El Raval és un barri de classes populars, multicultural i on s’articulen cada dia dinàmiques de convivència en la diversitat i el respecte. És també una comunitat colpejada per la crisi i les desigualtats; i pressionada per un model turístic al servei del negoci d’uns quants, i privatitzador de l’espai. Un barri per viure, lluitador i solidari, ple de dignitat i amb moltes fragilitats. 

El 6 d’octubre a la nit, al cor del barri, els Mossos d’Esquadra clavaven cops de puny i puntades de peu a un veí del Raval, Juan Andrés Benítez. Poc després moria. L’escenaria era el petit carrer de l’Aurora, a ponent de la Rambla del Raval. La mort del Juan Andrés marca un punt d’inflexió, un salt qualitatiu; però s’inscriu en una trajectòria recent de fets molt greus que tenen com a epicentre la Comissaria de Nou de la Rambla. Allà mateix, el mes de juny passat el periodista Bertran Cazorla va ser detingut, agredit i vexat. I poc després, el dia de l’Orgull LGTB, la policia esbotzava la porta de La Bata Boatiné, al carrer Robadors, i desencadenava una batuda intimidatòria i violenta. No pot ser. No pot ser que la violència policial senyoregi els carrers i els locals del Raval. No pot ser tampoc que les treballadores sexuals pateixin de forma quotidiana la pressió policial i siguin expulsades cap a espais d’alta vulnerabilitat a l’explotació. No pot ser que la Guàrdia Urbana segueixi tractant a cop de multa les persones sense llar que dormen als carrers del barri.   

Ha passat gairebé un mes de la mort del Juan Andrés, i s’acumulen informacions i testimonis que van tirant per terra les versions oficials dels fets. Però el conseller d’Interior segueix sense actuar. No ha pres en cap moment cap de les mesures imprescindibles. El director general de la polícia no hauria de seguir ni un minut més en el seu càrrec; els i les agents que van protagonitzar els fets no haurien de seguir ni un minut més de servei. Manel Prat hauria d’haver estat cessat; els polícies apartats cautelarment. Com a punt de partida per crear les condicions necessàries per anar a fons; per realitzar una investigació exhaustiva, transparent, i orientada a dilucidar totes les responsabilitats. Gravíssims els fets, indignant la resposta. Indignants també els fets, vergonyant la resposta.

Però no tot passa per l’escenari del departament d’Interior. La clau local, urbana, de barri és fonamental. No havien de ser, els Mossos, una polícia comunitària?; com pot ser, en canvi, que hagin esdevingut a Ciutat Vella també un factor d’inquietud quotidiana? El model policial de proximitat a Barcelona implica lideratge municipal i participació ciutadana. Com és possible que l’Alcalde no hagi convocat encara el Consell de Seguretat Urbana ?. Què més ha de passar perquè l'Alcalde trenqui el seu silenci ?. Novament, estem davant de l’Alcalde absent d’un govern insensible.

Seguirem exigint, a l’Ajuntament, transparència i justícia. Al Raval, com a tot arreu, la primera trinxera democràtica se situa en la defensa aferrissada dels drets humans, en especial de la vida de les prsones i els col.lectius més vulnerables. No oblidarem el Juan Andrés. I estarem al costat de les veïnes i els veïns del Raval, de la comunitat LGTB, construint dignitat, convivència i futur. 

Ahir vam tenir Ple a l’Ajuntament. El Ple té una dimensió litúrgica i unes formes massa rígides, amb temps estrictament pautats i vots estrictament disciplinats. Poques sorpreses. Tot i així, és l’únic espai en el que podem debrate sobre un ampli ventall de temes entre tots els grups municipals. I és clar, expressa la correlació de forces sorgida de les eleccions (algun dia haurem de parlar a fons de la necessitat de reformes substancials en un sistema electoral local que sembla més del segle XIX que del XXI). De vegades debatem al Ple qüestions molt rellevants que obtenen poc ressò. D’altres, en canvi, temes poc connectats a la vida quotidiana de la ciutadania, però instal.lats en la lògica del teatre polític, treuen fàcilment el cap en els mitjans. En qualsevol cas, hem de seguir treballant per una política local més substantiva i ciutadana; i menys declarativa i partidista. Més reflexiva i emocional; i menys adscriptiva i tacticista.

Al Ple d’ahir vam fer un debat important sobre el Raval. Hi ha sectors socials i polítics que aquests dies han generat una espiral d’estigmatització de la realitat del Raval. És difícil intervenir sobre el centre urbà-històric d’una ciutat global; i Barcelona ho és. Si no hi ha polítiques públiques potents, les forces del mercat són devastadores: desertitzen (canvien residència per negocis); gentrifiquen (expulsen classes populars per capes benestants); i degraden (deixen d’operar sobre zones al marge de les noves centralitats). Al Raval (i a tot Ciutat Vella) podien haver passat algunes o totes aquestes coses. I no n’ha passat cap. I això està molt bé. El Raval ha guanyat 10.000 residents en els últims 15 anys; té una estructura social multicultural, rejovenida i interclassista amb predomini dels sectors populars; i la majoria dels seus espais públics estan regenerats i funcionen com a llocs de trobada i convivència (de la Rambla del Raval a la plaça del MACBA). Sincerament, crec que la dreta social i política –les classes benestants i les ments benpensants- això no ho suporten. No els hi agrada que les classes populars visquin a espais centrals d’alt valor simbòlic; no els hi agrada la diversitat cultural i el pluralisme de formes familiars; no els hi agrada que creixin valors d’innovació social i de transgressió cultural al bell mig de Barcelona.

És clar que hi ha problemes al Raval. Com a d’altres barris. I alguns d’específics, per l’impacte de certs fenòmens i la feblesa històrica d’algunes polítiques públiques. Com a d’altres barris: al Raval hi ha desigualtats, pobresa i riscos d’exclusió; hi ha fragilitats convivencials. I problemes específics, o que s’expressen amb molta més força: al Raval hi ha grups de crim organitzat, explotació sexual, assetjament immobiliari, impactes negatius d’un model turísitic que cal revisar a fons, banalització urbana (dels souvenirs al fast food), aliances urbanístiques que privatitzen l’horitzó (port vell, hotel vela). Cal reorientar algunes polítiques, fer més intenses d’altres, fixar noves estratègies, però al servei d’un objectiu de llarg abast i quotidià alhora: un Raval acollidor, inclusiu, incomformista i convivencial.

I tot això s’ha de fer bastint complicitats amb el teixit social, amb les veïnes i els veïns, des d’espais d’implicació ciutadana, de treball en xarxa, fent dels conflictes oportunitats d’aprenentatge i creativitat social. Perquè la gent que viu al Raval expressa dignitat i ganes de viure-hi; exigència i corresponsabilitat. El Raval és la ciutat històrica (memòries, patrimoni, capital simbòlic, entramat urbà) però expressa sobretot els valors de la millor Barcelona, (interculturalitat, diversitat social i d’usos, solidaritat comunitària, respecte a totes les formes de convivència). Més enllà de qualsevol intent d’estigmatització, de substitució social, el Raval seguirà enfrontant els problemes amb dignitat i forjant la nova quotidianitat.