Article publicat a https://fundaciosentitcomu.cat/publica-digital/per-disputar-el-futur-mes-municipalisme/ 

Un temps nou...

Al llarg de les últimes dècades, els principals paràmetres que havien vertebrat la societat industrial trontollen de forma irreversible: ho fa el model productiu fordista, els formats clàssics d’acció col·lectiva i el contracte social postbèl·lic. Es desplega amb el s.XXI un cicle de transicions múltiples. S’aguditzen a escala planetària els efectes de l’era fòssil i guanya centralitat el conflicte capital-vida; es van configurant espais de quotidianitat multicultural, així com noves diversitats afectives i de gènere; s’entrellacen tecnologies disruptives i dinàmiques de finançarització: el capitalisme esdevé digital i rendista alhora. Va sorgint un món de complexitat creixent, amb escenaris d’incertesa, processos d’individualització i ‘gramàtiques’ del comú. Un temps nou que anem desxifrant a cop de fragilitats personals, infraestructures de solidaritat, resiliència comunitària i vulnerabilitat ambiental.

En aquest marc de canvi d’època, assistim avui al desplegament d’una onada reaccionària global orientada a instal·lar narratives de restauració d’ordres tradicionals. De Trump a Meloni, de Putin a Milei... branden banderes d’intransigència teixides per fils d’autocràcia, bel·licisme, privilegis, punitivisme, jerarquies, binarisme, homogeneïtat...  Es tracta de retòriques construides des de repositoris d’odi i d’exclusió; relats que pretenen emmarcar la propagació de pors, negacionismes i nostàlgies. Disparen contra els espais de llibertat i d’inclusió guanyats en el recent cicle d’avenços: contra les polítiques verdes, les mixtures, les agendes feminista i LGTBIQ+, la cultura de pau... les ciutats sense por.

Tot això dibuixa, per als espais progressistes, un nou mapa de reptes. Apareixen, d’entrada, dos paranys a conjurar: una certa depressió, que condueix al derrotisme;  i una certa tendència al refugi en receptes del passat, desposseïdes de claus de resposta a realitats emergents. Caldrà, d’una banda, articular una ofensiva de futur, amb voluntat de disputar-lo des de l’ètica de l’esperança. I caldrà, d’altra banda, traçar una cartografia de fraternitat des de coordenades innovadores de transformació: refermar la centralitat de la transició ecològica; impulsar vectors clau d’ampliació democràtica; situar les cures al centre, com a antítesi a totes les violències; enfrontar estructures de privilegi; enfortir la cultura de pau i l’antipunitivisme. No es tracta d’un catàleg d’utopies. Son formulacions que connecten amb moltes pràctiques col·lectives que transiten avui -amb límits i fragilitats- aquests camins. Ho fan, però, amb més arrelament que les proclames reaccionàries, amb més força que les convocatòries a la desesperança, amb més presència quotidiana del que pot semblar. Posar-les en valor és el millor fonament per seguir transformant.

I és aquí, al cor de l’ofensiva de futur, que el municipalisme pren volada. Com a projecte amb força renovada: ciutats valentes que -enfront l’autoritarisme i les ‘promeses trencades d’estats i mercats’ (David Graeber)- fan un pas endavant per forjar horitzons de sentit: per guanyar vida, protegir el clima i cuidar la democràcia en comú.

Unes ciutats sense por...

És cert que al llarg del segle XX, les propostes transformadores i els règims de benestar es van referenciar en l’àmbit estatal: les ciutats no van protagonitzar l’expansió dels drets socials. Va esclatar, però, un primer punt d’inflexió. L’any 1968, Henry Lefebvre publicava Le droit à la ville. Plantejava retornar les claus de l’emancipació als temps de la quotidianitat i als espais de la proximitat: cartografiar en el dret a la ciutat els processos de transformació. Anys després, al tombant del mil.leni, els moviments socials polititzaven la globalització, i les comunitats urbanes emergien com a llocs de prefiguració. David Harvey publicava l’any 2000 Spaces of Hope i si un altre mon era possible, ‘començava a les ciutats’. Una dècada més tard s’articulava la Habitat International Coalition. La ‘internacional urbana’ tornava a alçar la bandera del dret a la ciutat i aconseguia que quedés incorporat a la ‘Nova Agenda Urbana’ aprovada a la cimera Hàbitat III (Quito 2016). Ho feia en un context on s’obria una nova estructura d’oportunitats, un nou punt d’inflexió: el sorgiment del nou municipalisme. Una escletxa democràtica creadora de condicions de possibilitat per declinar horitzons de canvi en accions de govern. Ha estat un trajecte llarg i carregat de lluites, pero fonamental.

El nou municipalisme esclata a l’estat espanyol. El 2015 irrompen les candidatures de confluencia. Les ciutats generen la primera gran articulació política del marc cultural del 15m; i la hipòtesi municipalista permet fer-la avançar per camins de majoria. En aquest nou escenari, l’experiència de Barcelona en Comú es va erigint en referent del cicle. Es despleguen, més enllà, apostes municipalistes arreu del món. En efecte, al llarg de les últimes dècades, la vella política ha anat acumulant problemes creixents per abordar els canvis. S’han desfermat dinàmiques galopants de globalització desregulada; mentre els estats, d’altra banda, han tendit a atrinxerar-se en preteses estratègies de protecció basades en l’enduriment de fronteres i el replegament autoritari. Moltes ciutats, en aquest context, han mantingut oberta la finestra democràtica: el nou municipalisme com a possibilitat de reconnexió de les institucions al bé comú. Ciutats i governs locals com a protagonistes -com a subjectes polítics- d’un món on erigir alternatives practicables a injustícies globals i exclusions estatals.

El ventall de pràctiques realment existents és molt ampli. L’Observatori Internacional de la Democràcia Participativa mostra 200  experiències de pressupostos participatius i més de 40 assemblees de deliberació ciutadana. A Fearless Cities, la ‘internacional municipalista’, conflueixen ciutats i agents socials de més de 50 països, impulsant transformacions i aprenentatges creuats. S’han articulat a la UE xarxes urbanes de transició ecològica per assolir la neutralitat climàtica abans del 2030. Als EEUU, el moviment de ciutats per la renda bàsica agrupa més d’un centenar de governs locals. S’enforteixen, a moltes ciutats d’Amèrica Llatina, les infraestructures socials i l’organització comunitària de les cures.

Ciutat a ciutat, les estratègies municipalistes s’enforteixen...  a)  protegint la vida i el planeta: Amsterdam és (pràcticament) una ciutat sense cotxes; Copenhague esdevindrà, el 2025, la primera capital del món neutre en carboni; Milà ha impulsat el pacte de polítiques alimentàries, amb la producció ecològica i la sobirania al centre; Medellín celebra 40 anys apostant per la mobilitat activa, amb l’expansió sostinguda de les ‘ciclovías’... b) frenant l’especulació i defensant els barris: Viena ha fet realitat el dret a l’habitatge; París ha blindat la reserva de pisos assequibles com a eina de mixtura social; Berlín ha posat els lloguers sota control municipal; Montevideo ha configurat un model altament resilient d’habitatge cooperatiu... c) treballant per la inclusió i la diversitat: Helsinki ha eradicat el sensellarisme amb l’aposta pel housing first; Londres ha consolidat un salari mínim urbà i Bristol una moneda social com a palanca de transformació del teixit econòmic; Mont-real ha forjat un model referent de convivència intercultural... d) ampliant la democràcia participativa:  Nàpols disposa d’una política de patrimoni ciutadà que blinda la gestió comunitària dels equipaments municipals; Jackson i Rojava han aprofundit models d’autogestió comunal i cooperativisme; Iztapalapa (CDMX) ha creat una xarxa d’espais, les ‘utopías’ (autèntics palaus del poble), com a infraestructures de cohesió.

El nou municipalisme és aquí  i ha vingut per enfortir-se. En altres moments històrics, les grans batalles col.lectives es van donar en l’àmbit dels estats. Avui és a les ciutats on es disputen les grans partides del s.XXI: entre la crisi climàtica i el futur; entre la segregació i el bé comú; entre l’especulació i la vida; entre els vincles i la soledat. Els estats, tot i així, segueixen ocupant els grans espais de centralitat simbòlica i substantiva. Urgeix un canvi de paradigma en la governança global. El municipalisme ha començat a articular un ecosistema de xarxes de ciutats amb voluntat de guanyar subjectivitat internacional. Cal seguir avançant, des d’aquí, cap a un model horitzontal i d’interdependències, de sobiranies compartides i acordades, on l’escala no impliqui jerarquia. Un esquema de municipalisme enfortit, on els estats perdin (el) poder.

El projecte municipalista aplega les condicions per vertebrar l’ofensiva de futur... perquè  la vida quotidiana és l’únic espai tangible on van cristal·litzant canvis i millores; perquè tenim més poder del que ens han fet creure. És als carrers, places i barris, amb els seus espais comuns, on la gent senzilla va teixint el ventall de pràctiques i vincles que permeten superar injustícies i pors, que permeten imaginar i construir futurs millors.

Un municipalisme en comú...

Sorgeix, sobre aquestes bases, el repte de traçar un projecte municipalista entorn a dues dimensions clau: innovar les polítiques des d’ètiques de fraternitat i cura; i democratitzar la producció d’aquestes polítiques des de lògiques comunals i deliberatives. Una política de proximitat que, com les dones de Lawrence, aspiri a ‘bread for all and roses too’.

Innovar les polítiques: guanyar vida, construir fraternitat 

En termes substantius, l’agenda municipalista es pot declinar en tres eixos principals:

- Protegir la vida i el planeta: teixir transicions ecològiques urbanes. La resposta a la crisi climàtica serà municipalista o no serà. La pedra angular de la transició ecosocial es troba avui a les ciutats. En un urbanisme verd i feminista que permeti teixir vincles a carrers i places: trames urbanes al servei de formes col·lectives de viure i exercir ciutadania; de formes saludables de moure’ns i respirar. I en un ecologisme urbà que permeti la protecció quotidiana del clima, compromès amb les sobiranies de proximitat (energètica, hídrica, alimentària); amb la biodiversitat i la preservació d’ecosistemes; amb la descarbonització del sistema productiu.

 

- Empoderar les persones: teixir drets socials de proximitat. El municipalisme ha de ser punta de llança en la creació d’estructures d’oportunitat que facin possible la realització de tots els projectes de vida: una aposta quotidiana per construir equitat i celebrar diferències. Avançar cap a ciutats on es garanteixin les bases materials de la vida: el dret de tothom a una llar on habitar de forma segura, a una renda bàsica per existir amb dignitat. On no tinguin cabuda ni l’especulació ni la precarietat. Un municipalisme obertament feminista i LGTBIQ+; acollidor i intercultural; amb el dret a la ciutat per a totes les edats.

- Millorar els barris: teixir comunitats diverses i cuidadores. La solidaritat és la tendresa dels barris i el municipalisme transformador té sentit si disputa les batalles contra la segregació urbana, l’afebliment relacional i la gentrificació. Si situa, en el centre del projecte, una agenda de fraternitat: polítiques de barreja social i pràctiques on produir capacitats col·lectives. Barris cohesionats per xarxes públiques d’infraestructura social, per l’organització comunitària de les cures, i per lògiques de suport mutu que articulin la protecció de les vulnerabilitats. Un municipalisme que aposti per barris dinàmics, amb estructures econòmiques comunals que impulsin la creació i apropiació col·lectiva de valor.

 Ampliar la democràcia: articular la participació i construir el comú

Creuant els eixos anteriors, el projecte municipalista ha de transitar camins d’ampliació democràtica. Barris i ciutats com a espais de democràcia oberta, honesta i transparent. Una política humil per escoltar i aprendre; empàtica per incorporar sabers populars i intel·ligències col·lectives; valenta per alterar relacions de poder i socialitzar capacitats.

-  Acords i estructures públic-comunitàries. Ha adquirit força, al llarg dels últims anys, un camp d'acció col·lectiva que situa els elements d’autonomia i de cooperació com a eixos centrals. Es tracta d’un conjunt de pràctiques ciutadanes que adopten formes diverses: dissidència urbana (blocs recuperats, espais autogestionats...); innovació social (habitatge cooperatiu, comunitats energètiques...); i suport mutu (xarxes veïnals davant vulnerabilitats relacionals o materials). Sorgeix, a partir d’aquí, un repte clau: treballar en les interseccions entre la lògica universalista de les polítiques de proximitat i el potencial cooperatiu de l’acció col·lectiva, amb la voluntat d’articular una esfera d’hibridació públic-comunitària. Un municipalisme més orientat a vertebrar el comú que a gestionar aparells institucionals: del welfare al commonfare.

- Trames deliberatives i de decisió ciutadana. Més enllà de les estructures públic-comunitàries, el municipalisme ha de seguir compromès amb l’altra gran dimensió d’obertura de la finestra democràtica: aprofundir la participació com a dinàmica de retorn de la política a mans de la ciutadania. La creixent complexitat de col·lectius i de valors pot ser treballada com a context d’oportunitat cap a un municipalisme d’implicacions i aprenentatges socials múltiples. Caldria, en aquest marc, superar els esquemes clàssics de participació i transitar cap a lògiques deliberatives amb capacitat de decisió ciutadana directa. La concreció d’això en pràctiques tangibles passaria per generar un entramat participatiu, divers i ubicat en el nucli de la governança municipal.

 I uns camins de futur...

S’han traçat els eixos que poden articular una proposta municipalista connectada als reptes democràtics i ecosocials del s.XXI. Al llarg dels últims anys, als ajuntaments i als barris s’han dibuixat camins que humanitzen la política; s’han explorat utopies quotidianes. Es la manera municipalista d’erigir alternatives a discursos d’odi i a pràctiques de trinxera.

Queden molts camins a recórrer, i cal més municipalisme per fer-ho. Enfront la geopolítica dels estats i els seus tambors bèl·lics, la cultura de pau de les ciutats; contra dinàmiques d’especulació i rendisme immobiliari, projectes de vida autònoms i en peu d’igualtat; davant la depredació climàtica del planeta, l’ecologisme de la quotidianitat. Cal més municipalisme per repensar la democràcia des de barris cuidadors; per impulsar agendes locals de fraternitat;  per construir comunitats fortes en marcs d’incerteses; per no deixar ningú enrere i ningú sol. Queden moltes coses a canviar i resta intacta la confiança en la força de la gent per canviar-les. En ple s.XXI, la política democràtica ha de generar les condicions per fer el futur possible. Fer-lo més inclusiu i habitable és indestriable d’una democràcia arrelada, discreta i audaç. Una democràcia a l’entorn d’un municipalisme valent que s’assembli a la vida de la gent, que no sigui aliè a cap dels seus problemes, a cap dels seus horitzons de felicitat.

(Article que em publica El País. 10 de Maig del 2013)

El proceso de acuerdos CiU-PP en Barcelona ha sumado estos días algunas piezas relevantes: Marina de Lujo en el Port Vell, modificación del Plan de Usos de Ciutat Vella al dictado del lobby hotelero, y pacto de 197 millones que hunde la inversión social. No es una dinámica nueva. Trias y el PP habían acordado ya en el presupuesto y las ordenanzas fiscales de 2012 fuertes recortes en las políticas y la fiscalidad ambiental, o el endurecimiento de la ordenanza del civismo. Y habían cerrado filas en torno al abandono de las políticas activas de empleo, y al cambio privatizador en el modelo de escoles bressol. Todo ello, tras casi dos años, va cristalizando un nuevo escenario: un gobierno local más cercano a los negocios que a las personas, a las zonas elitistas que a los barrios populares.

Es la expresión de dos realidades complementarias: la debilidad de CiU que la sitúa a remolque del PP; y una amplia agenda de coincidencias entre las derechas de la ciudad. Debilidad no sólo ni principalmente numérica. No es que CiU tenga 14 concejales –muy lejos de la mayoría- es que no ha sido capaz de formular una sola idea-fuerza estratégica. Gobierna con Programas de Actuación rechazados en 7 de los 10 distritos, y lo hace sin plantar cara ante las deudas, recortes y agresiones de Mas y Rajoy. Un gobierno municipal sin base ciudadana que ha diluido el papel de Barcelona como sujeto político. En este marco de fragilidades, se despliegan las coincidencias ideológicas de CiU con el PP. La decisión de privatizar el Port Vell al servicio de la banalidad y el lujo, y de dinamitar el Plan de Usos de Ciutat Vella para convertir el patrimonio en pista de aterrizaje del negocio turístico, simbolizan claramente el gobierno del 1%, el abandono de toda perspectiva vinculada al bien común.

El acuerdo de inversiones CiU-PP para 2013 consolida el modelo clasista. Frente al impacto de la crisis sobre la mayoría, responden con una dura caida en las inversiones sociales. De los 197 millones pactados sólo 13,5 estan vinculados a la red municipal del estado de bienestar, un recorte del 61% en relación a la media anual del gobierno de izquierdas. Y frente al impacto de la crisis en los barrios populares responden con inversiones concentradas en los espacios de la riqueza: 16 millones para la Fórmula-1 y bastantes más para el lifting urbano de avenidas donde hay más lujo que necesidad (Pg. de Gràcia, Rambla Catalunya, zona alta de Balmes, Via Augusta, Josep Tarradellas, Mitre). No pueden decir que no hay dinero para escoles bressol, formación profesional, casals de jóvenes, bibliotecas o centros de servicios sociales, cuando cierran el ejercicio de 2012 con un superávit de 60 millones. Eso es poner la solvencia del Ajuntament al servicio de la austeridad salvaje, es abandonar la cohesión social. No pueden justificar la marginación de Can Peguera, la Clota, Trinitat Nova o la Marina, cuando llueven millones sobre la Barcelona de las clases poderosas. Es hiriente e injusto, es ahondar en la fractura territorial.   

Hay alternativas. ICV-EUiA las construimos con los movimientos sociales y vecinales. En los tres últimos plenos hemos defendido la reapropiación ciudadana del Port Vell, la defensa íntegra del Plan de Usos de Ciutat Vella y una propuesta de inversión social de 300 millones para impulsar 65 nuevos equipamientos de proximidad en los barrios más frágiles. Y lo hemos hecho en clave de más democracia. Con propuestas de consultas ciudadanas y presupuestos participativos, porque el derecho a decidir debería también aplicarse al modelo de ciudad. CiU-PP han cerrado filas. Se han convertido en la coalición del no. Su agenda de privatitzación de espacios públicos y servicios requiere también la privatización de la política, la exclusión de procesos participativos en el ámbito municipal. 

Frente a las políticas del 1% y la precarización democrática, toma fuerza la indignación y el compromiso ciudadano. La Barcelona de la gente que lo pasa mal pero no se resigna, la de los barrios que luchan y cooperan es mayoritaria. Ahora el gran reto es transitar de la fragmentación de resistencias a la confluencia en la alternativa; de las luchas ciudadanas a la necesaria articulación política de éstas; a la construcción de una gran alianza social y política referente del 99%. Para devolver la ciudad y los derechos a la mayoría. Para ganar. 

(L'1 de febrer vam fer al Ple de l'Ajuntament el Debat sobre l'Estat de la Ciutat. Aquesta és una síntesi de la meva intervenció, en nom d'ICV-EUiA, pel que fa a la crítica a les polítiques de CiU. A la propera entrada recolliré la part d'alternatives del nostre grup) 

El seu govern, Alcalde, afronta el 2013 en una situació complicada: sense pressupostos i sense ordenances fiscals aprovades. És a dir, sense el marc que ha de donar  coherència a la seva acció. Se li ha esgotat la tàctica de l’anar fent; se li ha diluït a les mans la geometria variable de curta volada. Per incapacitat o per deixadesa, potser per una combinació de les dues, però el fet és que el govern avui es troba instal.lat en una precarietat política sense precedents. Això no és bo. I encara menys en un context tan dur com l’actual. Nosaltres vam dir no a l’últim pressupost i també al PAM. Expressem dos models de ciutat diferents, antagònics en molts aspectes. La nostra voluntat no és avalar, ni per activa ni per passiva, el gir conservador que implica el seu govern a Barcelona. Volem construir l’alternativa. Però el que no pot fer vostè, Alcalde, és repartir culpes: aprovar el pressupost és la responsabilitat primera, prioritària, de tot govern. En majoria o en minoria. Nosaltres vam fer-ho en minoria, any rere any, durant tot el mandat passat. En aquest context de ciutat en crisi i govern en precari, ens presenten un Informe encapçalat per dos titulars: reactivació econòmica i atenció a les persones. Anem a pams. 

Reactivació econòmica

L’atur no para de créixer i se situa com el principal problema de la ciutadania a Barcelona. Vostès, en canvi, es carreguen el Pacte per l’Ocupació de Qualitat. Ens diuen que no és el seu model, que el canviaran. Però a la pràctica, desmantellen les polítiques d’ocupació a Barcelona Activa; i sí, creen la Taula Barcelona Creixement, però resulta que en 30 mesures no fan ni una sola referència, ni una, a l’atur juvenil. Ara jo ho sabem, el seu model és de demolició, sense alternativa. Vostès han penjat el cartell de liquidació a les polítiques de lluita contra l’atur. I més d’un any després, el resultat de BCN Creixement és, simplement, la crònica d’un fracàs. Això sí, han estat molt actius en el suport a les 2 últimes reformes laborals, la del PSOE i la del PP: que han servit per acomiadar i no per contractar, per precaritzar treballs i vides.

Com és possible tanta desconnexió amb la realitat; tanta incapacitat per traduir els seus discursos en fets ? Vostè, Alcalde, en poc més d’un any, ha passat de ser un bon venedor de paraules a un mal venedor de fum. Aquest govern avui ens ensenya el llautó de la seva indolència neoliberal.

I què en sabem de la seva agenda de reactivació i creixement ? Els mega-iots al Port Vell, la Fórmula-1 a Montmeló, els casinos a BCN World, l’espiral turisme-creuers-hotels de luxe-més turisme... Una nova bombolla del joc i del luxe, de la banalització urbana. Res més lluny del model d’economia productiva i sostenible del Pla Estratègic Metropolità; res més lluny del model Barcelona. 

Atenció a les persones.

Al llarg de l’últim any vostès han elaborat i ens han presentat el nou Pla d’Inclusió, el seu full de ruta social. Hi hem col.laborat. Hem fet una valoració matisada: elements positius al costat de manca d’ambició. Les necessitats socials a BCN es disparen, com mai; la despesa social creix, però molt menys que en el període 2008-2011.

Però passa que al llarg de l’últim any a Barcelona ha guanyat terreny la vella recepta conservadora de tractar la pobresa com una qüestió d’ordre públic, de jutges i policies. Sí, s’ha intensificat la pressió sobre els col.lectius més vulnerables. Els hi posaré tres exemples.

-          Els desnonaments no han parat de créixer. En alguns barris, la pèrdua de l’habitatge és un fet quotidià: com és possible Alcalde que vostè no s’hagi implicat personalment,  que no hagi assolit la cessió, per part de cap banc, d’un sol habitatge buit ?. Al Congrés de Diputats, en canvi, sí que són actius: CiU impulsa la figura del desnonament exprés, i no vota la dació en pagament. Sensibles al lobby immobiliari allà, insensibles amb les persones aquí.

-          Fa un any, Alcalde, va afirmar en aquest Plenari que vostè no volia que es multessin persones sense llar, en aplicació de l’ordenança del civisme. Alguna acció per modificar l’ordenança i fer que aquesta pràctica immoral no sigui possible, que no torni a passar ? Cap ni una. Al llarg del 2012 han crescut les sancions a persones en exclusió social (més de 2.000).  Això sí, a remolc del PP modifiquen l’ordenança... per perseguir les treballadores sexuals a cop de multa, i fer-les així invisibles, i encara més vulnerables, com li recorda tantes vegades la Síndica de Greuges.

-          Tercer exemple. Ens presenten el Pla d’Assentaments, basat en criteris d’inclusió social: tot el suport. I tanmateix ens trobem, a manera d’estrena, una escalada repressiva sense precedents: en una setmana, tres desallotjaments, intervenció de la polícia amb criteris racistes, detencions i un ingrés al CIE. Que no veuen que la lògica social i la policial no són compatibles: que no es pot predicar el respecte i alhora mirar cap a una altra banda quan es vulneren els drets humans ? Alcalde, el CIE de la Zona Franca és la BCN més excloent i autoritària, antagònica a la ciutat de la diversitat i la inclusió. Vostè no pot amagar el cap sota l’ala. Impliqui’s. Faci tot el possible perquè el govern de l’Estat aprovi el reglament del CIE. Nosaltres ja seguirem lluitant per tancar-lo.

No podem oblidar tampoc que l’economia i el benestar, a la ciutat, tenen un fort component ambiental. Voldriem polítiques valentes (avui inexistents) de suport al teixit econòmic verd i cooperatiu. Un sector que aguanta bé la crisi, que crea ocupació estable i genera vincles de solidaritat, amb gran potencial de futur. Per contra, hem assistit aquest any a dos elements d’involució ecològica amb un fort impacte social.

D’una banda, el seu govern s’ha plegat a un increment abusiu dels preus del transport públic, al costat d’una retallada sense precedents a TMB, amb supressió de línies i busos de barri. Això sí, regals fiscals a l’ús del cotxe: reducció de l’impost de vehicles i gratuïtat de l’àrea verda. Decisions que, alhora, debiliten el finançament públic del bicing. Un servei de transport públic que vostès han posat sota sospita: amb l’intent de castigar les persones usuàries, amb la voluntat de situar-lo com una peça residual del nostre esquema de mobilitat urbana. Alcalde, no hem escoltat ni una sola declaració seva en favor de la bicicleta. Només propostes erràtiques que han estat socialment contestades i, algunes d’elles, retirades d’immediat. Això sí, pressió al bicing i amenaça de cop d’ordenança, sense les inversions prèvies necessàries de foment de l’ús de la bicicleta.

Però no és l’únic pas enrere en clau social i ecològica. BCN inicia el 2013 amb la privatització en marxa del cicle integral de l’aigua; amb la fi de la gestió pública del sanejament. I amb pujades de preu de més del 20% en un any, amb l’únic objectiu de blindar els beneficis de les empreses. En aquest cas, CiU i el PSC, a l’AMB, han actuat com a veritable guàrdia pretoriana del negoci privat de l’aigua. A costa d’un dret bàsic, a costa de milers de persones i famílies. Amb una operació opaca, i més que dubtosa en termes jurídics; en sentirem a parlar, segur.   

Vull referir-me a un últim aspecte de la seva acció de govern amb un gran impacte sobre l’estat de la ciutat: l’urbanisme excloent i la fractura territorial. Avui la dreta d’aquest Plenari -CiU i PP- tancaran files per aprovar la Marina de Luxe al Port Vell. És més que una operació urbanística o econòmica: és la icona d’una manera d’entendre la ciutat. Un Port Vell privatitzat, d’usos excloents i elitistes, desconnectat del seu entorn urbà. Un Port Vell que atempta contra el dret democràtic al mar, que aixeca barreres, amb més mobilitat privada i consums insostenibles. Al servei de l’economia del luxe i del frau fiscal: de la mà dels megaiots, ens volen imposar un Port Vell amb bandera de conveniència.  

I mentrestant, la Llei de Barris congelada, la Gardunya i el calaix de Sants aturats, i tisorada d’un 60% en les inversions socials de proximitat, amb càstig inclòs als districtes de classes populars, afectats per les màximes retallades en inversió per càpita: estan assentant vostès les bases de la fractura territorial del futur. Miri, Alcalde, amb dades seves: la inversió en equipaments municipals de proximitat cau en 180 milions d’€ respecte el periode 2008-2011: en tots els àmbits, des de la reducció del 42% en benestar fins el 79% en centres educatius. I és a més regressiva entre barris: al llarg del mandat anterior, la inversió per càpita als districtes de rendes baixes doblava la dels districtes més rics (1.535€ - 852€), ara gairebé s’igualen (390€ - 329€). Amb el seu govern, desapareix el compromís amb la inversió redistributiva en el territori. Vostès s’arrengleren, no lluiten contra les desigualtats.      

I governen d’esquenes a la ciutadania. Les seves polítiques resulten incompatibles amb la participació. Són les dues cares d’una mateixa moneda. Polítiques neoliberals i maneres de fer poc transparents; privatitzen la ciutat i pretenen privatitzar la política. Però la gent a Barcelona es mou i no permet que la menystinguin, s’estima massa la ciutat com per deixar-la en mans d’un govern insensible. Es mou en clau de resistència, sí; però també de construcció d’alternatives.

Els hi posaré un exemple. El govern es carrega el model d’escoles bressol: en comptes de construir noves escoles per atendre més infants, amplia ràtios i massifica aules; privatitza, fractura la xarxa i les encareix. Però el més greu és que tot això ho fa com si les bressol fossin seves. I no, resulta que són de tothom, i la comunitat educativa no es dóna per vençuda i alça la veu. Avui la Plataforma 0-3 està impulsant, en positiu, una proposta global en forma Iniciativa Ciutadana –una ILP local- la primera que es posa en marxa a Barcelona, ara en fase de recollida de signatures. N’estic convençut que s’arribarà a presentar, que la comunitat educativa trencarà el setge dels fets consumats. I el govern quedarà emplaçat: a seguir desmuntant del model o a rectificar; i encara més important: a respectar o a menystenir la ciutadania

ICV-EUiA hem portat iniciatives potents d’aprofundiment democràtic: el pressupost participatiu d’inversions, la consulta ciutadana del Port Vell... I sempre hem xocat amb el seu no. S’enrecorden què em van dir ? “que seria posar la democràcia al servei de la demagògia”... s’atreviran a dir el mateix amb la Iniciativa Ciutadana del 0-3 ?

No veuen que no podran impedir que la ciutadania es mogui, defensi, imagini, proposi... i moltes vegades guanyi. I els obligui a fer marxa enrere, en benefici de la majoria, com ha passat aquest any: el nucli antic de Sant Andreu se salvarà, el bicing no serà a preu d’or, no hi haurà copagament a la teleassistència (almenys per ara), i Barcelona seguirà cooperant amb Palestina. Res de tot això hagués estat possible sense el compromís de la gent. Quan vostès tanquen la porta a la democràcia participativa, la gent l’obre. I sovint guanya, amb força i amb arguments.

Tenim un govern poc sensible, en relació a la gent i als barris. I amb poc coratge, per defensar Barcelona en un entorn polític complicat. Voldríem un Alcalde que posés en valor els projectes de Barcelona; lluny d’això, avui la nostra ciutat ha desaparegut com a protagonista amb veu pròpia en l’escenari polític general. La manca de lideratge aplana el camí perquè la Generalitat i l’Estat s’atreveixin amb Barcelona: vulneració de la Carta, incompliments a dojo. Mas i Rajoy saben que poden menystenir Barcelona i que vostè Alcalde no hi oposarà un projecte fort per fer respectar la ciutat. 

Hem arribat a un nivell de deute de la Generalitat amb l’Ajuntament sense precedents. Un increment de 18 milions mensuals de mitjana el 2012. I no para de créixer. És injust i no és sostenible. I vostè Alcalde va a veure al President i acota el cap. Ni un bri d’exigència, ni un sol compromís arrencat. O el que és encara pitjor: ho intenta explicar com un servei al país. No Alcalde, no és cap servei al país afeblir la salut financera de Barcelona per tapar les vergonyes i les renúncies de CiU. No ho és tampoc que vostè actui més com un dòcil dirigent de CiU que com un exigent Alcalde de Barcelona.      

Barcelona ha de fer de capital de Catalunya. I ha de tenir un paper específic i positiu en el procés per exercir el dret a decidir. Però fer de capital del país no vol dir acomodar Barcelona als interessos del govern de la Generalitat. I apostar per estructures d’estat és incompatible amb debilitar o destruir les que tenim avui en l’àmbit local: amb privatitzar les estructures de l’aigua, de l’educació o de la salut, com està fent el govern de CiU. Perquè no hi ha cap drecera al dret a decidir que passi per les retallades als barris. Barcelona, en el procés nacional, ha de ser referent del municipalisme i de la cohesió; d’un país que el volem lliure d’imposicions de l’estat, i lliure de desnonaments, precarietat i pobresa.  

I avui, en canvi, l’impacte de les retallades de la Generalitat posa en risc la prestació de serveis bàsics a Barcelona. I vostès no planten cara. És clar que l’Ajuntament ha de garantir les beques-menjador amb recursos propis, li hem demanat sempre i ho està fent. Però no avalin la retallada amb silencis de complicitat. Alcin la veu. Posin de manifest que l’austeitat injusta sitúa els nostres barris populars al frec de l’abisme social.  

Alcalde, passi de la incapacitat al lideratge; de la subordinació a l’exigència; no calli, planti cara. Estic segur que en aquest Plenari i en el conjunt de la ciutadania trobarà el suport i la força que l’acompanyi. 

El mes de setembre ha començat amb molta intensitat a Barcelona: a la ciutat i a la política municipal. L’Assemblea del món de la cultura, reunida al Tradicionàrius de Gràcia el dia 3, va decidir impulsar la Plataforma Defensem la Cultura per lluitar contra les retallades i contra l’augment de l’IVA; la Plataforma es constituirà el dimecres 19. El dia 7 vam saber que Eurovegas no vindria al Baix Llobregat: tota una victòria de la mobilització social i política; i tota una derrota per Artur Mas i el govern de CiU, en el seu intent de posar el territori als peus de la corrupció i les màfies del joc. Ara també s’haurà de dir no amb força a BarcelonaWorld, nou projecte vinculat a l’especulació i la bombolla lúdica, antagònic al model Barcelona d’economia cooperativa, sostenible i creativa que cal impulsar per superar la crisi. El dia 11, en una mani immensa pels carrers de Barcelona, vam expressar la voluntat imparable de posar en marxa el dret a decidir com a nació. L’endemà començava el curs escolar: ho feia a Barcelona amb més alumnes per aula, menys mestres, retallades, escoles bressol privatitzades…en ple atac Ardanuy-Rigau a l’escola pública. Però el mateix dia va quedar clar que no callarem. La comunitat educativa segueix fent créixer la marea groga. El dijous, amb les companyes i companys de la PAH, s’aconseguia plantar cara a la indecència de Bankia i arrencar la condonació total del deute que li exigien al Matías, desnonat de casa seva a Sant Andreu. I avui dissabte, milers de barcelonins i barcelonines han defensat els drets socials a la mani de Madrid. Per demanar un referèndum contra les retallades… i guanyar-lo, i tombar els governs del PP i de CiU. 

A banda de tot això, ahir vam saber que el PSC, a Barcelona, farà possible l’aprovació del PAM de dretes de Xavier Trias. Un acord sociovergent sobre un full de ruta que avala, per exemple, l’increment de ràtios i la gestió privada d’escoles bressol, l’urbanisme elitista i excloent (Marina de Luxe al Port Vell), la recentralització contra els districtes, la privatització de l’aigua o l’enduriment repressiu de l’ordenança del civisme. Enfront d’aquest PAM, enfront d’aquest acord CiU-PSC, nosaltres redoblem el compromís de forjar l’alternativa política a Barcelona. I fer-ho amb la ciutadania, teixint complicitats amb moltíssima gent, des dels espais socials on s’articulen valors i pràctiques de solidaritat i creativitat. Amb tota humilitat, amb treball de formiguetes, però amb el convenciment que l’alternativa s’ha de construir i ha d’arribar a ser majoritària. Perquè com deia el Pocho Lepratti (l’activista comunitari dels barris de Rosario), "una xarxa de formigues pot més que un elefant" (o que dos).