Aquesta setmana s’ha produït una escalada repressiva sense precedents, per la seva intensitat i les seves formes, contra les persones que viuen en els assentaments de Poblenou. El dilluns 7 de gener, en una acció promoguda pel govern municipal, eren desallotjades dues naus del carrer Zamora. El dijous 10, apel.lant al mecanisme del desallotjament exprés, s’expulsava les persones ocupants d’una tercera nau al carrer Sancho de Àvila. Totes elles persones en situació d’exclusió social o altament vulnerables, veïns i veïnes del Poblenou, moltes d’elles amb activitats de subsistència vinculades a l’economia de la ferralla. Les tres accions executades per la força policial. De totes les polícies. Tant dilluns com dijous, la presència de la Policía Nacional va implicar batudes de caràcter racista que van acabar amb una veintena de persones immigrants a la comissaria de Via Laietana. Totes elles han sortit amb càrrecs o expedients d’expulsió. Menys el Youssef Idriss, el veí del Poblenou que ha estat traslladat al CIE de la Zona Franca.

Tot això expressa la Barcelona excloent i contrària al respecte dels drets humans, impulsada o avalada pel govern municipal de CiU. És antagònica a la ciutat de la diversitat i la inclusió social, que es construeix dia a dia a tots els barris, per mitjà de vincles de solidaritat. A Poblenou, l’Assemblea Solidària contra els Desallotjaments, formada per l’Associació de Veíns i Veínes, i per diverses entitats i xarxes, ha reaccionat de manera exemplar. Plantant cara amb la mobilització social, defensant els valors de la convivència i la igualtat, i enfortint les estratègies de suport quotidià als col.lectius residents als assentaments.

ICV-EUiA hem estat i continuarem a peu de carrer, en l’activisme veïnal i social del Poblenou, participant en les dinàmiques de resposta ciutadana contra els desallotjaments. I enfortirem, alhora, la nostra activitat institucional. Hem aconseguit que el govern convoqui la Comissió formada per tots els Grups Polítics, on demanarem explicacions. I, sobretot, redoblarem els nostres esforços amb un triple objectiu: assolir la llibertat de Youssef Idriss, sense renunciar a l’objectiu de tancament del CIE de la Zona Franca; aturar els desallotjaments; i exigir la concreció immediata, amb recursos i calendari, del conjunt de programes de suport personalitzat i inclusió social orientades a dignificar la vida de les persones residents als assentaments. A Poblenou estan en joc valors i futurs alternatius: enfront de la injustícia intensa i gratuïta dels desallotjaments i la respressió policial; enfortirem la lluita i el compromís per la Barcelona de la convivència intercultural, els drets humans i la igualtat.   

Barcelona ha estat capaç de construir, al llarg de l’última dècada, un model d’acollida de persones nouvingudes que ha funcionat prou bé. Els anys 2000-2010 han estat el temps de l’acollida global: Barcelona ha esdevingut un espai de diversitat i pluralisme cultural. L’acollida s’ha articulat sobre tres bases: una memòria urbana viva sobre els anteriors processos d’arribada; un teixit social i comunitari facilitador; i unes polítiques municipals de suport. Tot això en un cicle econòmic de creixement però generador de precarietat, desigualtats i exclusió. I en un context normatiu (llei d’estrangeria, directiva de la vergonya) advers i cristal.litzador de fractures de ciutadania (en el dret de vot, per exemple).

 

Al llarg dels últims anys del cicle migratori, les polítiques locals d’acollida s’han vist acompanyades d’una aposta clara: la construcció de la convivència intercultural. Un esquema en favor de la igualtat de drets i deures, del reconeixement de les diferències i de la interacció positiva i quotidiana. El Pla Barcelona Interculturalitat és el marc municipal que vertebra els components del model i fixa el full de ruta. Avui, superat el cicle migratori i, en bona part, els processos d’acollida cal posar tot l’èmfasi en el desplegament de les polítiques públiques i les dinàmiques comunitàries orientades a consolidar la convivència intercultural barri a barri.

 

S’està fent, i s’està fent bé en general. Amb dificultats i equilibris fràgils, sí; però la convivència i la inclusió predominen clarament sobre el conflicte i la segmentació. Cal enfortir les eines públiques i associatives per avançar en el camí de la interculturalitat i el mestissatge. Cal fer-ho posant en valor tot el que hem construït, que és molt (i potser passa desapercebut, i no és mal senyal); sent conscients que la normativa estatal i europea segueix intacte i és adversa; i sabent que la crisi, les retallades i els seus impactes socials (atur, desnonaments, desmantellament de drets) generen un marc de noves injustícies. Barcelona ha estat acollidora; és i ha de seguir sent una ciutat de convivència en la diversitat. De barris heterogenis però cohesionats. Tenim les bases i el potencial per anar aconseguint-ho, dia a dia. Cal ser tenaços i responsables, teixint totes les complicitats quotidianes necessàries entre persones, col.lectius, entitats i serveis públics.

Aquest és el marc en el que s’han produït a Barcelona, els darrers dies, dos fets dramàtics. Al barri del Besòs ha estat assassinat l’Ibrahima Dyey, un jove senegalès. La mort violenta d’Ibrahima ens emplaça a enfortir les polítiques i les dinàmiques d’inclusió i convivència. No podem obviar un component emocional molt potent. Les reaccions del col.lectiu senegalès, de la Federació d’Entitats Gitanes i de les AA.VV. han estat positives. La policia i els jutges han de fer bé la seva feina: trobar els culpables i jutjar-los pel greu delicte que han comès.

 

Al CIE de la Zona Franca ha mort l’Ibrahim Sissé, un jove guineà, sense cap mena d’atenció sanitària al CIE en el moment de l’empitjorament sobtat de la seva salut. La mort d’Ibrahim ens emplaça a una cosa ben diferent: ha tornar a denunciar l’existència d’aquest Guantánamo local, aquesta mena de presó on el risc de vulneració dels drets humans és sistemàtic. Ni Ibrahim ni cap de les persones internes ho estan per haver comès cap delicte. Són homes i dones que amb coratge han deixat el seu país per tirar endavant la seva vida aquí. No tenen papers i això els fa encara més vulnerables. Cal doncs exigir el respecte escrupulós als drets humans, i fer tot el possible per tancar el CIE de Zona Franca (i tots els CIEs).

 

Des de les nostres possibilitats, el Grup Municipal d’ICV-EUiA a Barcelona farem més intensius els nostres esforços en dues direccions: impulsar l’acció del govern municipal per enfortir, al Besòs i a tot arreu, les polítiques d’inclusió social i convivència intercultural; i tornar a demanar que es posi fi a l’estat d’excepció permanent dels drets humans que es viu al CIE de la Zona Franca, lluitant fins al seu tancament. Al costat i en complicitat amb el teixit asociatiu i amb el moviment social pels drets de les persones migrants i contra tota mena de racisme (social, polític i institucional).

Els ajuntaments de Salt i de l’Hospitalet han aprovat mocions demanant al govern de l’estat que el reglament d’estrangeria reguli la denegació de l’arrelament social a les persones d’origen estranger que hagin comès infraccions recollides a les ordenances municipals de civisme. PSC, CiU, PP i ERC hi han donat suport. ICV-EUiA hem votat en contra. Celebro la coherència i els arguments aportats pels grups municipals d’ICV-EUiA. Em genera una forta inquietud, tanmateix, l’aprovació de les mocions.

La convivència en una mateixa comunitat, a partir d’un marc compartit de ciutadania, de persones que som i ens reconeixem diferents, és el valor fonamental de qualsevol projecte de futur. És per això que alimentar o entrar en dinàmiques fragilitzadores de la convivència em sembla especialment perillós i poc responsable.

L’arrelament social és la via que preveu l’actual llei d’estrangeria per tal de regularitzar, a partir de determinats elements de prova efectiva d’aquest arrelament, a les persones immigrants d’origen extracomunitari que es troben en situació irregular. És un mecanisme rellevant que, fent possible l’accés a la residència, enforteix els processos d’inclusió social i relacional d’aquelles persones nouvingudes arrelades a la seva comunitat. És per tant una palanca que enforteix la convivència i que està funcionant de manera positiva. Caldria potenciar-la. Les mocions aprovades, en canvi, la volen redefinir en sentit restrictiu. Crec que hi ha alguns arguments potents per oposar-s’hi.

En primer lloc, el principi d’igualtat de drets i responsabilitats, que és un factor fonamental de convivència, queda trencat. Les infraccions a les normes municipals tenen un règim de sancions que s’aplica per igual a qualsevol persona amb independència del seu origen (i de qualsevol altre circumstància). Generar una sanció –o simplement una conseqüència- addicional segons el lloc de naixement d’una persona vulnera el criteri d’igualtat.

En segon lloc, enceta un camí que se sap on comença però no on acaba; estem davant d’una lògica discriminatòria de caràcter obert. Si vinculem infraccions administratives a arrelament, per què no fer-ho a renovació padronal o de residència ?, o per què no estendre la lògica de l’accés condicionat a altres drets o prestacions socials ? El potencial de trencaments del principi d’igualtat es fa gairebé il•limitat. De fet, el portaveu del PP a l’Hospitalet ja ha explicitat que no en tenen prou, que demanaran “anar més enllà”.

I aquí ve el tercer argument: quan en matèria de convivència (i en qualsevol altre àmbit) se situa el debat i les propostes en el terreny de la dreta -en la seva agenda i en les seves concepcions- sempre s’acaba alimentant políticament i electoralment la dreta. La millor manera de confrontar els discursos de la xenofòbia és enfortint les polítiques d’igualtat. És fent que les pràctiques de convivència intercultural siguin una realitat, barri a barri, des de lògiques quotidianes de no-discriminació i inclusió.

Gestionar la diversitat i construir la convivència des de la interacció positiva no és fàcil. Però és bàsic. I ho estem aconseguint amb el treball tenaç, callat i diari per part de les comunitats, les xarxes d’acollida, els educadors/es, les escoles… No ho malmetem des del populisme, o l’oportunisme de curta volada. Voldria pensar que el PSC, CiU i ERC deixaran d’abonar l’agenda, la lletra i el ritme que marca el PP. En qualsevol cas, a ICV-EUiA no ens hi trobaran mai en aquesta dinàmica. Des de valors d’igualtat plena de drets i responsabilitats, de ciutadania inclusiva i de respecte mutu, seguirem a peu de carrer i de responsabilitat institucional treballant per ciutats de convivència intercultural; sense cap concessió al relat de la dreta, intentant impedir que ningú no posi en risc el futur de barris i ciutats acollidores i cohesionades.