Jimmy Reid ha estat un dels activistes socials i polítics més rellevants d’Escòcia de les últimes dècades. Va ser un destacat dirigent del moviment obrer de Glasgow durant els anys 70. Fou militant de l’esquerra clàssica, primer comunista i fins el 1997 del Labour. Partit que abandonà en desacord profund amb el gir dretà de Tony Blair. Va expressar suport, des de llavors, al Scottish Socialist Party (SSP) i al Scottish National Party (SNP), en el qual va militar del 2005 fins que va morir el 2010, erigint-se en un ferm defensor de la independència d’Escòcia, com a oportunitat per construir una nació més justa i democràtica, emancipada del consens privatitzador entre els Tories i el New Labour anglès. 

Aquest perfil telegràfic de Jimmy Reid expressa molt bé els termes predominants del debat sobre la independència d’Escòcia, a l’entorn del referèndum del 18 de setembre del 2014. La identitat d’Escòcia és forta i respectada. L’estat britànic ha pactat amb el govern escocès la consulta d’autodeterminació. És evident que existeix una dimensió de tensió nacional en la política escocesa, però la clau del debat i de la victòria del sí el proper setembre se situa, sobretot, en l’eix socioeconòmic i ecològic. Entre els partidaris del “vote yes” es construeix un argumentari per una Escòcia independent vinculat a un nou model de contracte social basat en el bé comú i la innovació democràtica, en l’aspiració a un país cooperatiu, just i sostenible. A ningú se li acudiria defensar la independència i, alhora, practicar polítiques de retallades a remolc de la troica. 

La Jimmy Reid Foundation, http://reidfoundation.org/ espai de reflexió-participació de l’esquerra escocesa, ha impulsat el Common Weal Project. http://scottishcommonweal.org/ Un projecte creatiu amb voluntat de forjar, de forma col.laborativa i oberta, l’arquitectura de valors i propostes de l’Escòcia social del futur. Clarament arrenglerat en favor del sí, el Scottish Green Party (SGP) està promovent un suggerent ventall d’idees a l’entorn d’un independentisme comunitari i verd http://www.scottishgreens.org.uk/independence/ Són 2 exemples de com s’articulen els eixos nacional i socioecològic. De com el projecte per una Escòcia independent pot bastir-se no tant en termes identitaris sinó de contracte social i ambiental.      

M’agrada aquesta manera de plantejar les coses. M’agradaria que el sí triomfés de forma clara al referèndum del setembre. El sí de Jimmy Reid, el sí ecologista. No serà fàcil. Però les classes populars d’Escòcia han forjat una història de lluites i esperances que no dóna marge al pessimisme. En qualsevol cas, Escòcia haurà estat un motivador taller d’idees per una vida millor.

Des de l’inici d’aquest mandat, ICV-EUiA hem estat a Barcelona un referent d’oposició nítida al projecte classista i a la vella política opaca de Xavier Trias. Hem combatut democràticament al govern de l’1% i ho hem fet al costat dels barris i de la gent, de la majoria. A diferència del PSC, el PP i UpB, no hem estat mai en la lògica de complementar la minoria de CiU; nosaltres volem construir l’alternativa. No hem renunciat a fer-ho, en el dia a dia. Treballem en clau propositiva, articulant alternatives concretes, amb els col.lectius i els moviments socials. Un bon conjunt d’elles han estat aprovades, fins i tot amb el vot favorable de CiU. Però han quedat en paper mullat. CiU ha fet un exercici sistemàtic de retòrica mancada de voluntat política. I el govern de X.Trias s’ha mogut entre la banalització dels acords i la incapacitat política per executar-los. No renunciarem a demanar-ne el compliment. Serem insistents en la denúncia i en l’exigència. No acceptem el joc frívol. Molt menys deixar de lluitar per causes justes. Alguns exemples.

En l’àmbit urbanístic, el govern ha d’acomplir, ara ja sense cap mena d’excusa, el compromís de tornar a la qualificació d’equipament les finques de l’hotel del Palau, per suprimir de l’horitzó qualsevol possibilitat de reactivació del projecte. I ha de garantir que culminarà la remodelació de Trinitat Nova, i el 2015 cap família ja no viurà amb aluminosi. En matèria de mobilitat el govern es desdiu, per la via dels fets, de la implantació de superilles a la trama Cerdà, i de la conversió en zona 30 de tot el viari no bàsic de la ciutat. Nosaltres no hi renunciem: volem menys espai per als cotxes, menys cotxes i a menys velocitat. En el terreny social, hi ha tres compromisos clau: la garantia dels 3 àpats diaris, tots els dies de l’any, a tots els infants en risc de malnutrició; la garantia social de subministraments bàsics de la llar (gas, electricitat i aigua); i la suspensió de desnonaments per part dels bancs amb els que treballa l’Ajuntament. Són elements de dignitat humana: no pararem mentre hi hagi un sol nen/a amb mancances alimentàries, un sol tall d’aigua per motius econòmics, o un sol desnonament fruit de l’estafa i la voracitat bancària. Finalment, en què ha quedat el compromís de no aplicació a Barcelona del Decret Wert ? Novament, paper mullat. CiU plegada (o d’acord) al PP: avui tenim a Barcelona un 30% de les aules públiques massificades. No ens oblidarem tampoc de seguir exigint la sortida de la policia nacional de Via Laietana, i la cessió de la comissaria per crear un espai de memòria democràtica i contra la tortura.

 

No ens resignem a acceptar cap incompliment. Estarem en la denúncia i l’exigència. Seguirem construint resistències, i treballant propostes. Resistències enfront l’espiral privatitzadora en què es troba instal.lat el govern municipal: es venen els serveis, l’espai públic i el patrimoni comú (des dels aparcaments, al nom de les estacions de metro...). I alternatives en favor de serveis públics per tothom; i d’un espai ciutadà, lliure i accessible.  Enfront de la seva BCN-marca, trufada de negoci, luxe i banalitat, seguirem lluitant per la Barcelona dels barris, la de la majoria.

 

Els primers dies de Setembre ens parlen del retorn de vacances i l’inici del curs polític. Són aquells dies on es trenca la calma relativa de l’agost i comencen a passar coses. Fets que marquen el to de com s’aniran configurant els propers mesos. En molts casos, ens atrapa una sensació de déjà vu: la tossudesa de la realitat s’imposa al miratge de l’estiu.

A la política municipal, a Barcelona, el govern de Xavier Trias ha arrencat el curs amb algunes decisions significatives: atorgar el nom d’una carrer de Barcelona al franquista Samaranch, privatitzar el 100% dels serveis funeraris, mantenir les retallades a les bressol públiques mentre regala 800.000 euros a les privades, i apostar per uns injustos, insostenibles i anacrònics JJOO d’hivern 2022 a Barcelona. Tot això en poc més d’una setmana. Com la carta de presentació d’un govern classista, privatitzador, insensible i a remolc del PP. Per si se’ns havia oblidat. En l’àmbit de la política catalana, hem assistit al menysteniment del govern d’Artur Mas a l’Informe del Síndic de Greuges, que alerta de la situació de malnutrició de milers d’infants a Catalunya. I hem sabut també que al llarg del primer semestre de l’any, CiU –amb el suport d’ERC- ha retallat 1.300 milions en salut (-20%), educació (-10%) i serveis socials (-14%). Expressió de docilitat i agenda compartida amb el projecte de desmantellament social de la troika, Merkel i Rajoy. Res de nou tampoc. I encara menys en la política estatal: un govern del PP atrapat en un entramat delictiu, de vella política corrupte. Des del qual pretén seguir governant en clau d’hostilitat a les llibertats, als drets socials i a l’autogovern.

Però al costat d’aquest panorama, les energies socials de rebel.lia, compromís i confiança en la capacitat col.lectiva per canviar les coses segueixen també ben vives. Entre demà i el cap de setmana tindrem dues magnífiques mostres. Demà, la Diada Nacional serà un clam ciutadà massiu, de nord a sud del país, a favor del dret democràtic a decidir. Enfront el tancament antidemocràtic de l’estat, la força de la gent, a peu de carrer, serà un factor clau per avançar cap a la realització de la consulta i la lliure decisió sobre el futur nacional de Catalunya. Serem moltes les que direm que volem independència amb justícia social, sense retallades ni desnonaments, i ho simbolitzarem encerclant La Caixa, o amb d’altres accions. I el cap de setmana, a la Plaça Catalunya de Barcelona, la ILP per la Renda Garantida Ciutadana (RGC) convoca un Dejuni Participatiu per generar un espai d’implicació, reflexió i debat sobre la pobresa i sobre la necessitat de fer efectiu el dret a viure dignament, per mitjà d’un ingrés garantit com a dret social. Segur que serà un pas decisiu per fer possible que el Parlament debati la ILP, i una llei de RGC s’obri pas com a símbol d’un país inclusiu.  

Velles polítiques de la dreta, dels governs classistes de CiU i el PP. I noves energies socials, de resistència, però sobretot de creació de futur. D’alternatives de la ciutadania per reconstruir els drets socials més enllà de les destrosses neoliberals, a Barcelona i a Catalunya. I per obrir l’escenari de l’autodeterminació enfront l’hostilitat de l’Estat. Perquè volem decidir-ho tot. Volem un estat propi per obrir un procés constituent, de ruptura democràtica i emancipació social. I volem que Barcelona sigui punta de llança d’aquest procés. Per mitjà d’una gran aliança sociopolítica que enforteixi l’activisme ciutadà i li disputi l’hegemonia a l’establishment. Per guanyar, per canviar-ho tot. 

 

A l’últim post sobre poesia parlava del diàleg intergeneracional entre dones poetes dels Països Catalans, arrel de la publicació de “Donzelles de l’any 2000” (Ed. Mediterrània). Lluny d’aquí, banyada per una altra mar, la ciutat de Lima ha estat i és un espai literari inesgotable. També de dones poetes. De dones poetes que van forjant els nòduls creatius d’una xarxa teixida amb paraules que travessen el temps. Són moltes; d’entre elles, per mi, dues necessàries.

 

Blanca Varela (1926) va morir fa tres anys. És la veu poètica femenina més rellevant de Lima al llarg de la segona meitat del segle XX (“brota en el polvo gris de Lima la baya cargada de ira”). Andrea Cabel (1982) és una jove poetessa d’aquella ciutat que acull el llegat de la força i la capacitat de colpejar silencis. Blanca Varela publica la seva darrera antologia el 2007; el mateix any que Andrea Cabel el seu primer llibre. L’últim recull de Blanca Varela porta gravat en el seu títol “Aunque cueste la noche” l’essència de la seva poètica: “Golpe contra todo, contra sí mismo./ Hacer la luz aunque cueste la noche”. Andrea Cabel, al seu poemari “Las falsas actitudes del agua”, escriu: “Tras mayo, llega febrero ahogado, asilándose en tu garganta,/ sabiendo desde antes/ que tu mundo era de vidrio,/ sedimentado en fuerza y sueño”. Versos escrits amb més de 40 anys de distància, però amb capacitat idèntica d’esberlar silencis i nits; de construir, entre mot i mot, crits i ruptures. Poesia molt intensa, amb aquella intensitat ancestral de les dones, arrelada en el creuament emocional de les dimensions existencial i social; en el diàleg permanent entre la vida, la sentimentalitat i la realitat col.lectiva.

La poesia de Blanca Varela és una proposta molt treballada d’austeritat verbal, un cert manifest contra la retòrica: “recortarse las uñas, el pelo, los deseos/ aprender a pensar en lo pequeño/ y en lo inmenso/ en las estrellas más lejanas e inmóviles/ en el cielo manchado como un animal que huye”. Pinzellades que deixen constància del que és essencial: l’absència d’un déu sempre en minúscula, la insubornable relació amb la realitat: “No he buscado otra hora, ni otro día, ni otro dios que tu./(...)Buscar tu sombra, reconocerte tras una ventana,/ mancha de sol, sombra de lluvia/, en cualquier calle del mundo”. La poesia d’Andrea Cabel és esquinçada, una invitació a creuar absències i plaers, des d’un llenguatge brillant, sensual, que no cessa d’explorar noves formes més enllà de les convencions del poema. És quotidianitat trencada escrita des de les perifèries de la vida i la ciutat: “El paraíso,/ una isla de tierra roja abierta en dos que mira el agua salada./(...)y el mundo es esta tarde que combate,/ que sólo mide desde este corazón,/ el cansancio que trae la sed. Com diu Raúl Zurita: “Andrea Cabel viene a confirmar de manera sobresaliente el hecho de que la poesia en nuestros paises pobres, arrasados de injusticias, continúa profundamente viva, como vanguardia de todas las escrituras”. Andrea Cabel ve a acreditar, d’alguna manera, la continuïtat del testimoni poètic de Blanca Varela.   

Aquí us deixeu un (molt) petit tast.

I amb els poemes, el desig d’un bon estiu. 

Blanca Varela

 Puedes contarme cualquier cosa,
creer no es importante,
lo que importa es que el aire mueva tus labios
o que tus labios muevan el aire,
que fabules tu historia tu cuerpo
a toda hora sin tregua
como una llama que a nada se parece

sino a una llama.

Strip Tease

Quítate el sombrero

si lo tienes,
quítate el pelo
que te abandona,
quítate la piel
las tripas, los ojos
y ponte un alma
si la encuentras

Andrea Cabel

tres ese vacío infinito que colgaba por la ventana, /

encontre tus ojos.

los encontre verdes y sin fondo./ estaban ahí,/ con el vértigo
imposible. con las ganas maltrechas./ yo los miré,/ adorando la
ventana, queriendo irme con ella.

yo me acuerdo mucho de ti,/ aunque ahora seamos tan distintas.

recuerdo las noches,/ tú llamabas y yo salía corriendo,/
con el corazón en las manos./
tú te colgabas de mi brazo y no decías nada.

me recordabas a la ventana,/ al verde cansado que se arrulla solo./

luego, te embarcaba y te rezaba hasta el día siguiente.

los días pasaron y tuve que irme./

las charlas en las bancas frías de la noche

tardaron demasiado en salir de aquí./ cada columna de humo

se convirtió en una razón més para dejarte libre.
sola