Compromís per la Independència, com a corrent d’ICV, hem impulsat i presentat un manifest de suport a Catalunya sí que es pot (CSQP). Vull per Catalunya un estat independent i per això votaré CSQP. Crec que el procés de mobilització sobiranista és una gran força col.lectiva que expressa una de les dimensions del conflicte social a Catalunya: la que enfronta la lògica autoritària de l’estat amb el dret a decidir. I crec que aquest procés ha de transitar un full de ruta rupturista, democràtic i efectiu. Rupturista per mitjà d’un procés constituent català a partir del 28 de setembre; democràtic a través d’un referèndum d’autodeterminació (que no pot ser substituït per cap altre mecanisme); i efectiu per mitjà del seu caràcter vinculant (la independència ha de ser una realitat si així ho decideix la ciutadania). La proposta de CSQP em sembla, en aquest sentit, la més sòlida. La que millor entronca, també, amb la trajectòria d’una esquerra nacional que acull l’opció per la independència des d’una lògica d’ampliació democràtica, de diàleg inclusiu amb les cultures autodeterministes de caràcter federal/confederal, i de vincle indestriable amb els drets socials i ecològics.

I és aquí on trobo la resta de motius, igualment rellevants, per votar CSQP. Perquè crec que recull els anhels de revolució ciutadana expressats en les candidatures de confluència a les passades eleccions municipals, que estan ja transformant les nostres ciutats (sense demanar permís a ningú i sense esperar cap escenari de futur). Perquè connecta amb la contestació contra les retallades i la corrupció,  i permet construir un horitzó de justícia social i ètica col.lectiva. I a més –i sobretot- perquè CSQP és un espai de persones lluitadores i generoses, amb presència quotidiana als barris, allà on la gent construeix futur des de vides humils i un teixit de vincles solidaris. En Lluís Rabell deia l’altre dia que la insuportable arrogància pija d’Artur Mas -en menysprear els sectors populars articulats a l’entorn del “sí se puede”- era el que l’havia acabat de convèncer a encapçalar aquest projecte. Em sembla la millor raó: honesta i autèntica. D’algú com el Lluís, que personalitza amb naturalitat el conjunt d’opcions i de valors del “sí que es pot”. Gràcies Lluís. 

Fins el dia 27 caldrà seguir estenent l’activisme, aportant arguments, debatent propostes, entroncant amb emocions i esperances. És veritat, les properes eleccions no són ordinàries. Ens hi juguem l’obertura d’un escenari constituent: on canviar les polítiques injustes des del primer dia (com s’ha fet a Barcelona i a moltes altres ciutats); i on canviar també les regles del joc per fer fora la corrupció i els corruptes, per fer possible la independència de Catalunya.  

    

(La Revista Jovent http://www.revistajovent.cat/ publica aquest article que he escrit de reflexions sobre el potencial de canvi democràtic que impliquen els resultats municipals del passat 24M). 

Estem immersos en un doble procés de transformació. Vivim, d’una banda, una dinàmica de canvi d’època, d’obertura d’un temps nou, cridat a perfilar les bases de les trajectòries vitals i col.lectives de les properes dècades. Assistim, d’altra banda, a la crisi del capitalisme de bombolla (l’especulació com a motor de creixement) amb un entramat promotor de l’austeritat injusta i del procés de segrest democràtic. Es tracta d’una lògica de transició social i cultural, articulada a una dinàmica de crisi econòmica i institucional. En aquest context, la vella política semblava atrinxerada en els seus refugis de corrupció: com si pogués amagar el cap sota l’ala del canvi d’època; com si no tingués res a veure amb el capitalisme especulatiu.

El 15M va alterar l’escenari. El nou temps finalment es polititza: es desencadenen processos inèdits d’acció col.lectiva que impugnen la vella política (no ens representen) i les seves polítiques injustes (prou retallades). Les eleccions municipals del passat 24M marquen un nou punt d’inflexió: de la resistència al projecte; de les places a la disputa del poder institucional, com a territori on el somni d’un futur amb dignitat troba camins per fer-se tangible i majoritari. Calia forjar les eines i guanyar: concretar les confluències i capgirar el joc i el tauler. I en bona part s’ha aconseguit. Cal ara expressar tot això en una acció de govern que retorni el poder a la gent i activi les polítiques del bé comú. Està començant a passar. Podem apuntar algunes reflexions sobre ambdues qüestions: la geografia electoral de la ruptura, i un paisatge incipient de decisions justes i empoderament ciutadà.

A l’estat espanyol, les candidatures alternatives i d’unitat popular governen avui a quatre de les cinc ciutats més grans; i aconsegueixen el 27% dels regidors en el conjunt de les 13 ciutats per sobre de 300.000 habitants. Al País Valencià i a les Illes l’avenç de Compromís i de Més és substancial, assolint el govern de moltes de les principals ciutats. A Catalunya, els partits de la vella centralitat (CiU, PSC i PP) perden 435.000 vots respecte el 2011. Els espais de confluència i les forces que en formen part -en un mapa de geometries variables- en guanyen 536.000. Barcelona en Comú obté el 25,2% dels vots i guanya a 54 dels 73 barris. A Nou Barris s’enfila al 34%, doblant el vot socialista. Els dos partits històricament dominants passen a ser minoritaris en els seus respectius eixos d’identitat política: el PSC en l’eix social (4 regidors sobre 23 d’esquerres); i CiU en l’eix nacional (10 sobre 29 sobiranistes). A Badalona, Sabadell, Terrassa, Santa Coloma, Mollet, Castelldefels, Vilafranca, Vic, Tortosa… s’articulen també espais polítics de revolta democràtica. Propostes que vertebren alternatives guanyadores allà on la vella política s’atrinxerava (Sabadell, Montcada); allà on s’atrevia, fins i tot, a fer-ne bandera (Badalona, Castelldefels). Canvia per tant la naturalesa dels actors i la seva correlació de forces. Es dibuixa el gresol d’una nova hegemonia.     

Més enllà de l’escenari electoral els nous governs s’han posat en marxa. Barcelona ha començat a transitar els camins del canvi, ho ha fet amb força. En el terreny de les polítiques, s’han frenat desnonaments, s’ha assegurat el dret a l’alimentació de tots els infants, s’ha retornat a la gestió directa de les escoles bressol, s’ha decretat la moratòria de llicències turístiques, s’han retirat les acusacions contra tots els activistes, s’ha iniciat la reforma integral de la guàrdia urbana, i s’ha abandonat el projecte de Jocs Olímpics d’Hivern. No hi haurà pista de gel a la plaça Catalunya, i ja no hi ha bust reial al saló de plens. Hi ha elements de canvi igualment rellevants relacionats amb la manera de fer, amb un nou teixit actitudinal, amb una gramàtica emergent en l’exercici de la política de proximitat. Tenim a Barcelona un equip de govern de persones senzilles, lluitadores, usuàries dels serveis públics, vitalment connectades als barris populars on viuen: presència per impedir desnonaments al costat de la gent que pateix; aplicació del codi ètic amb forta limitació de sous; renúncia als cotxes oficials; eleccions primàries de consellers, i constitució dels districtes amb actes oberts a la ciutadania. 

Són, d’una banda, les polítiques de la dignitat; totes elles van fitant l’avenç cap al dret a la ciutat. I és, d’altra banda, una nova política cosida a la gent, a les seves inquietuds i anhels, semblant a la quotidianitat de la majoria, teixida amb valors d’humanitat. El món local pot estar esdevenint el territori on la revolució democràtica és possible. On es forgen horitzons d’emancipació, de construcció quotidiana del bé comú. On allò vell potser no acaba de morir, però allò nou... neix amb força. On les dones i els homes d’ ICV hi som, amb l’esperança a flor de pell i tocant de peus al somni.

  

El Port de la Selva és una comunitat que, al llarg dels anys, ha sabut preservar un equilibri fràgil entre un medi natural extraordinari, l’activitat a l’entorn de la pesca i la terra, l’acollida de nous visitants, i el conjunt de serveis que s’hi vinculen. No haestat fàcil. La gent del Port ha hagut de lluitar de valent. Ho ha fet des d’antic; des dels anys de la derrota i l’exili republicà; des del temps de la represa cultural i democràtica. Recentment, construïnt un present respectuós i sensible als valors que l’han forjat, i fidel sobretot al futur.

“Rem, vela, pluja, vent del nord i poc equipament eren les eines a emprar i els elements a combatre”.  Ens ho diu Miquel Puignau, un vell pescador del Port. Ell i el Vicenç Relats, periodista vallesà “enamorat del Port de la Selva, on s’escapa sempre que pot” han confeccionat un llibre que és una joia. Porta per títol “Del Cap de Creus al Cap de Bol. Imatges, records i secrets d’un pescador del Port de la Selva”. Per les pàgines del llibre s’hi desplega tota la saviesa ancestral de Miquel Puignau, l’expertesa vital d’una persona que ha viscut la pesca antiga, l’artesanal; que coneix la pell i l’ànima de la Mar d’Amunt, a la que estima i tracta amb tot el respecte. En Vicenç Relats ha fet un treball excel.lent, dotant el llibre d’un cos narratiu ordenat, àgil i potent. Una feina que és només possible des de la seva proverbial curiositat, i des del seu afecte autèntic per un poble on és feliç amb la Judit, i amb la Mariona, la Berta i l’Aina.

El llibre té dos components principals. D’una banda, el fil històric construit a partir de la vida i els records del Miquel Puignau; i de la recuperació de la memòria de les modalitats pesqueres tradicionals (l’Art Gros, l’art de Port de Reig, la pesca del foc o a l’encesa, el bolitx, l’anar a reganar...). D’altra banda el fil geogràfic que ens porta al llarg de tota la costa del Port de la Selva: des de l’extrem més oriental, l’illa de Massa d’Or “on comença el Pirineu”, a la punta del Cap de Creus; fins a ponent, al Cap de Bol, a tocar del terme de Llançà. Un recorregut per la bellesa única de la Mar d’Amunt, amb indrets mítics com la Cova de l’Infern, la Galladera, Cala Prona, Taballera o l’illa de la Galera.

Són records des d’on estimar la vida; i llocs des d’on estimar el país. És un llibre que construeix un pont entre la memòria i la dignitat de la gent treballadora, d’avui i de sempre; entre el Port de la Selva i les lluites quotidianes per un futur millor, les de veritat. Us recomano la seva lectura. 

 

Aquests darreres setmanes de juliol, el govern municipal ha continuat adoptant i explicant un conjunt de decisions que responen als compromisos adquirits amb la ciutadania. Mesures que segueixen dibuixant camins per a fer de Barcelona la ciutat referent de participació i justícia social que desitgem. És molt important, per exemple, que, més enllà de la necessària i valenta moratòria de llicències, s’hagi iniciat el procés de creació del Consell de Ciutat i Turisme, per tal de dotar Barcelona d’un marc pluralista i democràtic de redefinició del model turístic. Ho és també que s’hagi aconseguit aturar el desallotjament del bloc de La Bordeta, o que s’hagi denegat el permís per la pista de gel a la plaça Catalunya. En ambdós casos s’ha fet prevaldre el bé comú: el dret a l’habitatge i a l’espai públic. La memòria democràtica i la laïcitat també avancen: quan s’impedeix realitzar un acte franquista, quan es revisa una iconografia monàrquica anacrònica, o quan es resituen els actes religiosos de la Mercè fora del programa ciutadà i sense presència del govern.

Hi ha, però, dos fets especialment rellevants. D’una banda l’elaboració i debat en ple extraordinari d’una mesura de govern “d’accions urgents de lluita contra la pobresa”; d’altra banda la constitució dels nous plenaris de Districte, en clau d’obertura a la ciutadania. Són expressió emblemàtica i tangible de les màximes prioritats: noves polítiques de rescat ciutadà, i noves maneres de fer política. L’acció contra la pobresa es desplega en dotze dimensions concretes, totes aquelles que connecten amb factors de vulnerabilitat social: des de la inclusió laboral i habitacional, fins a la progressivitat fiscal, passant per la garantia de renda o la seguretat alimentària i energètica. No és un catàleg de mesures assistencials i estrictament paliatives. És una resposta potent arrelada en valors de dignitat, autonomia personal i empoderament; és una resposta connectada a la perspectiva de reconstrucció dels drets socials, de superació de totes les desigualtats. En l’altre vessant, la constitució dels nous Districtes havia d’obrir el camí cap a l’enfortiment de la política participativa i descentralitzada. Vaig ser-hi a Nou Barris. El canvi era substancial. Una sessió oberta, a la plaça, a vessar de gent. Amb presència del veïnat i del teixit ciutadà que fa de Nou Barris un districte exemplar, on batega la intel.ligència col.lectiva, la xarxa quotidiana de compromisos per millorar la vida i els vincles de comunitat. Hi havia esperança i ganes de seguir treballant. Des de noves polítiques de proximitat forjadores de ciutadania activa; des de pràctiques ciutadanes generadores de nova política. Des del diàleg creatiu i les complicitats entre el govern del districte i els actors veïnals.

Sí, tot això s’haurà d’anar desplegant i concretant. Però és clau assentar les bases i començar a enfilar l’agulla, sense dilacions. Ha estat un tempsapassionant, i caldrà recuperar energies aquest mes d’Agost. Setembre s’anuncia intens. A Barcelona, per avançar en la construcció del bé comú; i a Catalunya, per demostrar que “Sí que es pot”, que també serà possible generar un horitzó de canvi profund, de plena sobirania social i nacional.