i al Parlament. Hem crescut a tot arreu i això és bo, però hem crescut més als barris de classes populars, i això és encara més bo. Barris que s’han transformat i han guanyat dignitat a partir de moltes polítiques impulsades per Iniciativa en el món local. On avui molta gent ho està passant molt malament, però no deixa de plantar cara, ni de construir comunitat: com a Nou Barris, a Poblenou, a Sants, a la Barceloneta, a Bon Pastor. I nosaltres amb ells.   

Tenim bases sòlides però tenim, sobretot, reptes de futur immediat. El repte de canviar-ho tot i de fer-ho amb molta gent. D’aquesta Assemblea ha de sortir una Iniciativa més forta al servei d’un procés constituent: un procés que derroti la injustícia i la vella política, que construeixi el dret a decidir i l’estat propi; que vagi trenant les lògiques de l’emancipació social, l’alliberament nacional i l’ideal democràtic. I d’aquesta Assemblea Nacional ha de sortir també una Iniciativa sense por, al servei d’una nova aliança social i política: per canviar-ho tot des de les dinàmiques de lluita, però també des de la necessària articulació política d’aquestes.

Estem convençudes que Barcelona pot ser punta de llança del procés constituent. El govern municipal de CiU és l’expressió local del règim que s’acaba, d’aquesta crisi-estafa. I no ens representa. No representa la Barcelona de la gent que pateix, la dels barris que lluiten i cooperen. Són el govern de l’1%. I nosaltres volem construir políticament la ciutat del 99%. Perquè a Barcelona, sí que es pot. I si es pot a Barcelona es podrà a Catalunya. El triomf de la Barcelona del bé comú serà una bandera en el procés cap a la nova Catalunya. La gent d’Iniciativa de Barcelona ens comprometem a treballar-hi de valent per fer-ho possible.

A una ciutat germana, a Lisboa, ha tornat a sonar amb força aquests dies el Grândola Vila Morena, la cançó popular de la revolució dels clavells. Diuen allà “que se lixe a troika”, (que es foti la troika); i diu la cançó “o povo e quem mais ordena”. Però també diu “a cada cantonada, un amic/ a cada rostre, igualtat/ Grândola vila morena/ terra de fraternitat”. Amistat, igualtat i fraternitat. Perquè l’esperança sigui majoritària carrer a carrer, a cada barri. A Barcelona ens hi posem, amb més força que mai; juntes per canviar-ho tot.