Comencem el 2014 en una situació política inèdita a Barcelona: el pressupost municipal de les privatitzacions, el que enfonsa la inversió als barris i la concentra a les zones elitistes (Pg.Gràcia, part alta de la Diagona) ha entrat en vigor per decret, contra la majoria del Plenari i contra 9 dels 10 districtes. El pressupost més antisocial i la política més poc democràtica. CiU i Trias a Barcelona estan instal.lats avui, sense complexos, en una lògica classista i autoritària: governen per l’1%, posen Barcelona en venda, i ho fan amb menyspreu del debat democràtic i la participació ciutadana. És veritat, Trias no està sol del tot. Les polítiques del govern municipal porten el segell de la coalició CiU-PP. De tant en tant teatralitzen una certa distància entre ells. Però sempre acaben tancant files per acordar privatitzacions (Port Vell, Ordenança de Terrasses), retallades (escoles bressol, Barcelona Activa) o suport a la bombolla especulativa (Pla d’Usos de Ciutat Vella, pelotazo de La Maquinista…).

ICV-EUiA som la referència més nítida de l’oposició. Confrontem les polítiques de l’1% fetes d’esquenes a la ciutadania i als barris. Però som també la referència més nítida de l’alternativa. Hem construït propostes d’inversions socials, educatives, de millora dels barris més fràgils, d’habitatge públic de lloguer social... i en tots els casos CiU-PP han aixecat el mur del no, en defensa dels seus interessos de classe. No hi renunciarem. Tot el contrari, amb l’enfortiment de les lluites, enfortirem l’alternativa. Des de la suma i la confluència: en defensa dels drets socials i dels barris populars. Contra la marca Barcelona i la seva bombolla de luxe i banalitat, a favor del dret a la ciutat com un exercici de quotidianitat inclusiva.

Barcelona viu una realitat d’emergència social i habitacional. Al llarg del 2013 ha emergit la malnutrició infantil i han persistit els desnonaments; s’han incrementat els talls d’aigua i la pobresa energètica. I el 2014 arrenca amb una nova pujada abusiva dels preus del transport públic. Realitats que, en un context d’atur elevat i de congelació inhumana del salari mínim i les pensions, evidencien la fractura social i urbana que cristal.litza a la ciutat. Aquestes properes setmanes situarem en el centre de la nostra genda d’activisme social i institucional totes aquestes qüestions. Al carrer, fent campanya per unes tarifes justes del transport, al costat de les mobilitzacions en marxa; fent campanya també per l’aigua i l’energia com a drets humans. I a l’Ajuntament, presentant propostes en defensa del dret a l’habitge i de l’accés garantit als serveis bàsics.  Dos exemples. D’una banda, al Plenari del 31 de gener portarem a aprovació la moció de la PAH per evitar la desocupació d’habitatges i per imposar les màximes sancions als bancs que mantinguin buits els pisos provinents, molts d’ells, d’execucions hipotecàries. D’altra banda, a Comissions de Plenari portarem a aprovació l’ampliació substancial del decret-burla de la Generalitat sobre pobresa energètica, en la línia del que estableix la proposició ja aprovada a Barcelona -talls 0 a les llars amb ingressos per càpita inferiors al SMI- i en la línia del que planteja l’Assemblea de Persones Aturades.

Lluitarem contra la fractura social i per la cobertura de totes les necessitats bàsiques. LLuitarem contra les desigualtats urbanes i per l’accés de tothom a l’habitatge digne. No aconseguiran que deixem d’articular iniciatives connectades a les necessitats i les mobilitzacions socials. I en aquest camí, sumarem i articularem dinàmiques de connexió, de confluència.  De la pluralitat de resistències a l’aliança en l’alternativa. Per disputar i guanyar l’hegemonia social i política. A Barcelona podem !. 

18 de Juny. ICV-EUiA impulsa, a la Comissió de Qualitat de Vida, l’aprovació d’una proposició per garantir tres àpats al dia a tots els infants vulnerables tots els dies de l’any. 28 de Juny. ICV-EUiA impulsa, al Plenari, l’aprovació d’una proposició per garantir a tothom els consums bàsics de la llar, i evitar els talls d’aigua i la pobresa energètica (llum i gas). Sí, volem fam 0 i talls 0 a Barcelona. Fa només 3 anys no haguéssim imaginat haver de presentar cap d’aquestes dues proposicions. Ara, l’impacte brutal de la crisi econòmica, les polítiques inhumanes de retallades socials i l’increment salvatge del preu de l’aigua per blindar els beneficis de la seva privatització han fet aquestes iniciatives del tot necessàries. No són, ni de lluny, propostes assistencialistes. Són un veritable programa de rescat de la dignitat, els drets humans i l’autonomia personal. Fam 0 i talls 0 a Barcelona, el 2013, són un imperatiu ètic. Inel.ludible. Farem un seguiment molt estricte.

Us deixo una síntesi de la intervenció al Plenari en defensa de la proposició de Garantia Social dels Consums Bàsics de la Llar.

Disposem, des de fa algunes setmanes, de l’estudi sobre l’Impacte Social de la Crisi a Barcelona, l’Àrea Metropolitana i Catalunya, realitzat a partir de l’Enquesta de Condicions de Vida 2011. I els resultats trenquen esquemes: per la direcció i per la contundència dels canvis que expressen. Només 2 idees-clau per emmarcar la proposta. Al llarg de la crisi a Barcelona l’atur de llarga durada passa de 17.000 a 69.000 persones; les llars amb tots els membres a l’atur es multipliquen per 3,5; i l’atur sense prestació social passa de 74.000 a 183.000 persones en l’àmbit metropolità. Creixen la desigualtat i la pobresa: la població amb rendes per sota del 50% de la mediana s’amplia un 36%. La pobresa passa de 1.3 a gairebé 2 milions de persones a Catalunya.

Més enllà de l’augment de l’exclusió laboral, la desigualtat i la pobresa, dues realitats emergeixen amb força i expliquen de forma directa el per què d’aquesta proposició. Primera realitat: els talls d’aigua. L’accés al consum bàsic d’aigua és un dret humà, han d’existir, per tant, mecanismes que el garanteixin. Cap llar, cap persona en situació de vulnerabilitat no s’ha de veure privada del dret a l’aigua per cap barrera tarifària d’accés. Doncs bé, al llarg del 2012 s’han iniciat 70.000 expedients de tall d’aigua en l’àmbit metropolità. D’aquests, a l’entorn d’uns 30.000 han acabat en talls efectius al municipi de Barcelona. Segona realitat: la pobresa energètica. A l’inci de la crisi, la UE introdueix el concepte de taxa de privació material, configurada per indicadors vinculats a la manca d’accés a consums bàsics. Un dells, és el de pobresa energètica: les llars que no poden pagar el consum de gas i electricitat per cobrir necessitats bàsiques; per exemple, mantenir l’habitatge a una temperatura adient. Doncs bé, el 2011 la pobresa energètica arribava al 15% de les llars de Barcelona: l’hivern passat més de 100.000 llars van deixar d’encendre la calefacció.

Els talls d’aigua i la pobresa energètica són avui una realitat a Barcelona. La crisi, les polítiques de retallada de drets laborals i socials, i l’increment del preu de l’aigua per blindar els beneficis de la seva privatització, empenyen avui més de 200.000 persones a la nostra ciutat a una situació de privació material en l’àmbit dels consums bàsics.

Enfront a aquesta realitat, el govern municipal té la responsabilitat d’actuar. Ha de posar en marxa un conjunt d’actuacions de garantia social de consums bàsics de la llar: d’accés garantit a l’aigua, el gas i l’electricitat. I té l’oportunitat de fer-ho amb convicció i valentia. A l’alçada de la magnitud del problema. No hauria d’haver-hi mai més 30.000 talls d’aigua d’arrel social. No hauria de passar mai més que 100.000 llars deixin d’escalfar la casa a l’hivern per dificultats econòmiques. El govern municipal s’hi ha de comprometre. I ha de concretar el compromís en un conjunt d’eines –del tot possibles des del punt de vista legal- per garantir l’aigua i prevenir la pobresa energètica. Barcelona ha de ser una ciutat lliure de talls socials en els consums bàsics de la llar. Com hauria de ser-ho de desnonaments i malnutrició.

Hi ha una trajectòria sobre la qual construir. D’una banda, és cert que la competència sobre l’aigua resideix en l’àmbit metropolità, però el mateix reglament que la regula fa compatible aquest fet amb la intervenció municipal, sempre que hi hagi voluntat política d’exercir-la. L’actual procediment de tall hauria de modificar-se en dos sentits: coneixement preceptiu de l’Ajuntament i activació preventiva dels serveis socials, per mitjà d’un protocol on quedi garantit el dret al consum bàsic en cas de vulnerabilitat. D’altra banda, el Programa d’Acció Social contra la Pobresa del 2009, ja va preveure la creació d’un Suport Econòmic d’Inclusió orientat a fer front a les necessitats bàsiques no cobertes. El mateix Programa el vinculava –entre d’altres qüestions- a la reducció de despeses domèstiques de les famílies vulnerables. D’ençà el 2010, quan es posa en marxa, la partida pressupostària del suport econòmic d’inclusió no ha deixat de créixer. Ara bé, l’alimentació i sobretot el suport a la cobertura de despeses de lloguer i hipoteca ha anat absorvint la majoria dels recursos. És lògic. Però això no pot anar en detriment d’una aposta decidida d’acció contra els talls d’aigua i la pobresa energètica, destinant també els recursos que siguin necessaris.

En definitiva, en el marc d’unes condicions socials molt dures, Barcelona no pot ignorar per més temps l’existència de milers de llars, de milers de famílies amb nivells de privació material que afecten el dret bàsic a accedir a serveis domèstics d’aigua i d’energia. I aquesta realitat requereix un pas endavant potent i decidit per part del govern municipal. Barcelona, com tantes vegades en matèria de cohesió social, pot tornar a marcar el camí. Pot fer-ho, és una qüestió de voluntat i convenciment. Hem de fer-ho, com a Ajuntament, com a ciutat, és també avui un imperatiu ètic.

Sí, el govern de Xavier Trias a Barcelona privatitza i retalla. Privatitza les escoles bressol o el Port Vell. Retalla les polítiques actives d’ocupació, les inversions socials als barris o els drets de les persones més vulnerables (sense llar, treballadores sexuals) a l’espai públic. I mostra complicitat amb les privatitzacions i retallades d’Artur Mas que afecten Barcelona. Exigeix, a més, sacrificis a la majoria (increments salvatges dels preus del transport) però regala 4 milions d’euros a la Fórmula-1. Trias pren decisions al dictat de lobbies poderosos; i ell ho sap. De tot això n’hem parlat i en seguirem parlant àmpliament.

Hi ha un tema, però, sobre el que cal fer molts esforços per trencar el silenci. Tot i que ho aconseguirem. La privatització del cicle integral de l’aigua. La cursa cap a l’aigua-mercaderia, objecte de negoci per part de grans empreses; i l’allunyament progressiu de l’aigua com a dret bàsic de ciutadania. És, d’una banda, una qüestió més opaca, en la mesura que bona part de les decisions es prenen en l’àmbit metropolità. I és, d’altra banda, una qüestió on la sociovergència funciona sense grinyolar. Però farem tot el possible per superar els silencis: des del treball de confrontació institucional, i des de la participació-impuls als moviments socials (Plataforma l’Aigua és Vida). El tema és complex, però molt en síntesi, presenta els elements següents.

Artur Mas privatitza Aigües Ter-Llobregat, desmantella per tant la principal estructura pública de captació i distribució intermunicipal d’aigua. CiU i PSC posen fi a l’empresa pública de sanejament de l’aigua a l’àrea metropolitana i la integren en una nova societat mixta amb un 85% de capital privat. La provisió d’aigua a la majoria de ciutats de l’AMB inclosa Barcelona s’adjudica directament a aquesta societat, sense cap mena de licitació o concurs públic. L’empresa amb la que es realitza l’operació és AGBAR, la qual passa a controlar l’esmentat 85%. No només assoleix aquesta situació de quasi-monopoli, sinó que soluciona d’una tacada els problemes jurídics derivats de la més que probable mancança de títol concessional per gestionar l’aigua fins ara. Jugada ratllant la perfecció per AGBAR. Procés letal per les polítiques públiques d’aigua i sobretot per la ciutadania. La gestió business-friendly de l’aigua situa l’obtenció del benefici empresarial en el centre de l’estratègia. I això vol dir, d’entrada, increments salvatges de preus més enllà de qualsevol consideració social o ecològica. Els vots de CiU i PSC, aquest proper dimarts poden donar via lliure a la tercera pujada del rebut de l’aigua enguany, que al llarg dels últims dos anys s’haurà encarit per sobre del 20%. Sí, això passa en plena crisi i amb AGBAR mantenint intactes els seus beneficis, ja que repercuteix de forma sistemàtica augment de costos en preus a la ciutadania, sense assumir el més mínim sacrifici.

ICV-EUiA hem estat l’única força política que hem dit NO a la privatització de l’aigua, a Catalunya i a l’AMB; i que ens hem oposat a tots els increments sobrevinguts de preus. Ho seguirem fent. No ens doblegaran en l’àmbit institucional. I enfortirem treball i complicitats amb la Plataforma l’Aigua és Vida i els seus components, per tal de fer salts endavant qualitatius en la contestació social al desmantellament del dret a l’aigua. No fa ni cinc anys que París va completar un procés valent de remunicipalització de l’aigua. A Catalunya, El Prat, per exemple, disposa d’una gestió pública municipal de l’aigua exemplar. A Barcelona no hi renunciem. Ara diem un No ben fort a la mercantilització. En endavant haurem de traduir aquest no en formes de resposta social imaginatives; i en la construcció d’alternatives públiques i cooperatives.

La política municipal a Barcelona sembla que estigui adoptant, com a tendència de fons, un perfil més baix del que sempre havia tingut. En part és cert. El govern de CiU és feble, té una escassa capacitat de lideratge i no articula projectes de ciutat. Tampoc no planta cara als impactes de les retallades sobre les persones i els barris, ni al menysteniment de Barcelona i de l’autonomia local, per part dels govern de la Generalitat i de l’Estat. Tenim un govern i un alcalde poc actius, que no situen Barcelona en l’escenari dels projectes col.lectius de futur. Però això no vol dir que CiU a Barcelona es limiti a gestionar la ciutat de forma rutinària. No és possible. El govern local no és mera administració; té naturalesa política de fons: les seves accions (o inaccions) configuren la quotidianitat i responen a interessos en conflicte. El govern de Xavier Trias a Barcelona impulsa un projecte polític, encara que no ho faci per mitjà d’un model coherent i estratègic de ciutat. Un projecte que va adquirint gruix, sense haver de renunciar al perfil baix. Una pluja fina en favor de l’1%. 

Aquesta darrera setmana s’han pres decisions molt significatives. Dimarts CiU -amb el suport del PSC- donava llum verd a un nou increment del rebut de l’aigua: els beneficis de les empreses per davant de les persones; l’aigua-mercaderia per sobre de l’aigua-dret. Dijous CiU aprovava la primera de les mesures orientades a degradar el model d’educació pública 0-3 a Barcelona: la reducció dels professionals de suport educatiu a les aules. Divendres el govern municipal anunciava –amb 115.000 persones aturades a la ciutat- que retalla un 40% el pressupost de Barcelona Activa, abandona les polítiques d’ocupació i acomiada a 55 treballdors/es d’aquesta empresa municipal. Tres decisions en sintonia: una ciutat amb menys serveis públics i un Ajuntament al servei dels interessos empresarials. Velles polítiques de dretes, injustes i inútils. Les hem confrontades. Hem defensat el dret bàsic a l’aigua, a una educació infantil de qualitat, i a l’ocupació. Ho hem fet a les institucions i al carrer: a la Plataforma 0-3, amb els sindicats, amb la plataforma l’Aigua és Vida.

Tenim un escenari nou. El rescat de Bankia i del sistema financer tira per terra el relat de la inevitabilitat de les retallades. Hi ha diners: però són per rescatar bancs, no per defensar els drets de les persones. La fractura social esdevé fractura ètica i democràtica. No és moralment suportable tanta injustícia. A Barcelona, l’argument econòmic ni tan sols pot operar com a cobertura de les retallades. La ciutat té unes finances sòlides i capacitat inversora. Xavier Trias abandona les polítiques d’ocupació i la construcció d’escoles bressol públiques perquè les seves prioritats passen per l’educació privada i per un model econòmic vell, insostenible i precari (iots de Luxe, cotxes de Fórmula-1, ruletes de casino i reforma laboral). Massa injust, massa desvinculat dels problemes i de les esperances de la majoria.         

Però hi ha alternativa. I des d’ICV-EUiA treballem per fer-la possible. Amb molta gent, amb molts col.lectius socials. A Barcelona, malgrat la crisi i les polítiques injustes i grises de CiU, segueix havent-hi un extraordinari cúmul d’energies ciutadanes que han de fer possible un futur diferent i millor. Més enllà de Barcelona també. Ahir dissabte amb les companyes i companys regidors/es d’Iniciativa del País Valencià i de Mallorca, i de la Chunta Aragonesista posàvem en comú reflexions i, sobretot, valors i pràctiques alternatives. Amb un repte compartit: formar part de les lluites ciutadanes i canalitzar-les en clau política local. Construir espais forts d’esquerres, ecologistes i municipalistes que esdevinguin veritables alternatives a les polítiques de l’1%. Créixer, ser molt més forts per fer possible la Barcelona del 99%; per fer possibles ciutats humanes i habitables.    

La setmana passada a Barcelona es va desplegar un fort activisme en el terreny de la sostenibilitat. Volem una ciutat compromesa en la lluita contra el canvi climàtic, a partir de l’exercici d’una ètica col.lectiva de responsabilitat ecològica global; i volem una Barcelona que practica, cada dia, l’ecologisme de la quotidianitat. Totes dues coses han tingut expressions molt rellevants aquests últims dies a la nostra ciutat. D’una banda, l’ONU va convocar a Barcelona la ronda de negociacions prèvies a la Cimera del Clima de Copenhagen, on van assistir més de 4.000 delegats/des. D’altra banda, es va posar en marxa el nou model municipal de neteja i gestió sostenible de residus, liderat per l'Imma Mayol i el seu equip, des de l'Àrea de Medi Ambient.

Barcelona ha estat i és una ciutat de referència, en el marc de la Xarxa Mundial de ciutats presents en totes les Cimeres i Convencions globals sobre la protecció del clima (Rio, Kyoto, Johannesburg, Bali…). Els entorns urbans, on viu ja més de la meitat de la població del planeta, representen el 70% dels consums energètics i el 80% de les emissions de diòxid de carboni en el món. Però les ciutats hem fet, també, passes endavant molt rellevants en l’articulació d’accions per a la mitigació del canvi climàtic. Ho fem des de voluntats polítiques sòlides, i des dels avantatges que ens dóna la proximitat, i la capacitat de construir complicitats i sinèrgies amb la ciutadania. A Barcelona, les polítiques ambientals locals, impulsades per ICV-EUiA, han incorporat amb força el compromís amb el clima per mitjà de polítiques d’impuls a les energies renovables (l’ordenança solar); d’estalvi i eficiència energètica; i de fonts alternatives de generació d’energia pròximes als seus espais de consum. La nova central de generació d’energies, que proveirà d’un sistema de distribució de fred i calor a més de 30.000 persones a partir de l’aprofitament de la regasificació i de la biomassa, n’és l’exemple més clar: el projecte d’innovació energètica, en clau sostenibilista, més important del sud d’Europa.

L’arrencada del nou sistema municipal de neteja i gestió de residus és un pas endavant qualitatiu en l’ecologisme de la quotidianitat. Milloraran les intensitats de manteniment i de neteja, a tots els barris, de forma equitativa. Avancem substancialment en reciclatge, amb l’extensió de la recollida selectiva de la fracció orgànica a tota la ciutat. S’incorporen vehicles elèctrics. Tots els contenidors es fan accessibles, sota criteris d’accessibilitat universal. I el conjunt de canvis es debaten en els Consells de Barri i s’impulsa el protagonisme i la implicacio de tota la ciutadania en la transformació dels hàbits.

Cal posar en valor i saber interpretar i explicar en clau política tot això. Des d’ICV-EUiA, a Barcelona i a Catalunya, estem liderant les agendes polítiques per la transformació ecològica. A Barcelona, la dimensió mediambiental del projecte de ciutat, és clau. Treballem cada dia per una ciutat sostenible: des de les noves cultures de l’aigua i de l’energia; des de nous models de mobilitat humana (menys cotxes, més bicis i més transport públic); des de la conquesta de més i millors espais verds; des del residu mínim i el reciclatge… Cal seguir avançant cap a una ciutat ecològica, on sigui possible una nova quotidianitat sostenible. El treball tenaç i convençut de la gent d’ICV-EUiA és, més que mai, imprescindible. Garantia de responsabilitat i de futur.