La política municipal és la política de la proximitat, la que gestiona necessitats, contradiccions, drets i expectatives a partir de realitats socials específiques, de base local i comunitària. Les decisions que es prenen en un municipi s’han d’analitzar sempre tenint molt en compte les pròpies claus locals. Sovint no exportables a altres realitats. Però al costat d’això també és cert -i cada vegada més- que les ciutats són l’espai d’expressió de realitats de caràcter global i que, per tant, les respostes locals han d’estar arrelades en valors i compromisos universals. Faig aquesta reflexió d’entrada perquè aquestes ratlles les escric com a pinzellades de testimoni del meu punt de vista sobre dues qüestions diferents a dues ciutats diferents dels Països Catalans. Qüestions, tanmateix, connectades a valors i realitats que va molt més enllà de l’àmbit local.

En primer lloc, la decisió de l’Ajuntament de Vic de no empadronar a les persones immigrants sense permís de residència. En el terreny legal es tracta d’una pretensió que vulnera la normativa vigent, la qual estableix el caràcter obligatori de l’empadronament per part dels Ajuntaments. És d’esperar doncs que s’activin els mecanismes oportuns perquè tothom que hi viu a Vic, sense cap excepció, pugui seguir exercint el dret a empadronar-se. Però més enllà d’això es tracta d’una decisió que intensifica els riscos d’exclusió de persones vulnerables, enforteix una fractura social i atempta contra el model de convivència en la diversitat recollit en el Pacte Nacional per a la Immigració i en la Llei d’Acollida. Per a les persones nouvingudes sense permís de residència, l’empadronament és bàsic atès que fa possible l’accés a la sanitat, l’educació i els serveis socials, i genera, per tant, les condicions per enfortir itineraris d’inclusió social i relacional. No oblidem-ho, la cohesió social és un factor fonamental per a la convivència quotidiana en un context de diversitat cultural. Les dues associacions municipalistes, la FMC i l’ACM, van acordar recentment avalar i impulsar les polítiques d’empadronament actiu sense excepcions, tot i recordant que “dificultar l’empadronament de veïns i veïnes és inhibir-los d’assumir les seves obligacions i drets respecte de l’administració local”.

En segon lloc, la decisió de l’Ajuntament de València d’executar un pla urbanístic que implica la demolició de 450 cases al Cabanyal i la desparició del nucli d’aquest barri mariner. També ens trobem aquí davant d’una decisió que vulnera la normativa de protecció del patrimoni històric. I és d’esperar també que s’activin els mecanismes legals per evitar la destrossa. Però més enllà d’això, l’agressió contra el Cabanyal implica la destrucció d’una forma de viure, d’establir vincles afectius i emocionals amb un espai de quotidianitat. La destrucció d’un model de convivència arrelat en la memòria compartida i en l’obertura a un futur integrador de nous veïns i veïnes, de nous referents d’identitat. La destrucció del Cabanyal implica la promoció d’un nou espai orientat per la lògica del mercat: de substitució del col.lectiu resident per classes de rendes altes; d’usos quotidians i comunitaris per activitats socialment excloents.

A Vic el dilema és inclusió i convivència enfront a exclusió i fractura; a València el dilema és patrimoni cultural i comunitat enfront a destrucció de referents i plusvàlues urbanístiques. Són qüestions locals, però valors universals. Espero que Vic segueixi sent una ciutat intercultural i per tothom, espero que el Cabanyal se salvi. Seguirà sent molt important el paper del teixit associatiu, dels moviments socials i dels partits polítics amb voluntat de vehicular valors de solidaritat i de resistència. Tot el suport i l’escalf als amics i amigues d’ICV-EUiA i del teixit social de Vic, de la Plataforma Salvem el Cabanyal i d’Iniciativa del Poble Valencià.

Ahir vam tenir Ple a l’Ajuntament. El Ple té una dimensió litúrgica i unes formes massa rígides, amb temps estrictament pautats i vots estrictament disciplinats. Poques sorpreses. Tot i així, és l’únic espai en el que podem debrate sobre un ampli ventall de temes entre tots els grups municipals. I és clar, expressa la correlació de forces sorgida de les eleccions (algun dia haurem de parlar a fons de la necessitat de reformes substancials en un sistema electoral local que sembla més del segle XIX que del XXI). De vegades debatem al Ple qüestions molt rellevants que obtenen poc ressò. D’altres, en canvi, temes poc connectats a la vida quotidiana de la ciutadania, però instal.lats en la lògica del teatre polític, treuen fàcilment el cap en els mitjans. En qualsevol cas, hem de seguir treballant per una política local més substantiva i ciutadana; i menys declarativa i partidista. Més reflexiva i emocional; i menys adscriptiva i tacticista.

Al Ple d’ahir vam fer un debat important sobre el Raval. Hi ha sectors socials i polítics que aquests dies han generat una espiral d’estigmatització de la realitat del Raval. És difícil intervenir sobre el centre urbà-històric d’una ciutat global; i Barcelona ho és. Si no hi ha polítiques públiques potents, les forces del mercat són devastadores: desertitzen (canvien residència per negocis); gentrifiquen (expulsen classes populars per capes benestants); i degraden (deixen d’operar sobre zones al marge de les noves centralitats). Al Raval (i a tot Ciutat Vella) podien haver passat algunes o totes aquestes coses. I no n’ha passat cap. I això està molt bé. El Raval ha guanyat 10.000 residents en els últims 15 anys; té una estructura social multicultural, rejovenida i interclassista amb predomini dels sectors populars; i la majoria dels seus espais públics estan regenerats i funcionen com a llocs de trobada i convivència (de la Rambla del Raval a la plaça del MACBA). Sincerament, crec que la dreta social i política –les classes benestants i les ments benpensants- això no ho suporten. No els hi agrada que les classes populars visquin a espais centrals d’alt valor simbòlic; no els hi agrada la diversitat cultural i el pluralisme de formes familiars; no els hi agrada que creixin valors d’innovació social i de transgressió cultural al bell mig de Barcelona.

És clar que hi ha problemes al Raval. Com a d’altres barris. I alguns d’específics, per l’impacte de certs fenòmens i la feblesa històrica d’algunes polítiques públiques. Com a d’altres barris: al Raval hi ha desigualtats, pobresa i riscos d’exclusió; hi ha fragilitats convivencials. I problemes específics, o que s’expressen amb molta més força: al Raval hi ha grups de crim organitzat, explotació sexual, assetjament immobiliari, impactes negatius d’un model turísitic que cal revisar a fons, banalització urbana (dels souvenirs al fast food), aliances urbanístiques que privatitzen l’horitzó (port vell, hotel vela). Cal reorientar algunes polítiques, fer més intenses d’altres, fixar noves estratègies, però al servei d’un objectiu de llarg abast i quotidià alhora: un Raval acollidor, inclusiu, incomformista i convivencial.

I tot això s’ha de fer bastint complicitats amb el teixit social, amb les veïnes i els veïns, des d’espais d’implicació ciutadana, de treball en xarxa, fent dels conflictes oportunitats d’aprenentatge i creativitat social. Perquè la gent que viu al Raval expressa dignitat i ganes de viure-hi; exigència i corresponsabilitat. El Raval és la ciutat històrica (memòries, patrimoni, capital simbòlic, entramat urbà) però expressa sobretot els valors de la millor Barcelona, (interculturalitat, diversitat social i d’usos, solidaritat comunitària, respecte a totes les formes de convivència). Més enllà de qualsevol intent d’estigmatització, de substitució social, el Raval seguirà enfrontant els problemes amb dignitat i forjant la nova quotidianitat.

Ahir vaig participar en una acció convocada per SOS Racisme per demanar el tancament dels Centres d’Internament d’Estrangers (CIES). Vam anar amb bicicleta des de la plaça d’Espanya fins a la Zona Franca, on n’hi ha un. Els CIES són centres on s’interna a persones immigrants sense papers a l’espera de ser expulsades. Passats 40dies o bé s’executa l’expulsió o bé segueixen aquí amb un ordre d’expulsió inexecutable (per manca de convenis amb els països d’origen). Els Centres d’Internament vulneren els drets humans. D’entrada el dret a la llibertat de persones que no han comès cap delicte. Tampoc el funcionament intern està subjecte a cap norma reguladora garantista. D’altra banda, el jutges dicten l’internament però no fan cap seguiment del procés. El tractament passa a ser en clau estrictament policial. Es configura doncs una situació d’indefensió i vulneració de drets de persones immigrants en situació d’exclusió social i relacional.

La Directiva Europea de Retorns (la directiva de la vergonya) aprovada pel Parlament Europeu ara fa un any, legitima i agreuja la situació: els estats poden incrementar el termini de detenció, es poden internar menors, i es poden aplicar prohibicions de retorn a la Unió Europea de fins a 5 anys. La directiva de la vergonya és un element central d’una política europea d’immigració que tendeix a tancar vies regulars d’entrada i a endurir les condicions per a les persones sense papers. L’Europa fortalesa que tan bé encaixa amb l’Europa dels mercaders. Aquesta política ha estat possible sobre la base d’una majoria de dretes amb el suport –molt preocupant- d’una bona part del partit socialista europeu. Els partits de l’esquerra verda sempre ens hi hem oposat. En l’acció d’ahir també hi va participar en Raül Romeva, que seguirà lluitant a Brussel.les per la derogació de la directiva de la vergonya. L’alternativa, com sempre hem proposat des d’ICV-EUiA, passa per una gestió radicalment diferent dels corrents migratoris: amb vies d’entrada potents i flexibles, i amb polítiques d’integració del tot respectuoses amb els drets humans i els principis d’igualtat i diversitat.

A Barcelona, des de l’Ajuntament i en cooperació amb el teixit d’entitats, estem treballant per un model de ciutat on és possible la convivència intercultural en tots els barris. Barcelona és diversa des del punt de vista dels orígens del seus veïns i veïnes. Les polítiques municipals es basen en valors d’igualtat, reconeixement i posada en valor de les diferències, i convivència en marcs sòlids i creatius d’interacció i mestissatge. Treballem des de l’empadronament actiu, la xarxa d’acollida de l’Acord Ciutadà, el programa de suport al reagrupament, els serveis d’acollida i de mediació intercultural, els plans comunitaris, les escoles inclusives i amb atenció a la diversitat, l’acolliment lingüístic, la participació de les persones nouvingudes en els programes d’inserció laboral… Tot això que estem impulsant i fent realitat des dels barris, el teixit social i l’Ajuntament és l’antítesi del que representen els CIES. El "model Barcelona" i el "model CIES/directiva de la vergonya" entren en plena contradicció, són antagònics. Des d’ICV-EUiA seguirem treballant per posar fi al malson del Centre d’Internament de la Zona Franca i ho farem des de la nostra aposta quotidiana per la Barcelona de la convivència intercultural i de la plena igualtat de drets i de responsabilitats.

Per acompanyar aquestes ratlles, he posat al Calaix de Música del bloc una cançó que m’agrada molt, “De amor y de casualidad” de Jorge Drexler: és un cant al mestissatge i a la diversitat.