La gent de Barcelona pateix la crisi i les polítiques injustes d’austeritat d’una manera intensa i persistent. Una realitat dura que té en l’atur la seva principal expressió. Ho sabem: és una crisi global i tant els factors que causen l’atur, com les capacitats per combatre’l van molt més enllà de BCN. Però aquesta ciutat ha expressat des de sempre un doble convenciment: cap problemàtica social no pot ser aliena a l’Ajuntament; i Barcelona ha de fer aportacions potents, convençudes en la lluita contra l’atur. El govern municipal no pot abandonar les persones aturades; ni pot aspirar a cap escenari econòmic de futur sense treball digne i per tothom, sense una base de demanda interna sòlida. Cal un compromís real amb la inclusió laboral dels col.lectius vulnerables; una estratègia integral i pública de foment de l’ocupació; un espai d’acord entre agents socials i institucionals.

A l’última enquesta municipal, quan es pregunta “quin és el problema més greu que té Barcelona”, la suma d’atur i precarietat se situa el primer, a molta distància de la resta. Quan la pregunta és pel “problema que més afecta personalment” les xifres es disparen: l’atur s’enfila al 32% de les respostes, multiplicant per 8 la que queda en segon lloc. Poquíssimes vegades tenim resultats tan clars en la identificació de problemes socials.

Però és que tenim l’atur cronificat per sobre de les 100.000 persones. Un atur desigual en el territori, mirall de la Barcelona trencada. La taxa d’atur a Nou Barris, la franja del Besòs i La Marina multiplica per 4 la de Sarrià, Sant Gervasi i l’Eixample (18% i 4,5% respectivament sobre població en edat laboral). Fractura territorial que no deixa de fer-se més i més gran: tenim avui una concentració de l’atur en els barris més vulnerables superior a la de fa tres anys (del 60% al 63% en els 5 districtes més empobrits). Són territoris però són també col.lectius: creix l’atur de llarga durada, de 37.000 a 45.000 persones en tres anys; cau en canvi la cobertura social de l’atur: del 73 al 55% a Barcelona; tenim l’atur juvenil estancat per sobre del 40%. I molta de l’ocupació que es crea ni permet desenvolupar un projecte vital, ni ofereix ingressos per viure amb dignitat. Els contractes precaris se situen els últims dos anys a la ratlla del 90%: 10 punts més de temporalitat a Barcelona des de l’inici de la crisi. Emergeix, a més, la realitat de la pobresa laboral: el 15% de les persones ocupades a BCN amb salaris per sota del llindar de la pobresa. En síntesi, un atur intens, cronificat, reflex de la BCN fracturada per barris i col.lectius; una ocupació precària amb franges de pobresa, i tot plegat, percebut i viscut com el principal problema de la ciutadania. Aquest és balanç, aquesta és la realitat que el govern de CiU no ha volgut ni ha sabut combatre.

El principal problema social de Barcelona requereix polítiques potents i prioritat màxima: situar el combat contra l’atur i la precarietat en el nucli de les prioritats de govern. I el govern no ho ha fet, ni de bon tros. Trias va començar el mandat instal.lat en una concepció tan injusta com ineficaç: la vella idea neoliberal de situar l’activitat empresarial com a font única i automàtica d’ocupació. La realitat, però, és tossuda i torna a posar al descobert la  fal.làcia ideològica; ni ara ni mai cap mà invisible no converteix directament el dinamisme del mercat en llocs de treball. El govern municipal ha negligit per massa temps les polítiques d’ocupació; ho van fer per adoptar una pretesa estratègia de creixement que no ha generat ni feina, ni reactivació econòmica. Al llarg dels últims 3 anys a Barcelona s’ha produit una caiguda neta del nombre d’empreses: 1.754 menys. Fracàs doble, per tant: atur cronificat i reducció de la base empresarial. La correcció recent pel que fa a polítiques d’ocupació arriba molt tard i és massa tímida. D’altra banda, les iniciatives aprovades en Plenari o Comissió tendeixen a quedar en paper mullat. I la retòrica de l’alcalde, en relació a la lluita contra l’atur, ens apareix avui com una cortina de fum que ja no pot tapar una realitat persistent i molt dura.

En els moments més àlgids de l’atur, CiU va retallar el pressupost de Barcelona Activa: un 26% el 2012, un 20% el 2013. D’altra banda, el 2010 l’Ajuntament i el SOC van signar un conveni en el qual la Generalitat hi comprometia 25 milions anuals per lluitar contra l’atur. Des del 2012 el conveni no només no es renova sinó que les aportacions s’enfonsen. En total, el govern català deixa d’aportar-hi 77 milions fins avui. I Trias no planta cara. Novament hi veiem més sintonia que exigència; més renúncia que lideratge. Qüestió de xifres, però també de model. Barcelona Activa havia mantingut l’equilibri entre la dimensió ocupacional i la de suport al teixit empresarial. Això s’ha alterat. Durant els 3 últims anys, les persones en programes d’ocupació cauen de 25.000 a 19.000; les empreses en programes de suport augmenten de 1.500 a més de 4.000.

Tisorades i canvi de model. Un canvi aliniat amb 3 opcions estratègiques de CiU injustes i fracassades:  el suport a la reforma laboral del PP, la que incentiva acomiadar en comptes de contractar, i la precarietat en compters del treball digne; l’aposta per un model econòmic on la bombolla hotelera substitueix la immobiliària, i el capital financer predomina sobre el productiu. I l’opció per una Taula -Barcelona Creixement- amb més presència d’actors responsables de la crisi que dels qui construeixen una sortida solidària.

Sobren, per tant, els motius -humans, socials i econòmics- per enfortir la lluita contra l’atur. I sobren els motius -atenent a models i a manca de resultats- per capgirar les polítiques de Trias. Cal reconfigurar un terreny de lluita contra l’atur potent i inclusiu. Un Pla articulat a l’entorn de tres línies-força :  a) enfortir i ajustar Barcelona Activa a les necessitats actuals: incrementar el finançament fins arribar als 50m€, i situar la dimensió formativa-laboral en el 75% del pressupost (garantint retribucions dignes a totes les persones contractades en plans d’ocupació); b) exigir al govern de la Generalitat la recuperació del seu compromís d’aportacions a Barcelona Activa, passant del 17% actual al 50% que preveia el conveni del 2010; i c) desplegar el pla de xoc contra l’atur juvenil, i el programa de suport a l’economia cooperativa i solidària. El Pla de Lluita contra l’Atur és una eina indispensable per reconnectar les polítiques públiques amb els problemes de la gent. Per emsamblar el projecte de ciutat amb les aspiracions de justícia social i dignitat humana.

La política municipal a Barcelona sembla que estigui adoptant, com a tendència de fons, un perfil més baix del que sempre havia tingut. En part és cert. El govern de CiU és feble, té una escassa capacitat de lideratge i no articula projectes de ciutat. Tampoc no planta cara als impactes de les retallades sobre les persones i els barris, ni al menysteniment de Barcelona i de l’autonomia local, per part dels govern de la Generalitat i de l’Estat. Tenim un govern i un alcalde poc actius, que no situen Barcelona en l’escenari dels projectes col.lectius de futur. Però això no vol dir que CiU a Barcelona es limiti a gestionar la ciutat de forma rutinària. No és possible. El govern local no és mera administració; té naturalesa política de fons: les seves accions (o inaccions) configuren la quotidianitat i responen a interessos en conflicte. El govern de Xavier Trias a Barcelona impulsa un projecte polític, encara que no ho faci per mitjà d’un model coherent i estratègic de ciutat. Un projecte que va adquirint gruix, sense haver de renunciar al perfil baix. Una pluja fina en favor de l’1%. 

Aquesta darrera setmana s’han pres decisions molt significatives. Dimarts CiU -amb el suport del PSC- donava llum verd a un nou increment del rebut de l’aigua: els beneficis de les empreses per davant de les persones; l’aigua-mercaderia per sobre de l’aigua-dret. Dijous CiU aprovava la primera de les mesures orientades a degradar el model d’educació pública 0-3 a Barcelona: la reducció dels professionals de suport educatiu a les aules. Divendres el govern municipal anunciava –amb 115.000 persones aturades a la ciutat- que retalla un 40% el pressupost de Barcelona Activa, abandona les polítiques d’ocupació i acomiada a 55 treballdors/es d’aquesta empresa municipal. Tres decisions en sintonia: una ciutat amb menys serveis públics i un Ajuntament al servei dels interessos empresarials. Velles polítiques de dretes, injustes i inútils. Les hem confrontades. Hem defensat el dret bàsic a l’aigua, a una educació infantil de qualitat, i a l’ocupació. Ho hem fet a les institucions i al carrer: a la Plataforma 0-3, amb els sindicats, amb la plataforma l’Aigua és Vida.

Tenim un escenari nou. El rescat de Bankia i del sistema financer tira per terra el relat de la inevitabilitat de les retallades. Hi ha diners: però són per rescatar bancs, no per defensar els drets de les persones. La fractura social esdevé fractura ètica i democràtica. No és moralment suportable tanta injustícia. A Barcelona, l’argument econòmic ni tan sols pot operar com a cobertura de les retallades. La ciutat té unes finances sòlides i capacitat inversora. Xavier Trias abandona les polítiques d’ocupació i la construcció d’escoles bressol públiques perquè les seves prioritats passen per l’educació privada i per un model econòmic vell, insostenible i precari (iots de Luxe, cotxes de Fórmula-1, ruletes de casino i reforma laboral). Massa injust, massa desvinculat dels problemes i de les esperances de la majoria.         

Però hi ha alternativa. I des d’ICV-EUiA treballem per fer-la possible. Amb molta gent, amb molts col.lectius socials. A Barcelona, malgrat la crisi i les polítiques injustes i grises de CiU, segueix havent-hi un extraordinari cúmul d’energies ciutadanes que han de fer possible un futur diferent i millor. Més enllà de Barcelona també. Ahir dissabte amb les companyes i companys regidors/es d’Iniciativa del País Valencià i de Mallorca, i de la Chunta Aragonesista posàvem en comú reflexions i, sobretot, valors i pràctiques alternatives. Amb un repte compartit: formar part de les lluites ciutadanes i canalitzar-les en clau política local. Construir espais forts d’esquerres, ecologistes i municipalistes que esdevinguin veritables alternatives a les polítiques de l’1%. Créixer, ser molt més forts per fer possible la Barcelona del 99%; per fer possibles ciutats humanes i habitables.    

Avui he participat en un esmorzar-col.loqui convidat pel Club de Periodistes de Turisme. Un acte que s’emmarca en una sèrie de col.loquis amb els caps de llista de les forces polítiques a les eleccions municipals a Barcelona. Ha estat un intercanvi interessant amb persones molt coneixedores del tema; les seves aportacions han enriquit les reflexions que jo he plantejat. Reflexions que, molt en síntesi, ha estat les següents.

• He valorat de forma positiva l’elaboració del Pla Estratègic de Turisme al llarg d’aquest mandat. Un Pla fet des de la perspectiva de ciutat i no estrictament del sector turístic, i que planteja la necessitat de repensar a fons el model turístic de Barcelona a partir d’un nou encaix en el marc d’una ciutat convivencial i sostenible. Un Pla que ICV-EUiA vam situar com a condició de l’Acord de Govern 2007-2011, i que ja en aquell moment situàvem com a punt d’inflexió cap al nou model.

• He considerat que la construcció del nou model requereix tres processos simultanis de canvi: a) d’una etapa que ha prioritzat el creixement de visitants, a un model que ha d’abandonar la perspectiva incrementalista per situar en el centre la lògica de la qualitat; b) d’un sistema institucional orientat a estratègies de promoció i protagonitzat en excés pel sector hoteler, a un model de planificació sota lideratge públic i obert a un ventall més ampli d’agents en els seus espais de governança; c) d’una etapa d’impactes no regulats del turisme sobre la ciutat, a un model de regulació pública dels efectes del turisme, és a dir, a una activitat turística socialment i ecològicament responsable, coherent amb un projecte de ciutat convivencial i sostenible.

• He proposat que la construcció d’aquest nou encaix entre ciutat i turisme no posi en risc ni vulneri la capacitat de càrrega social, ambiental i econòmica de Barcelona en relació al fenomen turístic. És a dir, els límits a partir dels quals el turisme passa a ser percebut en clau d’entrebanc per a la vida quotidiana, o bé genera problemes ambientals que xoquen amb els objectius de sostenibilitat, o bé desplaça altres activitats de l’economia urbana que doten de sentit als barris.

• He exemplificat aquest projecte de nou model turístic amb serveis de qualitat i amb valors de responsabilitat social i ambiental, en quatre propostes concretes:

- La taxa turística: imprescindible com a fita de canvi de perspectiva. Una taxa que ha de corresponsabilitzar els visitants. Orientada a la compensació dels impactes sobre els serveis i les infrastructures; a la millora ambiental i de l’espai públic; i a la millora del patrimoni i dels serveis turístics. Una taxa com a palanca de canvi entre un model a superar de beneficis concentrats i costos dispersos, cap a un altre escenari de compensació de costos i de dispersió social dels beneficis del turisme.

- El pla d’usos de Ciutat Vella. Un districte que el turisme ha situat més enllà dels seus llindars de sostenibilitat social, ambiental i econòmica, provocant una tematització turística que ha trencat equilibris urbans. D’entre el conjunt d’eines d’acció que preveu el Pla d’Usos, cal destacar el fre al creixement de places hoteleres, l’impuls a la millora qualitativa de les existents, i la redistribució d’aquestes cap a zones d’impactes menors sobre el veïnat i l’espai públic.

- Les 3D del nou model: desconcentrar, diversificar i desestacionalitzar. Tenim un turisme vinculat en excés a uns territoris (Ciutat Vella, Eixample), a certes icones tradicionals (Rambla, Sagrada Família, Parc Güell) i a determinats esdeveniments o períodes. Calen noves dimensions geogràfiques i simbòliques, nous productes, nous agents configuradors de l’oferta i l’atracció de nous segments de qualitat (no un turisme que deixi més diners sinó obert a rebre més valors).

- Un turisme amb ocupació de qualitat: condicions laborals dignes i processos potents i continuats de formació. A Barcelona no podem transitar cap a un nou model econòmic amb ocupació de qualitat si el turisme no és capaç de superar la precarietat laboral. La qualitat de l’ocupació turística ha de ser un factor de cohesió social i de millora competitiva del sector. Per tal de fer-la possible cal una sòlida aliança entre l’Ajuntament –polítiques actives-, les Universitats –coneixement, formació i recerca- i el sector turístic –contractació digne i responsable.

En síntesi, he desgranat els eixos bàsics de la proposta turística d’ICV-EUiA: el desplegament del Pla Estratègic a partir d’un model de turisme socialment i ambientalment responsable, amb un marc potent de regulació pública, espais pluralistes de governança, i una taxa turística que corresponsabilitzi els visitants i socialitzi els beneficis generats.

Aquesta setmana, en el marc del procés participatiu “Diàlegs amb Barcelona”, vam tenir una molt interessant trobada amb un conjunt de persones vinculades a entitats que treballen per la inclusió social a la nostra ciutat. Va ser un diàleg reflexiu, on vam poder mirar més enllà de les urgències de cada dia, però amb moltes idees nascudes de l’experiència. Un diàleg estratègic i vivencial alhora. No voldria fer ara cap síntesi de continguts. Només traçar cinc pinzellades subjectives, que recullen algunes de les reflexions i propostes suggerides.

1) Hem de ser més atrevits, no deixar-nos atemorir ni acomplexar per una crisi creada pels poderosos i les seves receptes neoliberals. Cal transitar del reconeixement dels drets socials i els exercicis de retòrica política, cap als drets socials plenament garantits i la praxi de polítiques públiques arrelades en valors. No volem un nou cicle de creixement excloent i insostenible, amb polítiques socials i ambientals correctores. Volem una economia inclusiva i ecològica, superadora del capitalisme.

2) Els serveis socials han de ser transformadors: no poden ser ni reproductors de les desigualtats ni perpetuadors de les dependències. No poden quedar capturats ni per la lògica del mercat, ni per cap corporativisme tècnic o sindical. El seu caràcter emancipador passa per l’empoderament (la transferència de poder) a les persones, la redistribució universal d’oportunitats vitals, la valoració de la diversitat humana, l’enfortiment de marcs comunitaris de suport i afecte, i la construcció de vincles socials de fraternitat.

3) Contra la pobresa, cal avançar amb fermesa cap a la renda bàsica de ciutadania. Cap a la desmercantilització del nostre dret a l’existència. Hem de tractar i valorar les persones com a unitats de dignitat i no com a unitats de producció. Al costat d’això, cal lluitar contra l’atur, enfortir l’ocupació de qualitat i la contractació pública socialment responsable com a instruments d’inclusió social i relacional.

4) Les polítiques socials han de ser espais d’avenç cap a la feminització de la ciutat. Cap a una quotidianitat de dones i homes de totes les edats que comparteixen els seus temps de vida. Temps socialment reorganitzats, al servei de la paritat i del benestar emocional. La ciutat inclusiva són serveis, treballs i equipaments, sí. Però sobretot són espais i temps: entorns i ritmes sostenibles de quotidianitat on fer possible tots els projectes de vida.

5) Les polítiques d’inclusió social s’han d’articular des del treball en xarxa. Des de la configuració d’una esfera pública pluralista i no monopolitzada, formada per actors institucionals, socials i comunitaris que actuen des de la interdependència de recursos i coneixements. Sense lògiques jeràrquiques. Les xarxes s’han de vertebrar des de la proximitat, els barris i la quotidianitat. Que no atrapin, que donin llibertat! Cal prioritzar l’assignació de recursos a les persones, per tal que aquestes s’insereixin de forma lliure i responsable en els entramats de suport.

Són reflexions que impliquen reptes apassionants. Reptes pels que tenim moltes ganes de seguir lluitant. Amb energia. No estem fatigats, malgrat l’esgotament que provoquen alguns Consellers que fan polítiques de dretes (i venen fum de dretes). No estem fatigats; necessitem que ICV-EUiA creixi, perquè en el futur, a Barcelona i a Catalunya, hi hagi més polítiques d’esquerres i ecologistes, més política emancipatòria i quotidiana.

Una setmana de política municipal a Barcelona dóna molt de sí. La ciutat té un dinamisme extraordinari i als espais de governança local es despleguen múltiples conflictes, deliberacions, processos i polítiques públiques. A més, ni la ciutat ni la política municipal resten al marge de dinàmiques sociopolítiques que es produeixen i gestionen a escala nacional o global, però amb impactes directes sobre la vida de les persones i els seus entorns de quotidianitat. Pensava això ara que feia repàs d’aquesta última setmana. Deixeu-me posar alguns exemples.

La crisi se segueix expressant amb força a Barcelona. Els sectors més vulnerables en reben els principals efectes socials, una evidència més del caràcter injust del sistema econòmic dominant. Vam començar la setmana, dilluns, amb la reunió de seguiment del Pacte per l’Ocupació de Qualitat, on vam compartir i debatre informació a l’entorn de les polítiques locals de lluita contra l’atur i d’inclusió laboral. Dijous vam fer la reunió plenària semestral sobre Contractació Socialment Responsable a l’Ajuntament, on vam fer balanç dels gairebé 5 milions d’euros que hem destinat el 2009 a contractes públics amb empreses d’inserció, centres de treball de persones amb discapacitat, i altres entitats que ocupen col.lectius en risc d’exclusió. Barcelona impulsa polítiques d’ocupació contra la crisi, però també polítiques socials de garantia de drets universals i de suport a persones vulnerables. Dimarts donàvem a conèixer el nou Centre de Serveis Socials del Raval, un magnífic equipament al cor del barri en un edifici històric protegit que havia estat seu de l’escola pública republicana i anteriorment d’habitatges obrers. Al nou Centre treballarà un col.lectiu de gairebé 40 professionals de serveis socials. I dimecres donàvem el tret de sortida a un nou CAP i a 32 habitatges socials amb serveis per a gent gran a la Vila de Gràcia. Tots dos incorporen un sistema de màxima eficiència energètica que els fa referents de sostenibilitat. Dimecres es constituïa també la Mesa de Seguiment del procés de Consulta Ciutadana sobre la transformació de la Diagonal. I divendres fèiem un Plenari Municipal on, entre d’altres moltes coses, vam debatre l’Informe Anual de la Síndica de Greuges (gràcies Pilar per l’excel.lent feina feta aquests 5 anys i pel teu compromís humà), vam aprovar un molt bon Reglament d’Ús del Català, i vam frenar una proposta de caire xenòfob del PP, tot i defensant el dret a l’empadronament de tothom qui viu a Barcelona, sense excepcions, tal com ho estem fent.

Més enllà de la política municipal, aquesta setmana hem assistit a l’intent de gir clarament dretà del govern de l’estat, que ha tingut la seva expressió més rellevant en la proposta de retallar el sistema públic de pensions. Espero que les esquerres polítiques i socials sapiguem impulsar una enèrgica resposta en defensa dels drets socials. Per cert, avui un Informe d’UGT ens explica que a Catalunya 1,4 milions de treballadors/es guanyen menys de 1.000 euros al mes. Un inframileurisme amb rostre de jove, dona i persona d’origen immigrant. Aquestes xifres de pobresa i vulnerabilitat econòmica d’amplis sectors del país coexisteixen amb una altra realitat. Ahir sabíem que el president del BBVA, Francisco González, percebrà una pensió de jubilació de 79,7 milions d’euros. I el secretari general del banc, José Maldonado, només 13,5 milions de jubilació anticipada, "en metàlic i d’una sola vegada". Quin escarni. I a sobre pontifiquen sobre la necessitat, per sortir de la crisi, de reformes laborals i de pensions contra els treballadors/es. No, diguem-ho ben clar: la crisi són ells. La crisi és el sistema d’immoralitats i injustícies sobre el que cavalquen els gonzález i els maldonado de torn. Transformarem aquest sistema. Com deia el dijous el Joan Herrera a Can Felipa: “fem-los arribar el missatge que menys s’esperen: no els necessitem”. I com deia també el Joan en la seva excel.lent i il.lusionant conferència: “construirem una aliança contra la por i la prepotència, ètica i solidària entre generacions… i ens atrevirem amb aquells amb que ningú no s’atreveix”.

A Barcelona, el 2009 ha estat un any marcat pels impactes socials de la crisi. El 2010 també ho serà. N’hem parlat i reflexionat molt. I, sobretot, hem actuat. La gent d’ICV-EUiA hem impulsat i compartit la idea bàsica de situar la lluita contra la crisi, i l’aposta per un nou model socialment inclusiu i ambientalment sostenible, com a eix central de les prioritats polítiques a Barcelona. I hem traduït aquesta idea en fets. En fets generadors de transformacions quotidianes i, per tant, d’obertura d’horitzons, il.lusions i esperances personals i col.lectives. Poques ciutats han pogut articular, des de l’acord amb tots els agents socials i amb la Generalitat, un Pacte per l’Ocupació de Qualitat com el que es va signar a Barcelona el maig del 2008 i es va renovar, amb més instruments i compromisos d’acció, el 2009. L’Ajuntament no només enforteix les polítiques de formació i el suport a la inserció en el mercat laboral. Opera també com a activador directe de l’ocupació per mitjà de la seva capacitat contractual i d’expansió de serveis. Dos exemples. El programa de contractació socialment responsable ha aconseguit injectar més de 5 milions d’euros en el sector de les empreses d’inserció –les que contracten persones en risc d’exclusió social- per mitjà de l’aplicació de la reserva i de les clàusules socials. La universalització dels serveis socials –equips bàsics, atenció domiciliària, teleassistència…- ha generat entre 2008 i 2009 a Barcelona més de 2.000 nous llocs de treball de qualitat i vinculats a l’atenció a les persones.

Més enllà de la lluita contra l’atur, el suport a les persones socialment vulnerables ha adoptat formes i pràctiques molt diverses. No hem adoptat un model assistencialista. Hem treballat des des de la perspectiva que tothom té dret a la inclusió social i relacional, és a dir, a tirar endavant un projecte de vida amb autonomia personal i vinculacions comunitàries. Treballem per generar inclusió, respecte, autonomia, valoració,  reconeixement i vinculació allà on hi hagi situacions d’exclusió, dependència, solitud, ignorància, indiferència o estigma. Cada vegada que una persona sense llar recupera la seva autonomia; cada vegada que una persona amb malaltia mental supera l’estigmatització; cada vegada que una persona gran sense família supera la solitud… estem transformant la quotidianitat, que és l’únic terreny real per canviar la vida i construir una ciutat humana. Aquests són els valors que orienten i caracteritzen l’acció política i de govern d’ICV-EUiA, els valors de l’ecologisme d’esquerres.

Fer realitat la Barcelona inclusiva vol dir més serveis, professionals, pressupostos i equipaments socials. Però vol dir també més xarxes comunitàries, d’intercanvi i solidaritat entre veïns i veïnes en àmbits de proximitat. Són dues dimensions complementàries; per mi, inseparables. Hem acabat el 2009 amb més instruments públics de lluita contra l’exclusió a Barcelona. En aquestes darrers mesos de l’any hem posat en marxa o renovat, per exemple, un centre obert d’infància, un espai familiar, una ciberaula de barri, un centre integral per persones sense sostre, un espai d’atenció precoç a la petita infància, tres centres de serveis socials, un equipament d’habitatges amb serveis per gent gran, o un conjunt de llars amb suport per persones amb malaltia mental. Contra la crisi, a Barcelona, expansió dels serveis d’inclusió social. Però també hem acabat l’any presentant i posant a disposició de la ciutadania una nova eina: la Guia de Xarxes d’Intercanvi Solidari de Barcelona. Més d’una cinquantena de bancs del temps, bancs solidaris, xarxes d’intercanvi de coneixements, bens i serveis, cooperatives de consum agroecològic i comunitats autofinançades. Pràctiques socials que canalitzen relacions horitzontals de reciprocitat veïnal i comunitària. Que van teixint una malla de fraternitats quotidianes generadores de benestar material i emocional. Des del respecte a l’autonomia de cada iniciativa, vull refermar el compromís de suport i treball en xarxa, des de l’Ajuntament, a la Barcelona capaç de construir una nova ètica col.lectiva de l’ajuda mútua, un entramat moral de solidaritats diàries.