Article publicat a El País (30-7-2015)

Los resultados municipales del 24-M pueden leerse en clave de ruptura. CiU ya no gobierna Barcelona, el PP tampoco gobierna Madrid ni Valencia. Los socialistas, sin embargo, no han erigido alternativa alguna. ¿Quién hubiera dicho hace un año que Compromís y dos confluencias emergentes estarían hoy al frente de los gobiernos municipales de las tres grandes ciudades? Los espacios de revolución democrática no han salido a irrumpir, sino a ganar; a alterar el juego y el tablero, a disputarle la hegemonía al viejo stablishment local. Y en muchos casos lo han conseguido. Es interesante observar, por un lado, el alcance y las dimensiones del cambio en la red de actores. Y preguntarnos, por otro, si asistimos a fenómenos de coyuntura, o si nace un tiempo social y político nuevo, que se expresa el 24-M con fuerza incipiente.

En las 13 ciudades del Estado de más de 300.000 habitantes, PP y PSOE obtuvieron, en 2011, 336 concejales, un 80% del total; en 2015 llegan sólo al 50%. Más relevante aún: las diversas candidaturas de unidad popular consiguen, en esos municipios, 114 concejales, un 27,5% del total. Estamos pues ante una geografía electoral con rasgos de ruptura. La correlación de fuerzas entre partidos clásicos y candidaturas alternativas experimenta, en las grandes ciudades, un vuelco sin precedentes: 336 a 17 concejales (2011); 223 a 114 concejales (2015). En Cataluña los partidos de la vieja centralidad (CiU, PSC y PP) pierden el 24-M 435.000 votos respecto a 2011. Los espacios de confluencia y las fuerzas que los integran —en un mapa de geometrías variables— ganan 536.000 votos. Algo también sin precedentes.

Barcelona en Comú es la expresión más nítida, pero no la única. En Badalona, Sabadell, Terrassa, Santa Coloma, Castelldefels, Mollet, Vic o Tortosa se articulan también nuevas confluencias municipalistas, más allá de los actores políticos preexistentes. Bcomú consigue el 25,2% de los votos y gana en 54 de los 73 barrios. En Nou Barris, distrito de clases populares y feudo emblemático de la izquierda, Bcomú llega al 34%, doblando el voto de los socialistas (16,5%). Se produce pues un doble cambio: en la naturaleza de los actores y en su correlación de fuerzas. En Barcelona los dos partidos históricamente dominantes pasan a ser minoritarios en sus respectivos ejes de identidad política: el PSC en el eje social (4 concejales sobre 23 de izquierdas); y CiU en el eje nacional (10 concejales sobre 29 soberanistas). ¿Se dibujan así las bases de una nueva hegemonía? ¿Hasta qué punto estas transformaciones reflejan tendencias de fondo, alineadas con el cambio de época? Merece la pena una breve reflexión.

Las confluencias municipalistas son postpartidos llamados a funcionar como cooperativas sociopolíticas

En la política, como en la vida, se mezclan razones y sentimientos. La vieja política de la sociedad industrial traducía razones en intereses de clase y sentimientos en identidades comunitarias. Con el cambio de época, las dimensiones colectivas de la racionalidad y la sentimentalidad tienden a desplazarse hacia un nuevo tejido de valores y emociones. El binomio intereses-identidades había generado ideologías sólidas, ismos de todo tipo. Pero el mundo que produjo las cosmovisiones políticas clásicas ya no existe. La nueva época modela ideales líquidos, con una fuerte carga de valores y emocionalidad. Esta segunda modernidad de riesgos y complejidades; de incertidumbres vitales e injusticias colectivas no es ya capturable desde los resortes ideológicos del pasado. Pero es posible transformarla. Y es aquí donde las prácticas municipales enraizadas en principios de cooperación, ecología, igualdad, autonomía, fraternidad… toman un sentido nuevo y básico. Son el terreno tangible donde se forjan horizontes de emancipación, de construcción cotidiana del bien común.

Las ideologías del siglo XX, además, generaron instrumentos de acción en forma de partidos y movimientos. Siguen existiendo, pero no podemos tampoco obviar que responden a la época pasada. Hoy el paisaje se va poblando de compromisos individuales, mareas, plataformas, activismo digital; nuevos diálogos entre conciencia personal y ética colectiva. La transferencia de estas lógicas vitales y compartidas a la esfera de disputa del poder institucional crea sujetos políticos de nuevo tipo. Las confluencias municipalistas reflejan este proceso. Son postpartidos llamados a funcionar como cooperativas sociopolíticas; espacios de valores y códigos actitudinales en común: colaborativos, orientados a la acción y a la creatividad, más que al refugio de certidumbres heredadas. El mundo local, la política de la proximidad, puede estar convirtiéndose en el territorio donde todo esto empieza a ser realidad. Donde lo viejo no acaba de morir, y lo nuevo… nace con fuerza. Y traza primaveras de ilusión y caminos de mayoría

Ahir feia un mes que es constituïa el nou Ajuntament sorgit de les eleccions del 24M. Ada Colau era investida alcaldessa i arrencava el govern de Barcelona en Comú, deixant enrere 4 anys de polítiques injustes. La plaça era plena a vessar, hi havia esperança desfermada per part de molta gent senzilla que per primera vegada guanyava en el terreny col.lectiu. Passats 30 dies hi ha motius per fer més sòlides i intenses les il.lusions d’aquell 13 de juny. El govern ciutadà ha començat a transitar els camins del canvi, ho ha fet amb força, amb formes de fer i decisions que impliquen resultats, i que comencen a fer tangibles els compromisos de justícia social i democràcia.

En el terreny de les polítiques, el govern ha impulsat un decàleg inicial de mesures molt rellevant. En primer lloc, aquelles connectades amb els drets bàsics de les persones: 1) aturada de desnonaments, convocatòria urgent de la Comissió Mixta i requeriment directe als bancs perquè frenin la sagnia ; 2) enfortiment de la cobertura alimentària, amb compromís de recursos addicionals per assegurar el dret a l’alimentació dels infants i les seves famílies; 3) retorn a la gestió pública directa de les escoles bressol, tot i paralitzant la privatització de les dues que obren al setembre. En segon lloc, les mesures vinculades al model econòmic i de desenvolupament: 4) moratòria de llicències per a tot tipus d’allotjaments turístics, per tal de recuperar el control públic dels impactes del turisme a la ciutat; 5) retirada de la candidatura als Jocs Olímpics d’Hivern, un projecte contrari al bé comú i instal.lat en lògiques antiecològiques i anacròniques. En tercer lloc, les decisions en defensa dels drets humans i civils: 6) retirada de l’acusació a l’Isma i el Dani (feliçment absolts!); 7) reunió amb la Síndica i compromís de derogació de tots els aspectes de l’ordenanança del civisme que criminalitzen les persones vulnerables; 8) suport personal d’Ada Colau al tancament del CIE; 9) inici del procés de reforma integral de la Guàrdia Urbana. Finalment, 10) la destitució del director de Barcelona Regional i el control directe de l’agència per part de l’alcaldessa, una decisió de transparència, i de denúncia de possibles pràctiques irregulars en l’ús de recursos públics. I tot això en un mes!.

Són les polítiques del bé comú, totes elles van fitant l’avenç de Barcelona per nous camins de dignitat i humanitat. Hi ha però alguns aspectes d’aquestes últimes setmanes tant o més rellevants. Tenen a veure amb la manera de fer les coses, amb un nou teixit actitudinal, amb una gramàtica emergent en l’exercici de la política municipal. Tenim una alcaldessa i un equip de govern de gent comú, senzilla, lluitadora, usuària dels serveis públics, vitalment connectada als barris populars on viuen: presència per impedir desnonaments al costat de la gent que pateix; aplicació del codi ètic en matèria de retribucions; renúncia als cotxes oficials i desplaçament en transport públic; acte d’Ada Colau al Besòs; eleccions primàries obertes per l’elecció de consellers i conselleres de districte… Una política cosida a la gent, a les seves inquietuds i anhels, que s’assembla a la quotidianitat de la majoria, i que es va teixint amb valors de deliberació democràtica.

I gairebé tot està per fer. Caldrà anar desgranant amb sentit el Pla de Xoc; impulsant les polítiques de lluita contra l’atur i per la qualitat de l’ocupació; posant fil a l’agulla al procés que ha de fer realitat el tramvia per la Diagonal; constituir els consells de districte amb les portes i finestres ben obertes a la ciutadania; elaborar de forma participativa el PAM i el pressupost; impulsar la nova dimensió internacional de Barcelona al costat de les ciutats i pobles que lluiten i treballen per un altre món possible i necessari… i tantes altres coses!  I caldrà fer-ho amb ambició però sense un bri d’arrogància. Construïnt els acords polítics necessaris amb els grups municipals que van votar la investidura d’Ada Colau. Eixamplant les bases de l’acció de govern. Fent del diàleg i del respecte els codis ètics de cada dia.

Hi ha hagut i hi haurà encerts i errors, perquè aquesta manera quotidiana de fer política no és diferent als altres ordres de la vida, on també l’encertem i ens equivoquem. Però el govern de la gent comú està en marxa. I la revolució democràtica també.  

Ahir va ser un dia carregat d'emocions. Ja abans de les cinc de la tarda, la Plaça de Sant Jaume estava plena de gent. De gent senzilla de totes les edats, de molts barris de la ciutat. Amb somriures perfilats al rostre i il.usions als plecs de l'ànima. Era la força popular que va fer possible el triomf electoral de Barcelona en Comú el 24 de Maig, i que ahir expressava novament suport, i voluntat de construir futur de forma col.lectiva. A dins, al Saló de Cent, els qui representaven els moviments socials i veïnals, el teixit associatiu de la ciutat, ocupaven les primeres fileres. Seien al costat de persones com la Maria Salvo, la nostra referent de memòria democràtica, que ens omple d'orgull i de força. La gent comú a l'Ajuntament i a la Plaça, visualitzant la nova divisa de democràcia, de governar obeïnt. L'Ada Colau, l'alcaldessa, ens ho deia: "volem un Ajuntament obert a la ciutadania; i volem una ciutadania activa i exigent". Al costat d'aquest missatge nítid de nova política, ahir s'expressava també la dimensió de diàleg i acord entre espais polítics diferents, però amb voluntat de cercar objectius i pràctiques compartides. Ada Colau va ser elegida alcaldessa per majoria absoluta, gràcies al suport -més enllà dels 11 vots de Barcelona en Comú- dels regidors i regidores d'ERC, PSC i una de la CUP. Tan de bo es visualitzi, des del primer moment, el canvi en les prioritats i en les formes de fer; i es puguin consolidar, ben aviat, els acords amb els altres grups en clau de govern ampli. Hi tinc confiança en tots dos aspectes.

Més enllà de Barcelona, ahir va ser també un dia emocionant. A Badalona i a Castelldefels, la Dolors Sabater i la Candela López seran alcaldesses de la gent, i deixaran enrere el malson del Partit Popular. A Montcada, la Laura Campos obrirà un nou temps per superar la vella política opaca. A Santa Perpètua, la Isabel Garcia continuarà la gran feina dels darrers anys. Quatre alcaldesses lluitadores, al costat de moltes altres, que simbolitzen la voluntat de forjar un futur de ciutats humanes i habitables, on la gent pugui ser feliç. Un futur escrit per la gent comú, en femení i en plural. L'alegria es va estendre arreu dels Països Catalans. Semblava impossible que Rita Barberá deixés l'alcaldia de València. Ahir, tanmateix, es va començar a fer realitat el somni. En Joan Ribó serà l'alcalde de la revolta democràtica. I també a les Illes: Palma, Manacor, Maó, Ciutadella, Eivissa... tindran governs plurals d'esquerres i ecosobiranistes. La ciutadania ha obert la possibilitat real de vertebrar un nou país just, net i lliure. Caldrà treballar-la a fons. 

L'onada de canvi es va plasmar ahir a moltes grans ciutats de l'estat: Ahora Madrid, Zaragoza en Común, la Marea Atlántica d'A Coruña, EH Bildu a Pamplona, Cádiz sí se Puede... són expressions emblemàtiques dels actors emergents d'una nova política que comença a les ciutats, i que té força i voluntat per superar el bipartidisme de PP i PSOE. Tan de bo aquesta força transversal de la ciutadania d'arreu sigui un primer pas irreversible cap a l'obertura de processos constituents, on la gent poguem decidir-ho tot.

(Amb aquestes ratlles plenes d'esperança, tanco també un cicle on aquest blog ha estat un espai, sobretot, de reflexió política municipal. Espero que a partir d'ara altres inquietuds puguin abocar-se més sovint al balcó de les "Utopies Quotidianes).

   

  

     

Avui acabem un mandat municipal. La ciutadania, en una gran expressió democràtica, ha decidit les persones que conformaran el nou Ajuntament. Això fa que per alguns de nosaltres, avui sigui l’últim Plenari. I un moment especial també, on abocar algunes idees i records que no acaben de trobar espai en els plens de cada mes.

Recordo els primers dies, fa ara 12 anys. Vam passar moltes hores a Casernes de Sant Andreu. Allà vivien moltes persones immigrants, en situació d’alta fragilitat. Calia atendre’ls i garantir la seva dignitat. Va ser difícil, però es va treballar de valent, i el 2005 moltes d’aquelles persones van accedir a la residència, al fil del procés de regularització, del que Barcelona va ser punta de llança. I fins avui, no hem deixat de lluitar per aconseguir el dret a feina, sostre, i papers per tothom. I queda molt per fer.

 

I recordo també la primera vegada aquí al Plenari. Estava nerviós, neguitejava per no fer-ho malament (encara em passa avui). Vaig defensar una ampliació de pressupost del Servei d’Atenció Domiciliària. Un Servei emblemàtic d’una manera d’entendre la política municipal: la que fa possible contribuir al benestar de la nostra gent gran, la que permet que segueixin vivint a la llar on hi ha dipositada la memòria d’una vida. I fins avui; un objectiu irrenunciable. I queda també molt per fer.

 

El passat 5 de Maig, ara fa un mes, la darrera intervenció en aquest plenari la vaig fer per defensar la medalla d’honor a l’Ateneu de Nou Barris. Feliç de poder fer-ho. Perquè l’Ateneu simbolitza molt: la Barcelona dels barris i la gent senzilla; lluitadora i creativa.

Les persones nouvingudes, la gent gran, els barris populars… la Barcelona que m’estimo… fites simbòliques a l’inici i a la fi d’una etapa. I entremig, 12 anys apassionants bategant amb el cor de la ciutat. 12 anys de canvi d’època. Han passat tantes coses en el nostre entorn. Bones i dolentes. Ens hem inquietat i indignat: enfront d’una crisi-estafa, de tanta corrupció, d’un estat autoritari, de polítiques injustes. Però ens hem il.lusionat també: en veure i poder participar d’una ciutat plena d’energies, de gent que respon amb força i amb alternatives, que és capaç d’obrir escenaris de futur.

 

Les ciutats són l’àmbit del progrés ètic de la humanitat. I la política municipal una eina imprescindible per fer-ho possible. Crec en una política municipal que s’assembli a la vida: discreta, generosa, lluitadora, arriscada, amable. Que faci de la vida quotidiana un espai de fraternitat. I que posi la vida de la gent comú al centre de cada política pública. Al llarg d’aquest anys, he tingut la immensa sort de sentir-me implicat en la construcció col.lectiva de la ciutat que somiem:

 

La Barcelona de les escoles públiques, la marea groga i la Plataforma 0-3; la que no oblida la transexual Sònia i li deu memòria a la Rosario Endrinal; la dels Plans Comunitaris, Recreant Cruïlles i la lluita del Bon Pastor. La Barcelona dels castellers, la cultura popular i el Barnasants; la del futbol solidari de Xavi, Iniesta i Messi; la del bicing, la PTP i el tramvia per la Diagonal. La Barcelona de Can Batlló, la Flor de Maig i l’Harmonia, la del moviment obrer i cooperatiu; la que surt al carrer l’11 de setembre per dir que volem un país lliure i sobirà. La Barcelona de l’Enric Pubill i la Maria Salvo.

 

Sé que hi ha moltes altres Barcelones, diferents a la que perfilen aquestes referències. I això és també fantàstic. En aquest Plenari les hem debatut en clau democràtica. Hem contrastat idees i mirades molt diferents. Jo he après de tots vosaltres. De les vostres mirades sobre la ciutat, dels arguments amb què heu defensat els vostres punts de vista. Han enriquit el meu. I us ho agraeixo sincerament. Us agraeixo també la qualitat humana, la cordialitat amb la que hem anat teixint les nostres relacions personals. És un bagatge d’afectes que m’emporto, i que recordaré i cuidaré amb molt de respecte.

 

El millor de tots aquests anys ha estat compartir l’experiència amb molta gent meravellosa. M’agradaria poder esmentar a tantes persones, però seria desbordant. (1) Gràcies a les amigues i els amics del teixit social, dels barris. (2) Un agraïment molt sincer al magnífic col.lectiu de professionals de la casa amb els qui he treballat tantes hores. I en especial, als educadors i les treballadores socials que cada dia i a peu de carrer treballen per la dignitat de cada persona vulnerable. (3) Tot el reconeixement a les conselleres i consellers de Districte, a les companyes de militància política a Iniciativa BCN: per tantes utopies quotidianes; per ser, sobretot, militants de la vida. (4) Un afecte molt entranyable a la gent del grup municipal. No sabeu com ha estat de recomfortant i motivador saber que cada dia podia creuar amb vosaltres totes les complicitats. I vull simbolitzar-ho en una persona, l’Alícia. Hem estat onze anys junts: feina de formigueta, poc visible, plena de professionalitat, carregada d’amabilitat. Et trobaré a faltar Alícia, quan a partir de dilluns vinent arribi a la feina i no siguis tu qui em digui bon dia. Però això sí, seguirem celebrant copes, lligues i champions. (5) Ha estat una font d’aprenentatge increïble haver compartit la feina de regidor en aquest extraordinari grup municipal, en diferents moments, amb la Imma, l’Eugeni, l’Elsa, l’Ignasi, la Isabel i la Janet. Janet tu continues: ja ho saps, venim de lluny i som fidels al futur. Que tinguis molta força per construir el somni. (6) Aquests anys han manllevat hores i dies a les persones que més estimo: a la meva família. Vosaltres doneu sentit a tot. I espero retornar-vos el suport sense límits que m’heu donat. Fa 12 anys, quan va començar això, l’Aina, la Laia i la Jana, les meves filles, eren tres nenes. S’han fet grans: a l’escola pública i jugant al carrer. Ara són 3 dones joves i valentes. I és en les seves ganes de viure on reconec tot el que hem fet; i és en les seves ganes de canviar la vida, on s’emmiralla tot el que ens queda per fer.

Sí, queda molt per lluitar. I és aquí on us vull mostrar la meva màxima il.lusió. Perquè Barcelona és una ciutat magnífica i carregada de futur. I ha de ser referent de justícia i democràcia. Una ciutat en mans de la gent; que escriu el seu dia a dia en femení i en plural.

 

Sabeu que jo milito en el partit de l’optimisme. Però avui us dic que ni en el millor dels meus somnis imaginava deixar l’Ajuntament amb aquest horitzó d’esperança que la ciutadania acaba d’obrir. Segur que aquesta esperança trobarà camins per avançar. Per construir el somni en comú.  Moltes gràcies.