Article publicat a Catalunya Metropolitana (18/7/2026) https://catalunyametropolitana.cat/un-coneixement-obert-per-transformar-la-metropoli/

L’Institut Metròpoli assumeix el compromís de generar una recerca urbana sòlida, ben fonamentada en els mètodes de les ciències socials, sensible alhora als reptes de l’entorn, i amb voluntat d’interaccionar amb els actors del territori per impulsar transformacions. En el marc d’aquestes coordenades, se situa ‘L’AMB en Xifres. La metròpoli en 100 indicadors’ una publicació de referència, elaborada pel conjunt dels equips de l’Institut, amb el suport de l’Àrea Metropolitana de Barcelona, la qual arriba enguany a la seva quinzena edició. Es tracta d’una eina de coneixement que, vertebrada per vuit dimensions temàtiques, ofereix una perspectiva transversal de les principals dinàmiques evolutives -demogràfiques, socioeconòmiques, ecològiques…- que configuren la metròpoli de Barcelona. Ho fa per mitjà de la selecció estratègica d’un centenar d’indicadors, amb els seus respectius descriptors i un acurat tractament estadístic i cartogràfic. Més enllà de caracteritzar tendències i processos de canvi, la publicació s’orienta també a enfortir una governança democràtica vinculada a sistemes d’informació transparents i oberts; una governança metropolitana amb capacitat d’articular valors i evidències. Podem ara destacar els elements clau que es dibuixen al llarg de l’edició 2026 de ‘L’AMB en Xifres’.

1. La metròpoli mostra, en primer lloc, un fort dinamisme demogràfic: la població creix a Barcelona, a l’àrea i a la regió. Tot i així, els municipis de l’AMB perden pes demogràfic relatiu respecte a Catalunya: representaven fa vint anys el 47% del país dels 7 milions; mentre que avui representen el 42,5% de la Catalunya actual dels 8,1 milions. L’estructrura poblacional s’assenta sobre dues tendències molt consolidades: el procés d’envelliment, explicat per l’increment de l’esperança de vida, però també per la reducció de la població infantil; i la diversitat creixent d’orígens, de ben segur la transformació sociodemogràfica més rellevant de la metròpoli del segle XXI. El cicle migratori segueix desplegant-se amb intensitat: al llarg dels darrers tres anys, les entrades de població procedent d’altres països a l’àrea metropolitana s’han situat a l’entorn de 150.000 anuals (per sobre del 22% dels residents tenen avui nacionalitat estrangera).

2. La metròpoli avança, en segon lloc, en clau d’ocupació, cohesió social i sostenibilitat urbana. Creixen el PIB per càpita i la renda mitjana de les llars. Es redueix, en la dimensió laboral, la taxa d’atur (del 17% al 8% en l’última dècada) i es consolida l’ampliació de l’ocupació de qualitat: més contractactació indefinida (250.000 contractes indefinits el 2026 per 100.000 el 2016)  i més activitats intensives en coneixement.  Milloren, en termes de cohesió, els índexs de gini (la desigualtat d’ingressos baixa per primer cop als nivells previs a la Gran Recessió) i la taxa de pobresa relativa (cau lleugerament per sota del 20%). En l’eix relacional (convivència i vincles) es mantenen nivells remarcables d’interacció veïnal i participació comunitària: el 70% afirma interactuar amb el veïnat i el 29% haver participat en xarxes de barri, al llarg dels últims cinc anys. A la metròpoli, els barris segueixen funcionant com a unitats rellevants de suport i cures, i com a espais d’accés a serveis públics de proximitat. En el vessant de transició ecològica, emergeix un repartiment modal on els desplaçaments a peu, en bici i en transport públic (arriben al 76%) guanyen la partida quotidiana al cotxe (el 24% restant), i on les dinàmiques de descarbonització de la mobilitat avancen amb força. Els serveis públics de bicicleta, d’altra banda, consoliden una dècada expansiva: 165.000 persones abonades al bicing i 28.000 usuàries registrades al bicibox. Milloren també els hàbits ambientals i l’ús dels recursos naturals: l’índex de recollida selectiva s’enfila al 41% i es redueix el consum domèstic d’aigua per sota dels 100 litres per habitant i dia.

3. La metròpoli està travessada, en tercer lloc, per fractures en múltiples dimensions. La pobresa és socialment asimètrica: la pobresa infantil (31,4%) i migrant (més del 40%) assoleixen nivells molt elevats. I per sobre de 300.000 persones pateixen situacions de privació material severa: l’encariment dels aliments i de l’habitatge generen dificultats de cobertura de necessitats bàsiques. La renda garantida de ciutadania, tanmateix, mostra un nou descens de població beneficiària (7.800 persones menys en els darrers dos anys). Pel que fa a dinàmiques de segregació, l’índex de vulnerabilitat urbana (IVU) segueix mostrant pautes de persistència i concentració: els municipis de l’eix Besòs tenen el 40% dels seus barris en la franja més alta de l’IVU (54% a Santa Coloma, 33% a Montcada, o 21% a Badalona). L’habitatge se situa com a vector principal de fractura social. Es transforma el model d’accés: de l’hegemonia de la propietat a l’expansió del lloguer. Es tracta d’una transició en el règim de tinença que s’ha desplegat en un marc de crisi d’assequibilitat (el preu mitjà dels lloguers s’ha incrementat molt per sobre dels ingressos mitjans de les llars); de sobrecàrrega de despeses (el 30% de la població llogatera de la metròpoli destina per sobre del 40% dels ingressos a cobrir despeses d’habitatge); i de mobilitat residencial forçada (1 de cada 4 canvis de residència es produeix per impossibilitat de fer front al pagament del lloguer). Als mercats de treball persisteixen desigualtats laborals  rellevants: la bretxa d’edats (l’atur juvenil multiplica per dos el general), la de gènere (les dones cobren 6.098 € menys a l’any que els homes) i l’espacial: el salari mitjà de sant Cugat és 2,1 vegades superior al de Santa Coloma. En la dimensió convivencial, l’índex de discriminació i els nivells de vulnerabilitat relacional (solitud i aïllament) mostren també patrons d’asimetria social, afectant més intensament la gent jove, les dones, la població migrant i el col·lectiu LGTBIQ+.

4. La metròpoli, finalment, rep els impactes socioambientals de la crisi climàtica. El 16% de la població de l’àrea metropolitana  (525.000 persones) viu en condicions d’alta vulnerabilitat al canvi climàtic. S’entrellacen variables socials i espacials: per sobre d’un 30% d’aquest col·lectiu pateix situacions de pobresa energètica i hídrica; aquestes situacions, d’altra banda, tendeixen a concentrar-se en el territori: l’eix Besòs aglutina el 60% de la població en vulnerabilitat climàtica, reproduint l’escenari de segregació urbana abans esmentat.  Les expressions de clima extrem (‘anomalies climàtiques sostingudes’) impacten també la metròpoli de Barcelona. Venim d’una gran sequera (2021-2023) amb nivells de pluja per sota del 50% de la mitjana dels anys anteriors, i estem immersos en una dinàmica galopant d’escalfament: des de 2022 es registra una mitjana d’increment de 2ºc respecte del període de referència 1960-1990.

En síntesi, ‘l’AMB en Xifres’ ens mostra una metròpoli diversa i dinàmica que transita camins de cohesió i sostenibilitat. Ens mostra també una realitat tensionada per bretxes socials, territorials i climàtiques. El model de governança, en aquest context, presenta um escenari complex. Segueix operant, en clau substantiva, una distribució desigual de nivells de despesa i inversió per habitant entre municipis: amb menys recursos allà on les necessitats socials son més altes. I es mostren, d’altra banda, lleugeres variacions en la dimensió democràtica: un petit retrocés en l’índex de transparència i un tímid avenç en plataformes digitals actives de participació ciutadana (de 22 a 26 municipis). Els reptes apareixen amb força nitidesa: innovar i enfortir polítiques d’inclusió i transició ecològica, en un marc de governança més redistributiva i oberta. L’Institut seguirà compromès a aportar coneixement i a treballar per articular estratègies i evidències: un coneixement obert i democràtic per seguir transformant la metròpoli.

 

 Article publicat a https://catalunyaplural.cat/ca/municipalisme-progressista-esperanca-urbana/

Fa ja més de deu anys, en el marc de les energies del 15m, s’obria el cicle del nou municipalisme. Un conjunt de candidatures impulsades des d’espais de mobilització ciutadana, en confluència amb esquerres alternatives diverses, van irrompre en l’escenari electoral... i van guanyar. S’articulava llavors la xarxa de ‘ciutats del canvi’, amb alcaldies a quatre dels cinc municipis més grans d’Espanya: Madrid, Barcelona, València i Saragossa; a banda d’altres rellevants com A Coruña, Santiago, Ferrol, Iruña, Cadis, Badalona, Sabadell... L’experiència de Barcelona (2015-2023) ha estat sens dubte la més rellevant: per la seva intensitat local i per la capacitat d’esdevenir referència global. Avui, una dècada llarga després, es podria constatar la fi del cicle, des de la perspectiva, almenys, de les fórmules de govern que el van protagonitzar. Restaria pendent una anàlisi en detall de la petjada de les ‘ciutats del canvi’ en termes de marcs culturals, d’agendes i de polítiques, així com el grau de resiliència del llegat.

 Tanmateix, seria poc rigorós concloure que la força del municipalisme transformador s’esgota amb el cicle recent. Cal refer la mirada en el temps i en l’espai; cal també contextualitzar el moviment en les noves coordenades globals. La idea central d’aquest article és que la política de proximitat està configurant, de forma progressiva, un espai clau de resistència i d’esperança democràtica enfront l’espiral reaccionari impulsat per l’extrema dreta arreu del món. Proposem sostenir aquesta reflexió a partir de quatre eixos que posen l’èmfasi en elements actuals de fortalesa municipalista: ciutats progressistes enfront d’estats que giren a la dreta; l’onada verda enfront la crisi i el negacionisme climàtic; els laboratoris urbans d’innovació avui en marxa; i l’expansió de dinàmiques locals més enllà del valor simbòlic de Mamdani.  

 1. Ciutats progressistes enfront estats conservadors. Els últims anys, l’extrema dreta ha aconseguit algunes victòries electorals rellevants, ha avançat en països on havia tingut una presència escassa, o bé mostra una amenaça versemblant de capgirar el taulell polític. Ho fa en l’àmbit dels estats: allà on es declinen les lògiques autoritàries i bel·licistes. L’extrema dreta forma part o sosté 8 dels 27 governs nacionals de la UE. No governa, en canvi, cap de les seves capitals, ni tan sols com a soci minoritari. Un gran nombre de ciutats arreu del món romanen com a espais de resistència al cicle reaccionari; com a llocs on se segueixen forjant projectes de progrés i de pau. Tres exemples rellevants. Hongria ha travessat gairebé dues dècades de govern de l’ultra Viktor Orban. Budapest, en contrast, ha anat expressant un ampli suport a l’alcalde ecologista Gergely Karácsoly, el qual no només ha desafiat la involució, sino que ha situat la ciutat al capdavant de la lluita pels drets civils. Suècia havia estat, al llarg de bona part del segle XX, el paradigma del poder socialdemòcrata (SD). Les coses han canviat: l’anomenat bloc burgès (liberals, cristians i moderats) governa avui amb el suport parlamentari de l’extrema dreta. Però no a Estocolm. La ciutat segueix configurant majories progressistes. L’alcaldessa Karin Wanngärd (SD) lidera el govern municipal amb el suport de l’esquerra i els verds. I el cas potser més conegut: París. Mentre França s’ha inclinat cap a la dreta (Chirac, Sarkozy, Macron), amb un pes creixent de l’ultra RN; Paris no ho ha fet. La capital encadena vint-i-cinc de governs plurals progressistes, fórmula recentment revalidada amb la victòria del bloc d’esquerres. Emmanuel Grégoire agafa el testimoni d’Anne Hidalgo, l’alcaldessa referent de la remunicipalització de l’aigua i de la revolució verda a la ciutat.  

2. L’onada verda urbana. El fil verd va teixint transformacions de proximitat. Els partits de l’esquerra clàssica, ben arrelats a barris i ciutats, havien vertebrat durant molts anys l’alternativa municipalista a Europa (recordem, per exemple, les ciutats del PCI o la Viena roja). S’ha produït, de forma recent, un gir sense precedents: la irrupció i consolidació d’alcaldies ecologistes liderant ciutats importants. El context ha estat propici. Els partits verds han guanyat força a molts països i la crisi ecològica no només s’ha aguditzat, sinó que ha situat en l’àmbit local bona part de les polítiques de resposta: experiències de transició energètica, urbanisme sostenible, mobilitat activa, sobirania alimentària, resiliència climàtica... És en aquest marc que es produeix l’eclosió del nou municipalisme verd. Algunes ciutats aprofundeixen avui experiències de govern desplegades al llarg de l’última dècada: Zagreb, Lyon, Grenoble (transport públic gratuït), Amsterdam (àmplies restriccions a l’ús del cotxe)... Destaquen, de forma més recent, tres victòries electorals rellevants: a Copenhague, Sisse Marie Welling, de l’esquerra verda, posa fi a més de 120 anys d’hegemonia socialdemòcrata; a Bristol (2024), els Verds trenquen els vell domini del Labour (situació que es podria reproduir a Londres en l’elecció a l’alcaldia, el maig del 2026) ; i a Munich, també aquest anys, Dominik Krause esdevé el primer alcalde ecologista de la ciutat, superant l’SPD.

 3.  Laboratoris d’innovació i transformació. No son només bons resultats electorals. Les ciutats verdes han esdevingut laboratoris d’acció climàtica i descarbonització. Copenhague està a punt d’esdevenir la primera capital neutre en carboni i Amsterdam d’assolir emissions zero en trànsit; Bristol i Milà segueixen combinant eines diverses de transició ecosocial (moneda local vinculada a consum de proximitat, peatge urbà, model alimentari agroecològic). Més enllà d’aquesta dimensió, el nou municipalisme impulsa agendes transformadores en algunes dimensions clau. S’enforteix, en l’eix predistributiu, la centralitat de les polítiques pel dret a l’habitatge: a través del model de parc de lloguer municipal i control de rendes, amb Viena com a paradigma; o bé a través d’una forta presència del model cooperatiu (Bolonya, Copenhague, Zurich). A Glasgow, d’altra banda, l’actual coalició entre l’SNP i els Verds segueix aprofundint la territorialització dels drets socials i apostant amb força per la dimensió comunitària de l’educació, la salut i les cures. Destaca, en l’eix del reconeixement, l’experiència de dues ciutats multiculturals: Londres, metròpoli global i Saint Denis, municipi metropolità perifèric; així com dels seus dos alcaldes, Sadiq Khan (Labour) i Bally Bagayoko (La France Insoumise), ambdós de religió islàmica i arrels migrants. Son governs locals que impulsen polítiques d’interculturalitat i construcció comunitària compartida. I que aconsegueixen frenar la penetració de l’extrema dreta i els seus discursos d’odi (un escàs 6% de vot municipal lepenista a Saint Denis).

 4. Amèrica... més enllà de Mamdani. Al continent americà, el municipalisme emergeix també avui com a espai d’esperança. El gener del 2026 accedia Zohran Mamdani a l’alcaldia de Nova York: nascut a Uganda, musulmà, activista comunitari i socialista democràtic. Ho feia en base a un programa de ‘radicalitats quotidianes’: congelació de lloguers, busos urbans gratuïts, educació infantil per a tothom, xarxa d’alimentació a preus assequibles, protecció al col·lectiu trans, i enfortiment d’infraestructures de ‘ciutat santuari’. Més enllà de Nova York, a EEUU s’expandeix l’equació política de governs locals progressistes enfront l’autocràcia trumpista. Les vuit ciutats principals del país estan governades pels Demòcrates, i algunes d’elles amb força creixent de l’ala més esquerrana: per exemple, Chicago amb Brandon Johnson o Seattle amb l’activista Katie Wilson a l’alcaldia.  A Amèrica Llatina, la força comunitària s’expressa també en clau municipalista. A Ciutat de Mèxic, Clara Brugada (del partit d’esquerres Morena) rellevava el 2024 Claudia Sheinbaum i refermava el compromís d’estendre les ‘Utopies’  -equipaments socials d’alta qualitat en barris vulnerables- que ella mateixa havia fet realitat al municipi metropolità d’Iztapalapa. A Uruguai, l’alcalde Mario Bergara dona avui continuitat a un cicle de 36 anys ininterromputs de govern del Frente Amplio a Montevideo. El moviment de la Revolució Ciutadana manté l’alcaldia de Quito;  i al Xile del pinochetista José Antonio Kast, tant el Frente Amplio com el Partit Comunista preserven bases de poder municipal a les àrees metropolitanes de Santiago i Valparaíso.  

 No es tracta, per descomptat, d’una cartografia exhaustiva, però és un mosaic potent i divers on s’expressa la força actual del municipalisme progressista: més enllà, en el temps, del cicle del 2015; i més enllà, en l’espai, de les ciutats del canvi a l’estat espanyol. És un municipalisme amb arrels històriques i s’alimenta de moltes experiències del cicle precedent, però s’insereix en un context substancialment diferent. I es configura, per tant, amb components innovadors.

 

·       Les ciutats, d’una banda, guanyen centralitat en el marc de les dinàmiques de canvi d’època: el capitalisme digital i rendista és essencialment urbà; l’habitatge esdevé l’eix principal de les desigualtats; la societat complexa i líquida s’expressa en la quotidianitat de carrers i barris; les metròpolis son responsables del 70% de les emissions d’escalfament global... En altres moments històrics, les grans batalles col.lectives es van donar en l’àmbit dels estats. Avui és a les ciutats on es disputen les grans partides del segle XXI: entre la crisi climàtica i el futur; entre l’especulació i la vida; entre la segregació i el bé comú; entre els vincles i la soledat.

 

·       Es configuren, d’altra banda, nous escenaris sociopolítics. L’autoritarisme postdemocràtic avança i els estats esdevenen els marcs on desplegar les seves narratives d’odi. Es tracta d’una política desconnectada de lògiques de quotidianitat, desvinculada dels problemes i de les aspiracions de les persones. La proximitat, en canvi, ofereix condicions de possibilitat per a una altra política. Per un municipalisme de pau; on repensar la democràcia en clau participativa, d’inclusió i diversitat; on teixir comunitats fortes; on protegir els recursos naturals i la biodiversitat.

 

·       Finalment, els subjectes del municipalisme progressista (espais plurals ecologistes i d’esquerres) han teixit lògiques de confluència, processos d’imaginació col·lectiva i pràctiques innovadores. De forma desigual i insuficient, segur, però també amb moltes experiències per avançar en termes democràtics i de transició ecosocial. I amb menys rigideses, intrasigències i pors que les mostrades per les forces polítiques en àmbits nacional-estatals. És a les ciutats son s’han assajat fronts amplis; on els nous actors han arrelat; on els partits tradicionals han apostat, en llocs significatius, per dosis més elevades d’audàcia política.

 En síntesi, constatem que segueix dempeus un municipalisme que no renuncia a teixir trames d’esperança; que -enfront les ‘promeses trencades d’estats i mercats’ (David Graeber)- fa un pas endavant per guanyar vida, protegir el clima i cuidar-nos en comú. Avui sabem que fer possible el futur passa per forjar alternatives al cicle reaccionari, a les seves espirals de deshumanització i destrucció. Es tracta, en bona part, d’alternatives que giren ja avui a l’entorn de la política democràtica de proximitat; d’un municipalsme realment existent, vinculat a les necessitats de la gent i als seus horitzons de felicitat. Al pa i a les roses. 

Article publicat a Catalunya Plural: https://catalunyaplural.cat/ca/zohran-mamdani-una-carta-damor-a-nova-york/

Diu Naomi Klein que la campanya de Zohran Mamdani ha estat “una carta d’amor a la ciutat més revoltosa del món”. Una carta, podem afegir, escrita amb l’idioma de la quotidianitat i la gramàtica de l’alegria. Amb diversos registres entrellaçats que han esdevingut esclat popular i electoral: que han fet possible guanyar Nova York. Apuntem aquí alguns dels principals traçats que expliquen la força i la consistència d’aquest l’esclat.   

El municipalisme. La força de la proximitat.

Des del 2015 i arreu del món, el cicle del nou municipalisme ha obert finestres democràtiques. Ho ha fet construint horitzons d’esperança i canvis progressistes, enfront a mercats globals generadors de grans desigualtats; i enfront a estats excloents atrinxerats en fronteres, autoritarismes i guerres. Passa que les ciutats no son subjectes polítics en la governança internacional: el persistent i anacrònic monopoli dels estats i de la seva geopolítica segueix empenyent els espais de proximitat cap a racons pretesament perifèrics i d’escassa visibilitat. Però aquest dibuix, massa lentament, es va alterant. És als carrers, les places i els barris, a través de l’acció col·lectiva i institucional, on es van teixint sentits i transformacions que fan possibles vides més plenes i comunitats més fortes... ‘y en eso llegó Mamdani’. Existeixen bases i trajectòries sí; però la confluència del perfil de Zohran Mamdani amb la ciutat de Nova York situen l’escenari municipalista a un nivell de rellevància inèdit.

Aterrem-ho. L’any 2025, Nova York ha aprovat un pressupost municipal de 112.000 milions $ (96.000 milions €) amb una població de 8,6 milions d’habitants. Tracem una mirada comparativa. Barcelona, amb 1,7 milions d’habitants, disposa enguany d’un pressupost a la ratlla dels 4.000 milions €. Nova York, per tant, multiplica per cinc la població de Barcelona i per vint-i-tres (!) la despesa municipal. Impressionant. Es tracta d’un marc de fortalesa tangible on Mamdani pot concretar els seus compromisos, on -com deia ell la nit electoral- “fer que els somnis que hem somiat junts es converteixin en l’agenda que desplegarem junts”. En síntesi, una esfera local molt potent on aterrar les propostes programàtiques.

El programa. La força de la ciutat assequible.  

És cert que la conversa i la cultura política als països anglosaxons tendeixen a articular-se, en bona part, al voltant de les polítiques públiques. Això passa molt poc als països llatins. Tendim aquí a construir imaginaris col·lectius a partir de referències ideològiques abstractes, o bé d’un ‘teatre’ polític on els actors  competeixen per pretesos rèdits electorals. Mamdani i la clau municipalista, novament, han confluït per convocar l’àgora ciutadana a l’entorn de qüestions concretes, defugint paraules grandiloqüents  i apel·lacions d’alt voltatge simbòlic. Però qüestions, això sí, amb una elevada capacitat de vehicular valors, expressar projectes col·lectius i definir model.   

Zohran Mamdani ha trenat un sòlid fil conductor de campanya des de quatre propostes clau: la congelació dels lloguers regulats; un servei de busos urbans ràpids i gratuïts; escoles infantils per a tothom i sense cost per a les famílies; i una xarxa d’alimentació als barris a preus assequibles. S’han sumat, a aquesta agenda central, compromisos socioeconòmics (un nou impost a l’1% més ric i un salari mínim de 30$ l’hora el 2030); climàtics (una xarxa de 500 escoles verdes); de drets humans i comunitaris (la protecció del col·lectiu trans; l’enfortiment d’infraestructures de ‘ciutat santuari’ enfront les violències de Trump; i la creació d’un departament de seguretat comunitària). Es tracta d’un catàleg propositiu senzill però molt potent, vertebrat en un paradigma que es declina en dues idees-força complementàries: la ciutat assequible, la que no exclou, la que retorna esforços i apostes vitals en forma d’acolliment i cures; i la ciutat ‘que ens podem permetre’, la que dialoga i decideix en clau col·lectiva, la que es va configurant com a bé comú. “Afford to live, afford to dream” deia Mamdani, el Nova York que permet viure i somiar.

L’organització. La força de les xarxes i de l’activisme.

La trajectòria de Zohran Mamdani ha estat meteòrica, amb un component de lideratge indiscutible. Era, fa ben poc, un electe desconegut a l’Assemblea de l’Estat de Nova York. Irromp en la cursa de l’alcaldia, fa només un any, sense cap suport en les estructures del Partit Demòcrata. En dotze mesos, tanmateix, catalitza una constel·lació de pràctiques de mobilització sense gaire precedents arreu del planeta, per la seva intensitat i per la combinació dels seus múltiples instruments. Alguns estudis recents en el camp de l’acció col·lectiva destaquen un doble gir de canvi d’època: aquells moviments socials del segle XX vinculats a grans narratives donen pas a unes pràctiques que assumeixen, d’una banda, l’espai digital com a terreny d’alternatives (un ecosistema de ciberactivisme) i, d’altra banda, uns repertoris d’acció molt més vinculats a barris i entorns de quotidianitat, allà on la gent comuna esdevé protagonista dels seus propis itineraris de lluita i disputa de futurs.   

Mamdani expressa molt bé aquest doble gir. Ha apostat sense complexos per les xarxes socials, amb els seus llenguatges i formats innovadors. Ho ha fet de forma col·laborativa, amb un ampli ventall de creadors i creadores de continguts. I ha erigit, alhora, un descomunal entramat d’acció comunitària: 104.000 voluntaris a tots els barris, 3.1 milions de visites a llars, 4,5 milions de trucades i 2,7 milions d’octavetes distribuïdes. Es tracta d’un sistema de gran capil·laritat i personalització que s’articula al teixit constituït d’organitzacions socials: Zohran Mamdani havia vinculat el seu mandat representatiu al moviment anti-desnonaments, al sindicalisme habitacional i laboral o a l’activisme climàtic i pels drets civils. La tríada persones-comunitat-innovació ha resultat imbatible.

La política  transformadora. La força de l’alegria.

Finalment, en termes nítidament polítics, Mamdani ha anat desgranant sense renúncies la seva identitat com a ‘socialist democratic’: no n’ha fet bandera, però l’ha traduïda a cada proposta. Un socialisme democràtic tan lluny de les èlits del Partit Demòcrata com de qualsevol fórmula autoritària, intransigent o nostàlgica; un progressisme ambiciós que creix a partir de la diversitat dels barris i de les vides de la gent; que aposta a la llibertat real per a tothom: “we are all allowed to freedom” solia repetir el candidat. I és en aquest marc que Zohran Mamdani ha articulat amb naturalitat els eixos econòmic, ecològic i cultural, perquè sap que l’acció climàtica i l’espai ‘woke’son irrenunciables;  i son també indestriables de la millora de les condicions de vida de les classes populars. És ben clar també que les dinàmiques novaiorqueses no han restat al marge de la política nacional. Mamdani ha guanyat referencialitat anti-Trump, però no ho ha fet des de la confrontació resistencial, sinó des del desplegament d’alternatives en totes les dimensions en disputa. I ha guanyat referencialitat en el Partit Demòcrata, però no tant des d’una suposada agenda radical (enfront el centrisme de les propostes guanyadores a Nova Jersey i Virgínia), sinó des de la proximitat a la gent, als seus problemes i als seus horitzons de felicitat.

I el més important, tot s’ha anat sostenint en la lògica política de l’alegria. La indignació o la ràbia poden ser forces deconstituents, però no construeixen futur, no construeixen res. Com deia Raymond Williams, allò transformador “és fer l’esperança possible, no la desesperació convincent”.  Avui l’onada reaccionària cavalca sobre espirals d’odi, autocràcia i punitivisme. L’articulació d’alternatives democràtiques, de retorn del poder a la gent, requereix de la fraternitat i l’empatia com a formes d’organització social; de la centralitat de les cures com a antítesi a totes les violències; del comú com a espai de gestió de les nostres vulnerabilitats: Zohran Mamdani ho advertia al trumpisme “to get to any of us, you will have to go through all of us”. En síntesi, alegria, horitzons d’esperança, vincles i mixtures... les claus que han permès guanyar Zohran Mamdani; els codis per anar desxifrant, en endavant, els mapes d’una ciutat més democràtica i igualitària.           

 Article publicat a Nació Digital 21 de maig de 2023 

https://www.naciodigital.cat/opinio/26075/nou-municipalisme-mes-enlla-28-maig

El 28 de maig hi ha eleccions municipals. Els resultats determinaran les prioritats, opcions i models urbans que s’aniran configurant els propers anys. Més enllà d’aquests resultats, però, operen algunes tendències de fons que poden enfortir el municipalisme com a aposta estratègica d’autogovern democràtic, en un marc d’interdependències i sobiranies compartides. Una nova vertebració de la governança global amb més poder(s) de proximitat. Hem viscut ja, des de fa alguns anys, algunes d’aquestes dinàmiques. Caldrà cuidar-les i orientar-les amb sentit.

En efecte, la gran recessió i el cicle austeritari van deixar ferides en el teixit social. L’emergència climàtica i la covid, poc després, desplegaven impactes quotidians sobre els col·lectius més vulnerables. A la fi de la pandèmia s’encadenaven invasió i guerra a Ucraïna... i espirals d’inflació a cada cantonada. A ciutats i barris d’arreu del món, d’altra banda, s’anaven activant apostes municipalistes i pràctiques d’innovació comunitària. Es tracta, tot plegat, de l’entramat local-global, les connexions diàries entre el veïnat i el planeta. Avancem, amb aquest bagatge, cap a l’horitzó 2030: un món nou d’incerteses radicals; un temps on abordar l’exigència ètica de construir esperances tangibles. Les transicions del canvi d’època (ecològica, cultural, digital, demogràfica) convoquen a l’articulació d’un nou contracte social. Una ciutadania possible on la gramàtica municipalista pot guanyar força: perquè la quotidianitat és l’únic àmbit on cristal·litzen transformacions; perquè la proximitat permet reconnectar les institucions amb la gent senzilla.

Al llarg de les últimes dècades, la vella política ha anat acumulant problemes i limitacions per processar els canvis. Han aparegut dinàmiques globals desregulades i escenaris estatals de replegament autoritari. Moltes ciutats, tanmateix, han mantingut oberta la finestra democràtica, han teixit suports enfront les vulnerabilitats i han aprofundit processos de revolució verda. Han fet possible, en síntesi, formes més col.lectives i saludables de viure. S’han enfortit, alhora, vincles i xarxes de suport mutu: espais guanyats de fraternitat. Es tracta, en definitiva, de la disputa sobre la configuració dels entramats globals de la governança. Un escenari on afrontar el repte de situar ciutats i governs locals com a protagonistes -subjectes polítics- d’un món on erigir alternatives practicables a injustícies globals i fronteres estatals.

Les ciutats del 2023 expressen totes les tensions i els reptes del segle XXI: són tan vulnerables a l’especulació com activistes i cooperatives; carregades de tantes fragilitats socials com energies comunitàries; responsables de l’escalfament global i referents alhora de transicions ecològiques avançades. Les ciutats del segle XXI poden resultar l’espai on articular igualtat amb diferències, i autonomia amb vincles. I el nou municipalisme pot resultar el projecte col·lectiu on generar comunitat i acollida: l’esfera democràtica de trobada entre benestar, arrelament i responsabilitat climàtica. A hores d’ara, des de la suma d’experiències concretes, ciutats i territoris com Amsterdam, Barcelona, Bogotá, Copenhague, Jackson, Rojava, Viena… van configurant una esfera municipalista referent de democràcia comunal i economia solidària; d’interculturalitat i feminisme; de gestió pública de l’aigua, mobilitat sostenible i transició energètica; de control de lloguers i transformació urbana. Tot això configura les coordenades de fons on seguir desplegant, els propers anys, respostes locals a reptes globals: els reptes de cuidar la vida, protegir les persones i enfortir les comunitats.

Cuidar la vida, ja que la crisi ecològica i la pandèmia han accelerat i intensificat el procés de canvi de paradigma urbà. Guanyar la batalla pel clima esdevé condició de possibilitat per a qualsevol altre projecte col.lectiu. I la transformació de les ciutats opera com a clau de volta per fer-ho factible. Ens hi va la vida. El repte passa per bastir un municipalisme en defensa del clima, on construir sobiranies de proximitat. Un futur de barris verds i biodiversitat, amb mobilitat activa i compartida, carrers i places on respirar aire net, conviure i exercir ciutadania. Protegir les persones, perquè les desigualtats s’han incrementat i res no és més corrosiu. L’habitatge -amb la pobresa infantil i l’exclusió de col·lectius migrants- s’instal·len en el nucli dels riscos d’exclusió. Emergeix un doble repte interconnectat. Enfortir el municipalisme per la inclusió, amb polítiques socials innovadores, més localitzades i comunalitzades, on l’esfera local esdevingui l’eix vertebrador del dret a l’habitage i a la ciutat. I enfortir el municipalsme de la diversitat, feminista i LGTBI, acollidor i intercultural, on el dret a la ciutat ho sigui per a totes les edats. Enfortir les comunitats, perquè quan les desigualtats es cartografien en el territori apareixen amb força segregacions urbanes i fragilitats comunitàries. I aquí el municipalisme torna a esdevenir fonamental. L’esfera local hauria de disposar de l’instrumental d’acció per millorar els hàbitats més vulnerables, enfortir llurs capacitats de resposta col.lectiva, i articular la quotidianitat amb una organització comunitària i compartida de les cures. Tres dimensions travessades pel repte compartit d’impulsar models de prosperitat sense creixement, amb forta presència d’infraestructures econòmiques comunals.  

Creuant tot l’anterior, l’aposta municipalista pot canalitzar una gramàtica política més humil per escoltar i més oberta a aprenentatges; més empàtica per incorporar el batec de les intel·ligències col·lectives; més valenta per innovar i alterar les relacions socials de poder. Una política de la quotidianitat amb la deliberació ciutadana i la construcció del comú gravades a la pell.

Al llarg dels últims anys, el nou municipalisme ha dibuixat camins que humanitzen la política i amplien la democràcia; ha explorat utopies quotidianes a través del diàleg entre diferents, enfront a discursos d’odi i pràctiques de trinxera. Queden molts camins a recórrer, i cal més municipalisme per fer-ho. Davant la geopolítica dels estats i els seus tambors bèl·lics, la cultura de pau de pobles i ciutats; davant d’estats i mercats excloents, la sintaxi d’allò comú; davant la depredació climàtica del planeta, l’ecologisme de cada dia. Més municipalisme per no deixar ningú enrere i ningú sol, per construir sentit col·lectiu en contextos d’incerteses i fragilitats. En ple segle XXI, la política democràtica ha de construir les condicions per fer el futur possible. Per fer-lo més inclusiu i habitable necessitem que sigui una democràcia de proximitat modesta i audaç, que s’assembli a la vida de la gent i no sigui aliena a cap dels seus problemes, a cap dels seus horitzons d’esperança.

 

Article publicat al Butlletí IERMB (n.23. Maig-Juny 2021) 

La transformació de la metròpoli postcovid requereix un intens compromís públic.  D’una banda, un marc estructural de polítiques públiques que deixi enrere el paradigma de l’austeritat i incorpori forts components de transició ecosocial. I requereix també, d’altra banda, un gir metropolità, la presència determinant de la metròpoli com a subjecte institucional amb capacitat de desplegar polítiques i d’interactuar en marcs de governança multinivell. Ara no es tracta tant de recuperar sinó de transformar: saber on som, i anar construint la metròpoli postcovid des de noves coordenades. Fruit de la recerca col.lectiva de l’IERMB, que configura la publicació ‘La metròpoli (post)covid: impactes, escenaris i reptes’, ja disponible online, presentem un decàleg d’acció connectat a les evidències sorgides.

1. Elaborar un Green New Deal Metropolità com a estratègia de reactivació econòmica i de l’ocupació sobre la base d’un nou model productiu vertebrat per inversions públiques en transició verda i digital.  

2.  Desenvolupar una estratègia de transició socioecològica metropolitana basada en l’acció climàtica, la millora de la infraestructura verda, l’alimentació sostenible i la gestió de l’aigua com a bé comú.

3.  Implementar el pla metropolità de mobilitat amb perspectiva de gènere, prioritzant les polítiques orientades al canvi modal (mobilitat activa i transport públic), la cohesió territorial i la tarifació inclusiva.

4.  Posar en marxa un pla de barris metropolità com a política estructural per abordar la vulnerabilitat urbana, amb intervencions flexibles i adaptades, i amb processos de coproducció veïnal i comunitària.

5. Desplegar l’agenda d’habitatge amb múltiples instruments: operador metropolità de lloguer, generació d’habitatge assequible en el parc existent,  regla del 30% d’habitatge protegit en sòl urbà, impuls a l’habitatge cooperatiu en cessió d’ús, rehabilitació amb criteris socials i ecològics, ajuts al lloguer.

6.  Aprovar un salari mínim metropolità, d’acord al càlcul territorial del cost de la vida per àrees urbanes.

7.  Establir, com a ingrés complementari a la RGC i a l’IMV, un suport econòmic metropolità de caràcter incondicional sobre la base d’un procés d’harmonització i enfortiment dels ajuts municipals d’urgència. Dotar d’escala metropolitana el Fons 0-16, com a instrument d’acció contra la pobresa infantil severa.

8.  Articular xarxes socioeducatives i de cura en l’àmbit metropolità (escoles bressol, espais familiars i serveis d’atenció domiciliària) com a estratègia vinculada a la igualtat de gènere i el canvi demogràfic.

9.  Ampliar els convenis amb el CUESB (Centre d’Urgències i Emergències Socials de Barcelona) com a llavor d’una política d’atenció a la vulnerabilitat que doti a la metròpoli d’una xarxa de serveis d’inclusió.

10. Definir un marc metropolità de suport a les pràctiques d’innovació social i a les iniciatives ciutadanes de solidaritat que faci possible dinàmiques de reescalatge, transferència interterritorial i enfortiment en barris d’alta vulnerabilitat (redistribució).

Conèixer per transformar la metròpoli postcovid

Aquestes noves coordenades estan basades, com dèiem, en l’evidència que ha constatat l’IERMB, de forma col·lectiva, durant la pandèmia, Fa poc més d’un any esclatava l’emergència sanitària de la covid-19 i, de forma immediata, les seves conseqüències socials, ecològiques i econòmiques: efectes profunds i transversals, amb plasmacions diverses en el territori. La relació entre pandèmies i ciutats és històrica, però les metròpolis del segle XXI no havien rebut un ventall comparable d’impactes. Bé, veníem de la gran recessió i els teixits socials i urbans no s’havien recuperat encara del tot d’una crisi intensa i d’una austeritat injusta. Plou, doncs, sobre mullat. En els paràgrafs següents, recollim les principals dades de l’escenari postcovid.

 

Desigualtats socials i relacions veïnals

 

En clau social, l’onada més potent de la pandèmia esclata en forma de pobresa: la població en risc ha augmentat d’un 20% a l’àrea metropolitana. Quan la pobresa mostra la distribució d’impactes entre diferents perfils, observem unes pautes d’alta focalització: efectes molt intensos sobre les classes treballadores, infants, població jove i persones migrants. La crisi de la covid-19 fragmenta i polaritza encara més el teixit social de la metròpoli. La pandèmia ha contribuït també a fer més visible la plasmació territorial de la desigualtat. A l’àrea metropolitana de Barcelona la vulnerabilitat urbana presenta un triple patró de persistència (es cronifiquen els àmbits de pobresa), concentració (focalització en l’espai) i complexitat (amb diferents articulacions entre els vessants social i residencial). Des de fa dècades l’exclusió es focalitza amb intensitat als eixos del Besòs i el Llobregat, afectant àmplies àrees transmunicipals configurades sobre una lògica clarament metropolitana, però amb fort impacte també en determinats municipis.

El 90% de la població metropolitana conviu en blocs de pisos, fet que emmarca la tipologia i condicions de les llars, i la dinàmica de relacions veïnals. El confinament evidencià amb força les fractures quotidianes que travessen l’espai de les llars: desigualtats en les pròpies condicions d’habitabilitat, en les relacions de gènere vinculades als temps de cura, en la dimensió digital connectada a l’educació... La pandèmia va suposar també en molts casos una redescoberta del veïnat, un enfortiment de les relacions i la solidaritat comunitària. La realitat és però complexa. I han crescut també les experiències de solitud. La situació d’aquelles persones que, tot i viure en entorns de densitat, expressen una absència no volguda de relacions quotidianes, i el fet de no poder comptar amb amics o familiars en cas de necessitat. Una solitud que afecta sobretot les persones més vulnerables en l’àmbit de la salut, les llars unipersonals, i aquelles formades per persones d’edat més avançada.

Mercats de treball i habitatge

 

El treball i l’habitatge son les dues palanques clau d’autonomia personal. Totes dues, tanmateix, situades en coordenades de mercat. En l’esfera laboral, l’impacte de la recessió desencadena per la pandèmia està resultant especialment dur per la metròpoli de Barcelona. La caiguda de l’ocupació ha estat més elevada als municipis metropolitans que a Catalunya i Espanya. El nou escenari, a més, ha ampliat asimetries preexistents. La població jove, les dones i els col.lectius amb vincle laboral precari han rebut els cops més intensos. A tall d’exemple, la contractació temporal i a jornada parcial representa el 37% de les persones ocupades, però ha concentrat el 75% de la destrucció d’ocupació a la metròpoli.

Al llarg dels anys de reactivació econòmica previs a la pandèmia, la bombolla immobiliària es va traslladar de les hipoteques al lloguer. Un escenari marcat per  la feble evolució dels salaris en un marc de creixent precarietat, i l’extrema debilitat de les polítiques d’habitatge va implicar un deteriorament creixent de la capacitat de les llars per a cobrir les despeses bàsiques d’habitatge. La pandèmia ha aguditzat la situació. L’habitatge es consolida en el nucli dels riscos d’exclusió social a la metròpoli, de forma més intensa per a les persones que viuen en règim de lloguer.  El percentatge de llogateres i llogaters que està patint sobrecàrrega de despeses d’habitatge segueix creixent. Durant els últims mesos, tot sembla indicar que s’ha obert una fase d’ajustament a la baixa, amb reduccions dels preus d’oferta i contractual. El preu mitjà, tanmateix, se situa encara molt per sobre del de demanda al conjunt de la metròpoli. 

Cicles de vida: infància i joves

La pandèmia ha visualitzat l’elevada vulnerabilitat dels col.lectius en les etapes més fràgils del cicle de vida, i l’enorme fragilitat dels dispositius de cures. La covid-19 ha fracturat també la realitat metropolitana pels dos pols del curs vital. Les persones d’edat més avançada ha patit intensament l’emergència sanitària i la mercantilització dels serveis residencials. Infants i joves han vist agreujada la seva relativa desprotecció. Els impactes sobre aquests grups socials, alhora, han estat internament desiguals i segregats.

Els infants i adolescents van travessar els dies més durs de la pandèmia enmig d’una quotidianitat creuada per realitats i emocions complexes. Van gaudir més de la família i menys de les amistats; van experimentar una combinació de diversió i curiositat amb solitud i angoixa. Es van trobar amb experiències motivadores (ús intens de la llar i noves formes de comunicació online) i d’altres decebedores (suspensió de les activitats educatives i de lleure). Aquest ventall d’impactes socioafectius van resultar desiguals en funció de les edats i dels contextos residencials i de classe. Els malestars van ser més intensos en adolescents, així com en infants en situacions familiars de risc, i amb condicions precàries d’habitabilitat  i difícils per a l’educació no presencial.

Bona part de la població jove viu en un doble context d’inseguretat econòmica i residencial, derivat d’un mercat de treball amb elevades taxes de precarietat i d’un mercat d’habitatge altament excloent. Aquesta doble realitat obstaculitza els processos d’emancipació i limita de forma substancial el dret a un projecte de vida amb autonomia. Amb la pandèmia, la població jove ha patit, en el conjunt de l’estat, una caiguda d’ingressos quatre vegades superior a la de la població adulta. A Barcelona, les trajectòries laborals juvenils s’han vist fortament impactades. La taxa d’atur creix i ho fa de forma desigual segons l’origen, la renda i els barris. El 2020 el nivell d’atur dels joves d’origen migrant dobla el dels autòctons; i l’atur dels joves residents a barris de rendes baixes multiplica per tres el dels joves de barris benestants. La incidència sobre l’habitatge no és menor. D’entre la gent jove emancipada, gairebé un de cada tres expressa dificultats de pagament de les despeses d’habitatge, i a la ratlla del 10% impossibilitat sobrevinguda de fer front al lloguer.

 

Mobilitat i infrastructura verda

La pandèmia ha alterat de forma substancial algunes dinàmiques de mobilitat. El confinament i el ventall de restriccions van implicar una reducció inèdita de fluxos, i un conjunt també sense precedents d’impactes positius sobre els principals indicadors ambientals. L’escenari, tanmateix, va expressar amb força les pautes de segregació socioeconòmica en l’espai: a les zones benestants, el teletreball provocava la caiguda dels patrons preexistents d’hipermobilitat en vehicle privat; als barris de rendes baixes, l’ocupació en serveis essencials de caràcter presencial (cadena alimentària, cures...) mantenia un ús relatiu molt més elevat del transport públic. Més enllà dels efectes inicials, la disrupció que ha suposat la covid-19 construeix un joc d’oportunitats i amenaces per al necessari procés de canvi a partir de l’actual model de mobilitat urbana i metropolitana. En el vessant de les oportunitats, l’escenari de reducció ajuda a situar en l’agenda una transició cap a la mobilitat sostenible amb dos pilars: d’una banda, el canvi cap a modes actius, públics, col.lectius i no contaminants; d’altra banda -molt rellevant- el decreixement dels nivells actuals de mobilitat, amb la posada en valor de criteris de proximitat i accessibilitat.

La covid-19 ha incrementat la consciència de formar part d’un món globalitzat. Les pandèmies víriques –relacionades amb la progressiva destrucció de la biodiversitat- i els impactes del canvi climàtic han deixat de ser una ficció i poden esdevenir fenòmens cada cop més habituals i severs. Les metròpolis han d’enfortir la seva resiliència a aquestes noves amenaces. Un dels vectors de resposta passa per la infraestructura verda, per l’ampliació i millora integral de parcs i espais oberts incorporant criteris de salut i benestar en la seva planificació i gestió. Els espais oberts metropolitans han estat un actiu rellevant per pal·liar els efectes negatius de la pandèmia. S’han incrementat les visites, s’han enriquit les pautes d’ús i s’ha diversificat el seu ventall funcional (retrobament, convivència, lleure, esport, producció d’aliments...). En aquest nou escenari, els espais i parcs urbans han contribuit a millorar el conjunt de determinants ambientals de la salut i, en conseqüència, el benestar físic, emocional i mental de la ciutadania. 

 Acció col.lectiva i respostes institucionals

La covid-19 ha activat capacitats de resposta diverses. Els efectes han estat intensos, les reaccions socials i institucionals han estat ràpides i innovadores. Els actors del territori han mostrat un potencial d’agència rellevant per a fer front a la pandèmia i han establert les bases per un procés estratègic de reconstrucció i transformació. Les respostes s’han anat articulant des de l’acció col.lectiva urbana i des de l’entramat institucional.

En el camp de la ciutadania, cal considerar un cicle llarg de creixement i diversificació de pràctiques connectades a la tutela comunitària de drets bàsics i a la cobertura de necessitats materials. En la seva irrupció adopten el format d’experiències d’autogestió urbana, en el marc de l’onada de mobilitzacions contra la globalització neoliberal. Cristal.litzen poc després, en resposta a la gran recessió i en el marc del 15m, com a pràctiques d’innovació social. Seria difícil d’entendre, sense aquest bagatge, el nou esclat de la lògica col.laborativa com a resposta als impactes de la pandèmia. Emergeixen nous tipus d’iniciatives ciutadanes de solidaritat: xarxes orientades al suport mutu, a l’activació de llaços veïnals i comunitaris, per tal de fer front a les vulnerabilitats materials i relacionals que la pandèmia deixa al descobert.

En el camp institucional, els 36 municipis metropolitans van desenvolupar, al llarg del 2020, 1.414 actuacions de resposta, tractant-se en el 85% dels casos d’accions noves. Han estat actuacions desplegades en 6 grans sectors amb un 66% focalitzades en l’àmbit de la inclusió. Per la seva dimensió i rellevància institucional, l’ajuntament de Barcelona ha jugat un paper referencial, ha desplegat un conjunt de formes de governança i processos d’aprenentatge que assenyalen un camí suggeridor per tal d’afrontar la gestió de les emergències complexes: a) lideratge polític i gerencial habilitador d’espais col.lectius i plurals de presa de decisions; b) capacitat institucional i d’iniciativa en l’esfera regulativa i de la coproducció de polítiques de resposta; c) transversalitat organitzacional articulada per missions operatives i cooperació en xarxa entre agents i nivells d’administració; d) producció de coneixement per a fonamentar respostes basades en l’evidència.

Noves bases institucionals per a transformar la metròpoli

El municipalisme, sens dubte, ha estat i és una palanca bàsica de construcció de benestar. És necessari, però no és ja suficient. Les grans dinàmiques de canvi i les quotidianitats on es fan tangibles s’expressen avui en àmbits de barri i de ciutat, sí; però també, i amb molta intensitat, en l’escala de metròpoli. D’altra banda, els municipis amb més col·lectius  i barris vulnerables són també els qui tenen menys recursos per a fer-hi front. La metròpoli que emergeix de la pandèmia ha de desplegar capacitats d’autogovern: ha de transitar de prestar serveis a definir polítiques públiques; d’administració tecnocràtica a autoritat democràtica d’elecció ciutadana directa. Cal forjar, en síntesi, les noves bases institucionals que facin possible transformar la metròpoli.