Massa sovint la política en general, i també la municipal, se situa en el territori pompós de la retòrica i les declaracions creuades: és el teatre de la política especulativa. Massa sovint les polítiques públiques, i les municipals en concret, es registren en el territori gris de la gestió. Totes dues coses formen part de la vella política. La nova política ha de superar el joc especulatiu per la batalla democràtica dels valors; i ha de superar els catàlegs de gestió per polítiques transformadores amb capacitat de concretar els valors en pràctiques quotidianes. Valors i accions per una Barcelona de barris millors i gent més feliç. És el tipus de política que m’il.lusiona, la que mirem de fer cada dia a l’Ajuntament i a la ciutat, des d’ICV-EUiA, en complicitat amb moltes persones, entitats i moviments socials. El Plenari del divendres passat va ser un ventall d’exemples de tot això. Mediàticament tapats, d’altra banda, pel fum de les primàries del PSC a Barcelona.

En el terreny de la batalla dels valors, el PP va intentar novament que Barcelona se sumés a l’onada xenòfoba d’altres ciutats que han aprovat proposicions en la línia de restringir l’arrelament i la residència de les persones immigrants; es van quedar sols, aïllats. A Barcelona segueix existint un amplíssim acord polític i social a l’entorn de la convivència intercultural en un marc compartit i inclusiu de ciutadania. A ICV-EUiA ens sentim protagonistes, al costat de molts altres agents, d’aquest espai d’acord. I som l’única força política que hem plantat cara, sempre i arreu on s’ha plantejat, a l’intent de trencament del principi d’igualtat en funció de l’origen de les persones. Un altre exemple, el Ple de l’Ajuntament va aprovar una declaració de rebuig a les sentències del tribunal suprem contra el català. En efecte, els magistrats de mentalitat pre-constitucional del Suprem han de saber que, facin les sentències que facin, el català seguirà sent la llengua vehicular de l’educació, i la llengua comuna vertebradora de la convivència a Barcelona i Catalunya. Perquè així ho hem expressat democràticament a través de les lleis del Parlament i del referèndum de l’Estatut.

En el terreny de les polítiques públiques, al Plenari vam tenir ocasió de debatre tres polítiques municipals de clara vocació transformadora. En primer lloc, el balanç del pla de serveis socials bàsics, que ha implicat en tres anys 17 equipaments nous i 22 remodelats, la incorporació de 130 professionals i més de 350m d’€ de pressupost per fer possible uns serveis socials universals, de qualitat i de proximitat. En segon lloc, el balanç del pla de biblioteques públiques, que ha suposat passar en 12 anys de 18 a 42 biblioteques i fer possible la democratització en l’accés al coneixement, així com disposar d’uns espais de cultura de proximitat compromesos amb la cohesió social. Finalment, un nou impuls al programa d’instal.lació d’ascensors i millora urbana dels barris, que al llarg dels últims dos anys ha beneficitat 14.314 habitatges, amb 38m d’€ d’inversió i el manteniment o generació de 1.600 llocs de treball: un exemple nítid d’urbanisme al servei de les persones.

Polítiques socials, culturals i urbanes orientades a fer una Barcelona més humana i habitable. Pràctiques polítiques que reivindiquem com a patrimoni d’una ciutat construïda des de valors d’esquerres, amb el segell inequívoc d’ICV-EUiA. Que hem de saber explicar, més enllà dels cants de sirena d’una dreta –CiU més PP- que s’aplicaria a fons en les retallades socials per tal de satisfer els interessos d’uns pocs; i de l’escuma mediàtica d’unes primàries a la desesperada –les del PSC- que mostren clarament la crisi d’un projecte dretanitzat i encorat en la vella política.

Hem parlat molt sobre la Diagonal. Ha passat ja una setmana des que va finalitzar la Consulta Ciutadana. El proper divendres, al Ple de l’Ajuntament, presentarem l’Informe del procés i el podrem debatre amb el conjunt de grups municipals. Cal construir l’escenari polític post-Diagonal, el que ens portarà a un proper curs de caràcter ja nítidament electoral: primer les eleccions al Parlament, després les municipals. De forma molt esquemàtica, voldria formular algunes de les reflexions que estem elaborant aquests dies i que han d’articular el punt d’inflexió cap els propers mesos.

El resultat de la Consulta no deixa marge al dubte. Les alternatives de transformació han quedat limitades a un suport popular minoritari (a l’entorn de 34.000 vots). Ens hem equivocat en la gestió del procés. No hem sabut traslladar ni els nostres arguments, ni les nostres il.lusions. S’ha expressat un desencaix important entre les nostres propostes, d’una banda, i les prioritats i les percepcions de la ciutadania, d’una altra. Hem de saber llegir aquesta realitat, aprendre de les errades comeses, i dialogar políticament, amb molta humilitat, amb la multiplicitat de raons que hi ha al darrera de tantes persones que no han votat, o ho han fet per l’opció de refús a les propostes de millora. Tot i així, que el mal resultat no ens condueixi a menystenir el valor del doble compromís pel que hem treballat. a) Una aposta d’esquerres i ecologista: la nova Diagonal com a expressió d’una Barcelona que guanya espai per les persones i que avança cap a la mobilitat sostenible; b) Una aposta de radicalitat democràtica: mai tantes persones havien debatut tant sobre un projecte de transformació urbana. CiU ha jugat al tacticisme i a l’immobilisme. Ha aconseguit activar els sectors socials de classes mitjanes i altes, emplaçats a frenar una transformació socialment i ecològicament avançada, i a dipositar un vot de càstig al govern d’esquerres. Però també moltes persones progressistes ens han dit: ara no, i així no. Haurem de reconstruir una majoria ciutadana i política que faci possible impulsar la millora de la Diagonal. No ens desanimem: seguirem lluitant per una Diagonal convivencial i accessible, per la connexió dels tramvies. N’estic segur que tot això s’anirà obrint pas. D’una altra forma, també participativa, amb creativitat, però més ajustada a les vivències quotidianes dels contextos, i a l’acompanyament dels canvis culturals necessaris per obrir el futur.

Les conseqüències polítiques de la Consulta han estat rellevants. La sortida de Carles Martí és un cop per al govern de la ciutat. En Carles ha estat un bon primer tinent d’alcalde. Li he expressat el nostre agraïment i la nostra voluntat de seguir treballant per transformar Barcelona. CiU i els sectors conservadors treuen pit. Des del govern de la ciutat hem d’expressar amb més força que mai el compromís per situar en el centre de les nostres prioritats la lluita contra la crisi, les polítiques socials i la convivència en la proximitat. L’aportació d’ICV-EUiA pren més sentit i força que mai. Ens hem implicat a fons en el procés de la Diagonal, com el qui més. I ens implicarem a fons aquests propers mesos, des del govern, des del carrer i des del teixit social. Governant i lluitant, com sempre. Aportant la nostra mirada insubornable, fent avançar les polítiques de lluita contra l’atur i per l’ocupació de qualitat, les polítiques de lluita contra la pobresa i per la inclusió social, les polítiques ecològiques, les polítiques de barri i d’interculturalitat. I direm no i resistirem sempre que calgui, com sempre. Contra qualsevol intent de criminalitzar l’expressió de la fragilitat social en l’espai públic, contra qualsevol temptació de discriminar en funció de l’origen o la situació legal d’una persona. Contra l’urbanisme de les plusvàlues que satisfà interessos privats contra necessitats socials. I ho farem en un context complicadíssim. D’una crisi llarga i profunda. D’unes polítiques del govern de l’estat socialment injustes, de tot punt innacceptables. Treballarem perquè Barcelona sigui referent d’una altra sortida possible a la crisi, social i solidària. Treballarem per reconstruir ponts de diàleg i confiança amb les persones senzilles i amb el teixit social que comparteix valors de transformació de la vida, de construcció de nous entorns de quotidianitat sense desigualtats, més humans i habitables. N’estic segur que ICV-EUiA creixerà cada dia al fil d’aquesta tasca. I que el nostre creixement contribuirà a produir els canvis que, a Barcelona com a Catalunya, ningú més farà.

Ahir vam tenir Ple a l’Ajuntament. El Ple té una dimensió litúrgica i unes formes massa rígides, amb temps estrictament pautats i vots estrictament disciplinats. Poques sorpreses. Tot i així, és l’únic espai en el que podem debrate sobre un ampli ventall de temes entre tots els grups municipals. I és clar, expressa la correlació de forces sorgida de les eleccions (algun dia haurem de parlar a fons de la necessitat de reformes substancials en un sistema electoral local que sembla més del segle XIX que del XXI). De vegades debatem al Ple qüestions molt rellevants que obtenen poc ressò. D’altres, en canvi, temes poc connectats a la vida quotidiana de la ciutadania, però instal.lats en la lògica del teatre polític, treuen fàcilment el cap en els mitjans. En qualsevol cas, hem de seguir treballant per una política local més substantiva i ciutadana; i menys declarativa i partidista. Més reflexiva i emocional; i menys adscriptiva i tacticista.

Al Ple d’ahir vam fer un debat important sobre el Raval. Hi ha sectors socials i polítics que aquests dies han generat una espiral d’estigmatització de la realitat del Raval. És difícil intervenir sobre el centre urbà-històric d’una ciutat global; i Barcelona ho és. Si no hi ha polítiques públiques potents, les forces del mercat són devastadores: desertitzen (canvien residència per negocis); gentrifiquen (expulsen classes populars per capes benestants); i degraden (deixen d’operar sobre zones al marge de les noves centralitats). Al Raval (i a tot Ciutat Vella) podien haver passat algunes o totes aquestes coses. I no n’ha passat cap. I això està molt bé. El Raval ha guanyat 10.000 residents en els últims 15 anys; té una estructura social multicultural, rejovenida i interclassista amb predomini dels sectors populars; i la majoria dels seus espais públics estan regenerats i funcionen com a llocs de trobada i convivència (de la Rambla del Raval a la plaça del MACBA). Sincerament, crec que la dreta social i política –les classes benestants i les ments benpensants- això no ho suporten. No els hi agrada que les classes populars visquin a espais centrals d’alt valor simbòlic; no els hi agrada la diversitat cultural i el pluralisme de formes familiars; no els hi agrada que creixin valors d’innovació social i de transgressió cultural al bell mig de Barcelona.

És clar que hi ha problemes al Raval. Com a d’altres barris. I alguns d’específics, per l’impacte de certs fenòmens i la feblesa històrica d’algunes polítiques públiques. Com a d’altres barris: al Raval hi ha desigualtats, pobresa i riscos d’exclusió; hi ha fragilitats convivencials. I problemes específics, o que s’expressen amb molta més força: al Raval hi ha grups de crim organitzat, explotació sexual, assetjament immobiliari, impactes negatius d’un model turísitic que cal revisar a fons, banalització urbana (dels souvenirs al fast food), aliances urbanístiques que privatitzen l’horitzó (port vell, hotel vela). Cal reorientar algunes polítiques, fer més intenses d’altres, fixar noves estratègies, però al servei d’un objectiu de llarg abast i quotidià alhora: un Raval acollidor, inclusiu, incomformista i convivencial.

I tot això s’ha de fer bastint complicitats amb el teixit social, amb les veïnes i els veïns, des d’espais d’implicació ciutadana, de treball en xarxa, fent dels conflictes oportunitats d’aprenentatge i creativitat social. Perquè la gent que viu al Raval expressa dignitat i ganes de viure-hi; exigència i corresponsabilitat. El Raval és la ciutat històrica (memòries, patrimoni, capital simbòlic, entramat urbà) però expressa sobretot els valors de la millor Barcelona, (interculturalitat, diversitat social i d’usos, solidaritat comunitària, respecte a totes les formes de convivència). Més enllà de qualsevol intent d’estigmatització, de substitució social, el Raval seguirà enfrontant els problemes amb dignitat i forjant la nova quotidianitat.