Avui és l’útim dia de feina abans de vacances. S’acaba un curs especialment complicat. Recordo com, ara fa un any, el govern de CiU a la Generalitat feia un pas endavant en les seves polítiques inútils del dolor, i intensificava la seva agressió a les persones més humils amb la retallada de la renda mínima d’inserció. Aquest juliol s’han atrevit amb les entitats socials, i el Govern ha deixat de pagar per la prestació dels serveis públics que aquestes entitats gestionen. Entre les dues dates, CiU i el PP han aprovat la Llei d’Estabilitat Financera que obliga a abonar els interessos als bancs abans que els serveis socials. Els hi ha faltat temps per acudir al rescat dels bancs amb diner públic i posant els nostres drets com a aval. I han encobert la immoralitat de les participacions preferents. Tot decidit des del frau democràtic: són polítiques que cap ciutadà/na no ha votat en cap programa electoral; són decisions adoptades en clau autoritària, sense deliberació pública.

A Barcelona, Xavier Trias ha completat un primer curs de pena. Sense cap mena de projecte estratègic, sense cap decisió d’inversió rellevant. Això sí: apujant com mai el preu del transport públic i retallant serveis de bus als barris, degradant la qualitat de les escoles bressol, desmantellant les polítives actives d’ocupació, privatitzant la gestió de l’aigua i criminalitzant les treballadores sexuals més vulnerables. En una ciutat on l’atur i la pobresa han crescut al llarg de l’últim any, on els desnonaments han afectat milers de persones i famílies als barris. 

És brutal l’impacte de les polítiques de dretes. Primer amb el PSOE, i ara amb el PP i CiU a la Generalitat i a l’Ajuntament. Però Barcelona i el conjunt del país han mostrat més energies cíviques que mai: energies de rebel.lia i creativitat; de compromís i construcció d’alternatives. Han emergit les assamblees socials i de barri nascudes del 15-M, Aturem Eurovegas, el Marc Unitari de la Comunitat Educativa, la plataforma Prou Retallades... la confluència del moviment sindical i les xarxes ciutadanes en la Vaga General del 29 de Març, i en les manis del 12 de maig i el 19 de juliol. Mobilitzacions socials, sí; i també molts col.lectius que han anat construïnt, cada dia, respostes creatives des de valors alternatius: cooperatives que van teixint la xarxa de l’economia verda i solidària, de formes alternatives de consum; professionals de l’educació, la sanitat i l’atenció social que, malgrat les retallades, segueixen fent una feina quotidiana extraordinària; creadors/es que no renuncien a la independència i al compromís amb la cultura com a eina d’emancipació...

I també respostes en l’esfera política. A l’Ajuntament, el grup municipal d’ICV-EUiA no hem parat. Hem batallat contra totes les polítiques de l’1%: les decisions d’involució social, ecològica i autoritària del govern Trias. Hem impulsat alternatives: des de les super-illes als nous títols de transport públic amb tarifes planes i socials; des de la taxa turística i la nova taxa als caixers fins a la garantia de les beques-mejador. I ho hem fet colze a colze amb la ciutat que lluita, amb la gent dels barris: les educadores del 0-3 i de les escoles municipals, els treballadors de Barcelona Activa o de Parcs i Jardins, els residents als assentaments de Poblenou, o les AAVV afectades per les retallades han entrat a l’Ajuntament (a les comissions, al plenari...) i han tingut veu al fil de molt treball conjunt amb el grup municipal d’ICV-EUiA. I només a l’Ajuntament. ICV-EUiA al Parlament de Catalunya ha liderat l’oposició institucional a les polítiques de CiU de forma nítida, i ha impulsat alternatives en els terrenys fiscal, social o ambiental. Els diputats i la diputada d’ICV-EUiA al Congrés han plantat cara com ningú al govern Rajoy i a la seva reforma laboral.

Ara vénen vacances. És bo tenir alguns dies de descans per recuperar i agafar noves forces. Tot i que aquest estiu estarem amb l’ai al cor, i a punt de respondre enfront de qualsevol nova agressió. La tardor vindrà moguda, sens dubte. Haurem d’articular més i millor el conflicte i les alternatives. No n’hi prou amb el que s’ha fet fins ara. Caldrà explorar formes de resposta ciutadana diferents, a l’alçada qualitativa de les agressions que patim. Caldrà seguir construïnt pràctiques de creativitat social. I haurem d’avançar en la configuració de l’alternativa política, amb audàcia i generositat, amb voluntat de confluència i de reconeixement creuat d’aportacions. 

Aquests propers dies, a Port de la Selva, tot això em rondarà pel cap. Però sobretot tinc moltes ganes de gaudir de totes les hores del dia amb la meva família i els amics. De caminar i travessar amb bici camins i llocs del Cap de Creus i de l’Albera. I us desitjo a tothom qui us aboqueu per les pàgines d’aquest bloc que tingueu unes bones vacances i sigueu feliços aquest estiu.

Fa un any, amb la manifestació i la posterior ocupació de la plaça Catalunya emergia el moviment del 15-M. Un any després, el 15-M és més que un moviment. És una constel.lació de valors i pràctiques de contestació i alternativitat que va guanyant espais. És l’expressió, en el terreny de l’acció col.lectiva, de la nova societat individualitzada i reflexiva. És la cultura política crítica del segle XXI. Un corrent de fons que tendirà a fer-se gran i a consolidar-se. Tot això és compatible amb qualsevol consideració dels seus límits, errors i reproducció d’algunes velles maneres de fer. Sense el 15-M no podriem explicar les grans mobilitzacions del juny i l’octubre del 2011. Ni l’èxit ciutadà de la vaga general del 29 de març. Cap d’elles tampoc no s’haguéssin produit sense l’aportació d’un bagatge mobilitzador que ve de lluny, i que avui segueixen vehiculant els sindicats i moltes entitats del nostre teixit associatiu.  

El 15-M va ser un estat d’indignació enfront del que ens estava passant fa ara un any. Des de llavors, i només a tall d’exemple, el PSOE i el PP han acabat de volar el que quedava del pacte constitucional, el govern de Mas ha esdevingut una màquina de producció de dolor, Rajoy ha trinxat els drets laborals, i el PP i CiU han atorgat impunitat als grans estafadors fiscals. Presumpció de culpabilitat per a joves i activistes; presumpció d’inocència per a urdangarins i millets; i indults per banquers amb delictes provats. Qui ho havia de dir ara fa un any ? Les retallades socials s’amplien cap a àmbits insospitats; la intimidació policial i les retallades de drets civils apareixen amb pretensió de garantir el nou ordre. I el rei matant elefants a Botswana.   

Els antisistema són ells. Són ells quan menystenen els valors elementals de la democràcia i governen contra els seus propis compromisos electorals; quan prenen decisions de manera autoritària perquè saben que són injustes (prevaricadors polítics). Els antisistema són el conseller Boi Ruiz quan afirma que no existeix el dret a la salut, o la ministra Ana Mato quan exclou de l’atenció a una persona malalta que no té encara papers. Els antisistema són el conseller Mena quan nega 400€ a una mare soltera que no pot cobrir les seves necessitats bàsiques, o el ministre Montoro quan impulsa una retallada de 3.000 milions en l’educació pública sense tocar el finançament de la privada. L’antisistema és el conseller Puig quan ens convida a la delació de persones innocents.

Haurem de seguir enfortint els valors i les dinàmiques del 15-M; la confluència de cultures i pràctiques de mobilització. Construir sinèrgies. Si s’ho volen carregar tot i no atenen les raons de la majoria, caldrà cercar nous repertoris de lluita. I construir nous horitzons. Resistir des de la dignitat. I forjar presents i futurs diferents des de l’esperança i la dissidència. Consciència per enfrontar les injustícies. Confiança en la capacitat col.lectiva d’articular alternatives.   

Ahir, centenars de milers de ciutadans i ciutadanes van omplir els carrers de moltes ciutats del món en defensa de la dignitat personal i col.lectiva. Heterogeneïtat, colors, totes les edats, amics, famílies de tota mena. L’evidència d’un nou temps pel que fa a valors i aspiracions d’emancipació. A Barcelona, va ser una nova expressió multitudinària d’indignació; però sobretot de ganes de seguir lluitant, de dir “aquí estem”, amb força, ràbia, alegria i confiança. “Aquí estem” i seguirem, barri a barri, defensant els serveis públics: els centres de salut contra contra les retallades; les escoles bressol contra la privatització. “Aquí estem” i seguirem, barri a barri, impedint desnonaments contra la voracitat hipotecària dels bancs; al costat de les persones més vulnerables, contra la voracitat anti-social del Conseller Mena. Però també un senyal en clau de dignitat democràtica. Un “aquí estem” perquè volem agafar el futur amb les nostres mans, ens en volem fer càrrec: superar la vella política que no ens representa i forjar una nova política deliberativa i transparent, re-apropiada, ciutadana i pròxima.

 

Totes aquestes energies que ahir ocupaven els carrers, el Passeig de Gràcia o Wall Street, haurien d’anar ocupant també més i més espais socials i institucionals. Per anar configurant la nova quotidinaitat, el nou món. Cal omplir tots els espais, presentar combat i aixecar propostes en tots els àmbits, no entregar-ne cap als poderosos. Construir pràctiques d’alternativitat política des de trinxeres socials: plans comunitaris, assemblees de barri, cooperatives de consum, economia solidària, bancs del temps, banca ètica, ecomobilitat, reapropiacions d’habitatges buits... I construir pràctiques d’alternativitat política des de trinxeres institucionals: convertint el 20N, per exemple, en una bona oportunitat ciutadana per girar l’esquena a PP, PSOE i CiU -en justa correspondència al que han fet ells- i donar més força que mai, a través del vot, a les esquerres que planten cara, amb el compromís de defensar a les institucions propostes d’emancipació i radicalitat democràtica.

 

Es construeix un futur diferent participant en una mani, sent membre d’una cooperativa de consum agroecològic, defensant l’escola pública des de l’AMPA, impulsant una ILP per la dació en pagament, fent activisme polític o votant el 20N a les esquerres verdes i alternatives que posen la vida per davant de la borsa. Calen totes les energies en tots els àmbits. Els zapatistes de Chiapas ens parlaven “de un mundo donde quepan todos los mundos”; necessitem ara més que mai una esperança on hi càpiguen totes les lluites, socials i polítiques.

 

A l’Ajuntament, ICV-EUiA seguirem aportant el nostre gra de sorra. Aquesta setmana tenim comissions de plenari: donarem veu als moviments socials, confrontarem noves retallades i proposarem alternatives. Donarem veu a la FAPAC, als sindicats, a les AAVV, a les assemblees de barri, a la PTP, al col.lectiu LGTB. Denunciarem la paràlisi de la formació ocupacional, la supressió del suport al servei d’acollida matinal, i la frenada als ajuts econòmics de serveis socials. I proposarem un nou impuls al Pacte per l’Ocupació de Qualitat, així com passes endavant clares en mobilitat humana i sostenible: rebuig a l’ampliació de la ronda litoral al Morrot i voreres lliures de motos a tota la ciutat. Lluita social i activisme institucional per una Barcelona solidària i ecològica, que planta cara i aixeca horitzons d’esperança enfront el govern municipal gris, submís i retallador de CiU.

Setembre ha marcat la plena entrada en el curs polític municipal, amb tots els elements del nou escenari, després de les eleccions del 22 de maig i la constitució del nou govern de CiU el mes de juliol. Podem fer doncs un primer balanç des de la nostra perspectiva. En el vessant institucional hem endegat la nostra tasca d’oposició i ho hem fet des de la doble perspectiva de confrontació i alternativitat.

Confrontació perquè Xavier Trias ens han ensenyat ja amb nitidesa la seva cara dretana. Amb fets i amb silencis. Amb fets: CiU ha tancat files amb el PP per impulsar la privatització del model d’escoles bressol, per defensar el desmantellament inhumà de la RMI, o per promoure nous hotels de luxe a Ciutat Vella. I amb silencis de complicitat: amb la brutal retallada sanitària de Sant Pau o amb els desnonaments hipotecaris. ICV-EUiA hem plantat cara. Hem estat referents, a Plenari i a Comissions, de la defensa de les escoles bressol municipals, de la sanitat pública (de Sant Pau, al CAP de Trinitat Vella), de les famílies vulnerables enfront de la voracitat dels bancs, del dret a una renda mínima digne contra la pobresa, i del Pla d’Usos de Ciutat Vella que barra el pas al creixement hoteler. I quelcom important: hem aconseguit frenar l’intent de reducció de les beques menjador. Celebrem que, després de la nostra denúncia, l’Alcalde s’hagi compromès a mantenir la política de cobertura universal. Però no n’hi ha prou; cal passar del pedaç a la política estructural i exigir a la Generalitat, en el marc del Consorci d’Educació, que faci les aportacions de recursos necessaris per finançar amb solidesa una política bàsica de suport als infants i les famílies.

Hem aconseguit també tirar endavant propostes que marquen la nostra capacitat política de generar acords a l’entorn d’alternatives. Hem impulsat que l’Ajuntament reclami un nou decret de cessió incondicional del castell de Montjuïc, superant l’actual escenari de subordinació de la ciutat a l’Estat i de la pau al militarisme; hem assolit el compromís d’elaboració d’un nou pla d’inclusió i d’un pla municipal de mesures de qualitat de l’aire vinculades a la mobilitat; i hem arrencat també el compromís que –malgrat el desmuntatge de garanties de la llei òmnibus- Barcelona seguirà apostant pel registre únic de sol.licitants i pel sorteig públic d’accés a l’habitatge.

Hem fet una tasca institucional connectada a la interlocució amb el teixit associatiu i amb la nostra presència en les dinàmiques de mobilització ciutadana, com a força de lluita i activisme que som. Hem donat veu als col.legis professionals, a l’assemblea d’aturats/des, a les entitats d’acció social i als sindicats; hem estat al costat de les entitats memorialistes, contra el buidatge del Memorial Democràtic i la decisió unilateral de trasllat a Montjuïc; seguim treballant en el moviment del 15-M (assemblees de barri i manifestació en defensa dels serveis públics); hem sortit al carrer, convocats per la PAH, a defensar el dret a l’habitatge contra els desnonaments; i hem participat a la concentració contra la pròrroga de funcionament de la central d’Ascó (també al Plenari vam presentar una declaració institucional en aquest sentit, però l’aposta irresponsable de CiU, PSC i PP per l’energia nuclear, va impedir que prosperés).

Hi ha hagut més coses: el plenari extraordinari, per exemple, on vam defensar la immersió lingüística i l’oposició a les retallades educatives com a dues cares indestriables d’una mateixa lluita. O aquest mateix cap de setmana, la nostra oposicó –al costat de la Fundació per la Pau- a la presència d’avions militars a la Festa al Cel.

I això és només el començament. Ens comprometem a seguir treballant de valent, a l’Ajuntament, als barris, a les places i als carrers, per tal de construir resistències ètiques i polítiques sempre que calgui; i per tal d’articular alternatives des de la implicació ciutadana, al costat de la gent i dels barris de Barcelona.

A punt de començar l’agost: temps de vacances o bé d’activitat diferent i més tranquila. Després d’un juliol enfeinat -o bé de colònies, esports i sortides- aquest mes serà de calma i retrobament familiar a Port de la Selva, amb els amics de sempre i els paisatges de sempre. Faré també una escapada ràpida a Brasília, a participar en un seminari sobre Inclusió Social i Ciutadania, on explicaré el que hem fet a Barcelona, i podré conèixer millor les polítiques d’acció contra la pobresa i en especial el programa Fome Zero del govern d’aquell país. Espero també posar-me al dia d’algunes lectures que han quedat pendents: des de l’antologia poètica de Javier Egea, fins a “El nuevo espacio público” d’Innerarity, “El temps no espera” de Bauman, o "Les veus de les places" (publicació col.lectiva d'Icària), passant per algun llibre de divulgació astrofísica (tema que m’enganxa i amb el que disfruto molt).

El curs que acabem ha estat mogut com feia temps que no passava. A Barcelona, ICV-EUiA hem tingut un bon resultat electoral, però no hem pogut impedir la constitució d’un govern municipal de dretes. El nostre creixement ens dóna molta força per plantar cara a CiU, i per articular un pol sociopolític de rebel.lia i creativitat. A Catalunya i a l’estat, els governs de CiU i del PSOE s’han instal.lat en la democràcia autoritària i no han parat de fer polítiques de cara als mercats i d’esquenes a la ciutadania. Però la ciutadania s’ha activat amb força: des de la vaga general del 29 de setembre, fins a l’esclat de les places a partir del 15-M. Una dinàmica de lluita contra les retallades i per la nova política: un crit ben clar a l’establishment polític, “no ens representeu”; una actitud moral de resistència i pràctiques alternatives contra la immoralitat del capitalisme i dels seus actors. Sí, un sistema econòmic i unes polítiques de dretes que socialitzen el dolor, mentre les grans empreses i els seus directius segueixen tenint beneficis i sous d’escàndol. Una globalització i unes polítiques neoliberals que fan que 926 milions de persones pateixin avui fam al món, quan la producció d’aliments és clarament excedentària. Tot això no té sentit, és inhumà. I ens convoca a seguir treballant per canviar les coses. Lluny del pessimisme, canviar la vida és possible i necessari.

Dues fotos de final de curs: Camps ha de plegar de president de la Generalitat Valenciana i afrontar un judici per corrupció. Enhorabona a tothom qui li ha plantat cara. I en especial a la Mònica Oltra i la gent de Compromís. Josep Lluís Nuñez ha estat condemnat a 6 anys de presó: ara sabem que a banda de les seves pràctiques de depredació urbana n’hi havia altres de delinqüència fiscal. Enhorabona al moviment veïnal que li va plantar cara en tants moments crítics.

Agost és també temps d’acumular energies per afrontar els reptes de la tardor, que seran molts i intensos: la construcció d’esperances i alternatives a Barcelona, de la ma de la gent, barri a barri; el nou cicle de mobilitzacions socials i la recerca constant de la nova política emancipatòria; les eleccions generals i, amb elles, el repte d’ICV-EUiA, de les esquerres ecologistes i nacionalistes d'arreu, i d’Equo d’esdevenir referents atractius de les lluites i els somnis de moltíssima gent. Als carrers i a les urnes: no ens faltaran motius per engrescar-nos i treballar a fons amb il.lusions renovades. Bon estiu.

En temps de crisi i d’impactes socials d’aquesta crisi -desocupació i dificultats de fer front al pagament de l’habitatge per part de milers de persones- un govern humanista i responsable hauria d’actuar en dos fronts. En primer lloc, estratègies potents de reactivació econòmica i lluita contra l’atur: polítiques actives d’ocupació, d’inserció laboral, de formació, d’impuls a la gent emprenedora; polítiques industrials, de reconstrucció de teixits productius, de suport a sectors emergents d’economia verda i cooperativa, de crèdit a les empreses… En segon lloc, polítiques de fiscalitat redistributiva i ecològica orientades a equilibrar el repartiment social d’esforços i a protegir els nivells d’ingressos públics: restabliment de l’impost sobre el patrimoni, taxació de les grans fortunes i de les transaccions financeres, més progressivitat en els trams superiors de la renda, pla específic contra el frau fiscal, impost sobre l’energia nuclear… L’impacte acumulat de les polítiques de reactivació i de fiscalitat justa suposaria un increment del volum d’ingressos públics, el qual hauria d’estar al servei de l’expansió de l’estat de benestar i els drets de ciutadania. Sí, més i millors serveis socials, d’habitatge, de salut i d’educació sobre la base de l’accés universal i equitatiu. Per tancar el cercle: és ben sabut que l’enfortiment dels serveis públics opera com a palanca bàsica de creació d’ocupació i, per tant, com a factor de sortida de la crisi en benefici de la majoria.

Però resulta que aquest relat entra en contradicció frontal amb les polítiques dels governs del PSOE a l’Estat i de CiU a Catalunya. El PSOE i CiU opten per una lògica oposada a aquesta: actuen amb extrema timidesa en el vector de les polítiques de reactivació econòmica i canvi ecològic; aposten per ampliar els regals fiscals als rics i per tant eixamplar privilegis i desigualtats; no dubten a retallar els serveis de l’estat de benestar i afeblir els drets socials i laborals de la majoria. Sí, CiU i PSOE són avui veritables eines de producció massiva d’injustícies, de situar les decisions polítiques com a instruments d’agressió a la ciutadania. Per què ho fan ? En el cas de CiU crec que per convenciment ideològic. La generació de dirigents del pujolisme, al llarg dels anys 80 i 90, van apostar per un model de benestar a Catalunya de caire socialcristià, emmirallat en els models alemany i holandès. L’actual generació és netament neoliberal. Artur Mas i el seu govern aposten per fer de Catalunya un país referent en l’estratègia de desmuntatge del model social europeu, en la línia dels Conservadors britànics de Cameron i dels Republicans nordamericans. En el cas del PSOE, sincerament, no sé perquè ho fan. Però estic convençut que el seu gir neoliberal i el seu relat de subordinació de la política als especuladors (als mercats) és la causa del seu desastre electoral. Per què votar un partit socialista instal.lat en la pràctica i en la narrativa política de la dreta ? No sabria donar-hi cap raó.

Per fer front a tot això, calen espais socials i polítics diversos i complementaris. Cal que ICV-EUiA defensi aquesta setmana amb força al Parlament propostes alternatives a les retallades de CiU. Cal que els sindicats i els col.lectius professionals dels serveis públics segueixin plantant cara als centres de treball i al carrer. Cal que el moviment del 15-M faci passes endavant cap a la seva articulació territorial als barris, que a Barcelona hi hagi moltes places catalunya.

I cal, sobretot, construir una cultura de suma d’espais, pràctiques, actors i formes d’acció. Amb obertura, sense rigideses ni sectarismes per part de ningú, amb empatia i reconeixment mutu d’aportacions i legitimitats, amb voluntat de construir sinèrgies i reciprocitats. Avançar cap a la construcció d’una democràcia real no és fàcil ni feina d’un dia, però no pot esperar ja més. Les dinàmiques de nova política d’esquerres i ecologista, de compromís ciutadà, de mobilització social i d’indignació s’han d’anar trenant per forjar esperances i alternatives. Guanyar la partida a les retallades i a la vella política. No és veritat que predomini l’individualisme i l’egoisme. Cal fer emergir, dotar de significat col.lectiu, polititzar els valors d’autonomia i de nova quotidianitat solidària. Hi ha moltes energies cíviques, molts fils per teixir un espai públic realment democràtic. Hem d’aconseguir-ho.