Article amb David Cid, publicat a Crític (8 de juny 2022)

El 2015 es posava en marxa l’experiència de govern de Barcelona en Comú (BComú). Es produïa també la irrupció de les ciutats del canvi, com a escenari on l’onada ciutadana del 15m traçava camins de majoria social i electoral. Fa només set anys, però tot ha canviat molt ràpid. La precària recuperació post-crisi va ser interrompuda per la covid-19. I a la sortida de la pandèmia irrompen la invasió i la guerra. La crisi climàtica ha entrat en fase d’emergència. Vivim temps d’incerteses radicals. El canvi d’època i les seves transicions, d’altra banda, forcen les costures del vell contracte de benestar. Es fa evident que només en clau col.lectiva és possible explorar respostes als nous riscos ecosocials. I s’activen energies ciutadanes que van teixint un nou cicle de solidaritats. En aquest nou mosaic contextual, el municipalisme ha mantingut oberta la finestra democràtica. Ho ha fet a moltes ciutats: amb nous drets i espais d’acollida; amb feminisme i polítiques urbanes de transició ecològica. S’ha escrit força sobre la significació política del nou municipalisme. Però no tant, en canvi, sobre la seva aportació en termes de polítiques públiques. I és aquí on es disputen valors, projectes i esperances.

Tornem a Barcelona. A un any clavat de les municipals. Al 2016 i 2017 vam publicar dos articles a Crític on intentàvem dibuixar els avenços i els reptes pendents de l’agenda municipal del canvi[1]. És potser ara un moment oportú per posar al dia alguns elements d’anàlisi i valoració. Considerar a fons l’acció de govern de BComú desborda l’abast d’aquest article. Ho farem doncs a partir de tres eixos que connecten amb conflictes i reptes clau, i tenen alhora capacitat d’expressar model. Tres dimensions que es van concretant amb força i que caracteritzen el projecte col·lectiu, amb les seves fortaleses, les seves dificultats i els seus reptes pendents.

1. Protegint la vida. Transformació urbana i transició ecològica..

La crisi climàtica i la pandèmia acceleren i intensifiquen el procés de canvi de paradigma urbà. Guanyar la batalla pel clima esdevé condició de possibilitat per a qualsevol altre projecte col.lectiu. I la transformació urbana opera com a clau de volta per a fer-ho factible. Ens hi va la vida. Només una revolució urbana que situï la salut al centre de totes les polítiques pot permetre avançar per camins de transició ecològica. Moltes ciutats han posat fil a l’agulla: Amsterdam, París, Londres, Berlin, Copenhague...

A Barcelona, el canvi de model ha guanyat també intensitat i ritme al llarg dels últims anys, malgrat les resistències econòmiques i culturals d’una coalició de vells poders urbans. Es tracta, en síntesi, de protegir la vida: crear un hàbitat quotidià amb espais segurs per conviure i aire net per respirar. La transformació es plasma en un ampli ventall de polítiques públiques. a) L’acció climàtica amb el canvi de model energètic. Barcelona coprodueix i aprova la Declaració i el Pla d’Acció d’Emergència Climàtica (2021). Els objectius son ben nítids: assolir el 2030 reduccions del 25% en consum d’energia i del 33% en emissions de CO2, respecte el 2019. I arribar a una ciutat neutre en carboni el 2050. Per aprofundir la transició, Barcelona es dota d’una eina clau: l’operadora pública municipal Barcelona Energia, que permet treballar conjuntament en renovables, producció de proximitat i drets energètics. b) El canvi en el model de mobilitat. Si l’energia opera com a palanca principal de compromís pel clima, la mobilitat ho fa com a determinant clau en la lluita contra la contaminació. Els objectius marcats son també aquí molt clars: assolir el 2024 una reducció del 25,6% dels desplaçaments en cotxe, amb increments del 15% en transport públic i del 10% en mobilitat activa (a peu i en bicicleta). Per tal d’aconseguir-ho s’articulen un conjunt de polítiques on destaquen, pel seu valor referencial: la Zona de Baixes Emissions com a eina de restricció a la circulació dels vehicles més contaminants; l’ampliació sostinguda de la xarxa de carrils bici; i la connexió del tramvia per la Diagonal,  com a aposta de vertebració de la mobilitat metropolitana, i plasmació de la revolució de l’espai públic.    

La transformació de l’espai públic és precisament la clau de volta del nou model urbà. Té un nom: superilla Barcelona. I una gramàtica: recuperar els valors humanistes del pla Cerdà (finals del s.XIX) amb pràctiques i eines del s.XXI, tot i superant les agressions especulatives i contaminants a les que ha estat sotmès durant més d’un segle. Superilla Barcelona és un canvi de paradigma urbà que s’expressa principalment a l’Eixample i a l’entorn de Glòries. La intervenció sobre la trama Cerdà ha de generar, els propers anys, 21 eixos de vianants (1 de cada 3 carrers) i 21 places de barri (cada resident tindrà un eix o plaça a menys de 200m de casa). Es multiplica per deu, alhora, la superfície de verd urbà. En termes absoluts implica guanyar 33,4ha d’espai públic (com tot el parc de la Ciutadella) i 6,6ha de verd. A Glòries, la transformació suposa recuperar 30.000m2 d’espai d’ús ciutadà: on hi havia 8 carrils de cotxe, hi haurà un passeig verd de 20m d’amplada amb espais de joc i d’estada.

Son les xifres d’un canvi de model que posa fi a l’apropiació de l’espai pels cotxes i retorna la ciutat als vianants, que posa fi a les agressions a la salut i recupera la qualitat de l’aire. Son les coordenades d’una revolució per democratitzar la quotidianitat, per fer efectiu el dret a la ciutat com a lloc de convivència i vincles. Es tracta d’una política urbana feminista i per a totes les edats, que protegeix la vida. I es tracta també d’una aposta pel dinamisme i el comerç de proximitat, per les economies creadores de sociabilitat. Els primers impactes, a la superilla de Sant Antoni, ens parlen ja de l’encert transformador: un ús més intensiu dels espais comuns, una reducció significativa de la contaminació, un procés sostingut d’obertura de nous comerços.        

2. Protegint les persones. Transformació social i dret a l’habitatge

Al llarg de l’última dècada les desigualtats s’han incrementat. En el punt àlgid de la Gran Recessió, l’índex de Gini a la metròpoli de Barcelona havia retrocedit dues dècades, al nivell de principis dels anys 90. Just abans de la pandèmia, la situació havia millorat però la pobresa estava cronificada per sobre del 20% i la pobresa laboral (ingressos per sota del llindar) havia escalat al 15,4%, més alta que mai. Els impactes de la covid-19 polaritzen i fragmenten encara més l’estructura social. Les situacions de pobresa esdevenen més severes i els col·lectius més vulnerables (infants, població immigrant) resulten intensament afectats. L’habitatge segueix instal·lat en el nucli dels riscos d’exclusió. A diferència de la gran recessió -gestionada en clau austeritaria- l’actual desplegament de l’escut social (ERTOs, salari mínim, IMV/RGC), contribueix de forma substancial a reduir els nivells de pobresa relativa. Els factors explicatius d’aquest escenari son, tots ells, supramunicipals. Tampoc l’ajuntament disposa d’eines per a combatre’ls a fons. Però hi ha marges d’actuació. I el govern de BComú no només els ha treballat, n’ha fet també una prioritat. Una prioritat orientada a forjar una ciutat més inclusiva, amb els drets socials més localitzats i més garantits. Vegem-ho.     

D’entre els municipis per sobre dels 50.000 habitants, Barcelona ocupa avui el primer lloc en inversió social a Espanya. Al llarg dels últims cinc anys, el volum ha crescut de 273 a 383 milions d’euros, arribant als 230€ d’inversió social per habitant, xifra que dobla amb escreix la mitjana del conjunt d’ajuntaments de l’estat (109€ per habitant). No es tracta tan sols, ni principalment, de la quantitat de recursos que s’hi destinen. En clau qualitativa, Barcelona ha forjat el millor model de serveis socials. Segons l’últma avaluació (Associació Estatal de Directius de Serveis Socials), l’ajuntament obté la màxima puntuació en el 70% dels indicadors analitzats (36 sobre 51) situant aquí estratègies tan rellevants com la inclusió de persones sense llar, l’atenció domiciliària i les prestacions d’emergència social. Si s’amplia el focus de les polítiques, Barcelona ha estat recentment pionera en serveis municipals de dentista i de salut mental; en el desplegament de l’agenda feminista i LGTBI; en la tarifació social de les escoles bressol (que ha incrementat d’un 19% el nombre de famílies en situació de pobresa que hi accedeixen); en la vinculació entre renda bàsica i acció comunitària per mitjà del programa B-Mincome; o en l’ampliació de l’Acord Ciutadà, a través del Fòrum Social Metropolità, amb l’objectiu d’abordar la governança social participativa de la ciutat real. Son potser els exemples més significatius d’un fet ben tangible: l’ampli reconeixement de Barcelona com a referent de municipalisme socialment innovador; com a ciutat capdavantera en la construcció d’espais de ciutadania de proximitat. 

Hi ha una altra dimensió fonamental: les polítiques públiques pel dret a l’habitatge. L’habitatge no ha format part del nostre règim de benestar. És més, les mesures adoptades per l’estat han impulsat la financiarització de la propietat, han alimentat bombolles i cicles especulatius. Tots els indicadors situen avui l’habitatge en el nucli de la nova estructura de riscos socials. Els ajuntaments no disposen de les eines bàsiques. Tot i així, Barcelona ha impulsat -des de 2015 i respecte a qualsevol altra escala de govern- les polítiques públiques d’habitatge més potents i avançades, en múltiples eixos. La construcció de nou habitatge municipal de lloguer social ha jugat un rol vertebrador: hi ha actualment 2.115 unitats en construcció en 31 promocions, fet que situarà el parc públic el 2023 a la ratlla dels 13.000 habitatges (7.538 el 2015). El govern municipal ha impulsat també un programa de compra que implica la incorporació de més de 1.500 habitatges distribuïts pel teixit urbà. Més enllà de la construcció i la compra, s’han desplegat innovacions remarcables. a) L’impuls a l’habitatge cooperatiu en règim de cessió d’ús (1.045 unitats a tota la ciutat). b) L’estratègia de rehabilitació  amb prioritat per les finques d’alta complexitat en barris vulnerables, i per la intervenció en clau de transició energètica (40 milions anuals d’inversió i 15.000 habitatges/any rehabilitats). c) L’obligació de destinar un mínim del 30% a habitatge assequible en tota nova promoció i rehabilitació integral de més de 600m2. Canvi normatiu amb fort impuls dels moviments urbans, i inscrit en la triple aposta d’avançar en el dret a l’habitatge, superar la segregació socioresidencial i frenar lògiques de gentrificació.

3. Protegint els barris. Transformació comunitària i cures compartides.  

La lluita contra les desigualtats i els riscos d’exclusió ha implicat a Barcelona l’activació de polítiques socials i d’habitatge potents i innovadores. Però hi ha més. Quan les desigualtats es cartografien a la pell de la ciutat apareixen dinàmiques de segregació urbana i fragilitats comunitàries. Per tal de fer-hi front, emergeix el tercer eix de transformació: el que suposa traçar una agenda de barris i de cures. Un ventall de polítiques orientades a millorar els hàbitats més vulnerables, a enfortir capacitats de resposta col.lectiva, i a situar en el centre de la quotidianitat una organització comunitària i compartida de les cures. En aquest sentit, el Pla de Barris,  els equipaments de proximitat i Vila Veïna esdeven apostes referencials. 

El Pla de Barris és una política pública per als barris de més alta vulnerabilitat. Articula, d’una banda, programes innovadors en àmbits d’educació, salut comunitària, drets culturals i socials, habitatge, espai públic, transició energètica, ocupació i economia cooperativa, amb fortes transversalitats de gènere. És també, d’altra banda, un espai de suport a pràctiques d’innovació ciutadana i coproducció de polítiques, d’apoderament veïnal i millora del capital associatiu dels barris. Incorpora, per tant, la doble dimensió d’abordar segregacions urbanes i fragilitats comunitàries. En una primera fase, entre 2017 i 2020, es van invertir 150 milions € assignats al Pla, i es van desplegar més de 600 accions, amb 13 nous equipaments de proximitat i alta concentració en polítiques d’innovació social i educativa (Escoles enriquides, projecte Baobab...). El programa 2021-2024 disposa d’una nova dotació de 150 milions € i planteja dos tipus de plans segons el seu nivell d’intensitat, fixat a cada territori d’acord al grau de vulnerabilitat urbana. Son, d’una banda, 10 plans nous de caràcter integral que engloben 15 barris; i es manté, d’altra banda, la intervenció intensiva a 8 barris del programa anterior enquadrats en 5 plans: un total, per tant, de 15 plans i 23 barris. Continua també el desplegament d’accions de manteniment a 8 plans del periode 17-20. El conjunt del Pla de Barris arribarà el 2024 a 377.000 persones, més d’un 22% de la població de Barcelona.

Cal destacar finalment, en un marc de projectes múltiples, el que representa, d’una banda, la posada en marxa del Centre de Vida Comunitària a Trinitat Vella; i, d’altra banda, l’inici del programa Vila Veïna a cinc barris de la ciutat.

 ·       El Centre de Vida Comunitària opera com a estendard d’una nova generació d’infraestructures socials als barris. Sintetitza la proposta d’articular, en un espai innovador, polítiques socials de proximitat, projectes comunitaris, i processos de construcció de vincles. El nou equipament agrupa una desena de serveis municipals amb voluntat d’enfortir el seu arrelament al territori, i ofereix espais de trobada orientats a generar noves practiques socials. És per tant una aposta per generar interseccions i aliances públic-comunitàries.

·       El desplegament de Vila Veïna suposa la transformació del vell model d’atenció sociosanitària cap a una xarxa de cures que es despleguen en clau de proximitat, i s’organitzen de manera compartida i comunitària. Vila Veïna vol superar tant la vivència individual i privada de la vulnerabilitat, com la seva mercantilització excloent. L’estratègia s’articula en àmbits d’entre 10.000 i 30.000 habitants en base a quatre components:  els serveis públics de cures; les eines per a la millora de les condicions laborals i el benestar de les persones cuidadores; els dispositius  comunitaris; i una proposta de transformació de l’espai públic amb visió feminista i de cures. Fins al 2023 s’implementaran 16 unitats territorials (almenys una Vila Veïna per districte). El projecte ha arrencat a 4 barris: Vilapicina, Provençals, Marina del Port i Congrés-Indians. Al llarg del 2022 s’incorporen 12 unitats més, arribant a unes 300.000 persones. El desplegament complet preveu la implantació de 115 Viles Veïnes en total.

Els tres eixos anteriors dibuixen un projecte municipalista que aposta per polítiques públiques orientades a transformar la ciutat, no només a gestionar-la. Polítiques que, per tant, obren un camp de joc amb valors i interessos en conflicte. És ben cert que el projecte resta limitat per la manca d’eines bàsiques. En algun moment, la política democràtica del segle XXI haurà d’atendre la necessitat d’apoderar estructuralment les ciutats, de bascular la governança multinivell cap a la proximitat. En tot cas, però, l’agenda i les polítiques impulsades per BComú mostren que erigir un projecte de canvi és possible. Una proposta que sitúa la vida, les persones i les comunitats en el centre. Que s’obre camí en el terreny dels resultats tangibles. I sí, genera disputes i resistències. Desencadena impugnacions per part dels agents centrals del vell règim urbà. Son actors avui reactius, instal·lats en l’intent de frenar les formes col·lectives i saludables de viure la ciutat, ancorats en pràctiques de negacionisme climàtic, atrinxerats en certs privilegis derivats de mercadejar amb les necessitats i el benestar de la majoria. El gran repte del projecte que ha anat prenent forma a Barcelona no és resistir a les resistències. És generar un horitzó d’esperança col.lectiva a l’entorn d’una ciutat que estima i protegeix la vida i el planeta; que cuida i protegeix les persones i els barris. I ho fa com a ciutat vibrant, oberta, creativa, referent global de prosperitat. Son les polítiques públiques d’un projecte, sí; pero és sobretot la disputa d’una esperança.

---

[1] https://www.elcritic.cat/opinio/cinc-canvis-reals-que-ha-fet-barcelona-en-comu-en-vuit-mesos-12761

https://www.elcritic.cat/opinio/barcelona-en-comu-en-context-municipalisme-internacional-canvi-dagenda-i-reptes-de-futur-13056

 

 

 

 

La dècada dels anys 10 ha estat un temps travessat per canvis intensos. El document adjunt aporta una mirada municipalista, amb Barcelona com a referència. Es tracta del recull d'una vintena de textos curts que he anat escrivint –la majoria d’ells articles publicats en premsa- ordenats de forma cronològica en dues etapes: la primera, ‘construint l’esperança’ (2011-2015) aplega reflexions dels anys previs i moments inicials de l'articulació de la confluència; la segona, ‘construint el somni’ (2015-2019) la formen escrits entorn l’acció de govern de Barcelona en Comú, amb pinzellades sobre contextos més amplis d’àmbit metropolità i de municipalisme global. En síntesi, un ventall d’aproximacionsa amb l’objectiu de teixir una mirada –construida en contextos col.lectius- sobre la dècada municipalista. 

UNA MIRADA MUNICIPALISTA. Recull de reflexions d'una dècada

Article publicat a Treball. 8 de desembre de 2017

Matí fred de dissabte. L’hivern s’escolava entre els carrers i les cases humils del barri del Congrés. A l’espai del Canòdrom ens trobàvem per compartir un acte de Catalunya en Comú Podem. Ada Colau, Gerardo Pisarello, Laia Ortiz, Janet Sanz i Gemma Tarafa rendien comptes de les polítiques del canvi a Barcelona. Una feinada impressionant en dos anys i mig, que demostra amb fets com es pot governar obeint la majoria, com es pot posar la política al servei de transformar la vida de la gent senzilla. Al final, Xavier Domènech recollia el repte de construir el somni també a Catalunya. El repte necessari d’ampliar l’autogovern; l’aposta d’una sobirania quotidiana carregada de continguts socials, plena d’escoles públiques, centres de salut, llars assequibles i dret al barri. Sobirania per fer fora el 3% i l’especulació, per revertir retallades i governar amb la ciutadania. Resulta una clau fonamental en l’actual escenari: Barcelona en Comú com a referent; Catalunya com a país municipalista; els Comuns com a projecte polític necessari, portador de canvis i d’anhels plurals. En un context difícil, constituïm esperança.

Vivim moments marcats per un conflicte polític encallat entre el full de ruta unilateralista i l’immobilisme repressiu de l’estat. I vivim també, recordem-ho, una conjuntura definida pel sorgiment d’una nova política enfront la crisi de règim i dels seus actors tradicionals; un canvi de temps que va esclatar amb força guanyadora a Barcelona a les municipals del 2015, i a Catalunya també a les dues últimes eleccions generals. Aquesta doble coordenada estructural -conflicte nacional bloquejat i nova política emergent- dota el relat i la pràctica del Comuns d’un sentit de fons; i valida de forma estratègica l’encert de la seva constitució com a nou subjecte polític. En l’eix nacional podem ser testimonis els propers dies de dos plantejaments polítics antagònics: d’una banda l’intent de donar continuïtat discursiva a la lògica unilateral; d’altra banda l’intent de restaurar el vell ordre constitucional. Expressen el conflicte però no el poden superar. Són més aviat dos miratges enfront la realitat d’un país complex que vol decidir de forma viable i en clau democràtica el seu futur col·lectiu. En l’eix social tornarem a presenciar potser un joc de menysteniments dels drets bàsics de la gent: com si res no fos possible sense independència; o com a simple recurs retòric als “problemes reals” mentre es consoliden injustícies generades per polítiques inhumanes. Són també miratges enfront la realitat d’un societat creuada per desigualtats vitals, que sap tanmateix que sí se puede.

I en aquesta cruïlla de miratges i realitats; de conflictes i voluntat majoritària de desbloqueig nacional i reconstrucció social, és on el projecte i la pràctica política dels Comuns cobren alhora un significat a curt i llarg termini. Sabem d’una banda que el 22 de desembre no s’obrirà la fase resolutiva del procés, però caldrà articular un escenari de desbloqueig, més enllà dels paràmetres d’empat infinit i d’impotències mútues que fins ara l’han definit. Les coordenades de la nova etapa hauran d’estar estretament vinculades a la recuperació de l’autogovern: fi del 155 i de la intervenció econòmica; i fi de la judicialització i de la lògica repressiva. Però vinculades també a treballar les bases de superació estratègica del conflicte: plurinacionalitat i exercici acordat del dret a decidir. En l’articulació d’actors que hauria de fer possible aquesta perspectiva, el lloc dels Comuns s’intueix central: per projecte propi i per capacitat de convocar cultures de reconciliació. L’equació política de la nova etapa, d’altra banda, no pot tornar a ajornar l’agenda social i ambiental. La crisi i l’austericidi han deixat a Catalunya un estat de benestar malmès, una geografia humana de desigualtats i riscos d’exclusió. El cicle de reactivació genera oportunitats, ens hi juguem posar les bases d’un país amb economies inclusives i processos de transició ecològica; amb drets bàsics per tothom i benestar comunitari. En aquesta dimensió, el compromís dels Comuns amb la prioritat de l’agenda social podria tenir un paper referencial: l’aportació sostinguda de propostes per cosir socialment Catalunya, perquè el principi d’un sol poble es traslladi a les condicions de vida de la gent.

Més enllà dels reptes en els dos eixos, de les articulacions d’actors per abordar-los, i del potencial de contribució de Catalunya en Comú Podem, existeix avui una realitat que suposa la base més sòlida dels Comuns i, d’altra banda, una de les apostes amb més sentit estructural: el municipalisme com a pràctica tangible del canvi, com a àmbit vertebrador del futur. Es tracta de situar la Catalunya de la proximitat, de la política quotidiana, com a esfera central en la construcció del país de les properes dècades. I és aquí on tornem al paisatge inicial d’aquest article: a les imatges de Barcelona, els seus barris i la seva gent; a la presència de Barcelona en Comú (Bcomú) com a subjecte reeixit que protagonitza –al costat del teixit ciutadà- les polítiques del canvi i les formes de fer política que també Catalunya necessita.

BComú va néixer des de la doble lògica de la novetat i la confluència. Novetat perquè una xarxa ciutadana feia una aposta inèdita per la política institucional, en un context de crisi de representació dels actors tradicionals; confluència perquè es configurava un espai de trobada amb ICV i altres forces sobre la base de valors, objectius i pràctiques compartides. I molt rellevant, no es tractava només d’irrompre, sinó de guanyar; no anava de resistència, sinó de connectar amb la majoria. Es va aconseguir. I el govern municipal ha estat fins avui una gran palanca de transformacions: les persones senzilles i els barris s’han situat en el centre de les polítiques; es van forjant cada dia justícies (social, de gènere, climàtica…) i sobiranies (energètica, alimentària, tecnològica…). Mai no s’havia transformat tant en tan poc temps, i amb voluntat de coproduir el dret a la ciutat, amb implicació col.lectiva. Hi ha límits i falta molt per fer; es cometen errors, i tant! com en qualsevol altre ordre de la vida. Però la construcció d’esperança està en marxa a Barcelona. Ho està de la mà d’una política nova, lluitadora i sensible, lligada a la quotidianitat, als problemes i anhels de la majoria. Mai s’havien desplegat amb tanta força els valors històrics i els objectius programàtics del PSUC i d’ICV a Barcelona.

No es tracta ara de transferir l’experiència de Barcelona a Catalunya. Però sí d’impregnar la política catalana de la gramàtica política de Bcomú, del nou municipalisme. Construir la república és guanyar justícies i sobiranies cada dia a cada poble i ciutat. És superar el joc poc responsable de l’èpica declarativa, i vèncer l’autoritarisme amb la força imparable de la democràcia de proximitat; d’una xarxa de pobles i ciutats on la política de transformació no s’inscriu en proclames, sinó en la vida quotidiana de la gent. Crec que Catalunya en Comú Podem està en condicions d’aportar molt en aquest sentit, i crec que tot això enllaça amb les millors tradicions de les esquerres transformadores del nostre país, antigues i més recents. Desitjo un molt bon resultat per l’excel·lent equip del Xavi Domènech, sabent que el 21 de desembre obrirà una etapa de llarg recorregut. I sabent també que l’haurem de caminar pas a pas; amb molt diàleg, sense cap renúncia.

Article publicat a CRÍTIC (27 de juliol de 2017)

Acaba el segon curs de l’actual mandat municipal. Fa poc més de dos anys, Ada Colau era investida alcaldessa de Barcelona. Uns dies abans Barcelona en Comú (Bcomú) havia guanyat les eleccions. Una candidatura ciutadana i de confluència articulada barri a barri, un espai d’innovació col.lectiva, aconseguia un ampli suport social i esdevenia la primera força a l’Ajuntament. No es tractava només d’irrompre; es tractava de guanyar per governar, per reconnectar les institucions al bé comú. Era un camí a ser explorat, però amb bases sòlides: hi havia molta gent senzilla amb vivències quotidianes de fraternitat, llargues trajectòries de compromís veïnal, les energies ciutadanes del 15M, un lideratge fort i reconegut, espais polítics organitzats amb voluntat de compartir pràctiques i objectius, en un temps nou cridat a superar esquemes del passat. La Barcelona solidària, que tantes vegades havia forjat canvis històrics, estava disposada a construir novament l’esperança. A recuperar el millor de la ciutat: la força de la seva gent comuna per intentar escriure  un projecte de democràcia activa, de convivència entre persones diferents, de justícia urbana.

Canvi de context i el nou municipalisme internacionalista

Han passat només dos anys, ha estat però un temps intens on el ritme dels canvis, a escala global, s’ha accelerat. La vella política sembla esgotar les seves capacitats de processar les transformacions, s’aguditzen les dificultats d’intermediació dels actors tradicionals. La (no tan) nova austeritat tendeix a situar-nos, d’altra banda, en escenaris de despossessió ciutadana, de postdemocràcia. Tot això ha anat generant també respostes antiestablishment en múltiples direccions. Algunes s’inscriuen en lògiques d’involució: el mix d’autoritarisme polític, restauració moral i replegament nacionalista que, en dosis variables, observem en Trump, Le Pen o el Brèxit. D’altres combinen mainstream socioeconòmic, ruptura amb el sistema de partits i un relat d’optimisme adaptatiu: la fórmula Macron. En l’espai progressista es produeixen també dinàmiques disruptives. Van madurant expressions innovadores que sumen cultures polítiques diverses i creixen en clau electoral (els GroenLinks neerlandesos, la France Insoumise, l’esclat Corbyn, Podemos i les confluències). És en aquest espai, amb trets i aportacions pròpies, que el nou municipalisme internacional sorgeix com a fenomen polític, amb bases estructurals sòlides i potencial transformador.

Les bases estructurals del nou municipalisme cal cercar-les en la dimensió urbana del canvi d’època. El temps de la societat industrial va anar de la mà de l’espai dels estats. El tauler polític es transforma ara també en el seu vessant territorial, i dóna lloc a un joc de geometries líquides (parafrasejant Bauman), on es generen condicions inèdites d’enfortiment de les ciutats. La població urbana és ja majoritària al planeta (54,5%); i les bases del canvi d’època –quotidianitats complexes, economies i interaccions digitals, riscos ecològics, energies comunitàries…- situen l’esfera local com a peça clau de tot procés de construcció de justícia social i climàtica al segle XXI. Al llarg de l’elaboració de la Nova Agenda Urbana (adoptada a la cimera de Quito, 2016) va reaparèixer amb força la idea del dret a la ciutat (als 50 anys del droit à la ville de Lefebvre) entès com la dimensió urbana dels drets socials, culturals i econòmics : el retorn a l’esfera local de les conquestes col.lectives que la història recent havia desplaçat als estats. I entès també com a democràcia, com a aposta per posar la vida en mans de la gent: crear noves capacitats d’autogestió del comú, forjar sobiranies de proximitat (tecnològica, energètica, alimentària).

És en aquest context de fons, que el nou municipalisme incorpora un potencial polític inèdit. Es referma com a proposta amb capacitat creixent de canalitzar lògiques d’ampliació democràtica, empoderament ciutadà i construcció del bé comú. La xarxa de ciutats-refugi (de Lampedusa a Malmö) desenvolupa programmes d’acollida i inclusió enfront als murs i les fronteres estatals. En una UE de majoria conservadora, ciutats centrals com Londres, París, Berlín o Grenoble són avui referència de convivència multicultural, gestió pública de l’aigua, control de lloguers i polítiques de transició ecològica. Als EEUU la xarxa de ciutats de drets humans (de Nova York a Seattle) converteix a aquestes en llocs de seguretat residencial enfront el racisme institucional de Trump. A Amèrica Llatina, en plena crisi dels projectes progressistes a escala nacional, s’activa un cicle de nou municipalisme amb candidatures ciutadanes guanyadores, pressupostos participatius i autogestió comunitària (Valparaiso, Rosario, Montevideo…). Sembla doncs que es van creant les condicions per teixir un espai d’alternativa, des de les ciutats i la política de proximitat, que convoqui a àmplies majories socials, i generi una praxi transformadora en el segle XXI.

En aquest nou escenari, Barcelona ha anat desenvolupant un paper rellevant: en destaquen l’aposta per les ciutats del canvi; el lideratge de xarxes europees i globals (acollida, justícia climàtica, Eurocities, CGLU); l’impuls d’espais com la trobada municipalista internacional de Ciutats sense por, on s’han teixit aprenentatges i vincles. Però Barcelona fa sobretot una aportació cabdal en relació a l’agenda de polítiques públiques, a la posada en marxa d’una praxi de govern que intenta respondre al conjunt d’aspiracions socials que van cristal.litzar aquell maig del 2015. Quin és el balanç un cop creuat l’equador del mandat?.

Les dimensions del canvi en l’agenda política a Barcelona

Fa poc més d’un any, en un article a CRÍTIC (amb David Cid), apuntàvem els eixos on es produïen dinàmiques de transformació. Avui aquestes dinàmiques poden llegir-se en clau d’un procés de canvi en l’agenda política de la ciutat: són nous relats, models i formes de governança; noves pautes –encara incipients- en l’estructura de poder. Les polítiques municipals que fixen avui el canvi d’agenda es poden resseguir al llarg de quatre dimensions.

1. En el camp econòmic, el govern municipal ha anat desplegant els instruments que permeten avançar cap a un model de lideratge públic, compromís amb l’ocupació, forta presència cooperativa, i vinculació del sector privat a estratègies de millora social i ambiental. S’han posat en marxa polítiques públiques d’incidència sobre l’estructura productiva, laboral i comercial de la ciutat: a) el pla d’impuls a l’economia social i solidària i el pla de transició a la sobirania tecnològica, com a apostes prioritàries cap a un model més equitatiu i comunitari, amb més capacitat de creació i apropiació col.laborativa de valor; b) l’estratègia per l’ocupació de Barcelona, com a aposta per retornar la lluita contra l’atur al centre de les prioritats municipals; i c) l’acord de regulació d’horaris comercials –amb reducció a la meitat d’obertura en festius- com a opció de defensa del comerç urbà. Cal esmentar per últim la nova governança del turisme per mitjà d’una eina clau, el PEUAT. El pla d’allotjaments turístics sitúa l’activitat sota regulació i control públic (amb àrees de decreixement) per tal de fer possible un encaix sostenible entre els barris i el turisme.

2. El govern municipal ha situat en el nucli de prioritats el rescat social, l’acció per la inclusió i la reconstrucció dels drets bàsics. La garantia de drets socials s’ha expressat en el triple eix de l’habitatge, l’educació i la salut. a) En el camp habitacional, l’estratègia de rescat (unitats d’acció contra desnonaments, cessió i mobilització de pisos buits) s’ha articulat a un salt qualitatiu de model: l’aprovació d’un pla d’habitatge que multiplica per quatre el nivell d’inversió i fa del lloguer social la prioritat màxima. b) En el camp educatiu, s’ha reactivat la política de construcció de centres públics (amb tres nous instituts-escola en barris vulnerables) i s’han revertit privatitzacions i retallades del 0-3: remunicipalització, 10 escoles bressol noves, recuperació de suports i tarifació social. c) Les polítiques de salut han prioritzat la lluita contra les desigualtats, focalitzant l’acció en els barris més fràgils; s’ha aprovat el primer pla de salut mental; i s’ha avançat en el model universal (desprivatització de serveis i abolició de la mútua de funcionaris). No podem oblidar l’articulació de les agendes LGTBI i feminista, que doten el conjunt de polítiques públiques de perspectiva de gènere, i de defensa de les llibertats sexual i afectiva com a bens comuns.

3. Des del 2015, el govern municipal afrontà el repte de construir l’agenda de l’habitabilitat sostenible: un nou urbanisme democràtic i de gènere per la recuperació de carrers i places; per la garantia d’habitatges assequibles i la defensa del dret al barri. I un nou ecologisme quotidià per protegir el clima i la qualitat de l’aire; per fer de l’aigua un dret bàsic i no una mercaderia. a) En la dimensió urbanística, val a destacar la posada en marxa del programa de superilles sobre la trama Cerdà, una aposta estructural per la redistribució democràtica de l’espai, per la vida i la ciutadania en comú. Cal cosiderar també el conjunt d’actuacions per construir el dret al barri enfront les dinàmiques de gentrificació: la prohibició de substituir usos residencials per turístics incorporada al PEUAT,  i la defensa tenaç del bé comú enfront els pisos turístics irregulars. b) En la dimensió ambiental, el marc de transició ecològica s’ha vist impulsat i concretat per una decisió cabdal: la constitució de Barcelona Energia com a operadora pública municipal, una eina que permet lligar fonts renovables, producció de proximitat, sobirania i drets energètics. I si l’energia opera com a palanca principal de compromís pel clima, la mobilitat ho fa com a determinant clau de qualitat de l’aire. En aquest sentit el govern ha impulsat, d’una banda, un pla contra la contaminació amb mesures de restricció estructural a la circulació dels vehicles més contaminants; i d’altra banda una estratègia d’enfortiment de la mobilitat sostenible, on l’eix central és l’ampliació de la xarxa de carrils bici en 200 km.

4. L’economia del bé comú, els drets socials i l’ecologia urbana són grans dimensions d’agenda que no només impliquen noves polítiques, sinó també noves formes de produir-les: per empoderar la ciutadania i els barris, per aprofundir la democràcia i fer-la més oberta i transparent. L’articulació d’aquesta democràcia activa s’ha anat desenvolupant sobre dos eixos prioritaris. a) Un primer eix vinculat a la proximitat i la participació. Cal destacar aquí el Pla de Barris, un procés comunitari de millora urbana que aplega un conjunt d’accions en els 16 barris més vulnerables (àrees del Besòs, muntanya, Ciutat Vella i La Marina), amb 150 milions d’inversió i l’aposta per la implicació del teixit social en la coproducció de polítiques. D’altra banda, l’ampliació del model de gestió ciutadana: existeixen avui 35 equipaments amb gestió cívica i 18 espais amb projectes d’autogestió veïnal. I finalment Decidim Barcelona, una plataforma digital de participació que aplega ara 11 processos decisoris oberts a tothom: des de la transformació de la Meridiana al nou pla d’usos de Ciutat Vella, passant per la prova pilot de pressupostos participatius a l’Eixample. b) Un segon eix s’articula al voltant de la transparència i el compromís anticorrupció. L’any 2015 l’Ajuntament va crear l’Oficina per la Transparència i les Bones Pràctiques, i s’ha dotat el 2017 del primer Codi Ètic municipal de l’Estat Espanyol. La nova licitació a Glòries i la multa de 7m d’euros a FCC per irregularitats en la gestió de residus són indicadors clau d’una agenda anticorrupció de tolerància zero.

Un procés de canvis en un marc urbà de tensions i límits

Més enllà d’aquestes quatre dimensions,  les quals intenten reflectir el procés d’articulació de la nova agenda política, el balanç de la primera meitat del mandat podria realitzar-se des de molts altres angles. No és l’objectiu d’aquest article. És però necessari apuntar certes reflexions que permeten ubicar l’acció de govern, les polítiques públiques, en un context més ampli que genera impactes i no és per tant obviable: un procés sota pressions i límits; amb dubtes i incerteses; un nou municipalisme en plena  construcció.

Cal considerar, en primer lloc, la gestió difícil d’una aritmètica política fràgil. Mai abans s’havia governat Barcelona amb un equip tan reduït: 11 regidories sobre 41 (a 10 de la majoria). L’entrada del PSC al govern ara fa un any (4 regidories), resulta positiva però limitada. Bcomú no ha reeixit en l’aposta per configurar un executiu municipal de base més àmplia, sumant els espais progressistes que van votar la investidura d’Ada Colau.  Són febleses polítiques que s’han fet notar: des d’haver d’aprovar el pressupost per qüestió de confiança; fins a les dificultats en projectes estratègics, com la connexió del tramvia per la Diagonal. En segon lloc, les polítiques del canvi avancen, però ho fan inscrites en una estructura de poders encara desigual. En l’actual esquema de globalització, les ciutats operen com a espais centrals d’aterratge del capital financer: actius urbans d’alta rendibilitat que acaben generant dinàmiques de bombolla (hipotecària, hotelera, comercial, de lloguers). Se suma a tot això una llei d’arrendaments a mida de la propietat immobiliària. En el camí, un rastre de gentrificació i expulsions. Hi ha, per tant, a dos anys del canvi un trajecte pendent: el que condueix a revertir l’entramat legal i les asimetries de poder que fan possible encara avui, en el tauler urbà de joc, el predomini de les plusvàlues per damunt del dret al barri; l’oligopòlic elèctric per sobre de la justícia climàtica; el lobby dels cotxes per sobre de la salut de la gent.

Finalment, també a la construcció d’hegemonia li queda camí a fer. És cert que l’estructura de percepcions i preferències de la ciutadania mostra avui una alta sintonia amb l’agenda municipal. Però ho és també que la majoria social no es tradueix de forma directa en hegemonia política de cicle llarg. Calen bases culturals per desplegar el nou projecte. No n’hi ha prou amb la palanca institucional; cal acció col.lectiva urbana que connecti amb espais amplis de ciutadania. I cal sobretot afrontar dues qüestions clau, dos reptes encara incipients, . 1) Avançar cap el municipalisme del comú: teixir un model d’aliança público-comunitària on enfortir drets i autogestió alhora; on convertir els serveis en bens comuns; on coproduir el dret a la ciutat. 2) Avançar amb més força cap a la doble escala de ciutat metropolitana i xarxa de barris: una metròpoli amb poder i legitimitat democràtica on reduir desigualtats i fer la transició ecològica (l’Agenda Besòs com a oportunitat); i uns barris on construir capacitats col.lectives de transformació quotidiana.   

Dèiem fa un any –al final de l’article a CRÍTIC abans esmentat- que a Barcelona existien raons sòlides per l’esperança. Les condicions han anat madurant i l’agenda del canvi també. El nou municipalisme emergeix al món com a espai de reapropiació democràtica, i Barcelona n’és referent. Una fearless city que planta cara a les injustícies; on la solidaritat és la tendresa dels barris; on la vida es viu (una mica més) en comú, i la política se sembla (cada dia més) a la vida. Queda molt per fer, fragilitats a superar i obstacles a remoure, però el balanç de dos anys segueix proporcionant motius per l’esperança.