Aquesta setmana he fet un parèntesi de vacances i he baixat a treballar. La ciutat a l’Agost és diferent a la resta de l’any. També és diferent a com era a l’estiu fa uns anys. Ara, Barcelona a l'Agost està plena d’activitats i de gent –residents i visitants- i encara que el ritme quotidià respira més tranquilitat, sobretot als barris, el brogit urbà continua. El dimarts, la Fidència Foz –una persona i una professional exemplar- i jo mateix vam presentar els resultats del programa Via Lliure a l’Accessibilitat. És una iniciativa que ens ha servit per millorar la mobilitat dels vianants amb discapacitat i de tothom per les voreres de la ciutat, explicant als propietaris d’establiments per què havien de retirar els obstacles que impliquen un ús privatiu de l’espai col.lectiu. La majoria d’ells ho han fet. I ho han de fer tots. Volem una ciutat on sigui possible una mobilitat a peu i amb cadira de rodes universal, per tothom, humana i segura. Els comerços i altres agents econòmics tenen la gran oportunitat de sumar-se a l’objectiu de l’accessibilitat plena. Sense cap mena de dubte, hi ha en cada cas alternatives viables i sovint senzilles per a oferir amb visibilitat els serveis de què es tracti. Però mai s’ha de fer a costa de l’espai de tothom. N’estic segur que sabrem trobar les millors solucions en benefici del benestar col.lectiu. El dijous vaig presentar alguns elements clau del balanç de les polítiques socials municipals, al llarg del primer semestre de l’any. Els impactes socials de la crisi s’han fet presents amb força a Barcelona. Aquesta crisi tan rabiosament injusta que ens ha imposat el capitalisme global i que estan pagant les persones més vulnerables. L’acció contra la pobresa i per la inclusió social s’ha enfortit i hem articulat respostes noves. És la nostra màxima prioritat. I continuarà sent així. Calen polítiques i decisions fermes també per part de la Generalitat i de l’estat: més protecció social, més drets laborals, unes bases noves d’economia verda creadora de ciutadania. I caldran fortes dinàmiques de mobilització popular.

Avui divendres ha començat la Festa Major de Gràcia. Esperem que vagi bé i que les gracienques, els graciencs i els visitants disfrutem dels carrers i places d’un Vila activa, dinàmica i diversa. Totes les formes de viure la Festa han de ser possibles, sobre la base del respecte i el reconeixement dels altres i de les pautes de convivència comunitària. En Sicus, de Sabor de Gràcia, ha estat el pregoner, a ritme de rumba, com havia de ser. Ha estat magnífic. Gràcia no s’entén sense la comunitat gitana i les seves aportacions musicals. La gent de Sabor de Gràcia i altres músics del barri han agafat el relleu del Peret, del Gato... i estan projectant els ritmes de la rumba catalana amb força, compromís i qualitat. Aquesta Festa Major, la Vila de Gràcia guanya un nou espai urbà que durà el nom de Les Dones del 36. Dones de coratge i resistència, des de l’ètica de la lluita i de la cura. Cal seguir avançant amb decisió en la recuperació de la memòria democràtica; aquests dies Barcelona farà una aportació senzilla, però rellevant. Segur que la gent farà seu el nou espai. I els més petits tindran una oportunitat nova de preguntar i saber qui van ser aquelles revolucionàries de la quotidianitat, gràcies a les quals el món i el barri han arribat a ser millors. I nosaltres a ser el que som: pujats a esquenes de gegants.

Hem estat uns dies de vacances a Irlanda. Una tarda de pluja i vent a Cill Rónáin, la minúscula capital de la recòndita illa d’Inis Mór (una de les tres illes d’Aran) vam conéixer el Padraigh. Té 45 anys, és de Galway, a la costa oest d’Irlanda, però des de fa 23 que viu a l’illa. Entre 1986 i 2007 va dirigir una petita fishery , familiar i tradicional. Amb l’actual crisi van haver de plegar. Els seus clients dublinesos i londinencs van optar per reduir costos: anul.lació de comandes i compres més barates als països del bàltic. No va marxar d’Aran. Va obrir un petit i encantador cibercafè a Cill Rónáin, on pots fullejar i comprar llibres gaèlics, productes de l’illa i prendre una recomfortant tassa de tè o cafè. En Padraigh és acollidor i et transmet amb senzillesa i molta amabilitat l’afecte que sent pel que fa. Tota una metàfora d’Irlanda. Un país que intenta articular la preservació d’una manera tradicional de ser i viure, amb processos de vinculació molt ràpida a un món en transformació. Un país de gent que intenta articular la preservació d’un sentiment comunitari i d’arrelament fort, amb la curiositat, l’obertura al canvi i l’acolliment de les noves diferències. Irlanda és un país d’una bellesa extraordinària, d’un verd infinit a l’interior i una costa de penyasegats i platges impossibles. Amb una capital, Dublin, que ha impulsat amb èxit processos de regeneració urbana i dinamisme sociocultural. Una terra de creativitat literària, musical i fílmica com poques.

M’agraden molt els països de la franja cèltica d’Europa, sobretot Escòcia i Irlanda. Val la pena anar-hi i conèixer-los. Compartir si és possible converses i passejades amb la seva gent. Tardes de futbol al Celtic Park. Nits de cançons populars al pub -al voltant d’unes pintes de murphys- esperant una nit que a l’estiu no acaba d’arribar mai. No es tracta tampoc d’idealitzar-los. Irlanda té unes enormes febleses en les seves institucions de benestar, amb fortes desigualtats socials i de gènere. La fi de la violència política, al Nord, no ha donat pas encara a pautes sòlides de convivència, ni a una situació de justícia on tots els projectes col.lectius –també la reunificació- siguin materialitzables. Amb els seus encants i els seus problemes; les seves harmonies i les seves contradiccions… amb excessos de pluja i vent… que provoquen excessos de bellesa… val la pena tornar a la mediterrània amb fragments d’Irlanda als ulls.

Sláinte !

Avui és 30 de juliol i demà començo vacances. Aquests últims dies el comentari més habitual amb la gent era del tipus “vinga, que ja falta poc”... Doncs ja estan aquí !. Arribem cansats a aquestes alçades. Les vacances les agafem amb ganes i són del tot necessàries. Cadascú combina dosis diferents de descans, aventura, tranquilitat, descobriments, amistat, solitud, família... la qüestió és que siguin un temps que ens permeti experimentar sensacions plaents i també recuperar energies. Jo passaré uns dies voltant per Irlanda amb la meva família i amb bons amics. I després, com sempre, farem cap a Port de la Selva a retrobar amics, mar, paisatges, sol, tramuntana... No prometo massa activitat blocaire, però intentaré escriure algunes ratlles estiuenques.

El curs 2008-2009 ha estat intens en el terreny de la política municipal i més en general. Des de principis de maig he anat aportant al bloc algunes reflexions sobre temes d’actualitat (crisi, inclusió social, política d’habitatge, interculturalitat, educació, xarxes, balanç municipal...) i també sobre poesia i música: s’han abocat al bloc Gieco, Benedetti, Serrat, Proclaimers, Drexler, els poetes de l’experiència, Jordi Valls, Kirmen Uribe, Battiato, Buika... entre d’altres. Han passat coses bones i dolentes; dies de felicitat i moments de tristesa; avenços col.lectius i també alguns cops durs. Més enllà de qualsevol resum impossible de tantes coses, voldria comentar breument dos fets recents.

El primer és de ciutat: el diumenge passat els “DJs contra la fam” van fer possible el V Concert Solidari, als Encants Vells de Glòries. Va anar molt bé, i va ser una expressió rellevant de com es poden teixir xarxes de solidaritat entre col.lectius diversos de la ciutat: en aquest cas, el món de la música electrònica i les entitats que treballen per la inclusió social. Els DJs contra la Fam són un col.lectiu que, més enllà del Concert Solidari, treballen tot l’any vinculant la creativitat cultural amb la lluita contra l’exclusió. Ho fan per mitjà del projecte PACAS, tallers culturals amb adolescents i joves vulnerables, en el marc de l’Acord Ciutadà per una Barcelona Inclusiva. Des d’Acció Social i Ciutadania de l’Ajuntament hi hem establert una relació de cooperació que s’ha anat enfortint i sabem carregada de futur. Construïm entre totes i tots, la Barcelona de les utopies quotidianes.

El segon fet ens porta més lluny, però jo m’hi sento emocionalment molt a prop. El passat 19 de juliol va fer 30 anys del triomf de la revolució sandinista. Entre 1979 i 1990 la gent humil de Nicaragua va protagonitzar la construcció d’un país democràtic i lliure, de persones actives, lluitadores i responsables. Assetjat militarment, amb mètodes terroristes, pel govern de Reagan. Avui, molts anys després, Nicaragua segueix sent un país pobre i amb enormes necessitats socials no resoltes. Però és també un país de persones que se saben ciutadanes, subjectes de drets i llibertats inalienables. De persones que tenen el profund convenciment que no tornarà mai més ni la dictadura ni la guerra. De gent humil, sandinistes vivencials, que exploren cada dia camins i horitzons de solidaritat; des de la deliberació democràtica, el respecte i la rebelia. La revolució ho va fer possible i els valors d’aquells dies segueixen vius. Malgrat les destrosses dels governs neoliberals i les grans contradiccions de l’actual, moltes i molts nicaragüencs segueixen construïnt Revolucions quotidianes.

---------------------------------------------------------------------------------
(Podeu trobar al Calaix d’articles del Bloc, “Una oportunitat perduda a Les Corts”, on explico perquè des d’ICV-EUiA no compartim l’acord per la requalificació del Miniestadi. Les exigències del Barça en forma de grans beneficis no poden construir ciutat, la ciutat ecològica i inclusiva que volem. Hi farem front des de l’argumentació i el convenciment).

BONES VACANCES !

La Buika és una mallorquina, de mare i pare guineans, crescuda entre gitanos i paios a la Ciutat Vella de Palma. Va començar a cantar per bars i locals de molt jove, amb només 16 anys. Va col.laborar amb la Fura dels Baus. Se’n va anar a Las Vegas on, entre d’altres coses, va fer de doble de Tina Turner. Ha enregistrat tres discos: Buika, Mi niña Lola i Niña de Fuego. La seva veu i les seves cançons expressen tota la passió i l’autenticitat d’una vida viscuda amb intensitat. En elles conflueixen i es fusionen els ritmes de la Mallorca gitana, de la rumba, de la copla, amb els accents i els plecs del jazz i de les músiques afro i llatines. Chavela Vargas diu de la Buika que és la seva “filla negra”. Buika ens ha regalat ja un conjunt de cançons precioses. Al Calaix de música i poesia he posat “No habrá nadie en el mundo”, una rumba plena de força i de tendresa. Si no havieu descobert la música de la Buika espero que us agradi, i fins i tot pugui esdevenir la banda sonora dels vostres capvespres d’estiu.