Aquest dijous comencem a l’Espai 210, a la Sagrada Família, un conjunt de Trobades amb la gent dels barris, que farem per tots els districtes, i que d’alguna manera prenen el relleu als Diàlegs amb Barcelona, que hem anat fent des de principis de l’any passat. Seran Trobades emmarcades ja en el procés que ens portarà al 22 de maig, a les eleccions municipals, on ICV-EUiA serà el referent polític de l’esquerra, de la majoria social progressista de Barcelona que es rebel.la contra les retallades, disposada a seguir donant la batalla de les idees i els valors per una ciutat més humana i habitable.

És fonamental estar molt a prop de les persones, dels barris. Viure la ciutat, els problemes i les expectatives des del mateix prisma de quotidianitat que la majoria de la gent de Barcelona. Només des de l’intercanvi i el diàleg permanent amb els veïns i les veïnes és possible reconnectar la política i la vida; la política municipal i el benestar quotidià. Barcelona com a projecte col.lectiu on tots els projectes de vida siguin possibles. Ja sabem que quan CiU arriba al govern pren decisions que reforcen privilegis i retallen drets. La dreta situa la política al servei d’una minoria. Ja sabem que el PSOE ha posat les exigències de l’economia especulativa per davant dels drets de les persones. I ens diuen que no hi ha alternativa. Tot plegat pot provocar en moltes persones por i resignació. Però nosaltres sabem que hi ha alternatives. Que és possible transformar la resignació en indignació cívica, i la indignació en compromís de futur, en esperança. A Barcelona ICV-EUiA, barri a barri, ha d’esdevenir portadora i expressió d’aquesta esperança. De la voluntat d’agafar el futur en les nostres en mans i escriure’l a partir de les necessitats i els drets de la majoria.

Barcelona ens necessita amb força i confiança, a la gent d’ICV i d’EUiA. Convençuts de poder explicar i compartir amb tothom una trajectòria de compromís i coherència amb la Barcelona inclusiva, ecològica i quotidiana. Hem lluitat i hem fet moltes coses, a peu de carrer i des del govern, sense renunciar mai als nostres valors. I ara toca mirar al futur. Explicar i compartir que encara hi ha molt per lluitar, molt per fer. Que Barcelona ha d’obrir una nova etapa plena de reptes i de dilemes. En aquesta nova etapa ens hi juguem molt, no ens pot guanyar la indiferència. Els més poderosos no són mai indiferents davant d’un procés electoral. La gent dels barris tampoc no ha de ser-ho: la política l’hem de fer des dels valors i la quotidianitat de la majoria, sinó ens la faran els de sempre. Sí, perquè CiU són els de sempre, els de la vella política, que avui pren forma de tisorades, d’insensibilitat social. I el PSC és massa vulnerable a les pressions d’aquesta dreta.

Sumen energies positives i esforços aquestes properes setmanes. Estiguem al costat de la gent, dels barris. És cabdal. Anirem desgranant alternatives en molts temes. Anirem dibuixant els elements d’un projecte de ciutat il.lusionant: amb polítiques socials fortes, amb una nova economia verda i ocupació de qualitat, amb un urbanisme ecològic i al servei de les persones, amb convivència intercultural. Una ciutat autèntica, que els veïns i les veïnes han de sentir seva, capital d’una nació que ha de decidir lliurement el seu futur, i solidària amb totes les lluites per un planeta just i habitable, referent de pau i drets humans. Tot això ho haurem d’anar concretant en clau de propostes. Però sobretot, fem-ho generant complicitats. Que se’ns vegi com a referents d’una manera senzilla, oberta i dialogant de fer política. Mirant als ulls de la gent. Fent nostres els problemes i les aspiracions dels barris. Tindrem aquests dies moltes oportunitats de fer-ho. Jo em comprometo a posar-hi molt d’esforç i il.lusió. A ser a peu de carrer, a seguir parlant molt amb tothom. Des de la suma d’aportacions personals -totes necessàries, totes imprescindibles- enfortirem la nostra proposta col.lectiva, la proposta d’ICV-EUiA per una Barcelona de barris millors on la gent pugui viure i ser feliç.

La setmana passada vam fer el Diàleg de Medi Ambient. Va anar molt bé. Les aportacions de les persones participants –fetes des de mirades molt plurals- foren molt interessants. Hi havia una idea de fons força compartida. Al llarg dels últims deu o quinze anys, Barcelona –com altres ciutats- ha fet un salt endavant remarcable en matèria de sostenibilitat. Avui tenim una ciutat més compromesa amb l’ús ecològic i eficient dels recursos naturals, amb un model de gestió més sostenible dels residus urbans, amb més superfície de verd urbà i polítiques afavoridores de la biodiversitat. Tenim també una administració municipal que ha avançat de forma substancial en el seu procés d’ambientalització interna. Aquest reconeixement, però, es complementava amb una segona apreciació: cal ara obrir nous horitzons, amb propostes atrevides i valentes, arrelades en els valors d’una segona onada verda, que vagin més enllà de la continuïtat amb les polítiques en marxa.

Hi estic d’acord. I crec que la nova revolució de l’ecologisme de la quotidianitat s’ha de situar al cor del projecte d’ICV per Barcelona. Iniciativa és avui el referent consolidat de l’ecologisme polític a la nostra ciutat. El salt cap al sostenibilisme ha estat possible perquè fa més d’una dècada ICV va fer una doble aposta clau: definir un espai d’identitat política nou en el terreny de l’ecologisme d’esquerres; i traduir-lo a la pràctica, a Barcelona, tot i construint una creixent dimensió de polítiques ambientals a l’agenda de govern municipal. Va ser una aposta que va comportar la confrontació d’idees i de propostes amb la resta de partits, que estaven lluny d’assumir els valors de la sostenibilitat i, més encara, la seva projecció en polítiques públiques d’ecologia urbana. Però vam fer-ho. I avui podem dir que hem liderat la construcció d’un determinat acord políticocultural a Barcelona. Collserola és Parc Natural; el túnel viari d’Horta està arxivat; la recollida selectiva s’ha generalitzat; Rodalies està al centre de les prioritats; l’amenaça dels transvassaments s’ha esvaït… Tot això i moltes altres coses només són explicables des de l’aportació i la tenacitat transformadora d’ICV, ningú més les ha defensades, totes alhora i amb tanta força.

Però s’ha d’anar més lluny. Hem de tornar a fer propostes de caire trencador. Hem d’obrir debats novament incòmodes per l’establishment. Hem d’acompanyar de forma activa xarxes socials emergents que poden ser punta de llança d’una altra manera de viure. En síntesi, contribuir a generar un nou marc mobilitzador en el camp de l’ecologisme, que vagi més enllà de l’actual consens verd i que connecti tant amb la idea de la nova quotidianitat, com amb el compromís global per un altre món possible i necessari. Haurem de parlar a fons de decreixement, de situar la gestió de l’aigua sota estricte control públic, de fiscalitat ecològica local, de cooperatives de consum agroecològic, d’ecourbanisme, d’energies alternatives i de democratització de la producció energètica, de minimització efectiva de residus, de reducció dràstica dels cotxes, de la nova agenda verda com a espai de radicalitat democràtica i construcció de ciutadania... ICV haurà de ser un espai en ebullició, constructor de noves idees i noves pràctiques per una Barcelona diferent, per entorns sostenibles de vida quotidiana, per noves maneres de moure’s i consumir. Abanderem l’ecologisme creatiu.

Ahir vam tenir Ple a l’Ajuntament. El Ple té una dimensió litúrgica i unes formes massa rígides, amb temps estrictament pautats i vots estrictament disciplinats. Poques sorpreses. Tot i així, és l’únic espai en el que podem debrate sobre un ampli ventall de temes entre tots els grups municipals. I és clar, expressa la correlació de forces sorgida de les eleccions (algun dia haurem de parlar a fons de la necessitat de reformes substancials en un sistema electoral local que sembla més del segle XIX que del XXI). De vegades debatem al Ple qüestions molt rellevants que obtenen poc ressò. D’altres, en canvi, temes poc connectats a la vida quotidiana de la ciutadania, però instal.lats en la lògica del teatre polític, treuen fàcilment el cap en els mitjans. En qualsevol cas, hem de seguir treballant per una política local més substantiva i ciutadana; i menys declarativa i partidista. Més reflexiva i emocional; i menys adscriptiva i tacticista.

Al Ple d’ahir vam fer un debat important sobre el Raval. Hi ha sectors socials i polítics que aquests dies han generat una espiral d’estigmatització de la realitat del Raval. És difícil intervenir sobre el centre urbà-històric d’una ciutat global; i Barcelona ho és. Si no hi ha polítiques públiques potents, les forces del mercat són devastadores: desertitzen (canvien residència per negocis); gentrifiquen (expulsen classes populars per capes benestants); i degraden (deixen d’operar sobre zones al marge de les noves centralitats). Al Raval (i a tot Ciutat Vella) podien haver passat algunes o totes aquestes coses. I no n’ha passat cap. I això està molt bé. El Raval ha guanyat 10.000 residents en els últims 15 anys; té una estructura social multicultural, rejovenida i interclassista amb predomini dels sectors populars; i la majoria dels seus espais públics estan regenerats i funcionen com a llocs de trobada i convivència (de la Rambla del Raval a la plaça del MACBA). Sincerament, crec que la dreta social i política –les classes benestants i les ments benpensants- això no ho suporten. No els hi agrada que les classes populars visquin a espais centrals d’alt valor simbòlic; no els hi agrada la diversitat cultural i el pluralisme de formes familiars; no els hi agrada que creixin valors d’innovació social i de transgressió cultural al bell mig de Barcelona.

És clar que hi ha problemes al Raval. Com a d’altres barris. I alguns d’específics, per l’impacte de certs fenòmens i la feblesa històrica d’algunes polítiques públiques. Com a d’altres barris: al Raval hi ha desigualtats, pobresa i riscos d’exclusió; hi ha fragilitats convivencials. I problemes específics, o que s’expressen amb molta més força: al Raval hi ha grups de crim organitzat, explotació sexual, assetjament immobiliari, impactes negatius d’un model turísitic que cal revisar a fons, banalització urbana (dels souvenirs al fast food), aliances urbanístiques que privatitzen l’horitzó (port vell, hotel vela). Cal reorientar algunes polítiques, fer més intenses d’altres, fixar noves estratègies, però al servei d’un objectiu de llarg abast i quotidià alhora: un Raval acollidor, inclusiu, incomformista i convivencial.

I tot això s’ha de fer bastint complicitats amb el teixit social, amb les veïnes i els veïns, des d’espais d’implicació ciutadana, de treball en xarxa, fent dels conflictes oportunitats d’aprenentatge i creativitat social. Perquè la gent que viu al Raval expressa dignitat i ganes de viure-hi; exigència i corresponsabilitat. El Raval és la ciutat històrica (memòries, patrimoni, capital simbòlic, entramat urbà) però expressa sobretot els valors de la millor Barcelona, (interculturalitat, diversitat social i d’usos, solidaritat comunitària, respecte a totes les formes de convivència). Més enllà de qualsevol intent d’estigmatització, de substitució social, el Raval seguirà enfrontant els problemes amb dignitat i forjant la nova quotidianitat.

El dilluns passat vam fer l’acte "Revolucions Quotidianes. Diàlegs amb Barcelona”. Crec que va anar bé. Es tractava de generar un espai de reflexió participativa, pluralista, a l’entorn de la Barcelona que somiem i per la qual treballem dia a dia; amb els seus problemes i sobretot les seves energies de transformació, expressades des del compromís de persones i entitats. Voliem que fos, d’alguna manera, el punt d’arrencada d’un procés de diàleg obert, a múltiples bandes, entre tothom qui vulgui aportar els seus punts de vista per dibuixar un horitzó col.lectiu d’il.lusions. Il.lusions al voltant d’una Barcelona que estimem i ens agrada, però que la volem també diferent i millor. Estic convençut que no falten experiències, ganes ni idees. Cal articular-les i fer-les créixer per mitjà de la deliberació democràtica. Només des del diàleg, des de l’expressió de totes les veus, tindrà sentit construir una proposta de futur per Barcelona, carregada de rebelia i creativitat. ICV-EUiA obrirà un espai de construcció participativa d’un nou projecte per Barcelona, d’una nova quotidianitat més humana, en barris més habitables. Ens hi posem des d’ara. Anirem trobant els espais i els formats. Les maneres de fer-ho. Reconeixent-nos mútuament, en els acords i en les diferències, amb voluntat de suma i aprenentatge.

Us vull agraïr de tot cor la participació, l’interès, l’acompanyament de tothom. Els qui vau ser coprotagonistes del diàleg: moltes gràcies Ada, Albert, Fina, Francesc, Jaume, Joan Carles, Mònica, Montserrat, Pau i Ricard. Gràcies també als qui heu estat al llarg d’aquests mesos implicats en el procés perquè tot sortís bé. Gràcies als qui vau venir i m’heu expressat afecte, ànims i confiança. Serà un plaer seguir construint utopies quotidianes amb totes i tots vosaltres.

Els dies 3 i 4 de juliol vam fer l’Assemblea d’Iniciativa de Barcelona. L’Assemblea és un espai molt rellevant de debat, elaboració i presa de decisions polítiques; el més rellevant, sens dubte, en clau interna de l’organització. Va anar molt bé. D’una banda, totes i tots els participants van poder votar directament la Comissió Executiva i el Secretariat de Barcelona, és a dir, els espais de direcció política que han de garantir l’impuls del dia a dia d’ICV. La composició és innovadora i plural, formada per persones vinculades als territoris i altres amb responsabilitats institucionals, algunes que continuen i altres que s’incorporen per primer cop. Això, a més, venia precedit per l’elecció del Quim Mestre com a president d’ICV a Barcelona en un procés de primàries. Felicitats a totes i tots i a treballar amb energia aquesta nova etapa !.

Però, per mi, el més important de l’Assemblea va ser constatar que el col.lectiu d’homes i dones que formem ICV a Barcelona estem en plena forma per aprofundir la nostra feina per una ciutat sostenible i solidària. Som dipositaris i hereus d’una llarga trajectòria d’esforços per la transformació social i ecològica de Barcelona. Sabem posar en valor el que estem fent avui. No ens falten idees ni projectes, som gent creativa. I tenim moltes il.lusions projectades cap a tot el que hem de fer aquests propers anys: plena implicació en el camí cap a una Barcelona humana i habitable, on siguin possibles tots els projectes de vida. Des de la lluita i des del govern; amb un peu al carrer i l’altre a les institucions. Des de l’incomformisme i des de la confiança en les nostres capacitats per seguir liderant la construcció social i ecològica dels nostres barris.

No pretenc ara, ni de bon tros, fer cap mena de crònica sobre l’Assemblea. Només vull resaltar que tant el Document d’Estratègia Política com les Resolucions aprovades ens marquen uns horitzons engrescadors. El Document ens emplaça a fer una Iniciativa més mobilitzada, més arrelada socialment i més gran. Sí, necessitem una ICV que faci de veritable agent de transformació, i que impulsi processos de diàleg i interacció amb la gent creativa i rebel de Barcelona. Les Resolucions tenen forts components ecologistes i d’esquerres: des de la unió dels tramvies per la Diagonal a la crida dels i les joves a reinventar el carrer; passant pel corredor verd a La Sagrera, l’aposta per l’autonomia personal de les persones amb diversitat funcional o la defensa de les dones a decidir sobre el seu propi cos.

Però, sens dubte, el millor de l’Assemblea va ser tornar a comprovar que el millor del nostre projecte són les persones que l’encarnen, que el doten de rostres, capacitats, estils i actituds. Les persones implicades a aportar granets de sorra, mirades i esforços per anar construint la nova política emancipatòria des de la proximitat. Per fer d’ICV el referent de la Barcelona rebel i creativa, de la quotidianitat transformadora, de l’ecologisme polític i dels drets socials, de la radicalitat democràtica. Volem una Iniciativa forta, que creixi socialment i electoralment, perque la ciutat tingui xarxes més denses de transformació, i perque el govern municipal dibuixi camins i horitzons amb una forta petjada d’esquerra verda. M’hi sento del tot compromés amb aquest col.lectiu de persones i amb aquest projecte. I tinc molta confiança. Espero saber recollir i catalitzar les energies que s’expressen cada dia i seguir treballant amb molta força al costat de tothom.

El dijous 11 de juny vam fer la I Jornada de la Xarxa de Suport a Famílies Cuidadores, en el marc de l’Acord Ciutadà per una Barcelona Inclusiva (http://www.bcn.es/barcelonainclusiva/). Van haver-hi moments emocionants. A la Xarxa hi participen 8 entitats de referència en l’àmbit de les famílies que cuiden a persones amb necessitat d’atencions especials (des de nens/es amb càncer fins a malalts d’alzheimer); hi participen també l’àrea d’Acció Social i Ciutadania de l’Ajuntament i l’agència de Salut Pública de Barcelona. És la sisena Xarxa de l’Acord, funciona des de setembre del 2008. El món de les persones que cuiden en l’àmbit domèstic sobre la base de vincles d’afecte és un món ple de generositat que s’ha mantingut al llarg del temps socialment invisible. És, fonamentalment, un món de dones: de dones de classes populars, malabaristes de l’esforç, les emocions, el carinyo i les tristeses negociades en silenci. L’estat de benestar, construit des del món dels homes i dels treballs assalariats, no ha aportat ni coneixement ni reconeixement a aquesta realitat. Escoltar l’Àngela Riudort, persona gran, adreçant-se a un auditori de 300 persones amb una barreja d’humiltat, dignitat, força i tendresa, explicant la seva trajectòria vital cuidadora, era com participar en un acte de justícia històrica a favor de totes les dones cuidadores. La Xarxa seguirà treballant i obrint-se a noves entitats. Des de l’Ajuntament refermem el nostre compromís d’enfortir les polítiques de suport a les persones cuidadores, en un nou marc encara incipient de reconeixement de drets, de visibilització social, i de superació de les profundes desigualtats de gènere. Caldrà seguir lluitant de valent per construir el nou dret a cuidar, a aportar suport a familiars que ho necessiten, en el marc d’una nova distribució social dels temps i dels rols entre homes i dones, tot i superant per sempre més les situacions de precarietat vital, marginació i silenci que han patit tantes dones (i homes) durant tants anys. Una altra dimensió de nova quotidianitat en el camí cap a la Barcelona inclusiva i solidària que somiem.