Article publicat a Crític (octubre del 2024) https://www.elcritic.cat/opinio/ricard-goma/mes-enlla-de-eix-dretaesquerra-noves-cartografies-politiques-217369

Hem deixat enrere els paràmetres que van vertebrar la societat industrial, tant ‘l’esperit del 45’ (el de la pel·lícula de Ken Loach) com les seves impugnacions neoliberals. No té sentit seguir estirant els marcs interpretatius -les claus ideològiques- construides al segle XX. El temps nou que vivim es va dibuixant en territoris intersticials, entre -i més enllà de- les dinàmiques recents de crisi i d’emergència (climàtica, habitacional…). S’han desplegat les grans transicions de canvi d’època. Es van teixint les coordenades d’una nova era que anem desxifrant a cop d’incerteses radicals, tecnologies disruptives, fragilitats vitals, complexitats socials i riscos ambientals inèdits. És ben clar que tot això es trasllada a l’àmbit de la política, i s’expressa amb força en el seu conjunt d’esferes. Impacta sobre arquitectures institucionals anacròniques; genera noves lògiques d’acció col·lectiva; provoca un desencaix de fons entre les polítiques públiques clàssiques i la cartografia actual de bretxes i valors. Hi ha una esfera de la política democràtica on els efectes del canvi d’època alteren el paisatge d’una forma especialment intensa: els eixos que estructuren els conflictes es diversifiquen; i els actors que les protagonitzen incorporen relats i pràctiques sense precedents. Estirem el fil. 

Al llarg del segle passat, l’expressió política del conflicte social es va articular en l’eix tradicional dreta/esquerra.  Una tensió ideològica de naturalesa unidimensional a l’entorn de les condicions materials de vida i la seva desigual distribució entre classes. El contracte de benestar del segle XX -i les seves disputes- es van escriure amb la gramàtica de l’antagonisme capital-treball. En canvi, les relacions de gènere i afectives, l’organització de les cures, les discriminacions socioculturals, o l’habitabilitat del planeta van quedar bàsicament inalterades.  I amb una presència molt feble o inexistent en els marcs ideològics i d’acció col·lectiva de l’esquerra clàssica. Però el canvi d’època ho sacseja tot. L’erosió de velles identitats i la irrupció de mapes d’heterogeneïtat quotidiana en múltiples vessants (origen, gènere, cicles de vida, models de llar…) va creant noves subjectivitats, valors i narratives. Esclata el procés d’individualització; però es van forjant, també, noves capacitats d’agència. El conflicte social (lluny de diluir-se en cap utopia de posmodernitat) adopta un format multidimensional, amb eixos emergents que interseccionen. 

La tensió dreta/esquerra persisteix en el terreny de les fractures materials. Ho fa, tanmateix, en termes redefinits. La reproducció intergeneracional i heredada de la desigualtat, la transició digital i la financiarització global connectada al mercat immobiliari -els habitatges com a actius financers per especular- esdevenen els elements més nítidament constitutius del capitalisme del segle XXI. En aquest context, la impugnació dretana de la igualtat roman activa, reorientada ara a blindar privilegis, lògiques rendistes  i processos de despossessió. En l’espai ideològic de l’esquerra -més enllà de nostalgies obreristes i ‘solucions’ estatistes- es van obrint pas pràctiques d’articulació d’economies democràtiques i comunals, així com propostes d’innovació de drets socials (renda bàsica, habitatge, cures...). A partir d’aquí, el ventall d’eixos i d’actors s’amplia. Al llarg dels últims anys, la ciència política ha anat explorant el que es coneix com la dimensió ‘gal-tan’. Un eix que travessa el binomi dreta/esquerra i que ubica en un pol l’espai ‘green-alternative-libertarian’ (gal) i en l’altre extrem el ‘traditional-autohoritarian-nationalist’ (tan). Treballant sobre aquesta lògica, però reprenent la perspectiva de les grans transicions, es fa possible connectar els conflictes emergents a les dimensions política, ecològica i sociocultural  del canvi d’època

En la dimensió política sorgeix, en clau reaccionària, un autoritarisme posdemocràtic que impulsa dinàmiques de concentració de poder i de reformulació autocràtica de les regles institucionals del joc. Des d’una lògica alternativa, els processos d’innovació democràtica aposten per articular la millora de la representació amb lògiques participatives, amb coproducció de polítiques i estructures públic-comunitàries (eix autocràcia/democràcia). En la dimensió ecològica s’atrinxeren formes diverses de negacionisme climàtic -en el relat i/o en la praxi- orientades a la defensa d’esquemes i infraestructures pròpies de l’era fòssil. Però es tracen també nous paradigmes, situant la transició ecosocial i el green new deal com a clau de volta de transformació (eix gris/verd). En la dimensió sociocultural cristal·litzen dues clivelles. Es recuperen, en primer lloc, estratègies d’enduriment de fronteres -estat fortalesa- amb components de racisme i islamofòbia: son pràctiques i narratives vinculades a models de nacionalpopulisme, reticents a processos de sobiranies compartides. Enfront a això, s’obren pas perspectives que situen l’acollida, la diversitat i la federalització d’Europa en el centre del projecte col·lectiu (eix tancar/obrir). Apareixen, en segon lloc, reaccions cap a refugis de conservadurisme moral, expressats en termes de masclisme, homofòbia i transexclusió. Es declinen, en sentit contrari, propostes que situen els drets feministes i LGTBIQ+ com a vertebradors de noves gramàtiques de futur (eix tradició/autonomia).

La configuració d’aquest terreny d’eixos múltiples reflecteix dinàmiques recents. En el conjunt de societats democràtiques, al llarg de les últimes dècades, s’ha anat desplegant un cicle d’avenços -desiguals però rellevants- en polítiques verdes, multiculturalitat, lleis d’igualtat i autodeterminació de gènere. Conquestes impulsades i sostingudes per un camp d’acció col·lectiva on l’objectiu d’igualtat econòmica s’ha articulat a la cura de la democràcia, i a l’aposta per les dimensions ecològica i cultural de la justícia social. Un context on, tanmateix, les retòriques de la intransigència (Hirschman) s’han tornat a activar. L’actual onada reaccionària prioritza la construcció de significats i repertoris d’acció orientats a la restauració d’ordres tradicionals: jerarquies, autoritat i punitivisme; mobilitats motoritzades; imaginaris d’homogeneïtat anticosmopolita; marcs nacional-conservadors (de Putin a Bolsonaro passant per Le Pen). I ho fa, en les seves expressions més nítides, des de gramàtiques d’odi que travessen el conjunt de dimensions: ecofòbia, islamofòbia, transfòbia (de Trump a Orban, passant per l’AfD i la BSW a Alemanya). L’agenda socioeconòmica, que va operar en clau privatitzadora com a referent ideològic del cicle neoliberal, es manté ara en el terreny programàtic, però s’afebleix com a bandera política (potser amb l’excepció de Milei a Argentina).  

Les cartografies del conflicte, en síntesi, s’alteren en context de canvi d’època; a) guanyen complexitat, més enllà de l’eix clàssic dreta/esquerra; b) es forcen costures democràtiques, des de processos d’autocratització i retòriques/polítiques d’odi  com a doble motor de la (nova) lògica reaccionària; c) cristal·litzen interseccions: els marcs verds i feministes, per exemple, tendeixen a ser més transversals; o l’agenda cultural neoconservadora és assumida per espais diversos del mapa ideològic clàssic, a dreta i esquerra. La correlació de forces dibuixa geografies en tensió. El règim de guerra -la invasió d’Ucraïna, el genocidi a Palestina...- i la centralitat política dels estats juguen a favor de dinàmiques d’involució. L’agenda progressista, en canvi, explora i transita molt millor camins de futur en l’esfera de la política i les pràctiques de proximitat, del (nou) municipalisme. Allà on es palpen de manera quotidiana mixtures i vincles, allà on es despleguen gramàtiques feministes i de vida, enfront la construcció partidista i mediàtica d’odis i pors. Això, però, requereix reflexions més acurades. Queda pendent. 

El canvi d’època en el que ens trobem fa que els codis de la vella política perdin sentit en clau transformadora. Cal una nova gramàtica que torni a dotar la política de significats en el procés de canvi social. Cinc apunts al respecte.

·        Tenir present, d’entrada, l’objectiu bàsic: deixar a les generacions futures una vida millor (des del barri al planeta) a la que ens han llegat -amb molt d’esforç- els qui ens han precedit. És important posar en valor les fites històricament assolides. Tots els esforços han estat necessaris; i fonamenten la necessitat de perspectives noves. Cal ser fidels al futur. Necessitem rebel.lia i creativitat: inconformisme constructiu (moltes llànties enceses per maleïr la foscor, diu el proverbi àrab).

·        L’espai de la transformació social és la vida quotidiana. No existeix el sistema ni les estructures, en abstracte. Les persones són les protagonistes del canvi: ha de ser possible que cadascú construeixi la seva pròpia consciència individual, i les seves pautes de diàleg amb l’espai dels projectes col.lectius. Des de la subjectivitat, s’han d’obrir espais de construcció d’una nova ètica del nosaltres, una infrastructura moral generadora d’accions compartides per un món millor. Dinàmiques de treball per pobles i ciutats del bé comú, on siguin possibles projectes vitals lliures, diversos i tots realitzables en igualtat. Cap finalitat no justifica els mitjans. Són els mitjans els qui incorporen els valors de les finalitats.

·        La societat industrial va donar lloc a ideologies sòlides (a ‘ismes’ de tota mena). El canvi d’època genera ideals líquids, amb noves càrregues de valors i emocionalitat. Cal articular un nou teixit emancipatori amb valors connectats. Perquè la igualtat només val la pena quan és democràtica, quan creix sobre l’exercici de l’autodeterminació individual; perque la llibertat només existeix quan se suprimeixen totes les relacions de dominació; perquè no hi ha cap drecera a la igualtat que no passi per la posada en valor de cada diferència; perquè allò personal té sentit quan s’insereix en vincles solidaris i fraternals; perquè tot això, avui, no és possible sense un respecte escrupulós per la terra i la natura.

·      Hi ha moltes formes de lluitar per un món millor. Cal reconèixer amb complicitat i empatia les opcions dels altres, posar en valor mútuament experiències i formes d’acció, restar oberts als aprenentatges creuats en el procés de canvi social. S’han de teixir ponts entre relats i pràctiques diverses. Generar espais compartits vertebrats per relacions col.laboratives, horitzontals i creatives. Calen moviments socials, una malla associativa densa i arrelada, xarxes comunitàries i veïnals amb vocació de solidaritat, actors polítics i governs honestos amb capacitat de tirar endavant polítiques al servei de les majories. I per damunt de tot calen ciutadanes i ciutadans crítics, actius i responsables.

  

·        El nou temps de complexitats, incerteses i injustícies que vivim no és ni capturable ni transformable des dels resorts ideològics del passat. Però és possible i necessari transformar-lo. Traduir els valors en pràctiques, en alternatives. Eines per superar el consum irresponsable, la desigualtat de gènere i la precarietat. I també l’especulació, la mercantilització de les necessitats bàsiques i la xenofòbia. Superar l’adultocràcia, l’aïllament de la gent gran, la negació d’afectes i suports, i la manca de temps per les relacions familiars i d’amistat. El futur, que existeix en la mesura que es realitza en el present, ha d’arribar a ser policromàtic. Amb una renda bàsica de ciutadania que garanteixi el dret de tothom a l’existència digne, i a partir de la qual cadascú pugui anar teixint autonomia i vincles, benestar emocional i relacional, des de l’ètica de la igualtat i la generositat solidària.

Història número 1. “La imaginació és més important que el coneixement” és una de les frases més conegudes d’Einstein. Fa cinquanta anys, el físic Peter Higgs i el seu equip van proposar la idea d’un nou camp de forces i la seva partícula associada, per completar i donar sentit al Model Estàndard, que explica amb una precisió tremenda què són i com funcionen, a un nivell bàsic, totes les coses. Fa 50 anys Higgs va activar més la imaginació que els coneixements. Avui el cúmul de saviesa derivat d’aquella conjectura és brutal, fins arribar fa pocs dies a l’anunci de la trobada de la partícula de Higgs, la que explica l’origen de la massa i tanca el Model Estàndard. La partícula que ho explica quasi tot: la que parla a Déu de tú a tú; la que li disputa les funciones creadores de la realitat tangible. Han calgut 50 anys. Mig segle de lluita, tenacitat, treball quotidià. Per trobar el bosó de Higgs els equips científics han hagut d’analitzar bilions de col.lisions de protons contra protons, en el marc de LHC, una infrastructura de recerca bàsica d’una complexitat enorme. I a més el bosó no es veu: es desintegra en una fracció de trilionèsima de segon. Es veu el producte de les desintegracions: la signatura del Higgs. Al.lucinant. Mig segle també de cooperació, vincles, xarxes entre equips: el CERN –laboratori europeu de partícules on s’ha detectat el bosó- va ser una de les primeres institucions creades en el procés d’integració comunitària després de la II Guerra Mundial. Avui hi treballen milers de professionals i 20 estats aporten finançament, uns 6.000 milions d’€ d’inversió pública, només per fer possible l’accelerador de partícules (LHC). Imaginació, lluita, tenacitat, inversió pública, cooperació en peu d’igualtat… els valors de la millor Europa. Al servei de la recerca bàsica, de la comprensió del món, del progrés humà. Cap iniciativa privada, cap dinàmica competitiva de mercat no ho hagués fet possible.

Història número 2.  A partir dels anys 50 es va forjant a Europa l’avenç civilitzatori més important de la modernitat en clau sociopolítica: l’estat de benestar. L’accés a l’educació, la sanitat, les pensions, l’habitatge, el transport… en tant que drets de ciutadania, i no en funció de la renda de cadascú. Els drets laborals. A partir de 1968, aquest pacte social s’obre i s’amplia cap a les dimensions del gènere, la diversitat cultural, l’orientació sexual… cap als drets civils emergents. Sí, amb limitacions: capitalisme, patriarcat i depredació del medi resulten incompatibles amb l’aprofundiment dels drets socials, la sostenibilitat i la democràcia. Però amb molta lluita de les classes populars i dels col.lectius més vulnerables, i amb grans dosis de creativitat social, s’assoleixen a Europa, al llarg de més de mig segle, espais d’igualtat social i autonomia personal sense precedents històrics. Aquesta segona història podria “acabar” aquí. Seria un relat amb bon final, com el de la primera història. Però malauradament té un epíleg imprevist (o no tant).

Epíleg (inacabat) de la segona història. Es volen carregar l’estat de benestar, els drets laborals, els civils i els ecològics. I taponen les vies de més democràcia. S’ho estan carregant, amb autoritarisme i revenja de classe: els rics i els seus instruments polítics (partits de dretes i molts socialdemòcrates), amb la crisi –generada per ells mateixos i la seva cobdícia- com a excusa per al desmuntatge de tot. I amb la UE de les retallades i el dolor com a palanca, en contradicció a l’Europa de la ciutadania i dels pobles. El neoliberalisme, l’austeritat injusta, els privilegis dels bancs… trenquen el pacte social de l’estat de benestar i els equilibris de la vella política.

Alternativa (oberta) a aquest epíleg. L’ofensiva és sistèmica; ja no és qüestió de matisos. És qüestió de construir l’alternativa de fons. Des de la dignitat de la lluita al carrer; des de la necessitat de grans articulacions polítiques per assolir una nova hegemonia. Des de l’esperança del 15-M, d’Islàndia, de Syriza… L’horitzó de la justícia social, de la nova política democràtica. És temps de rebel.lia i creativitat. De lluita social i generositat política. I molta confiança en la capacitat col.lectiva per fer realitat els somnis. Com la comunitat científica de la primera història. Trobarem el bosó de Higgs. La clau social de la utopia democratista on tots els projectes de vida siguin possibles en peu d’igualtat, on la consciència sobre els límits del planeta faci possible una prosperitat ecològica i compartida.