A Barcelona seguim compromesos amb la construcció d’una acció política transparent i oberta a la ciutadania: amb capacitat d’escolta activa i interacció amb la gent i els moviments socials. Situem la participació, les dinàmiques relacionals, en el centre de la nostra activitat municipal. Ho fem de maneres diverses. Una d’elles són els Diàlegs Temàtics i Territorials, taules compartides entre regidors/es d’ICV-EUiA, associacions de veïns/es, entitats i persones a l’entorn de qüestions o barris concrets. Aquesta setmana hem tingut l’oportunitat de fer un interessant diàleg sobre model urbanístic i dues trobades de treball: amb les entitats veïnals signants del Compromís per Glòries, i amb les entitats gestores de Plans Comunitaris agrupades avui en una Plataforma. Hem intercanviat punts de vista, ens hem compromès a seguir articulant espais de diàleg, i a fer del nostre grup municipal un canal d’expressió de la gent que lluita per transformar els barris i fer de Barcelona una ciutat més humana i habitable. Esmento només algunes de les reflexions que hem compartit.

Pel que fa a model urbà, tres idees bàsiques. D’una banda, el govern municipal de CiU està situant en el relat de l’Smart City els principals elements del seu projecte. És un relat d’aire innovador però alhora molt decantat: es tracta de construir pistes d’aterratge per a les grans empreses privades de les eco-tecnologies urbanes, amb nul.la dimensió social i ciutadana. D’altra banda, el projecte expressa poca solidesa quan es col.loca a remolc de perspectives tan nefastes com la possible implantació d’Eurovegas, un model de segregació urbana i depredació ambiental contrari a la ciutat cohesionada i sostenible. Finalment, el discurs sembla funcionar sovint a manera de “músiques per despistar” mentre passen, alhora, coses concretes com la nova Marina de Luxe al Port Vell, una actuació privatitzadora on el Port no dialoga amb la ciutat, una iniciativa que configura model i que es desencadena, precisament, en un àmbit d’opacitat, sense control ni deliberació ciutadana: l’urbanisme del luxe expulsa la lògica de la ciutat democràtica. 

Però més enllà de l’oposició concreta i nítida a iniciatives com Eurovegas o el Port Vell de Luxe, cal disputar la batalla del model i del seu relat. S’ha d’articular un discurs urbà a partir d’elements alternatius. Per exemple, enfront de l’smart city de les eco-tecnologies privades cal defensar processos de transició (transition towns) cap a l’ecologia urbana des de la implicació ciutadana, el canvi cultural en la quotidianitat, les universitats públiques o el teixit de cooperatives. Enfront del model urbà de les infrastructures s’ha d’articular el de la gestió participativa d’espais i serveis. Enfront de les grans inversions, un model configurat per un conjunt d’iniciatives de proximitat, radicals, fàcils i austeres: ha arribat el moment de practicar les superilles, de posar cons per treure cotxes i ampliar l’espai per les persones, de tallar la circulació de vehicles perquè la gent camini o es mogui en bicicleta, d’obrir del tot places avui tancades...

Un apunt també sobre Glòries. El Compromís signat entre les AA.VV. i l’Ajuntament el 2007 s’ha de desplegar en totes les seves dimensions. La nova proposta del govern municipal ha de passar del terreny de les idees i els criteris, on se situa ara, al terreny de la seva progressiva concreció, per tal de poder debatre sobre elements tangibles. Les AA.VV ens van expressar la seva disposició a implicar-se en el procés, sobre la base d’una participació que ha de ser efectiva i real. Vam compartir la preocupació entorn al tipus de plaça-parc, els ritmes lents i desiguals entre Ajuntament i Generalitat en la construcció dels equipaments previstos, l’esquema de mobilitat (que no inclou la connexió dels tramvies i sí en canvi la inacceptable desaparició del túnel de l’estació de França) o la manera de plasmar la redistribució dels habitatges. Cal impulsar la inversió a Glòries, apostar pel verd, per habitatges asssequibles i creadors de teixit urbà, pels equipaments de proximitat, i per la mobilitat pública i ecològica. Treballarem en aquesta direcció, al costat del moviment veïnal, i amb voluntat d’acord de ciutat. 

Aquesta setmana hem presentat les al.legacions al pla urbanístic del nucli antic de Sant Andreu. No són merament tècniques, ni estem parlant d’una pla de tràmit: les al.legacions tenen naturalesa política, i parlem d’una eina urbanística que defineix model de ciutat.

Sempre hem defensat un urbanisme de proximitat i participatiu. I no hem deixat mai de lluitar contra l’urbanisme dels poderosos: el que posa la ciutat als peus de l’especulació, i gira l’esquena a la gent i als barris. El model de proximitat amb implicació veïnal ha tingut, al llarg de molts anys, un objectiu predominant: aportar elements de cohesió social i territorial per mitjà de la inversió en equipaments i en l’obtenció d’espais públics al servei de les persones. De manera més recent, es va incorporar també l’aposta per l’habitatge assequible i la sostenibilitat. L’arribada de CiU al govern municipal està suposant un gir cap a l’urbanisme elitista i privatitzador: la Marina de Luxe al Port Vell, la revisió del Pla d’Usos de Ciutat Vella al servei del lobby hoteler, o la injecció de diner públic en benefici de la immobiliària privada de Can Batlló contrasten nítidament amb la paràlisi de la Llei de Barris i la tisorada brutal a les inversions públiques en equipaments de proximitat.

Seguirem lluitant contra l’urbanisme dels poderosos i articulant alternatives amb el teixit social dels barris. I aquí s’emmarca el pla del nucli antic de Sant Andreu. Al costat del model urbà de la cohesió social i l’ecologia, emergeix amb força una altra dimensió: l’urbanisme de preservació dels teixits històrics. Ja el 2007, ICV-EUiA vam aconseguir situar com a prioritat de govern l’impuls a les polítiques de protecció de les trames urbanes dels barris de Barcelona. Es tracta de reconèixer i respectar carrers i cases on es diposita la memòria personal i comunitària, enfortir els vincles emocionals amb els entorns de la quotidianitat: vincles que converteixen els espais en llocs amb significat; i el temps en memòries i consciències. Es tracta en definitiva de construir barris amb futur des de la convivència oberta i les lluites comunitàries.

I això és el que està en joc al nucli antic de Sant Andreu. En una primera fase, el pla urbanístic va representar un pas endavant amb la desafecció de 240 habitatges. Però no n’hi ha prou. La preservació del teixit urbà requereix la desafecció total dels habitatges, suprimir definitivament de l’horitzó qualsevol amenaça de demolició i expulsió de veïns i veïnes. Vol dir també eliminar les propostes anacròniques d’ampliació viària. I fer del carrer Gran un eix de plataforma única amb prioritat per als vianants. Respectar cases i carrers per construir futur. La gent de Sant Andreu, el teixit social i cultural té capacitat de lluita, d’implicació constructiva. El govern municipal haurà de prendre partit. Pot tenir la temptació de desatendre les al.legacions i les propostes veïnals, això el situaria en un escenari d’imposició i de conflicte. Però té també l’oportunitat d’escoltar raons i de fer un pas endavant valent i democràtic. Des d’ICV-EUiA aportarem tot el nostre convenciment i seguirem treballant al costat de la gent de Sant Andreu. Guanyar aquesta batalla és clau per Sant Andreu, però ho és també per al conjunt de Barcelona. Perquè Xavier Trias senti la força i la raó dels barris. Per obrir una finestra d’esperança.

Quin model econòmic, quin tipus d’ocupació ha de vertebrar el futur de Barcelona més enllà del període de crisi que encara vivim amb intensitat ?. Hi ha un escenari articulat pel teixit productiu, sostenible, amb equitat i ocupació de qualitat. Hi ha un altre escenari de banalització urbana i ocupació precària que passa per Eurovegas i els impactes de la reforma laboral. El primer situa Barcelona com a metròpoli europea del segle XXI; el segon porta a un carreró sense sortida, a la reproducció de les pitjors dinàmiques que ens han portat a la crisi actual.

Barcelona ha anat forjant un model amb vocació de futur i elements propis de fortalesa: economia creativa del coneixement amb el 22@, el Besòs o La Marina; economia verda creadora d’ocupació relacionada amb energies renovables i transport públic; activitat lligada al benestar (universalització dels serveis socials); aposta per sectors tradicionals que generen cohesió urbana (comerç de proximitat, barris amb teixit productiu). És veritat, l’impacte de la crisi ha estat i és molt intens: destrucció de teixit econòmic i atur encara creixent. Però la millor resposta per sortir d’aquesta crisi és refermar el compromís amb la innovació, la recerca i el coneixement, amb una economia productiva, ecològica i creativa, amb capacitat de generar ocupació de qualitat. És enfortir l’aposta estratègica per la universitat pública, la rehabilitació urbana i energètica, l’emprenedoria amb responsabilitat social, el cooperativisme, la creativitat cultural, el turisme responsable. Això és possible a Barcelona.

I això és completament antagònic amb la perspectiva que dibuixa la reforma laboral. Una reforma laboral que és profundament injusta, en termes socials; contrària a la reactivació, en termes econòmics; i afeblidora de l’autogovern, en termes nacionals.

És socialment injusta perquè fa l’acomiadament més fàcil i més barat; perquè elimina l’autorització administrativa dels ERO; perquè afebleix –que no modernitza- la negociació col.lectiva: mecanismes de desvinculació unilateral de l’empresa, i prevalença del conveni d’empresa al sectorial i territorial; perquè precaritza encara més l’ocupació dels jove i de les dones (es desregulen els contractes més feminitzats i se suspèn el permís de lactància) tota una agressió del PP als objectius d’igualtat. És també una reforma contrària a la reactivació econòmica perquè no fomenta la contractació, sinó la destrucció fàcil d’ocupació; o en tot cas incentiva un tipus d’ocupació vinculada al teixit productiu més ineficient, el que ha de competir per costos i no per valor afegit. Finalment, la reforma ataca l’autogovern de Catalunya. No respecte les competències estatutàries en matèria de mercat de treball i negociació col.lectiva. Buida de contingut la dimensió laboral del nostre autogovern. Catalunya té menys dret a decidir i CiU aplaudeix. CiU avala una reforma d’involució nacional. Novament, pesen més els seus interessos de classe que els seus valors nacionals. Les conseqüències de la reforma són prou clares. Transferència injusta de poder, de ciutadania i de rendes: de la negociació col.lectiva a l’empresa, dels drets al mercat, de salaris a beneficis. Relacions laborals més desiguals, més antigues. La ciutadania social fora de l’empresa. On comencen les relacions laborals, s’acaba la democràcia. Li diuen flexibilitat però no ho és; és simple imposició. Li diuen reforma laboral, però no ho és; és simple ofensiva patronal. Un nou element de distribució desigual i injusta dels esforços per sortir de la crisi.

I si la reforma laboral és antagònica amb una Barcelona que aposta per sortir de la crisi amb economia productiva, ecològica i ocupació de qualitat, el projecte d’Eurovegas encara intensifica més els elements de contradicció.

Eurovegas és una metàfora dels pitjors elements de la vella economia que ens han portat a la crisi: subtitueix el totxo pel joc; la bombolla immobiliària per la lúdica, però manté les constants nefastes de l’escàs valor afegit i dels serveis banals desvinculats del teixit productiu. Eurovegas xoca nítidament amb l’aposta per l’ocupació de qualitat, amb drets laborals i salaris dignes. Amb l’ocupació que no només aporta ingressos sinó també un sentit vital a les persones i un sentit al projecte col.lectiu de l’entorn on s’ubica. Eurovegas és una proposta d’urbanització extensiva, consumidora a escala massiva de territori i recursos naturals, segmentadora d’usos i funcions, sense cap vocació de respecte pels valors ambientals de l’entorn. Tot el contrari al nostre model urbà i ecològic: cohesió territorial, amb teixits compactes i mixtura social i d’usos. Eurovegas tira per terra tota la reflexió i la dimensió propositiva del nostre Pla estratègic de Turisme. Enforteix les velles dinàmiques que situen el nombre i l’increment de turistes com a objectiu central; insensibles als impactes: el neoliberalisme turístic en tota la seva esplendor. Una puntada grotesca al model de turisme diversificat sensible als valors culturals que pot oferir Barcelona i responsable de la seva petjada. Tampoc no són de rebut els actors de la pel.lícula i les seves formes: gent que confón la seva cobdícia amb l’interès general; que utilitza estils de pressió aprofitant-se de les necessitats socials i d’ocupació; que té l’arrogància de demanar privilegis més enllà de les normes.

La reforma laboral i Eurovegas són dues veritables bombes de rellotgeria contra el futur del model productiu i ocupacional que volem per Barcelona. Espero que el malson d’Eurovegas no arribi a fer-se realitat, i que les lluites socials i polítiques forcin el govern a retirar la reforma laboral.

Al 2011 s’ha tancat un cicle electoral intens: ICV-EUiA ha emergit com a força que creix; les victòries de CiU i el PP ens han situat en l’oposició. S’obre ara un període prou llarg, abans del proper cicle (2014-2015): un període on haurem de construir la ICV necessària per al Nou Temps. El procés i la celebració de l’Assemblea Nacional Oberta, el novembre de 2012, hauria de ser el fil vertebrador d’aquest gran repte. Algunes reflexions.

Iniciativa va néixer fa 25 anys: va ser una aposta de creativitat i risc, en clau políticocultural. El món vivia encara en plena guerra freda, ningú no parlava de globalització, no existia la Unió Europea; començàvem a sortir de la crisi que posava fi a l’època industrial, no hi havia internet; la societat no era multicultural. Tots els components d’aquest escenari han canviat profundament. Iniciativa ha anat canviant amb ells, amb voluntat d’obertura a les noves realitats. Al llarg dels últims anys, ICV ha aconseguit definir: a) una nova identitat política (l’esquerra verda nacional) amb un nivell sòlid de reconeixement b) un procés de renovació programàtica i de lideratges; c) un espai electoral que va trencant sostres.

Ara estem davant d’un Nou Temps: realitats individuals i socials emergents, crisi intensa i llarga, governs i polítiques de dretes arreu, noves formes de contestació i acció col.lectiva (univers 15-M). Per tal de seguir sent rellevants, a ICV hem de posar en marxa una segona gran onada d’innovació política i cultural. Tan necessària,  tan o més intensa, que la que ens ha portat fins aquí, i que ens col.loca en bones condicions per afrontar el futur. 

El procés cap a l’Assemblea Nacional Oberta ens ofereix els espais per fer tangible la construcció de la ICV per al Nou Temps. Haurem de posar en pràctica una metodologia participativa, innovadora, protagonitzada per les bases, amb moltes aportacions personals, connectada a la quotidianitat i les lluites, amb presència a internet i a les xarxes socials. Un procés que pugui vehicular tres objectius de fons: 1) el canvi cultural: fer d’ICV una cooperativa d’activisme sociopolític, amb noves formes d’organització i noves lògiques d’interacció amb els entorns (arrelament, permeabilitat…); 2)  l’articulació de l’alternativa política: una ICV més radical, però no per construcció ideològica, sinó per vinculació amb les injustícies i amb la gent que les viu, la qual cosa faria Iniciativa també més útil i més central; 3) la superació de fronteres: fer d’ICV una eina de suma, d’ampliació d’espais socials i electorals, d’incorporacions, de forja de noves complicitats personales i col.lectives.

En síntesi, fer d’Iniciativa un espai de nova política, més alternatiu i més ampli. Amb capacitat d’oferir sentit polític a les lluites i les pràctiques socials; de reconnectar la política a la quotidianitat de les persones; de tendir ponts entre les consciències personals i l’ètica col.lectiva. Es tracta d’un procés de creativitat i aprenenentatge. L’Assemblea ha de ser un cert punt d’arribada, sí; però sobretot de partida cap a una ICV diferent, amb arrels ben sòlides.