Anem avançant en el procés dels Diàlegs amb Barcelona. Anem construint reflexions, escoltant i intercanviant opinions, amb moltes persones vinculades al teixit social de la ciutat, per tal d’anar dibuixant compromisos de futur, articulant les idees i les pràctiques que ens facin més forts per transformar Barcelona. Fa uns dies vam fer el Diàleg d’Habitatge, una trobada amb un grup de persones que treballen a l’entorn del dret a l’habitatge digne i per tothom. Voldria destacar algunes de les idees clau que vam debatre i que han de marcar propostes i polítiques de futur.

1. L’accés a l’habitatge i el manteniment de condicions d’habitabilitat digne per tothom han de quedar no només reconeguts sinó també garantits per mitjà d’un conjunt de polítiques públiques potents. L’habitatge ha de situar-se de forma definitiva en el terreny dels drets socials i no del mercat. Les polítiques d’habitatge han de passar a ser una dimensió bàsica de l’estat de benestar i de les polítiques d’inclusió social d’àmbit local. L’habitatge ha de configurar entorns ecològics de vida quotidiana.

2. La llei del dret a l’habitatge i el nou programa municipal d’habitatge de Barcelona impliquen un salt endavant positiu en els instruments d’intervenció. Cal fer una aposta clara per desplegar el parc públic de lloguer social, el dret de superfície, els programes de lloguer just, les àrees de tanteig i retracte, i les polítiques de rehabilitació. S’ha de poder articular l’expropiació de l’usdefruit dels habitatges buits, així com la constitució d’un registre públic d’aquests habitatges.

3. Cal avançar en una veritable política pública d’inclusió residencial. És a dir, les estratègies que permetin connectar l’habitatge amb les polítiques de lluita contra l’exclusió. En aquest sentit, s’estan desplegant o s’han de posar en marxa iniciatives com: a) la taula d’habitatges d’emergència social, b) la xarxa d’habitatges d’inclusió, c) els nous habitatges dotacionals per a persones i famílies socialment vulnerables, d) el programa municipal d’ajuts al lloguer en el marc dels programes d’inclusió residencial.

4. En temps de crisi s’han d’incrementar els recursos per les polítiques d’habitatge, i garantir respostes clares a les noves situacions de dificultat. Cal prevenir i evitar els desnonaments per motius econòmics.

5. S’ha de seguir avançant en les dimensions de proximitat i de participació. La Xarxa d’Oficines d’Habitatge de Barcelona, d’àmbit de districte, s’ha de potenciar com a punt de referència integral en matèria d’habitatge. D’altra banda, cal fer del Consell de l’Habitatge Social un espai d’implicació del conjunt d’agents institucionals i socials que operen en la satisfacció de necessitats i drets d’habitatge.

Només avançarem en la construcció de la Barcelona dels drets socials per tothom si també ho fem en les polítques d’inclusió residencial. Sense habitatge digne i ecològic no hi ha nova quotidianitat. La ciutat on tots els projectes de vida siguin possibles en igualtat de condicions necessita situar l’habitatge en el centre de les seves prioritats. Des d’ICV-EUiA treballarem de valent en aquesta direcció.

La relació entre educació, territori i inclusió social s’ha de situar com a eix vertebrador de tota política educativa progressista. L’educació és un espai bàsic d’articulació de condicions d’igualtat. La igualtat, però, no pot generar-se en abstracte, es construeix en marcs quotidians i comunitaris, barri a barri, allà on s’expressen les desigualtats, i els potencials de transformació.

El món local, al llarg de més de 20 anys, ha anat enfortint el seu compromís amb l’educació. Els projectes educatius de ciutat i de barri han estat contextos de participació i reflexió, dels quals han emergit noves estratègies i serveis educatius vinculats a objectius d’equitat i redistribució d’oportunitats vitals en àmbits d’alta vulnerabilitat social. Sovint, durant els anys de CiU, aquestes pràctiques educatives locals es desplegaven sense la complicitat del govern de la Generalitat. CiU va fer una política educativa orientada a la consolidació de l’escola privada-concertada i amb ben poca sensisbilitat pel territori.

Els governs catalans d’esquerres, de 2003 ençà, es van conjurar per capgirar aquesta tendència. Calia fer una aposta nítida per l’increment dels recursos de l’escola pública i per enfortir els serveis educatius de proximitat. El Pacte Nacional per l’Educació, l’increment substancial en la contractació de mestres, així com la posada en marxa de noves iniciatives: els equips de llengua i cohesió social, els plans educatius d’entorn o les aules d’acollida anaven en aquesta direcció.

Tanmateix, el gir de la política educativa liderada pel conseller Maragall és ben preocupant, des d’una perspectiva social i de proximitat. La Llei d’Educació de Catalunya (LEC) trenca el consens del Pacte Nacional i de la comunitat educativa, tot i abraçant el model de doble xarxa i segmentació social que CiU havia construït (però no s’havia atrevit a legislar). El desplegament de la llei segueix sent una font permanent de neguit. D’una banda, per l’estil unilateral de presa de decisions per part del Departament, reticent al diàleg i a escoltar el conjunt dels agents de la comunitat educativa. D’altra banda, pel contingut de les seves decisions: la retallada en l’oferta de batxillerats en barrils fràgils, i la reducció de professionals dels serveis educatius de proximitat (centres de recursos pedagògics, equips d’atenció psicopedagògica, equips de llengua i cohesió social).

A Barcelona, la decisió de supressió de batxillerats en barris d’alta vulnerabilitat social, barris que –d’altra banda- estan impulsant processos de transformació comunitària amb forta implicació del món educatiu, es pren sense construir processos de diàleg i acord amb els centres implicats. La decisió en sí obre riscos d’aprofundiment de les inequitats socioeducatives a la ciutat. És per això que des d’ICV-EUiA hem expressat la nostra preocupació, i volem manifestar que no compartim ni les formes ni bona part dels criteris de fons d’aquestes decisions. Cal una altra política educativa, pensada i practicada des del diàleg amb els agents educatius del territori, i basada en valors d’igualtat, atenció a la diversitat i proximitat.

Només falten dues setmanes per la consulta ciutadana sobre la transformació de la Diagonal. El debat va prenent força i la Diagonal se situa com un tema rellevant. Informar-se, reflexionar, deliberar i participar a l’entorn d’una qüestió de fons, cabdal per al futur de Barcelona, és un bon exercici d’aprofundiment democràtic. Tan de bo que la política llunyana i declarativa protagonitzada per polítics que tendeixen a mirar-se el melic vagi perdent terreny en benefici d’una altra política necessària: de proximitat, vinculada a la construcció de quotidianitats diferents, i protagonitzada per ciutadans i ciutadanes que s’impliquen i comparteixen l’esfera pública amb polítics dialogants, que proposen i escolten.

És molt important el procés participatiu i la consulta sobre la Diagonal. Aquests dies diferents veus han volgut qüestionar-la amb un argument que podriem resumir així: “això de la Diagonal és un tema urbanístic molt tècnic sobre el que la gent no hi entén; que decideixin els polítics, que per això estan i els paguem”. Crec que és un raonament profundament equivocat. Per diverses raons. Primer, perquè es tracta d’una qüestió de naturalesa inequívocament política. Què pot ser més polític que decidir avançar o no cap a una Barcelona amb pocs cotxes, amb un model de mobilitat humana, saludable i ecològica ? Què pot ser més polític que triar si volem o no uns carrers per practicar la convivència, la trobada, el passeig ?. En segon lloc, perquè tenim una ciutadania educada i reflexiva, amb capacitat de construir punts de vista i aportacions de gran interès sobre temes complexos. En tercer lloc, perquè no és veritat que els representants polítics traslladem la decisió a la ciutadania en un exercici de desresponsabilització. La lògica és una altra. El govern de Barcelona fem una aposta molt clara sobre el QUÈ: proposem, amb arguments sòlids i arrelats en valors, la transformació de la Diagonal (més espai per les persones, connexió del tramvia…). I, en aquest marc, realitzem una segona aposta sobre el COM: volem concretar aquesta transformació per mitjà d’un ampli procés d’interacció amb la ciutadania. Volem fer un pas més en el camí de la utopia democràtica: l’autogovern de les persones, la democràcia local articulada en l’àgora pública. I per últim, perquè les dues propostes (bulevard i rambla) incorporen tot el rigor i l’expertesa tècnica. La decisió ciutadana incorpora un altra dimensió: la construcció de legitimació social per enfortir processos de transformació, enfront dels riscos de captura de polítiques urbanes i de mobilitat per part d’interessos poderosos (però no majoritaris).

A aquestes alçades, ja podem dir que el principal dèficit del procés es troba en la sorprenent incapacitat de CiU per aportar algun tipus de posició. Diu Xavier Trias que cap de les dues propostes no li agrada, però que la ciutadania les pot votar. O sinó, que la gent voti l’opció C (la de l’immobilisme, la incapacitat o el tacticisme). O sinó que la gent no voti. Quin embolic !. Algú ha escoltat alguna proposta en positiu sobre el futur de la Diagonal en boca de Xavier Trias ? Pot un Grup Municipal amb 12 regidors no tenir cap criteri clar sobre la Diagonal del futur ?

Enfront dels qui s’hi oposen a l’aprofundiment democràtic i de la incapacitat política de l’oposició, el teixit social de Barcelona està fent aportacions en positiu de gran valor. Cal destacar i reconèixer el paper que la Plataforma Diagonal per Tothom –formada entre d’altres per la PTP, FAVB, CCOO, BACC, Catalunya Camina, Greenpeace, Ecologistes en Acció, OCUC…- està jugant en el procés. Defensant la transformació, la participació i la consulta amb arguments i amb mobilització. Cal subratllar també el rol bàsic desenvolupat pel conjunt d’entitats del Consell de Ciutat: des del seguiment, el coprotagonisme en la definició del procés, i la pròpia capacitat d’aportació.

Ara cal seguir treballant de valent aquestes tres setmanes que resten. Des d’ICV-EUiA no hem d’estalviar cap esforç. Hem d’intensificar el nostre activisme polític, al costat de la gent, als barris, colze a colze amb les organitzacions socials. Ens hi juguem molt. La coalició transformadora s’ha d’anar ampliant amb l’objectiu d’assolir un gran triomf en la consulta ciutadana i fer un pas endavant cap a la ciutat humana i habitable per la que lluitem.

Aquesta setmana, en el marc del procés Diàlegs amb Barcelona, espai d’elaboració participativa de reflexions i propostes de futur, hem fet el Diàleg de Mobilitat. L’hem fet en una setmana on hem parlat molt de mobilitat, al fil del debat sobre la transformació de la Diagonal. La nova Diagonal reflecteix un determinat model de ciutat, de forta càrrega política. I en ella, la mobilitat és una dimensió bàsica. A ICV-EUiA defensem, amb arguments sòlids i tot el convenciment, que la Diagonal del futur ha de ser emblema de mobilitat humana i sostenible: amb més i millor espai per caminar-la, plenament accessible, segura i de qualitat per les bicis, amb tramvia i bus exprés, amb una reducció substancial dels cotxes. Un model que incorpora els valors i les solucions que han de vertebrar el conjunt de la mobilitat a Barcelona i a escala metropolitana.

El canvi de paradigma cap a la mobilitat ecològica té dimensió metropolitana. Cada dia feiner entren i surten de Barcelona 1.300.000 vehicles. Cal rebaixar aquesta xifra. Per tal de fer-ho possible, hi ha tres elements necessaris. D’una banda, l’aposta ferma i amb fets pels trens de rodalies. El Pacte Nacional d’Infrastructures recull el compromís de quadruplicació de vies al nord i al sud de la ciutat, tot superant els objectius del limitat Pla de Rodalies del Ministeri de Foment. Ara cal tirar endavant un procés d’execució àgil i prioritari. D’altra banda, cal la implantació i posada en marxa dels carrils Bus-VAO (vehicles d’alta ocupació) com a eines bàsiques per al canvi modal en els desplaçaments interurbans. Però no n’hi ha prou. Més transport públic, sí. Noves infrastructures viàries, no. L’oferta crea la demanda del seu ús. Cal renunciar definitivament a l’anacrònic desarrollisme viari (túnels, nous vials…) com a condició necessària per a fer possible el canvi modal.

També a l’interior de Barcelona la transició cap a la mobilitat humana i sostenible té reptes pendents. El Pla de Mobilitat Urbana és una bona eina de treball. Però calen polítiques públiques més intenses. Polítiques orientades a guanyar de forma sostinguda nous espais per als vianants: els desplaçaments a peu s’han de situar en el nucli dels processos d’intervenció sobre l’espai urbà. Polítiques per consolidar l’ús de la bicicleta com a forma generalitzada de moure’s per Barcelona: l’enfortiment del servei públic de Bicing, l’ampliació dels carril-bici a la xarxa bàsica, l’impuls a la cultura de la convivència segura i pacifica entre bicicletes i vehicles motoritzats a tot arreu. I polítiques de salt qualitatiu en la xarxa de metro i autobusos, guanyant alhora en proximitat i en eficiència.

Per ICV-EUiA, les noves pautes de mobilitat expressen un compromís profund amb els valors de l’ecologisme de la quotidianitat i del compromís global de les ciutats en la lluita contra el canvi climàtic. Però expressen també, amb el mateix nivell d’intensitat, el compromís amb la ciutat inclusiva, amb la garantia dels drets socials i del dret a la salut per tothom. Per això, quan parlem de mobilitat hem de situar en el centre de les nostres prioritats la batalla per la Llei de Finançament del Transport Públic, l’avenç cap a una tarifació més social i progressiva, la plena efectivitat dels criteris d’accessibilitat universal, l’acció sostinguda contra la sinistralitat, la millora de la salut de les persones amb l’aposta pels modes menys contaminants i per la gestió saludable de la mobilitat, el dret dels treballadors/es a l’accés als polígons industrials amb transport públic, o la planificació de la mobilitat per mitjà de processos d’àmplia participació social.

N’estic convençut, en síntesi, que el compromís amb la mobilitat sostenible i inclusiva és una dimensió bàsica del projecte de transformació social cap a una nova quotidianitat que estem construint des de l’esquerra verda. La Barcelona humana i habitable per la que treballem a ICV-EUiA només serà possible si avancem cap a una ciutat amb pocs cotxes, amb alternatives de mobilitat pública a l’abast de tothom i, sobretot, pensada des de la mirada dels vianants, de les dones i els homes de totes les edats que fan de la ciutat un espai de convivència i construcció de vincles solidaris.