Afirmem sovint que Trias, amb les seves decisions, està posant Barcelona en venda. I amb les seves polítiques amplia les desigualtats socials i territorials que fracturen la ciutat. Però no sempre se’n surt. De vegades ho intenta i no pot. No pot perquè la combinació de mobilització veïnal i acció política assoleix victòries significatives. L’alcalde va veient que certes coses li poden costar cares, que no les pot fer des de cap espai d’impunitat. Els barris i el teixit social li diuen que ni el territori ni els drets no estan en venda, i li planten cara. És llavors quan la defensa del dret a la ciutat es fa tangible. Aquesta setmana n’hem tingut alguns exemples.

El teixit veïnal de la Sagrera i el moviment d’educació en el lleure han aturat la implantació d’un parc temàtic infantil privat sobre un solar de 20.000m2. Kids Sagrera era un projecte concebut per mercantilitzar i segmentar l’oci dels infants, contrari al model popular i públic de lleure socioeducatiu arrelat als barris de Barcelona (esplais, casals, esport de base, places i parcs com a espais de joc…). D’altra banda, les veïnes i veïns del Parc de l’Oreneta, a Sarrià, han frenat una operació immobiliària que havia de trinxar una franja del parc. Allà, al carrer Montevideo 33-53, Núñez i Navarro tenia la pretensió de construir-hi cases de luxe, en una operació urbanística de canvi de cromos, pactada amb el govern municipal, agredint un espai d’alt valor ecològic.  Ni la Sagrera ni l’Oreneta estan en venda. Cap mercader del lleure infantil, ni cap especulador urbanístic no han de tenir espai als nostres barris. El dret a la ciutat està en joc i la gent el disputa i el guanya. L’articulació de pressió social i política –des d’ICV-EUiA hem rebutjat amb nitidesa el projecte- ha aconseguit que el govern retirés de l’ordre del dia de la comissió de d’economia d’aquesta setmana l’aprovació inicial del Kids Sagrera.  Aquesta setmana també, a la comissió de plenari d’Hàbitat Urbà, ICV-EUiA hem aconseguit l’aprovació d’una proposta per blindar l’Oreneta, per canviar la qualificació de Montevideo i protegir l’espai de manera definitiva.

D’altra banda, els barris més vulnerables han estat sovint els més castigats per les retallades socials. Fa ara tres anys, el govern municipal es plegava al ministre Wert i desmantellava a Barcelona la conquesta històrica dels 25 alumnes per aula a les escoles de primària. Sabem el que significa una escola pública de qualitat amb capacitat d’atendre la diversitat i fer de l’educació un espai de diàleg i valors. Sabem el que significa, sobretot, per un barri de gent treballadora. A Trias tant li fa. Fa només uns mesos, el govern municipal retallava les freqüències de pas del servei públic de bus a Horta-Guinardó, Nou Barris i Sant Andreu, deixant-les intactes a Les Corts i Sarrià. A Ciutat Meridiana, per exemple, ja no hi ha cap línia de bus els dissabtes amb un interval de pas inferior als 30 minuts. A Trias tant li fa. Però també aquí s’ha presentat batalla. La comunitat educativa no ha deixat de denunciar la massificació de les aules. La PTP ha denunciat la reducció selectiva del transport públic. Aquesta setmana, ICV-EUiA hem portat aquestes demandes justes a les comissions de plenari de l’Ajuntament, i hem arrencat el doble mandat democràtic de restablir la ràtio 25 a les aules i les freqüències de bus als barris. Ara el govern ha de complir. No deixarem que quedi en paper mullat. Lluita a lluita, la Barcelona per Viure s’obre pas. Guanyar Barcelona esdevé inajornable.

(El 7 de maig, vaig fer una xerrada al Fòrum Nova Economia: "De la ciutat trencada a la ciutat comuna". Us deixo aquí una síntesi de la primera part de la intervenció. El resum de la segona el trobareu al post següent).

La crisi ha generat a Barcelona impactes socials molt intensos. Des del 2008 la renda per càpita cau un 7% de mitjana. L’atur s’enfila de les 45.000 a més de 100.000 persones i la pobresa repunta per sobre del 20%, 300.000 persones a la ciutat. La crisi dispara l’atur i la pobresa, sí; però són les polítiques injustes les que disparen les desigualtats i l’exclusió. A Barcelona emergeix una doble fractura social i territorial. I apareixen, d’altra banda, situacions d’exclusió en forma de veritables agressions a la dignitat humana.

Aturem-nos breument en la Barcelona de la doble fractura. En 5 anys la desigualtat entre el 10% més ric i el més pobre ha passat de 2.5 a 3.5. Aquesta polarització de rendes es projecta, de forma ampliada, en més segregació urbana: la desigualtat entre els 5 barris més rics i els 5 més pobres passa de 3 a 4.5; i entre Pedralbes i Ciutat Meridiana (en els dos extrems) de 3.5 a gairebé 7. Barris populars com la Trinitat Nova, La Verneda o el Carmel perden entre 13 i 19 punts de renda; alhora, els 5 barris més rics en guanyen 17. Al Besòs la renda per càpita ha caigut d’11.000 a 9.000€; mentrestant a la Dreta de l’Eixample ha crescut de 24.000 a 28.000. A Barcelona s’ha donat una dinàmica d’empobriment de les capes populars, de la qual n’ha quedat exclòs el segment més benestant, que ha aprofitat la crisi per seguir acumulant renda; i s’ha donat, encara amb més força, un procés de guetització urbana del luxe, enfront els barris compartits per capes mitjanes i treballadores.   

Aquesta doble fractura s’expressa també clarament en els àmbits laboral, educatiu i de salut. El diferencial d’esperança de vida entre el Raval i Les Corts es dispara per sobre dels 7 anys. L’atur a Roquetes, la Pau o la Marina multiplica per tres el de Sarrià i per dos el de l’Eixample. Les retallades educatives linials tenen impactes desiguals: avui sabem que una plaça d’escola bressol pública multiplica per 6 la probabilitat de fer batxillerat d’un jove del Bon Pastor respecte d’un jove de la Bonanova o Sant Gervasi. Dels 10 barris amb més atur, 7 estan entre els que tenen més població sense estudis. L’ampliació de les àrees educatives de proximitat i el nou barem d’accés escolar que discrimina la població nouvinguda generen el doble efecte de fugida voluntària de capes benestants i forçada de famílies vulnerables cap a escoles-refugi separades i no compartides: és a dir, més segregació educativa.

La Barcelona de les desigualtats és també la que vulnera la dignitat humana. S’han rescatat bancs i s’han desnonat persones; s’ha precaritzat el treball i per tant la vida; s’han privatitzat bens comuns; s’ha desmantellat la renda mínima i la sanitat universal. Avui a Barcelona hi ha ordres de desnonaments a diari, més de 130 de llars en risc d’exclusió en el que va d’any; pobresa laboral, fins i tot teballadors sense sostre; 45.000 persones en atur de llarga durada, sobretot dones; joves forçats a triar entre precarietat o l’exili laboral forçat. Avui a Barcelona, el 29% dels infants viuen en la pobresa i 2.900 en risc de malnutrició; 2 de cada 3 dones grans tenen pensions de menys de 600€. Avui a Barcelona hi ha 80.000 llars que passen fred i 30.000 talls d’aigua per no poder-la pagar; hi ha 5.000 famílies en pobresa severa i amb la renda mínima denegada. No són només retallades són les moltes cares quotidianes d’una immoralitat. El que va començar amb retallades socials ha acabat amb agressions a la dignitat de les persones.

En aquest context, podem traslladar a l’àmbit municipal una reflexió: si la ciutat s’ha forjat històricament com un espai de drets compartits, com un àmbit comú de relacions entre persones diferents, com una proposta d’humanisme quotidià… si això és així, quanta desigualtat i exclusió pot suportar la ciutat ?; és la Barcelona trencada compatible amb l’execici del dret a la ciutat ? Crec que no, que la Barcelona trencada xoca amb el dret a la ciutat; col.lisiona amb la ciutat democràtica, amb un projecte de comunitat i dignitat. Sense espais comuns, amb geografies segregades de riquesa i patiment, la ciutat deixa de ser-ho, “canvia de nom” com deia l’emblemàtic llibre de Paco Candel. Barcelona no suporta més desigualtat. O construïm la Barcelona comuna o la ciutat democràtica deixa de ser possible.

Ara i aquí, les polítiques del govern de CiU combaten o consoliden la Barcelona trencada ?. Crec que de l’acció de govern de Xavier Trias van emergint tres eixos definitoris. 1) prioritats injustes que amplien la fractura entre col.lectius i barris; 2) privatitzacions que posen Barcelona en venda; 3) un model que situa la bombolla turística i el capital financer en el centre de l’economia urbana.

Primer eix. CiU ha optat per una forta retallada en els equipaments de l’estat de benestar local: en el patrimoni col.lectiu de la gent dels barris populars. Una retallada d’inversió del 61% respecte el mandat anterior, de 300 a només 120 milions. Tisorada molt dura en equipaments que són garantia d’inclusió:  centres de serveis socials, escoles bressol, centres de formació professional i d’adults, casals de joves, centres d’infància en risc. Polítiques especialment injustes en l’àmbit educatiu: ni una sola plaça pública nova, quan 5.600 infants han quedat fora del 0-3 i centenars de famílies no han pogut accedir a escoles de proximitat; 3.000 alumnes més i 600 mestres menys; 2/3 parts de les escoles públiques dels barris vulnerables sense 6ª hora; i un increment de ràtios a les aules que fa molt difícil mantenir l’atenció a la diversitat. Trias ha anat a Davos i a Miami però no sap que passa a les escoles públiques dels barris. El dret a la ciutat ens el juguem a l’escola Perú de La Bordeta, al Miquel Tarradell del Raval o a la Bernat de Boïl del Bon Pastor. L’alcalde, en canvi, el situa al Pg de Gràcia o a la part alta de la Diagonal. Com és possible que la inversió per càpita a Nou Barris sigui la mateixa que a l’Eixample, amb 56 punts de distància de renda ? Com s’explica que el govern destini 40 milions d’inversió a les avingudes del luxe, i retalli alhora la rehabilitació d’habitatges de 25 a 8 milions, o abandoni els programes de millora dels barris ? Trias transfereix 20 milions al lobby comercial de la Diagonal, per ampliar voreres i fer lluïr aparadors i terrasses; ara bé, l’al.luminosi a Trinitat Nova o la remodelació de La Clota sembla que poden esperar.   

L’Ajuntament ha renunciat també a polítiques de rescat de la dignitat. Els desnonaments són una sagnia quotidiana a molts barris. Trias va demanar-ne la fi als bancs amb els que treballa l’Ajuntament. La resposta dels bancs arriba directament als barris en forma de més desnonaments. En 3 anys l’Ajuntament només ha aconseguit la cessió de 9 pisos buits dels bancs, i en el mateix període els ajuts al lloguer s’han retallat a la ciutat de 24.000 a poc més de 8.000. El Prat, l’Hospitalet o Santa Coloma destinen entre 3 i 4 vegades més recursos a lluitar contra la pobresa energètica que Barcelona. La cobertura de les beques menjador ha caigut 10 punts, del 35 al 25% de cobertura dels infants en situació de pobresa a la nostra ciutat. Són renúncies injustes que també amplien fractures.

I que ningú pensi que no hi ha recursos. L’Ajuntament ha fet més de 180 milions de superàvit en els últims 2 anys, xifra que visualitza una política pressupostària insensible i dogmàtica. Un govern austericida que complau les agències de rating, mentre renuncia a combatre la ciutat trencada. Mai havíem tingut un Ajuntament tan ric amb una ciutadania tan empobrida.   

Segon eix. Privatitzacions que posen Barcelona en venda. El govern municipal ha impulsat un gir discursiu: del model a la marca. Els models de ciutat es fonamenten en valors, la marca Barcelona en l’obtenció de plusvàlues. La Barcelona espai de ciutadania va sent substituïda per la ciutat com a plataforma d’aterratge del negoci privat. Pas a pas, és una lògica que avança per mitjà de pràctiques concretes, amparades per un nou relat que intenta dotar-les de sentit. Decisions i pràctiques que van mercantilitzant la ciutat. Avança la frontera d’allò que es pot comprar amb diners: espais, serveis, patrimoni, equipaments. Si l’oportunitat de negoci es produeix en el camp de les noves tecnologies urbanes, llavors li diuen smart city. Barcelona esdevé marca; l’Ajuntament pren decisions perquè la marca generi beneficis privats. La seva distribució equitativa no sembla estar a l’agenda. La lluita contra la fractura digital tampoc no forma part de l’imaginari smart. L’espiral avança i va colonitzant diferents dimensions de la realitat urbana. Alguns exemples.

Es privatitza l’espai: l’ordenança de terrasses mercantilitza voreres i places, tira per terra 30 anys de lluita per l’accessibilitat universal; la Marina de Luxe privatitza el Port Vell en clau elitista i el situa com a punta de llança del negoci immobiliari a la Barceloneta; al veïnat d’Horta se li expropien els usos comunitaris de la Plaça Botticelli, per fer-hi un pàrquing privat al servei d’una nova superfície comercial. Es privatitzen serveis: s’atorga el cicle integral de l’aigua a Agbar i després s’apugen els preus per blindar-li els beneficis; el govern es ven els aparcaments públics més rendibles i renuncia a un instrument clau de política de mobilitat; el servei públic de bicicletes ha canviat de nom, es diu ara Vodafone-Bicing en una operació de colonització privada d’un servei fins ara inèdita. Es privatitza també el patrimoni: el Pla d’Usos de Ciutat Vella obre bona part del patrimoni protegit al negoci hoteler; els recintes de Sant Pau i del castell de Montjuïc han deixat de ser espai públic, ara l’accés té preu; fins i tot, s’han venut un patrimoni simbòlic, immaterial: les paraules que nomenen els llocs de la nostra memòria i la nostra quotidianitat: els noms de les estacions del Metro, com a Madrid. Abans el model Barcelona era molt diferent al de Madrid. Ara les marques s’hi assemblen; es produeix una convergència urbana neoliberal: el negoci banalitza i uniformitza les ciutats. Finalment, es privatitzen equipaments. Des de la gestió de les noves escoles bressol, fracturant la xarxa municipal, fins al Casal Infantil El Drac a La Verneda-La Pau, des de sempre gestionat per una entitat social i avui en mans d’una multinacional.  

En un projecte públic, de ciutadania urbana, no hauria de tenir cabuda la mercantilització dels bens comuns. Els diners no haurien de poder tancar el MNAC per una festa de luxe i banalitat; ni la Plaça Catalunya per posar-hi una pista de gel; ni el Port Vell per omplir-lo de megaiots. Posats a tancar, la ciutat comuna té deures per fer: tancar el CIE de la Zona Franca, la Caserna del Bruc, la Comisaria de Via Laietana o el Casal Tramuntana. Però no, això no forma part de l’imaginari de la marca.   

Tercer eix. El model econòmic urbà. El govern de Xavier Trias està optant per impulsar un model més connectat al monocultiu turístic que a la diversitat productiva; més vinculat al capital financer que a l’economia cooperativa; amb més precarietat que ocupació de qualitat; poc ecològic i obert a grans projectes ambientalment agressius. Un primer apunt que em sembla clau. Xavier Trias renuncia a situar la lluita contra l’atur com a prioritat política. Afirma que el suport a l’emprenedoria individual i al teixit empresarial generarà creixement i ocupació. Concepció no només neoliberal, sinó desmentida sempre pels fets. Per combatre l’atur cal situar en el centre de l’estratègia polítiques actives d’ocupació potents i arrelades al territori. El govern municipal, en canvi, abandona el programa Treball als Barris i desmantella la dimensió ocupacional de Barcelona Activa. En la fase de més atur retalla un 30% les polítiques públiques i 8.000 persones aturades deixen de ser ateses en programes d’inserció laboral. 

El relat del govern situa el turisme en el centre de l’agenda econòmica local. Un turisme sense límits i reticent a la regulació pública. Un entramat de monopoli hoteler en el disseny del model, i de neoliberalisme urbà en l’abordatge dels seus impactes sobre els barris. En clau econòmica i laboral, sembla cavalcar sobre una dinàmica de bombolla que reprodueix la lògica que ens ha portat a la crisi. D’altra banda, el sector va ocupar l’any passat 19.400 persones menys que el 2012, i amb una precarietat galopant que contribueix a l’increment de les desigualtats. En clau veïnal i ciutadana, el turisme genera avui a molts barris problemes de mobilitat que xoquen amb objectius ambientals, problemes amb els apartaments turístics que xoquen amb objectius de convivència, i dinàmiques de substitució del comerç urbà que cohesiona els barris, per activitats d’explotació del filó turístic que banalitzen la ciutat. En síntesi, un model que parctematitza les trames urbanes, concentra els seus beneficis, i dispersa costos i precarietat.

Al costat del turisme, el govern municipal ha mostrat sintonia amb una dinàmica de grans operacions econòmiques en el territori contràries a un model sostenible. Xavier Trias ha hagut d’ajornar la candidatura als Jocs d’Hivern. Un projecte no abandonat que seguirem confrontant. El govern municipal va obrir la porta a la derrotada Eurovegas des de la mateixa lògica on avui situa el seu acord amb Barcelona World, o el regal de 16 milions del pressupost municipal a la Fórmula-1. D’altra banda, el govern municipal no ha dubtat tampoc a avalar o directament impulsar operacions que situen el capital financer com a motor de sectors i espais estratègics de l’economia urbana. Fons d’inversió que alimenten la bombolla turística amb la petensió de convertir la Torre AGBAR o el Deutsche Bank en hotels de luxe. Fons d’inversió que entren al Port de Barcelona per atraure iots de luxe amb banderes de paradisos fiscals, amb un possible rastre de blanqueig de diners. 

M’he referit a polítiques que alimenten dinàmiques de fractura social, privatització urbana i bombolla econòmica. Aquestes polítiques no haguessin estat possibles des d’una pràctica de democràcia participativa. La participació és la millor garantia per fixar el govern de la ciutat a l’interès col.lectiu.  En canvi, les polítiques de l’1%, de la ciutat trencada, demanden opacitat en les formes de governar. Només així són possibles. Ciutat neoliberal i buidatge democràtic van de la mà. Xavier Trias governa d’esquenes a la ciutadania: tanca la porta a la Plataforma 0-3 per poder privatitzar la gestió de les bressol; i a la Federació d’Entitats de Sant Andreu l’Harmonia per poder privatitzar la gestió del Casal de Barri; no convoca els Consells de Barri per poder suprimir línies de bus; ni als Consells de Salut per poder tancar serveis d’urgències. D’altra banda, Xavier Trias governa segrestat per interessos privats: no frena el drama humà dels desnonaments per no enfrontar-se als bancs; obre la porta al pelotazo de La Maquinista i reforma el Passeig de Gràcia al servei dels lobbies comercial i hoteler. Privatitzen el govern per privatitzar la ciutat.    

Els primers dies de Setembre ens parlen del retorn de vacances i l’inici del curs polític. Són aquells dies on es trenca la calma relativa de l’agost i comencen a passar coses. Fets que marquen el to de com s’aniran configurant els propers mesos. En molts casos, ens atrapa una sensació de déjà vu: la tossudesa de la realitat s’imposa al miratge de l’estiu.

A la política municipal, a Barcelona, el govern de Xavier Trias ha arrencat el curs amb algunes decisions significatives: atorgar el nom d’una carrer de Barcelona al franquista Samaranch, privatitzar el 100% dels serveis funeraris, mantenir les retallades a les bressol públiques mentre regala 800.000 euros a les privades, i apostar per uns injustos, insostenibles i anacrònics JJOO d’hivern 2022 a Barcelona. Tot això en poc més d’una setmana. Com la carta de presentació d’un govern classista, privatitzador, insensible i a remolc del PP. Per si se’ns havia oblidat. En l’àmbit de la política catalana, hem assistit al menysteniment del govern d’Artur Mas a l’Informe del Síndic de Greuges, que alerta de la situació de malnutrició de milers d’infants a Catalunya. I hem sabut també que al llarg del primer semestre de l’any, CiU –amb el suport d’ERC- ha retallat 1.300 milions en salut (-20%), educació (-10%) i serveis socials (-14%). Expressió de docilitat i agenda compartida amb el projecte de desmantellament social de la troika, Merkel i Rajoy. Res de nou tampoc. I encara menys en la política estatal: un govern del PP atrapat en un entramat delictiu, de vella política corrupte. Des del qual pretén seguir governant en clau d’hostilitat a les llibertats, als drets socials i a l’autogovern.

Però al costat d’aquest panorama, les energies socials de rebel.lia, compromís i confiança en la capacitat col.lectiva per canviar les coses segueixen també ben vives. Entre demà i el cap de setmana tindrem dues magnífiques mostres. Demà, la Diada Nacional serà un clam ciutadà massiu, de nord a sud del país, a favor del dret democràtic a decidir. Enfront el tancament antidemocràtic de l’estat, la força de la gent, a peu de carrer, serà un factor clau per avançar cap a la realització de la consulta i la lliure decisió sobre el futur nacional de Catalunya. Serem moltes les que direm que volem independència amb justícia social, sense retallades ni desnonaments, i ho simbolitzarem encerclant La Caixa, o amb d’altres accions. I el cap de setmana, a la Plaça Catalunya de Barcelona, la ILP per la Renda Garantida Ciutadana (RGC) convoca un Dejuni Participatiu per generar un espai d’implicació, reflexió i debat sobre la pobresa i sobre la necessitat de fer efectiu el dret a viure dignament, per mitjà d’un ingrés garantit com a dret social. Segur que serà un pas decisiu per fer possible que el Parlament debati la ILP, i una llei de RGC s’obri pas com a símbol d’un país inclusiu.  

Velles polítiques de la dreta, dels governs classistes de CiU i el PP. I noves energies socials, de resistència, però sobretot de creació de futur. D’alternatives de la ciutadania per reconstruir els drets socials més enllà de les destrosses neoliberals, a Barcelona i a Catalunya. I per obrir l’escenari de l’autodeterminació enfront l’hostilitat de l’Estat. Perquè volem decidir-ho tot. Volem un estat propi per obrir un procés constituent, de ruptura democràtica i emancipació social. I volem que Barcelona sigui punta de llança d’aquest procés. Per mitjà d’una gran aliança sociopolítica que enforteixi l’activisme ciutadà i li disputi l’hegemonia a l’establishment. Per guanyar, per canviar-ho tot. 

18 de Juny. ICV-EUiA impulsa, a la Comissió de Qualitat de Vida, l’aprovació d’una proposició per garantir tres àpats al dia a tots els infants vulnerables tots els dies de l’any. 28 de Juny. ICV-EUiA impulsa, al Plenari, l’aprovació d’una proposició per garantir a tothom els consums bàsics de la llar, i evitar els talls d’aigua i la pobresa energètica (llum i gas). Sí, volem fam 0 i talls 0 a Barcelona. Fa només 3 anys no haguéssim imaginat haver de presentar cap d’aquestes dues proposicions. Ara, l’impacte brutal de la crisi econòmica, les polítiques inhumanes de retallades socials i l’increment salvatge del preu de l’aigua per blindar els beneficis de la seva privatització han fet aquestes iniciatives del tot necessàries. No són, ni de lluny, propostes assistencialistes. Són un veritable programa de rescat de la dignitat, els drets humans i l’autonomia personal. Fam 0 i talls 0 a Barcelona, el 2013, són un imperatiu ètic. Inel.ludible. Farem un seguiment molt estricte.

Us deixo una síntesi de la intervenció al Plenari en defensa de la proposició de Garantia Social dels Consums Bàsics de la Llar.

Disposem, des de fa algunes setmanes, de l’estudi sobre l’Impacte Social de la Crisi a Barcelona, l’Àrea Metropolitana i Catalunya, realitzat a partir de l’Enquesta de Condicions de Vida 2011. I els resultats trenquen esquemes: per la direcció i per la contundència dels canvis que expressen. Només 2 idees-clau per emmarcar la proposta. Al llarg de la crisi a Barcelona l’atur de llarga durada passa de 17.000 a 69.000 persones; les llars amb tots els membres a l’atur es multipliquen per 3,5; i l’atur sense prestació social passa de 74.000 a 183.000 persones en l’àmbit metropolità. Creixen la desigualtat i la pobresa: la població amb rendes per sota del 50% de la mediana s’amplia un 36%. La pobresa passa de 1.3 a gairebé 2 milions de persones a Catalunya.

Més enllà de l’augment de l’exclusió laboral, la desigualtat i la pobresa, dues realitats emergeixen amb força i expliquen de forma directa el per què d’aquesta proposició. Primera realitat: els talls d’aigua. L’accés al consum bàsic d’aigua és un dret humà, han d’existir, per tant, mecanismes que el garanteixin. Cap llar, cap persona en situació de vulnerabilitat no s’ha de veure privada del dret a l’aigua per cap barrera tarifària d’accés. Doncs bé, al llarg del 2012 s’han iniciat 70.000 expedients de tall d’aigua en l’àmbit metropolità. D’aquests, a l’entorn d’uns 30.000 han acabat en talls efectius al municipi de Barcelona. Segona realitat: la pobresa energètica. A l’inci de la crisi, la UE introdueix el concepte de taxa de privació material, configurada per indicadors vinculats a la manca d’accés a consums bàsics. Un dells, és el de pobresa energètica: les llars que no poden pagar el consum de gas i electricitat per cobrir necessitats bàsiques; per exemple, mantenir l’habitatge a una temperatura adient. Doncs bé, el 2011 la pobresa energètica arribava al 15% de les llars de Barcelona: l’hivern passat més de 100.000 llars van deixar d’encendre la calefacció.

Els talls d’aigua i la pobresa energètica són avui una realitat a Barcelona. La crisi, les polítiques de retallada de drets laborals i socials, i l’increment del preu de l’aigua per blindar els beneficis de la seva privatització, empenyen avui més de 200.000 persones a la nostra ciutat a una situació de privació material en l’àmbit dels consums bàsics.

Enfront a aquesta realitat, el govern municipal té la responsabilitat d’actuar. Ha de posar en marxa un conjunt d’actuacions de garantia social de consums bàsics de la llar: d’accés garantit a l’aigua, el gas i l’electricitat. I té l’oportunitat de fer-ho amb convicció i valentia. A l’alçada de la magnitud del problema. No hauria d’haver-hi mai més 30.000 talls d’aigua d’arrel social. No hauria de passar mai més que 100.000 llars deixin d’escalfar la casa a l’hivern per dificultats econòmiques. El govern municipal s’hi ha de comprometre. I ha de concretar el compromís en un conjunt d’eines –del tot possibles des del punt de vista legal- per garantir l’aigua i prevenir la pobresa energètica. Barcelona ha de ser una ciutat lliure de talls socials en els consums bàsics de la llar. Com hauria de ser-ho de desnonaments i malnutrició.

Hi ha una trajectòria sobre la qual construir. D’una banda, és cert que la competència sobre l’aigua resideix en l’àmbit metropolità, però el mateix reglament que la regula fa compatible aquest fet amb la intervenció municipal, sempre que hi hagi voluntat política d’exercir-la. L’actual procediment de tall hauria de modificar-se en dos sentits: coneixement preceptiu de l’Ajuntament i activació preventiva dels serveis socials, per mitjà d’un protocol on quedi garantit el dret al consum bàsic en cas de vulnerabilitat. D’altra banda, el Programa d’Acció Social contra la Pobresa del 2009, ja va preveure la creació d’un Suport Econòmic d’Inclusió orientat a fer front a les necessitats bàsiques no cobertes. El mateix Programa el vinculava –entre d’altres qüestions- a la reducció de despeses domèstiques de les famílies vulnerables. D’ençà el 2010, quan es posa en marxa, la partida pressupostària del suport econòmic d’inclusió no ha deixat de créixer. Ara bé, l’alimentació i sobretot el suport a la cobertura de despeses de lloguer i hipoteca ha anat absorvint la majoria dels recursos. És lògic. Però això no pot anar en detriment d’una aposta decidida d’acció contra els talls d’aigua i la pobresa energètica, destinant també els recursos que siguin necessaris.

En definitiva, en el marc d’unes condicions socials molt dures, Barcelona no pot ignorar per més temps l’existència de milers de llars, de milers de famílies amb nivells de privació material que afecten el dret bàsic a accedir a serveis domèstics d’aigua i d’energia. I aquesta realitat requereix un pas endavant potent i decidit per part del govern municipal. Barcelona, com tantes vegades en matèria de cohesió social, pot tornar a marcar el camí. Pot fer-ho, és una qüestió de voluntat i convenciment. Hem de fer-ho, com a Ajuntament, com a ciutat, és també avui un imperatiu ètic.

El govern de CiU a Barcelona va configurant, a manera de pluja fina, un entramat de polítiques municipals contràries al benestar i les aspiracions de la majoria. Expressen una lluita urbana de classes que ICV-EUiA volem ajudar a visibilitzar. I a lluitar-la al costat dels barris i les classes populars. Aquesta setmana que comença ho farem a les Comissions de Plenari, i no deixarem de fer-ho al carrer.

Les inversions municipals, el model econòmic i els serveis públics són camps de disputa entre projectes de ciutat i interessos socials antagònics. CiU assigna gairebé 6 milions a fer-li un lifting al Passeig de Gràcia. D’aquesta inversió, la partida més important és la d’enllument, que inclou la nova il.luminació vertical de comerços i hotels de luxe (més de 2,5 milions). En canvi, incompleix de forma unilateral el Compromís per Glòries, imposant un nou calendari d’actuacions a les AA.VV. que deixa en l’aire equipaments de proximitat i l’inici de les obres del túnel. CiU assigna 4 milions a la Fórmula-1 i, amb l’impuls de la Marina de Luxe al Port Vell, amenaça amb fer saltar pels aires el Pla d’Usos de Ciutat Vella per permetre nous hotels per turistes rics. En canvi, menysté i exclou totes les iniciatives tendents a fomentar l’economia social, verda i cooperativa, així com l’activitat productiva vinculada als barris i als seus eixos i entorns comercials. Finalment, CiU aprofundeix el seu atac al model d’escoles bressol públiques, amb una reducció del servei de cuina, acomiadaments inclosos, i l’amenaça d’una retallada de reconeixement i salari a bona part del col.lectiu d’educadores. En canvi, no desencalla cap dels equipaments públics d’infància previstos: ni el Centre Obert de Tronada a Can Peguera, ni el Casal Infantil del Turó de la Peira, per posar dos exemples corresponents als barris de rendes més baixes de Barcelona.

I per acabar-ho d’adobar, fa un parell de dies, Xavier Trias ens anuncia un nou acord de despeses i inversions amb el PP. Novament, les dues cares de la dreta política a la ciutat mostrant nítidament les seves coincidències. Un nou pas endavant en el gir conservador de les polítiques públiques. Una nova cortina de fum en l’àmbit de les inversions per tapar l’abandó real de les necessitats socials. CiU i el PP es posen d’acord a Barcelona per substituir drets socials per assistencialisme reactiu; solidaritat per caritat. Es posen d’acord per deixar tirats els barris i la seva gent. Xavier Trias pactant amb un PP que pretén derogar la Carta Municipal de Barcelona per mitjà del seu nou projecte de llei local, de caràcter brutalment reaccionari.

ICV-EUiA plantarem cara amb força a tot això. I seguirem articulant alternatives: el pla d’inversions socials de proximitat; els programes de suport a l’economia social i solidària; la defensa dels serveis i de l’educació pública; l’ampliació dels plans d’usos a tots els barris; la proposta que la Guàrdia Urbana no col.labori mai més en cap desnonament a la ciutat... Alternatives concretes per anar construint l’alternativa sociopolítica del 99%.  Perquè sigui la ciutadania -i no els lobbies econòmics- qui escrigui el futur de Barcelona. Perquè sigui una nova esquerra social i política –i no CiU i el PP- qui governi, al costat de la ciutadania, el futur de Barcelona.   

Recordo el Bon Pastor de principis dels anys 80, un barri de gent treballadora -paios i gitanos procedents en bona part de l’últim cicle migratori- que habitava les Cases Barates, fortament colpejat per l’atur, en el marc de la crisi industrial de l’època, i amb fortes dinàmiques de marginació social i urbana: gent jove sense formació, presència de la maleïda heroïna, manca gairebé absoluta d’equipaments públics… Han passat tres dècades i moltes coses han canviat. Avui el Bon Pastor és un barri multicultural de classe treballadora, amb 1 de cada 4 persones arribada al llarg dels últims 15 anys, des de molts llocs del món (Equador, Bolívia, Perú, Pakistan, Xina…) on dia a dia es van teixint relacions de convivència en la diversitat, de solidaritat quotidiana.

El Bon Pastor ha canviat a partir de la lluita de la seva gent per millorar de forma constant les condicions de vida del barri. I a partir de les dinàmiques de treball conjuntes amb governs municipals d’esquerres compromesos amb la inclusió social, la redistribució territorial i la regeneració urbana. No tot s’ha fet bé i falten moltes coses per fer. Però la transformació ha estat substancial. En l’àmbit urbà recordo dos moments clau.  El primer l’any 2004 quan va arrencar la primera fase de la remodelació del barri: el Patronat de l’Habitatge, l’Associació de Veïns i Veïnes, i l’àrea de Benestar Social vam signar els acords per tal que les dimensions urbana, social i participativa del procés quedessin garantides. El segon l’any 2009 quan –conjuntament amb Baró de Viver- vam aconseguir la incorporació del Bon Pastor al Pla de Barris de Catalunya, amb una aportació de 17 milions d’€ per aprofundir les millores urbanes i de l’espai públic. En l’àmbit social, el procés de guanyar equipaments per al barri ha estat constant. Al llarg dels últims deu anys: el Centre Cívic, la biblioteca, l’escola bressol, la ciberaula, el centre obert, el casal infantil, el centre de serveis socials, la residència i el centre de dia de gent gran. I una fita que relliga persones i llocs, que supera l’exclusió urbana de Bon Pastor en clau de mobilitat: el somni fet realitat de l’arribada del Metro l’abril del 2010; les línies 9 i 10 que uneixen el barri amb Barcelona, Badalona i Santa Coloma. Sí, un barri que millora com a expressió de la lluita de la seva gent i de l’acció política transformadora.

Avui les condicions tornen a ser duríssimes al Bon Pastor, com a la resta de barris populars de Barcelona. D’una banda, els impactes de la crisi-estafa en forma d’atur creixent, desnonaments, precaritat…D’altra banda, els impactes de les retallades dels governs de CiU i PP plegats a la lògica dels mercats i d’esquenes a les persones. Les desigualtats socials i entre barris augmenten a Barcelona. Els més rics es fan més rics: Pedralbes o la Bonanova no paren d’incrementar la seva renda per càpita, mentre que el Bon Pastor se situa clarament per sota de la mitjana de Barcelona i del districte de Sant Andreu. I el govern municipal de Xavier Trias s’arrenglera clarament amb aquesta lògica. Dues mostres. D’una banda, avala la congelació de la Llei de Barris, amb la conseqüent paralització de la immensa majoria de projectes de millora urbana a Bon Pastor al llarg dels últims dos anys. D’altra banda, retalla un 60% la inversió municipal en equipaments socials i de proximitat, castigant de forma especial els barris populars, entre ells el Bon Pastor. Això sí, CiU decideix invertir quasi 6 milions al Passeig de Gràcia, aportar 4 milions a la Fórmula-1, o aprovar la conversió del Port Vell en una marina de luxe per megaiots. En l’imaginari de CiU i Xavier Trias, el Bon Pastor no existeix, no hi tenen cap vinculació emocional amb la seva gent, el seu patiment i les seves lluites. Viuen en la bombolla del benestar i el luxe. Representen l’1% i treballen per l’1%.

Però la gent del Bon Pastor no es resigna, no en sap. Treballa i lluita contra les polítiques injustes i classistes, genera pràctiques alternatives de solidaritat i suport mutu en la vida quotidiana del barri. L’Associació Gitana, l’Associació de Veïns i Veïnes, la comunitat educativa i de professionals de la salut i els serveis socials…han plantat cara al repagament dels medicaments, a l’augment salvatge del transport públic i de l’aigua, a la retallada del bus de barri, al desmantellament del model 0-3 de qualitat…i han posat en marxa el Banc del Temps, les iniciatives d’intercanvi solidari, els programes d’inclusió educativa i laboral dels i les joves gitanes…

El divendres passat vam poder compartir tot això i moltes altres coses amb la gent del Bon Pastor. Teixint complicitats més intenses i properes amb el patiment i la lluita de cada dia. Volem que ICV-EUiA sigui un espai que acompanyi aquest patiment, que impulsi aquestes lluites. Estem i estarem al costat de les veïnes i veïns del Bon Pastor, com de la resta de barris populars de la ciutat. Plantant cara a les injustícies, visibilitzant els conflictes, construint alternatives. Dotant de referència i articulació política a la Barcelona dels barris. A la ciutat del 99%.

(A l'últim Plenari, vam proposar que l'Ajuntament de Barcelona donés suport a la Vaga General del 14N. Els vots de la dreta (CiU i PP) van impedir-ho. Ells sempre junts contra les treballadores i els treballadors. Aquí teniu una síntesi de la meva intervenció, en nom d'ICV-EUiA). 

La crisi és profunda i persistent i els seus impactes socials molt durs. L’atur no para de créixer, els desnonaments tampoc. Milers de famílies tenen molts problemes per cobrir necessitats bàsiques, la gent jove afronta dificultats sense precedents per emancipar-se. Però sobre aquesta realitat se superposa una altra. Portem dos anys d’aplicació dogmàtica de polítiques de retallada dels drets socials, d’austeritat injusta, d’imposar sacrificis als més vulnerables i no demanar ni un sol esforç als més benestants, de rescatar bancs i desatendre persones. Dos anys protagonitzats per les mateixes polítiques del PSOE i del PP a Madrid, de CiU a Catalunya.

·       A Catalunya, en dos anys 135.000 persones més en atur, 9.000 empreses menys. I CiU vota i aplaudeix una reforma laboral que multiplica per tres els ERO i fa els acomiadmanets més fàcils i més barats. De la mà del PP.

·     A Catalunya, en dos anys a l’entorn de 10.000 persones han perdut la casa. I CiU vota a favor del desnonament exprés, en contra de la dació en pagament, i elimina el programa d’ajuts al lloguer. De la mà també del PP.

·        A Catalunya, en dos anys la pobresa s’enfila més enllà dels 2 milions de persones. I CiU, en comptes de combatre-la, retalla i deixa de pagar la renda mínima d’inserció, empenyent 10.000 infants a l’exclusió social. De la mà del PP.

·        El PP deixa sense atenció sanitària pública a més d’un milió de persones nouvingudes. Intercanvia el dret a la salut per un estalvi de 1.500 milions d’euros; el mateix dia que li atorga a Bankia una ajuda directa de 4.500 milions. I CiU la vota i l’aplaudeix.

·        El PP retalla 10.000 milions en educació, sanitat i dependència al pressupost del 2012. CiU s’afanya a dir-li que el camí està aplanat: en dos anys a Catalunya 3.700 mestres menys,  23 milions menys en beques menjador i un 43% més de llista d’espera sanitària.

·    El PP retallant agredeix l’autogovern de Catalunya: la llei d’estabilitat, la reforma laboral i el decret educatiu són profundament centralitzadors. I què fa CiU ? els vota o es nega a portar-los al Tribunal Constitucional. Artur Mas de la mà de Rajoy contra l’estatut.

·    CiU i el PP diuen que la situació financera és molt complicada. D’acord, acceptem-ho. Però llavors perquè una amnistia de 20.000 milions als estafadors fiscals, perquè l’eliminació de l’impost de successions als milionaris, perquè concerts educatius amb escoles d’èlit... És clar, per compensar-ho fan pagar 1€ per recepte... als pensionistes, una taxa caríssima d’accés... a la FP, o un IVA estratosfèric... en el material escolar. És pot ser més injust?;  es pot ser més irresponsable?

Xavier Trias ha instal.lat Barcelona en una doble dinàmica: d’una banda, el silenci de complicitat amb les retallades de la Generalitat i amb els impactes d’aquestes en forma de fractura social i pobresa als barris de la ciutat; d’altra banda un conjunt de polítiques municipals socialment injustes. Perque...

-        És injust que a una persona gran i sola que li fan pagar l’euro per recepta i li pugen tres vegades l’aigua en un any, ara vostè li vulgui fer pagar la teleassistència i també ho és que en temps d’atur creixent a la ciutat, vostè redueixi d’un 35% el pressupost de Barcelona Activa

-         És injust que suprimeixi la 6a hora a 2 de cada 3 escoles públiques de Nou Barris; i també que deixin de construir escoles bressol de gestió pública mentre massifiquen les aules del 0-3.

-    És injust que es gastin 5m en un pla per un Pg de Gràcia premium i en canvi ens presentin un pla d’assentaments irregulars sense que consti un sol euro d’inversió; i també que entreguin el Port Vell a l’obscenitat dels mega-iots de luxe.

-    És injust que esgrimeixin la solvència financera de l’Ajuntament per fer gratuïta l’àrea verda o reduir l’impost de vehicles, i en canvi vulgun pujar un 116% el bicing fent-lo 3 vegades més car que París o dues més car que Londres.

-     És injust que es neguin a reformar l’ordenança del civisme perquè es deixin de multar persones sense sostre i en canvi la reformin per començar a multar treballadores sexuals.

I tot això per què ? Ens diuen que no hi ha alternativa ?. Fals. A Catalunya i a l’estat l’alternativa passa per una fiscalitat més justa: redistribuir i no retallar. A Barcelona, les privatitzacions i les retallades no són econòmiques, són ideològiques. I ens deien també que tot això ens faria retornar al creixement ?. També fals. L’austeritat dogmàtica escanya l’economia. En dos anys, 135.000 aturats més a Catalunya; 10.000 aturats més a Barcelona.   

S´ha de posar fi ja a tot aquest desplegament de dolor inútil; de fractura social amb depressió econòmica. Perquè hi ha alternatives i són perfectament factibles. Però s’han d’obrir pas de la mà d’una ciutadania activa i mobilitzada. El 14 de novembre ha de ser als drets socials el que l’11 de setembre va ser als drets nacionals. Aquell dia els carrers de Barcelona es van omplir de gent i aconseguirem el dret a decidir. El dia 14 Barcelona s’ha d’aturar i els carrers s’han de tornar a omplir de gent i aconseguirem posar fi a les retallades i les privatitzacions. Barcelona fa de capital de Catalunya quan lidera el clam per la llibertat nacional. Però fa de capital també quan lidera el clam per la justícia social.  Per això és tan, tan important que el Consell Plenari digui no a les polítiques inútils del dolor i expressi tot el seu suport a la Vaga General del 14 de Novembre.  

El 2012 ha estat un any de fortes mobilitzacions ciutadanes en clau social. L’ofensiva dels mercats, l’austeritat destructiva de CiU i del PP, i la política exercida d’esquenes a la gent han estat àmpliament contestades al carrer. Podem recordar, a tall d’exemple, tres grans manifestacions a Barcelona: la de la vaga general del 29 de març, la del 1er aniversari del 15M i la del 19 de juliol contra les retallades. En totes tres, centenars de milers de persones hem expressat el rebuig a la dictadura dels mercats vehiculada per la vella política, i hem deixat clar que ni callem ni ens resignem, que apostem per l’esperança i les alternatives. 

Demà, 11 de Setembre, cal dir amb molta força que les retallades de CiU i el PP no només generen fractura social i recessió econòmica; també afebleixen el país, ataquen directament el projecte nacional. Perquè sense cohesió social, sense una Catalunya d’oportunitats vitals per tothom, no hi ha emancipació nacional possible. I expressarem també amb força la indignació popular enfront la recentralització galopant de l’estat; enfront les agressions sistemàtiques a l’autogovern impulsades pel PP i el PSOE, amb la complicitat de CiU quan es tracta de defensar interessos de classe (perquè la llei d’estabilitat pressupostària o la reforma laboral, votades per CiU, no només desmantellen drets socials, són també dràstiques retallades a l’autonomia).

Espero que la manifestació de demà a la tarda sigui també immensa. I que hi hagi molta presència de ciutadanes i ciutadans socialment i nacionalment compromesos. Jo hi seré per tornar a reivindicar la lluita i l’esperança; el compromís i l’optimisme. L’exercici de la sobirania nacional i social; del dret a decidir enfront de l’Estat, els mercats i les retallades. Cal l’empoderament democràtic de la ciutadania. Un referèndum d’autodeterminació per decidir si volem ser independents o el tipus de relació amb l’estat; i un referèndum per decidir si volem posar fi a les retallades i reconstruir un model de drets socials i redistribució fiscal. Jo vull un país lliure, amb estat propi; i una societat igualitària, on tots els projectes de vida siguin possibles. 

Per això demà no em quedaré a casa, no faré el joc a l’espanyolisme del PP i del PSOE. Aniré a la mani, però tampoc faré el joc a CiU: hi aniré amb la gent socialment combativa, amb ICV-EUiA, els sindicats i la resta de partits d’esquerres, per l’Estat propi i els Drets socials. I el dia 12 a seguir lluitant, al costat dels mestres i les famílies, fent créixer la marea groga contra les retallades educatives de CiU; i el dia 15 a Madrid a la gran mani contra les polítiques injustes i indecents del PP… un inici de curs mogut, preludi d’un nou temps on obrir espais de lluita i d’esperança; on donar la batalla i guanyar el futur, en clau democràtica, d’emancipació social i nacional.

Avui és l’útim dia de feina abans de vacances. S’acaba un curs especialment complicat. Recordo com, ara fa un any, el govern de CiU a la Generalitat feia un pas endavant en les seves polítiques inútils del dolor, i intensificava la seva agressió a les persones més humils amb la retallada de la renda mínima d’inserció. Aquest juliol s’han atrevit amb les entitats socials, i el Govern ha deixat de pagar per la prestació dels serveis públics que aquestes entitats gestionen. Entre les dues dates, CiU i el PP han aprovat la Llei d’Estabilitat Financera que obliga a abonar els interessos als bancs abans que els serveis socials. Els hi ha faltat temps per acudir al rescat dels bancs amb diner públic i posant els nostres drets com a aval. I han encobert la immoralitat de les participacions preferents. Tot decidit des del frau democràtic: són polítiques que cap ciutadà/na no ha votat en cap programa electoral; són decisions adoptades en clau autoritària, sense deliberació pública.

A Barcelona, Xavier Trias ha completat un primer curs de pena. Sense cap mena de projecte estratègic, sense cap decisió d’inversió rellevant. Això sí: apujant com mai el preu del transport públic i retallant serveis de bus als barris, degradant la qualitat de les escoles bressol, desmantellant les polítives actives d’ocupació, privatitzant la gestió de l’aigua i criminalitzant les treballadores sexuals més vulnerables. En una ciutat on l’atur i la pobresa han crescut al llarg de l’últim any, on els desnonaments han afectat milers de persones i famílies als barris. 

És brutal l’impacte de les polítiques de dretes. Primer amb el PSOE, i ara amb el PP i CiU a la Generalitat i a l’Ajuntament. Però Barcelona i el conjunt del país han mostrat més energies cíviques que mai: energies de rebel.lia i creativitat; de compromís i construcció d’alternatives. Han emergit les assamblees socials i de barri nascudes del 15-M, Aturem Eurovegas, el Marc Unitari de la Comunitat Educativa, la plataforma Prou Retallades... la confluència del moviment sindical i les xarxes ciutadanes en la Vaga General del 29 de Març, i en les manis del 12 de maig i el 19 de juliol. Mobilitzacions socials, sí; i també molts col.lectius que han anat construïnt, cada dia, respostes creatives des de valors alternatius: cooperatives que van teixint la xarxa de l’economia verda i solidària, de formes alternatives de consum; professionals de l’educació, la sanitat i l’atenció social que, malgrat les retallades, segueixen fent una feina quotidiana extraordinària; creadors/es que no renuncien a la independència i al compromís amb la cultura com a eina d’emancipació...

I també respostes en l’esfera política. A l’Ajuntament, el grup municipal d’ICV-EUiA no hem parat. Hem batallat contra totes les polítiques de l’1%: les decisions d’involució social, ecològica i autoritària del govern Trias. Hem impulsat alternatives: des de les super-illes als nous títols de transport públic amb tarifes planes i socials; des de la taxa turística i la nova taxa als caixers fins a la garantia de les beques-mejador. I ho hem fet colze a colze amb la ciutat que lluita, amb la gent dels barris: les educadores del 0-3 i de les escoles municipals, els treballadors de Barcelona Activa o de Parcs i Jardins, els residents als assentaments de Poblenou, o les AAVV afectades per les retallades han entrat a l’Ajuntament (a les comissions, al plenari...) i han tingut veu al fil de molt treball conjunt amb el grup municipal d’ICV-EUiA. I només a l’Ajuntament. ICV-EUiA al Parlament de Catalunya ha liderat l’oposició institucional a les polítiques de CiU de forma nítida, i ha impulsat alternatives en els terrenys fiscal, social o ambiental. Els diputats i la diputada d’ICV-EUiA al Congrés han plantat cara com ningú al govern Rajoy i a la seva reforma laboral.

Ara vénen vacances. És bo tenir alguns dies de descans per recuperar i agafar noves forces. Tot i que aquest estiu estarem amb l’ai al cor, i a punt de respondre enfront de qualsevol nova agressió. La tardor vindrà moguda, sens dubte. Haurem d’articular més i millor el conflicte i les alternatives. No n’hi prou amb el que s’ha fet fins ara. Caldrà explorar formes de resposta ciutadana diferents, a l’alçada qualitativa de les agressions que patim. Caldrà seguir construïnt pràctiques de creativitat social. I haurem d’avançar en la configuració de l’alternativa política, amb audàcia i generositat, amb voluntat de confluència i de reconeixement creuat d’aportacions. 

Aquests propers dies, a Port de la Selva, tot això em rondarà pel cap. Però sobretot tinc moltes ganes de gaudir de totes les hores del dia amb la meva família i els amics. De caminar i travessar amb bici camins i llocs del Cap de Creus i de l’Albera. I us desitjo a tothom qui us aboqueu per les pàgines d’aquest bloc que tingueu unes bones vacances i sigueu feliços aquest estiu.

Història número 1. “La imaginació és més important que el coneixement” és una de les frases més conegudes d’Einstein. Fa cinquanta anys, el físic Peter Higgs i el seu equip van proposar la idea d’un nou camp de forces i la seva partícula associada, per completar i donar sentit al Model Estàndard, que explica amb una precisió tremenda què són i com funcionen, a un nivell bàsic, totes les coses. Fa 50 anys Higgs va activar més la imaginació que els coneixements. Avui el cúmul de saviesa derivat d’aquella conjectura és brutal, fins arribar fa pocs dies a l’anunci de la trobada de la partícula de Higgs, la que explica l’origen de la massa i tanca el Model Estàndard. La partícula que ho explica quasi tot: la que parla a Déu de tú a tú; la que li disputa les funciones creadores de la realitat tangible. Han calgut 50 anys. Mig segle de lluita, tenacitat, treball quotidià. Per trobar el bosó de Higgs els equips científics han hagut d’analitzar bilions de col.lisions de protons contra protons, en el marc de LHC, una infrastructura de recerca bàsica d’una complexitat enorme. I a més el bosó no es veu: es desintegra en una fracció de trilionèsima de segon. Es veu el producte de les desintegracions: la signatura del Higgs. Al.lucinant. Mig segle també de cooperació, vincles, xarxes entre equips: el CERN –laboratori europeu de partícules on s’ha detectat el bosó- va ser una de les primeres institucions creades en el procés d’integració comunitària després de la II Guerra Mundial. Avui hi treballen milers de professionals i 20 estats aporten finançament, uns 6.000 milions d’€ d’inversió pública, només per fer possible l’accelerador de partícules (LHC). Imaginació, lluita, tenacitat, inversió pública, cooperació en peu d’igualtat… els valors de la millor Europa. Al servei de la recerca bàsica, de la comprensió del món, del progrés humà. Cap iniciativa privada, cap dinàmica competitiva de mercat no ho hagués fet possible.

Història número 2.  A partir dels anys 50 es va forjant a Europa l’avenç civilitzatori més important de la modernitat en clau sociopolítica: l’estat de benestar. L’accés a l’educació, la sanitat, les pensions, l’habitatge, el transport… en tant que drets de ciutadania, i no en funció de la renda de cadascú. Els drets laborals. A partir de 1968, aquest pacte social s’obre i s’amplia cap a les dimensions del gènere, la diversitat cultural, l’orientació sexual… cap als drets civils emergents. Sí, amb limitacions: capitalisme, patriarcat i depredació del medi resulten incompatibles amb l’aprofundiment dels drets socials, la sostenibilitat i la democràcia. Però amb molta lluita de les classes populars i dels col.lectius més vulnerables, i amb grans dosis de creativitat social, s’assoleixen a Europa, al llarg de més de mig segle, espais d’igualtat social i autonomia personal sense precedents històrics. Aquesta segona història podria “acabar” aquí. Seria un relat amb bon final, com el de la primera història. Però malauradament té un epíleg imprevist (o no tant).

Epíleg (inacabat) de la segona història. Es volen carregar l’estat de benestar, els drets laborals, els civils i els ecològics. I taponen les vies de més democràcia. S’ho estan carregant, amb autoritarisme i revenja de classe: els rics i els seus instruments polítics (partits de dretes i molts socialdemòcrates), amb la crisi –generada per ells mateixos i la seva cobdícia- com a excusa per al desmuntatge de tot. I amb la UE de les retallades i el dolor com a palanca, en contradicció a l’Europa de la ciutadania i dels pobles. El neoliberalisme, l’austeritat injusta, els privilegis dels bancs… trenquen el pacte social de l’estat de benestar i els equilibris de la vella política.

Alternativa (oberta) a aquest epíleg. L’ofensiva és sistèmica; ja no és qüestió de matisos. És qüestió de construir l’alternativa de fons. Des de la dignitat de la lluita al carrer; des de la necessitat de grans articulacions polítiques per assolir una nova hegemonia. Des de l’esperança del 15-M, d’Islàndia, de Syriza… L’horitzó de la justícia social, de la nova política democràtica. És temps de rebel.lia i creativitat. De lluita social i generositat política. I molta confiança en la capacitat col.lectiva per fer realitat els somnis. Com la comunitat científica de la primera història. Trobarem el bosó de Higgs. La clau social de la utopia democratista on tots els projectes de vida siguin possibles en peu d’igualtat, on la consciència sobre els límits del planeta faci possible una prosperitat ecològica i compartida.

La política municipal a Barcelona sembla que estigui adoptant, com a tendència de fons, un perfil més baix del que sempre havia tingut. En part és cert. El govern de CiU és feble, té una escassa capacitat de lideratge i no articula projectes de ciutat. Tampoc no planta cara als impactes de les retallades sobre les persones i els barris, ni al menysteniment de Barcelona i de l’autonomia local, per part dels govern de la Generalitat i de l’Estat. Tenim un govern i un alcalde poc actius, que no situen Barcelona en l’escenari dels projectes col.lectius de futur. Però això no vol dir que CiU a Barcelona es limiti a gestionar la ciutat de forma rutinària. No és possible. El govern local no és mera administració; té naturalesa política de fons: les seves accions (o inaccions) configuren la quotidianitat i responen a interessos en conflicte. El govern de Xavier Trias a Barcelona impulsa un projecte polític, encara que no ho faci per mitjà d’un model coherent i estratègic de ciutat. Un projecte que va adquirint gruix, sense haver de renunciar al perfil baix. Una pluja fina en favor de l’1%. 

Aquesta darrera setmana s’han pres decisions molt significatives. Dimarts CiU -amb el suport del PSC- donava llum verd a un nou increment del rebut de l’aigua: els beneficis de les empreses per davant de les persones; l’aigua-mercaderia per sobre de l’aigua-dret. Dijous CiU aprovava la primera de les mesures orientades a degradar el model d’educació pública 0-3 a Barcelona: la reducció dels professionals de suport educatiu a les aules. Divendres el govern municipal anunciava –amb 115.000 persones aturades a la ciutat- que retalla un 40% el pressupost de Barcelona Activa, abandona les polítiques d’ocupació i acomiada a 55 treballdors/es d’aquesta empresa municipal. Tres decisions en sintonia: una ciutat amb menys serveis públics i un Ajuntament al servei dels interessos empresarials. Velles polítiques de dretes, injustes i inútils. Les hem confrontades. Hem defensat el dret bàsic a l’aigua, a una educació infantil de qualitat, i a l’ocupació. Ho hem fet a les institucions i al carrer: a la Plataforma 0-3, amb els sindicats, amb la plataforma l’Aigua és Vida.

Tenim un escenari nou. El rescat de Bankia i del sistema financer tira per terra el relat de la inevitabilitat de les retallades. Hi ha diners: però són per rescatar bancs, no per defensar els drets de les persones. La fractura social esdevé fractura ètica i democràtica. No és moralment suportable tanta injustícia. A Barcelona, l’argument econòmic ni tan sols pot operar com a cobertura de les retallades. La ciutat té unes finances sòlides i capacitat inversora. Xavier Trias abandona les polítiques d’ocupació i la construcció d’escoles bressol públiques perquè les seves prioritats passen per l’educació privada i per un model econòmic vell, insostenible i precari (iots de Luxe, cotxes de Fórmula-1, ruletes de casino i reforma laboral). Massa injust, massa desvinculat dels problemes i de les esperances de la majoria.         

Però hi ha alternativa. I des d’ICV-EUiA treballem per fer-la possible. Amb molta gent, amb molts col.lectius socials. A Barcelona, malgrat la crisi i les polítiques injustes i grises de CiU, segueix havent-hi un extraordinari cúmul d’energies ciutadanes que han de fer possible un futur diferent i millor. Més enllà de Barcelona també. Ahir dissabte amb les companyes i companys regidors/es d’Iniciativa del País Valencià i de Mallorca, i de la Chunta Aragonesista posàvem en comú reflexions i, sobretot, valors i pràctiques alternatives. Amb un repte compartit: formar part de les lluites ciutadanes i canalitzar-les en clau política local. Construir espais forts d’esquerres, ecologistes i municipalistes que esdevinguin veritables alternatives a les polítiques de l’1%. Créixer, ser molt més forts per fer possible la Barcelona del 99%; per fer possibles ciutats humanes i habitables.    

La pobresa, entesa com la manca de recursos econòmics per a cobrir les necessitats bàsiques, està creixent a conseqúència de la crisi i de les retallades socials. L’exclusió, entesa com la manca d’accés als mecanismes de desenvolupament humà (treball i habitatge digne, educació al llarg de tota la vida, salut, vincles afectius, xarxes comunitàries, participació política…) està també creixent en moltes de les seves dimensions. Però ni la pobresa ni l’exclusió apareixen amb la crisi. Totes dues venien de la mà d’un model de creixement desigual i insostenible; i d’unes relacions socials de jerarquia, privilegi i dominació. Sí, d’unes relacions capitalistes; i també desarrollistes, patriarcals, racistes, burocràtiques, adultocràtiques, i creadores de solituds, estigmes i marginacions.

L’acció contra la pobresa s’ha pensat i practicat des de dues perspectives clàssiques. D’una banda, la que defensa polítiques socials estructurals (salut, educació, ocupació, habitatge, pensions…) configuradores d’una ciutadania social universal; d’un estat de benestar potent, finançat per una fiscalitat directa i progressiva, i concretat en un sistema de serveis públics per tothom. D’altra banda, la que s’oposa a tot l’anterior, i defensa una societat de mercat complementada per algunes polítiques públiques de caràcter assistencial i, sobretot, per entitats socials que treballen de forma reactiva en suport de les persones i col.lectius més empobrits. Per entendre’ns, la primera correspon a l’esquerra convencial (en ella no hi caben, ni calen, les maratons de la pobresa); la segona correspon a la dreta convencial (en ella, les retallades socials públiques i la promoció de maratons de la pobresa són dues cares de la mateixa moneda).

Ara, a Catalunya estem instal.lats en aquesta segona perspectiva. La marató de TV3 és un component més del model de substitució de drets per assistència; de serveis públics per caritat. Aquesta és la concepció que la impulsa i on s’inscriu. El que no vol dir que el conjunt de persones o entitats que hi participen estiguin d’acord amb el model. Moltes entitats venen d’una llarga trajectòria de construcció de drets socials, i moltes persones ho faran orientades per valors de solidaritat.

Cal seguir lluitant contra la consolidació d’aquesta perspectiva neoliberal –la que expressen en termes polítics els governs de CiU a Barcelona i Catalunya, i del PP a l’estat espanyol- però per fer-ho, crec, hem de superar també els límits del model de benestar arrelat en la cultura predominant de l’esquerra clàssica. 

Tres límits. D’una banda, amb les polítiques socials no n’hi ha prou: cal qüestionar per la via dels fets –i no només de forma declarativa- el nucli de les relacions econòmiques i financeres predominants, amb tota la radicalitat i audàcia que calgui. D’altra banda, amb les polítiques tradicionals de benestar (salut, educació, pensions, ocupació, habitatge…) tampoc n’hi ha prou: cal situar en el nucli de l’estratègia pública la renda bàsica de ciutadania i les polítiques de proximitat (escoles bressol, atenció domiciliària, vida independent, emancipació juvenil, nous usos del temps, envelliment actiu…). Per últim, només amb polítiques públiques tampoc n’hi ha prou: cal activar valors, actituds i pràctiques de solidaritat en clau associativa i comunitària, vehiculades per entitats, xarxes i moviments de tota mena. En aquesta perspectiva: anticapitalista, de drets socials, de quotidianitat transformadora i de fraternitat associativa, fins i tot les maratons contra la pobresa poden tenir el seu lloc.