El Pla d’Usos de Ciutat Vella, i la proposta de modificació que planteja CiU, de la mà del PP, és l’expressió d’un dilema: el que arrenglera la Barcelona del bé comú i dels processos democràtics, enfront la ciutat neoliberal i la privatització dels processos polítics. Anem a pams.

Ciutat Vella és, sobretot, un conjunt de barris habitats majoritàriament per veïns i veïnes de classes populars, amb diversitat d’usos i una xarxa densa de relacions de quotidianitat. És també el centre urbà dinàmic d’una ciutat global; i la gent dels barris vol afrontar el repte de ser-ho des del predomini de valors i pràctiques d’acollida, inclusió social i convivència intercultural.

Al llarg de molts anys es va desplegar un model potent de polítiques públiques a Ciutat Vella, orientat a dirigir les transformacions urbanes en interès de la majoria; es va revertir el procés que duia Ciutat Vella a convertir-se en una perifèria social i urbana al bell mig de la ciutat.  Però és cert també que el Districte ha transitat recentment per una dècada de realitats noves. Fenòmens que han generat oportunitats vinculades a l’enriquiment cultural aportat per la nova diversitat; injustícies derivades dels impactes diferencials de la crisi en els col.lectius més vulnerables; i problemes amb un turisme que ha provocat impactes intensos sobre la trama urbana, les activitats i les relacions quotidianes.

I també interessos en conflicte. Una ciutadania i un teixit veïnal sotmesos a l’enorme pressió dels interessos de negoci dels sectors immobiliari i turístic. En una relació de forces desigual. És en aquest context que les polítiques públiques tornen a jugar un paper cabdal. I el Pla d’Usos, aprovat el 2010, esdevé la principal eina en mans dels veïns i veïnes per resistir les pressions privades.    

El Pla d’Usos és un instrument urbanístic que permet al Districte situar en un marc estricte de regulació municipal, tant les condicions d’implantació d’establiments de concurrència pública, hoteleria i restauració, com les pautes d’ordenació territorial de la seva ubicació. És una eina estratègica que fa possible, d’una banda, situar les necessitats del col.lectiu resident i els valors comunitaris de l’espai públic per sobre de les dinàmiques turístiques i de centralitat urbana de Ciutat Vella. I d’altra banda, regular, en clau de restricció o prohibició, activitats amb impactes negatius; i en clau de dinamització, aquelles que generen barri, vincles i valors culturals. El Pla d’Usos incorpora, a més, un sistema de gestió per zones en funció de les densitats de població, les activitats i l’entramat urbà: mecanisme que permet traslladar i equilibrar activitats sense incrementar el nombre de llicències. I sí, l’aspecte més emblemàtic del Pla d’Usos: queda prohibida a totes les zones la implantació de noves places hoteleres; i queda estrictament regulat el trasllat de llicències: és a dir, l’obertura d’establiments amb rescat previ de places.

El Pla d’Usos empodera els veïns i veïnes de Ciutat Vella en clau democràtica: per resistir pressions poderoses però minoritàries i construir un futur urbà amb sentit col.lectiu. Una eina que va ser elaborada per mitjà d’un procés participatiu amb múltiples espais de treball, deliberatiu i pluralista. En el marc del qual es van anar teixint les aportacions i els acords que fan del resultat final un instrument sòlid, útil i just. En síntesi, un procés participatiu va generar una eina col.lectiva i democràtica.

Avui sabem que CiU de la mà del PP, les dues cares de la dreta a la ciutat que ho pacten tot, volen carregar-se aquesta eina col.lectiva i democràtica: al servei d’interessos privats i amb la mínima transparència possible. La jugada consisteix a modificar el Pla d’Usos i reobrir Ciutat Vella als hotels de luxe. Possibilitat de noves implantacions i ampliacions en zones avui de prohibició. Barra lliure hotelera a la zona perimetral, sense rescat ni limitacions de densitat. I barra lliure hotelera en edificis catalogats amb nivell de protecció B, centenars en un districte catalogat en més d’un 70%: el patrimoni de Ciutat Vella com a nova plataforma d’aterratge per l’aprofitament econòmic privat . Un atac en tota regla a la línia de flotació del Pla d’Usos: la prohibició de noves places hoteleres queda tocada arreu, i enfonsada en bona part del districte.

És una operació combinada: amb una bona dosi d’ideologia i una altra dosi de govern al dictat dels lobbies. Neoliberalisme urbà i subordinació als interessos del sector turístic i hoteler. Un govern que s’instal.la en polítiques de dretes: sensible als poderosos i desconnectat de la ciutadania.

Plou sobre mullat a Ciutat Vella: de la Marina de Luxe als Hotels de cinc estrelles. Dels mega-iots a la bombolla dels turisme dels rics. La Marina de Luxe és ja una agressió al Pla d’Usos, la més fàcil, perquè el govern –la coalició PPvergent que governa Barcelona- podia aprofitar la drecera, l’escletxa opaca i poc democràtia de l’autoritat portuària. I ara, amb el vent de cua de la Marina de Luxe es fa el següent pas, desmuntar el Pla d’Usos i sí, quina casualitat, el màxim nivell de desmuntatge del Pla proposen fer-lo a la zona perimetral que limita amb el Port Vell. Una zona amb un bon nombre d’edificis protegits on CiU i PP van votar en contra de fer un pla d’equipaments i el Passeig de Mar. Amb la proposta del govern, en canvi,  els edificis podrien acabar en hotels de luxe al servei d’un grapat de turistes milionaris amb vistes a un mar de mega-iots.

La xarxa veïnal de Ciutat Vella i les seves AA.VV. ho han expressat ben clar: a Ciutat Vella no val tot, no val tornar a situar el districte als peus de la voracitat turística i hotelera. Cal mantenir el Pla d’Usos en la seva integritat. I, en tot cas, qualsevol possible modificació s’hauria de fer per mitjà d’un procés de participació veïnal que culminés en una Consulta Ciutadana vinculant per al govern. 

La Ciutat Vella dels iots i dels hotels només és possible des de la política de l’opacitat i la baixa intensitat democràtica. Però hi ha una altra lògica possible: la de l’obertura participativa. Perquè aprofundeix els valors de la democràcia, sí; però també perquè genera polítiques més fortes, útils i justes; al servei del benestar i el futur col.lectiu de Ciutat Vella. El Pla d’Usos ja va ser elaborat de forma participativa i va sortir bé. I no és l’única experiència; el procés de la Gardunya, els plans comunitaris, el pla estratègic de turisme, la taula intercultural del Raval. La Ciutat Vella de la convivència i el benestar és també la de la participació ciutadana. 

El Pla d’Usos és una bona eina, ha aturat la conversió del Districte en un parc temàtic hoteler i turístic. Respectem-la. I qualsevol proposta d’obertura situem-la en l’espai de la participació i la Consulta. És exactament això el que panteja el moviment veïnal de Ciutat Vella. Ni més ni menys. 

El govern de CiU a Barcelona va configurant, a manera de pluja fina, un entramat de polítiques municipals contràries al benestar i les aspiracions de la majoria. Expressen una lluita urbana de classes que ICV-EUiA volem ajudar a visibilitzar. I a lluitar-la al costat dels barris i les classes populars. Aquesta setmana que comença ho farem a les Comissions de Plenari, i no deixarem de fer-ho al carrer.

Les inversions municipals, el model econòmic i els serveis públics són camps de disputa entre projectes de ciutat i interessos socials antagònics. CiU assigna gairebé 6 milions a fer-li un lifting al Passeig de Gràcia. D’aquesta inversió, la partida més important és la d’enllument, que inclou la nova il.luminació vertical de comerços i hotels de luxe (més de 2,5 milions). En canvi, incompleix de forma unilateral el Compromís per Glòries, imposant un nou calendari d’actuacions a les AA.VV. que deixa en l’aire equipaments de proximitat i l’inici de les obres del túnel. CiU assigna 4 milions a la Fórmula-1 i, amb l’impuls de la Marina de Luxe al Port Vell, amenaça amb fer saltar pels aires el Pla d’Usos de Ciutat Vella per permetre nous hotels per turistes rics. En canvi, menysté i exclou totes les iniciatives tendents a fomentar l’economia social, verda i cooperativa, així com l’activitat productiva vinculada als barris i als seus eixos i entorns comercials. Finalment, CiU aprofundeix el seu atac al model d’escoles bressol públiques, amb una reducció del servei de cuina, acomiadaments inclosos, i l’amenaça d’una retallada de reconeixement i salari a bona part del col.lectiu d’educadores. En canvi, no desencalla cap dels equipaments públics d’infància previstos: ni el Centre Obert de Tronada a Can Peguera, ni el Casal Infantil del Turó de la Peira, per posar dos exemples corresponents als barris de rendes més baixes de Barcelona.

I per acabar-ho d’adobar, fa un parell de dies, Xavier Trias ens anuncia un nou acord de despeses i inversions amb el PP. Novament, les dues cares de la dreta política a la ciutat mostrant nítidament les seves coincidències. Un nou pas endavant en el gir conservador de les polítiques públiques. Una nova cortina de fum en l’àmbit de les inversions per tapar l’abandó real de les necessitats socials. CiU i el PP es posen d’acord a Barcelona per substituir drets socials per assistencialisme reactiu; solidaritat per caritat. Es posen d’acord per deixar tirats els barris i la seva gent. Xavier Trias pactant amb un PP que pretén derogar la Carta Municipal de Barcelona per mitjà del seu nou projecte de llei local, de caràcter brutalment reaccionari.

ICV-EUiA plantarem cara amb força a tot això. I seguirem articulant alternatives: el pla d’inversions socials de proximitat; els programes de suport a l’economia social i solidària; la defensa dels serveis i de l’educació pública; l’ampliació dels plans d’usos a tots els barris; la proposta que la Guàrdia Urbana no col.labori mai més en cap desnonament a la ciutat... Alternatives concretes per anar construint l’alternativa sociopolítica del 99%.  Perquè sigui la ciutadania -i no els lobbies econòmics- qui escrigui el futur de Barcelona. Perquè sigui una nova esquerra social i política –i no CiU i el PP- qui governi, al costat de la ciutadania, el futur de Barcelona.   

Recordo el Bon Pastor de principis dels anys 80, un barri de gent treballadora -paios i gitanos procedents en bona part de l’últim cicle migratori- que habitava les Cases Barates, fortament colpejat per l’atur, en el marc de la crisi industrial de l’època, i amb fortes dinàmiques de marginació social i urbana: gent jove sense formació, presència de la maleïda heroïna, manca gairebé absoluta d’equipaments públics… Han passat tres dècades i moltes coses han canviat. Avui el Bon Pastor és un barri multicultural de classe treballadora, amb 1 de cada 4 persones arribada al llarg dels últims 15 anys, des de molts llocs del món (Equador, Bolívia, Perú, Pakistan, Xina…) on dia a dia es van teixint relacions de convivència en la diversitat, de solidaritat quotidiana.

El Bon Pastor ha canviat a partir de la lluita de la seva gent per millorar de forma constant les condicions de vida del barri. I a partir de les dinàmiques de treball conjuntes amb governs municipals d’esquerres compromesos amb la inclusió social, la redistribució territorial i la regeneració urbana. No tot s’ha fet bé i falten moltes coses per fer. Però la transformació ha estat substancial. En l’àmbit urbà recordo dos moments clau.  El primer l’any 2004 quan va arrencar la primera fase de la remodelació del barri: el Patronat de l’Habitatge, l’Associació de Veïns i Veïnes, i l’àrea de Benestar Social vam signar els acords per tal que les dimensions urbana, social i participativa del procés quedessin garantides. El segon l’any 2009 quan –conjuntament amb Baró de Viver- vam aconseguir la incorporació del Bon Pastor al Pla de Barris de Catalunya, amb una aportació de 17 milions d’€ per aprofundir les millores urbanes i de l’espai públic. En l’àmbit social, el procés de guanyar equipaments per al barri ha estat constant. Al llarg dels últims deu anys: el Centre Cívic, la biblioteca, l’escola bressol, la ciberaula, el centre obert, el casal infantil, el centre de serveis socials, la residència i el centre de dia de gent gran. I una fita que relliga persones i llocs, que supera l’exclusió urbana de Bon Pastor en clau de mobilitat: el somni fet realitat de l’arribada del Metro l’abril del 2010; les línies 9 i 10 que uneixen el barri amb Barcelona, Badalona i Santa Coloma. Sí, un barri que millora com a expressió de la lluita de la seva gent i de l’acció política transformadora.

Avui les condicions tornen a ser duríssimes al Bon Pastor, com a la resta de barris populars de Barcelona. D’una banda, els impactes de la crisi-estafa en forma d’atur creixent, desnonaments, precaritat…D’altra banda, els impactes de les retallades dels governs de CiU i PP plegats a la lògica dels mercats i d’esquenes a les persones. Les desigualtats socials i entre barris augmenten a Barcelona. Els més rics es fan més rics: Pedralbes o la Bonanova no paren d’incrementar la seva renda per càpita, mentre que el Bon Pastor se situa clarament per sota de la mitjana de Barcelona i del districte de Sant Andreu. I el govern municipal de Xavier Trias s’arrenglera clarament amb aquesta lògica. Dues mostres. D’una banda, avala la congelació de la Llei de Barris, amb la conseqüent paralització de la immensa majoria de projectes de millora urbana a Bon Pastor al llarg dels últims dos anys. D’altra banda, retalla un 60% la inversió municipal en equipaments socials i de proximitat, castigant de forma especial els barris populars, entre ells el Bon Pastor. Això sí, CiU decideix invertir quasi 6 milions al Passeig de Gràcia, aportar 4 milions a la Fórmula-1, o aprovar la conversió del Port Vell en una marina de luxe per megaiots. En l’imaginari de CiU i Xavier Trias, el Bon Pastor no existeix, no hi tenen cap vinculació emocional amb la seva gent, el seu patiment i les seves lluites. Viuen en la bombolla del benestar i el luxe. Representen l’1% i treballen per l’1%.

Però la gent del Bon Pastor no es resigna, no en sap. Treballa i lluita contra les polítiques injustes i classistes, genera pràctiques alternatives de solidaritat i suport mutu en la vida quotidiana del barri. L’Associació Gitana, l’Associació de Veïns i Veïnes, la comunitat educativa i de professionals de la salut i els serveis socials…han plantat cara al repagament dels medicaments, a l’augment salvatge del transport públic i de l’aigua, a la retallada del bus de barri, al desmantellament del model 0-3 de qualitat…i han posat en marxa el Banc del Temps, les iniciatives d’intercanvi solidari, els programes d’inclusió educativa i laboral dels i les joves gitanes…

El divendres passat vam poder compartir tot això i moltes altres coses amb la gent del Bon Pastor. Teixint complicitats més intenses i properes amb el patiment i la lluita de cada dia. Volem que ICV-EUiA sigui un espai que acompanyi aquest patiment, que impulsi aquestes lluites. Estem i estarem al costat de les veïnes i veïns del Bon Pastor, com de la resta de barris populars de la ciutat. Plantant cara a les injustícies, visibilitzant els conflictes, construint alternatives. Dotant de referència i articulació política a la Barcelona dels barris. A la ciutat del 99%.

“Estimades amigues i amics. Comptem 38 anys de trajectòria, plena d’il.lusions, dificultats, alegries, esperances i realitats. Es donen les circumstàncies per tancar el nostre cicle. Hem estat fidels al compromís amb la música i la cultura del nostre País. Per això podem estar satisfets de dir-vos adéu, per haver compartit amb vosaltres esta passió i la nostra vida. Us diem adéu amb una abraçada molt forta”.

Així, amb aquestes paraules s’acomiada Al Tall, el grup referent de la música folk del País Valencià i del conjunt dels Països Catalans, al llarg de les últimes dècades. Recordo haver-los sentit en directe per primera vegada el 1981, a l’immens concert popular i reivindicatiu que es va fer al Camp del Barça, la Diada de Sant Joan. I per últim cop, ja definitiu, dijous passat a l’Auditori. En Vicent Torrent, envoltat de la resta de músics del grup, ens va dir: “Estimem Barcelona. En estat ciutat vam descobrir la vertadera dimensió de la nostra nació”. I van començar a desgranar la música que han anat forjant al fil d’un temps intens i apassionant. Des d’aquell primer LP del 76 amb presentació de Joan Fuster fins al Vergonya, cavallers vergonya del 2009. Amb cançons inesborrables, des de Per Mallorca ens ix el sol fins a l’emblemàtica El tio Canya, tot un crit d’esperança, passant per La jota dels castelluts o el Cant dels Maulets. Al Tall és una història de música ben feta, de rigor, audàcia i compromís cívic. Al llarg del concert, hi va haver un espai de solidaritat i homenatge a la Primavera Valenciana.

Ara fa un any, el 16 de febrer del 2012, deu estudiants de l’Institut Lluís Vives de València eren detinguts, fruit d’una intervenció policial repressiva. La seva malifeta: manifestar-se, al costat de milers de companys i companyes, en defensa de l’educació pública, contra les retallades i privatitzacions en l’ensenyament. Les seves accions van generar una onada de fraternitat i mobilitzacions sense precedents. Es van teixir molts vincles de solidaritat, molts valors de contestació ciutadana a polítiques injustes i autoritàries. Divendres passat, el Palau de Congressos de València acollia un magnífic concert amb l’objectiu de recollir fons per la defensa dels i les estudiants expedientades o processades. Entre molts d’altres, cantautors i grups valencians com Feliu Ventura, Pau Alabajos, la Gossa Sorda i Obrint Pas desgranaven els seus acords de bona música i compromís social. En ells, Al Tall viurà per sempre. En ells, les lluites de totes les primaveres valencianes registraran la seva banda sonora.

La situació política al País València és extremadament complicada. El potencial d’articulació d’energies sociopolítiques alternatives és creixent i molt esperançador. Ho deia la Clara Dies, que va parlar al Concert en nom dels i les estudiants: “Hem eixit al carrer, hem sigut reprimits per aquells que consideren que el nostre futur no és més que un altre recurs del que disposar. Si deixem que ens furten, serem un país enganyat; si deixem que ens facen callar, serem una generació prduda. Però no cedirem. És a les nostres mans defensar el nostre futur i la nostra dignitat”. Del País Valencià arriben ja exemples carregats de futur i de dignitat. És una societat viva i dinàmica: que forja primaveres ciutadanes i que les expressa també en clau de compromís polític. Us deixo, al Calaix de Música del Bloc, una cançó de l’últim disc de Feliu Ventura, Torn de Preguntes. Una cançó que acaba proclamant: “Les nostres preguntes són la força/ que les vostres respostes no saben aturar./ Veureu senyals trencant fronteres, els murs i les barreres que vàreu construir/. No coneixeu el sud que crema per guiar el nord!” A Catalunya hi tenim molt a aprendre. Sí, serem Països Valencians.