(Text de l'article que em publica El Crític el 23 d'octubre de 2015)

El 27 de setembre la lògica plebiscitària va quallar. D’una banda, les forces polítiques erigides en referents principals d’aquesta lògica obtenen bons resultats: majoria absoluta d’escons elegits amb mandat d’independència (mai abans havia passat) i creixement de Ciutadans molt més enllà de les fronteres socials del seu vot. D’altra banda la participació va ser desbordant. Cap previsió la situava en el 77.5%: un milió més de votants en 5 anys, una altra dada inèdita. Un marc conceptual (frame) traslladat a l’escenari polític com a factor de mobilització electoral funciona si connecta amb l’experiència i l’esperança de la gent. És la ciutadania qui l’avala o el refusa, i el 27S el va avalar: pels resultats, i pel nivell incontestable de participació. Es tracta, en síntesi, d’una polarització en l’eix nacional, en clau dicotòmica sobre la independència, que pren força sobre la resta de dimensions del conflicte polític (esquerra/dreta; vell/nou...). A partir d’aquí és rellevant reflexionar sobre tres qüestions: 1) genera aquest escenari una dinàmica de fractura social?; 2) és l’escenari amb més potencial de superació de l’status quo nacional, de resolució en clau democràtica del conflicte entre Catalunya i l’estat espanyol?; 3) dibuixen les properes eleccions del 20D una nova finestra d’oportunitat, té sentit batallar per obrir-la?. Cap de les tres qüestions té respostes nítides, però s’hi poden estirar fils de reflexió.

1) A la societat catalana segueixen predominant lligams interpersonals i col.lectius de tota mena; segueixen predominant dinàmiques de mestissatge i creuament de vincles. Estem lluny d’una fractura social. La clivella política a l’entorn de l’eix socioeconòmic no ha desaparegut (expressa desigualtats col.lectives múltiples i potents), i segueix operant de forma transversal i no acumulativa a l’eix nacional. Tant o més rellevant, l’espai polític que es va forjant a l’entorn de les confluències –Barcelona en Comú, Catalunya Sí que es pot…- reprodueix i articula una valuosa heterogeneïtat nacional, cohesionada pel teixit de valors del catalanisme popular (el nou catalanisme de la unitat popular?). Existeix, d’altra banda, una base sòlida de polítiques públiques orientades a garantir que llengua i origen no operin com a elements causals de desigualtat o segregació: molt clarament, el model escolar d’immersió lingüística, i les polítiques urbanes del municipalisme d’esquerres. Hi ha tanmateix una realitat punyent on l’origen és factor estructural de discriminació: l’exclusió de la ciutadania de milers de persones migrants, fruit d’una normativa estatal d’estrangeria sistemàticament avalada per PP, PSOE, C’s i CiU. I hi ha també un element de risc: l’opció de connectar la qüestió nacional a l’esfera vital i identitària. És significativa, en aquest sentit, l’apel.lació emocional de JxS al “vot de la teva vida”, o la profusió de banderes i cors en la campanya de Ciutadans; en contrast amb el caràcter més laïc i republicà del “governem-nos” de la CUP. L’estat propi no hauria d’anar d’identitats personals, sinó de redistribució estructural del poder polític.

2) El procés sobiranista ve impulsat per una gran força ciutadana, i en ell hi participen una pluralitat d’agents polítics. Són dos elements rellevants. La mobilització social el situa en coordenades d’ampliació democràtica. La pluralitat d’actors el fa inclusiu i heterogeni alhora. Sobre aquesta base, s’adopten dues estratègies que defineixen la seva fase més recent. D’una banda, l’ANC i Òmnium decideixen traslladar la dinàmica ciutadana a l’escenari electoral, en forma de suport explícit a determinades forces polítiques (des del propi naixement d’una de les candidatures). D’altra banda, el frame plebiscitari es defineix en termes d’independència i no de sobirania. Cap de les dues estratègies, al meu entendre, no enforteixen el procés ni ajuden a viabilitzar el full de ruta.  L’autonomia dels moviments socials en relació a les forces polítiques ha estat un avenç democràtic al llarg de les últimes dècades. El 27S marca una dinàmica de retrocés en aquest aspecte. I no serà fàcilment reversible. Pel que fa a l’altra qüestió, polaritzar en termes d’independència –en comptes de sobirania i dret a decidir- fa més petit el camp del sí. I dibuixa, a més, una trajectòria de resolució democràtica del conflicte nacional menys sòlida i efectiva que fer-ho a través de l’acumulació de forces per arrencar tant el referèndum com els mecanismes jurídics que permetin viabilitzar un resultat d’independència, si aquesta fos la voluntat ciutadana.

3) Catalunya sí que es pot (CSQP) ha intentat, des d’una nova aposta de confluència, articular la visibilitat de l’eix social a la defensa del referèndum vinculant. Els resultats han quedat per sota de les expectatives. Crec que no expressen errades de fons, però sí insuficiències i límits en el model de confluència (hi faltaven actors i dimensió ciutadana) i en el relat polític (presència insuficient de la narrativa constituent i sobiranista). La lògica de canvi d’època fa necessària la construcció d’un nou subjecte, fruit d’una confluència ampliada i ciutadana, referent de múltiples cultures emancipatòries, i amb voluntat de generar hegemonia, com ja passa avui amb Barcelona en Comú. Les eleccions generals poden, en aquest sentit, configurar una nova finestra d’oportunitat. Clarament, la confluència hauria de gestar-se en clau nacional, responent a les inquietuds i anhels de la gent de Catalunya: la necessitat de derrotar el govern de Rajoy, de superar el règim del 78 i el bloqueig de l’estat a l’autodeterminació; així com la necessitat d’un horitzó d’esperança a l’entorn de la justícia social, la política neta i la democràcia real. La xarxa de ciutats del canvi arreu de l’estat, expressió tangible d’un municipalisme constituent i guanyador, pot operar com a ancoratge de solidaritat i causa compartida.

El procés constituent català, en tot cas, ha de tirar endavant, en totes les seves dimensions. Si després del 20D l’immobilisme persisteix, a Catalunya la lògica democràtica ha de resultar imparable. Caldrà anar forjant la nova legalitat de ruptura que permeti exercir la sobirania i convocar el referèndum –amb reconeixement i empara internacional- per tal que, amb plenes garanties democràtiques, la gent decideixi lliurement la relació jurídica de la nova república catalana amb l’estat espanyol. Es tracta, molt en síntesi, de construir confluències i exercir sobiranies: avançar en l’articulació d’un nou subjecte (superador d’identitats polítiques preexistents) per guanyar un futur radicalment democràtic (superador d’injustícies socials i nacionals persistents).

Cent dies són poc més del 5% del temps d’un mandat municipal, un període breu de govern, poc rellevant en termes quantitatius. La tradició ens diu, a més, que si es tracta dels cent dies inicials, haurien de considerar-se com un període de gràcia, és a dir, un temps on el govern podria assentar-se sense enfrontar una oposició dura i sistemàtica; més encara si l’executiu és nou, fruit d’un canvi de majories. Res de tot això reflecteix el que ha passat a Barcelona entre el 13 de juny i el 20 de setembre. Més aviat al contrari, al llarg dels primers cent dies de Barcelona en Comú (BComú) el ritme i el calat de l’acció de govern han estat intensos. Els grups de l’oposició, d’altra banda, han apretat de valent (3 plens extraordinaris els primers 100 dies!, tots abans del primer ordinari!). Tenim, en síntesi, un govern en minoria potent, i una oposició majoritària presentant batalla, emmig d’una forta presència mediàtica, com mai abans. BComú  resitua la política municipal en el centre  del debat i les percepcions col.lectives. 

L’orientació del govern, a més, ha estat netament de canvi: de ruptura amb les prioritats i la gramàtica  política de CiU; de recuperació de valors de dignitat i ciutadania. S’han ofert mirades diverses sobre aquests cent dies, totes elles aporten, segur, elements valuosos. Crec que el més significatiu ha estat l’exercici d’honestedat que implica haver començat a traduir amb força els compromisos electorals en polítiques públiques; i l’exercici de valentia que comporta fer-ho des de valors transformadors. Sí, s’està construint la Barcelona referent d’igualtat; i s’està articulant en comú, generant espais d’obertura i protagonisme col.lectiu. En concret, el programa de BComú ens parla d’una ciutat més humana, justa, habitable i democràtica. Són quatre horitzons vers els quals s’estan transitant camins.

1)    Humana, és a dir, amb ple respecte pels drets bàsics i la dignitat personal ; la ciutat que té cura de tothom, la que aposta per la vida. Cal destacar en aquest terreny: el pla d’acció contra la pobresa (amb increment substancial de recursos per garantir la cobertura alimentària de tots els infants); el programa contra l’emergència habitacional (amb aturada de desnonaments, mobilització de pisos buits i ampliació d’ajuts al lloguer); i el programa Ciutat Refugi amb l’articulació de la xarxa de ciutats d’acollida.

2)    Justa, la ciutat que aposta per la redistribució de recursos i el treball digne; que redefineix el model productiu i l’economia urbana en clau solidària i de bé comú. Val a destacar aquí: l’assignació de 98 milions del superàvit a inversions de proximitat; la reactivació de les polítiques d’ocupació i el programa de lluita contra l’atur de llarga durada; les substancials millores socials i laborals de l’atenció domiciliària; el compromís de vinculació del MWC a polítiques d’inclusió digital; i el NO de l’Ajuntament al TTIP.   

3)    Habitable, on es fa efectiu el dret a la ciutat, amb carrers i places per viure, amb mobilitat sostenible i aire net per respirar. Cal remarcar en aquest àmbit: els acords de moratòria d’allotjaments turístics i creació del Consell de Ciutat i Turisme; la defensa de l’espai públic, amb la revisió participativa de l’ordenança de terrasses i la denegació de permís a la pista de gel; i el pas endavant en mobilitat i qualitat de l’aire que implica l’inici del procés de connexió del tramvia per la Diagonal.

4)    Democràtica, on veïnes i veïns s’impliquen i resolen problemes en comú ; la ciutat laica que recupera la memòria històrica i republicana. S’ha de subratllar aquí: l’elecció directa de conselleres i consellers de BComú i l’obertura dels plenaris de districte a la ciutadania; l’aplicació del codi ètic amb transparència i rebaixa substancial de sous; la retirada de simbologia monàrquica; i la desvinculació institucional de la missa de la Mercè     

Fa quatre anys CiU arrencava el seu mandat paralitzant les inversions als barris. Després Trias viatjaria a Davos a mostrar complicitat amb els responsables de la crisi. Avui el govern de Bcomú reconstrueix la ciutat dels drets i el dret a la ciutat. I Ada Colau viatja a Leipzig a conèixer les experiències d’acollida amb dignitat de persones refugiades. La revolució del bé comú està en marxa.

Compromís per la Independència, com a corrent d’ICV, hem impulsat i presentat un manifest de suport a Catalunya sí que es pot (CSQP). Vull per Catalunya un estat independent i per això votaré CSQP. Crec que el procés de mobilització sobiranista és una gran força col.lectiva que expressa una de les dimensions del conflicte social a Catalunya: la que enfronta la lògica autoritària de l’estat amb el dret a decidir. I crec que aquest procés ha de transitar un full de ruta rupturista, democràtic i efectiu. Rupturista per mitjà d’un procés constituent català a partir del 28 de setembre; democràtic a través d’un referèndum d’autodeterminació (que no pot ser substituït per cap altre mecanisme); i efectiu per mitjà del seu caràcter vinculant (la independència ha de ser una realitat si així ho decideix la ciutadania). La proposta de CSQP em sembla, en aquest sentit, la més sòlida. La que millor entronca, també, amb la trajectòria d’una esquerra nacional que acull l’opció per la independència des d’una lògica d’ampliació democràtica, de diàleg inclusiu amb les cultures autodeterministes de caràcter federal/confederal, i de vincle indestriable amb els drets socials i ecològics.

I és aquí on trobo la resta de motius, igualment rellevants, per votar CSQP. Perquè crec que recull els anhels de revolució ciutadana expressats en les candidatures de confluència a les passades eleccions municipals, que estan ja transformant les nostres ciutats (sense demanar permís a ningú i sense esperar cap escenari de futur). Perquè connecta amb la contestació contra les retallades i la corrupció,  i permet construir un horitzó de justícia social i ètica col.lectiva. I a més –i sobretot- perquè CSQP és un espai de persones lluitadores i generoses, amb presència quotidiana als barris, allà on la gent construeix futur des de vides humils i un teixit de vincles solidaris. En Lluís Rabell deia l’altre dia que la insuportable arrogància pija d’Artur Mas -en menysprear els sectors populars articulats a l’entorn del “sí se puede”- era el que l’havia acabat de convèncer a encapçalar aquest projecte. Em sembla la millor raó: honesta i autèntica. D’algú com el Lluís, que personalitza amb naturalitat el conjunt d’opcions i de valors del “sí que es pot”. Gràcies Lluís. 

Fins el dia 27 caldrà seguir estenent l’activisme, aportant arguments, debatent propostes, entroncant amb emocions i esperances. És veritat, les properes eleccions no són ordinàries. Ens hi juguem l’obertura d’un escenari constituent: on canviar les polítiques injustes des del primer dia (com s’ha fet a Barcelona i a moltes altres ciutats); i on canviar també les regles del joc per fer fora la corrupció i els corruptes, per fer possible la independència de Catalunya.  

    

(La Revista Jovent http://www.revistajovent.cat/ publica aquest article que he escrit de reflexions sobre el potencial de canvi democràtic que impliquen els resultats municipals del passat 24M). 

Estem immersos en un doble procés de transformació. Vivim, d’una banda, una dinàmica de canvi d’època, d’obertura d’un temps nou, cridat a perfilar les bases de les trajectòries vitals i col.lectives de les properes dècades. Assistim, d’altra banda, a la crisi del capitalisme de bombolla (l’especulació com a motor de creixement) amb un entramat promotor de l’austeritat injusta i del procés de segrest democràtic. Es tracta d’una lògica de transició social i cultural, articulada a una dinàmica de crisi econòmica i institucional. En aquest context, la vella política semblava atrinxerada en els seus refugis de corrupció: com si pogués amagar el cap sota l’ala del canvi d’època; com si no tingués res a veure amb el capitalisme especulatiu.

El 15M va alterar l’escenari. El nou temps finalment es polititza: es desencadenen processos inèdits d’acció col.lectiva que impugnen la vella política (no ens representen) i les seves polítiques injustes (prou retallades). Les eleccions municipals del passat 24M marquen un nou punt d’inflexió: de la resistència al projecte; de les places a la disputa del poder institucional, com a territori on el somni d’un futur amb dignitat troba camins per fer-se tangible i majoritari. Calia forjar les eines i guanyar: concretar les confluències i capgirar el joc i el tauler. I en bona part s’ha aconseguit. Cal ara expressar tot això en una acció de govern que retorni el poder a la gent i activi les polítiques del bé comú. Està començant a passar. Podem apuntar algunes reflexions sobre ambdues qüestions: la geografia electoral de la ruptura, i un paisatge incipient de decisions justes i empoderament ciutadà.

A l’estat espanyol, les candidatures alternatives i d’unitat popular governen avui a quatre de les cinc ciutats més grans; i aconsegueixen el 27% dels regidors en el conjunt de les 13 ciutats per sobre de 300.000 habitants. Al País Valencià i a les Illes l’avenç de Compromís i de Més és substancial, assolint el govern de moltes de les principals ciutats. A Catalunya, els partits de la vella centralitat (CiU, PSC i PP) perden 435.000 vots respecte el 2011. Els espais de confluència i les forces que en formen part -en un mapa de geometries variables- en guanyen 536.000. Barcelona en Comú obté el 25,2% dels vots i guanya a 54 dels 73 barris. A Nou Barris s’enfila al 34%, doblant el vot socialista. Els dos partits històricament dominants passen a ser minoritaris en els seus respectius eixos d’identitat política: el PSC en l’eix social (4 regidors sobre 23 d’esquerres); i CiU en l’eix nacional (10 sobre 29 sobiranistes). A Badalona, Sabadell, Terrassa, Santa Coloma, Mollet, Castelldefels, Vilafranca, Vic, Tortosa… s’articulen també espais polítics de revolta democràtica. Propostes que vertebren alternatives guanyadores allà on la vella política s’atrinxerava (Sabadell, Montcada); allà on s’atrevia, fins i tot, a fer-ne bandera (Badalona, Castelldefels). Canvia per tant la naturalesa dels actors i la seva correlació de forces. Es dibuixa el gresol d’una nova hegemonia.     

Més enllà de l’escenari electoral els nous governs s’han posat en marxa. Barcelona ha començat a transitar els camins del canvi, ho ha fet amb força. En el terreny de les polítiques, s’han frenat desnonaments, s’ha assegurat el dret a l’alimentació de tots els infants, s’ha retornat a la gestió directa de les escoles bressol, s’ha decretat la moratòria de llicències turístiques, s’han retirat les acusacions contra tots els activistes, s’ha iniciat la reforma integral de la guàrdia urbana, i s’ha abandonat el projecte de Jocs Olímpics d’Hivern. No hi haurà pista de gel a la plaça Catalunya, i ja no hi ha bust reial al saló de plens. Hi ha elements de canvi igualment rellevants relacionats amb la manera de fer, amb un nou teixit actitudinal, amb una gramàtica emergent en l’exercici de la política de proximitat. Tenim a Barcelona un equip de govern de persones senzilles, lluitadores, usuàries dels serveis públics, vitalment connectades als barris populars on viuen: presència per impedir desnonaments al costat de la gent que pateix; aplicació del codi ètic amb forta limitació de sous; renúncia als cotxes oficials; eleccions primàries de consellers, i constitució dels districtes amb actes oberts a la ciutadania. 

Són, d’una banda, les polítiques de la dignitat; totes elles van fitant l’avenç cap al dret a la ciutat. I és, d’altra banda, una nova política cosida a la gent, a les seves inquietuds i anhels, semblant a la quotidianitat de la majoria, teixida amb valors d’humanitat. El món local pot estar esdevenint el territori on la revolució democràtica és possible. On es forgen horitzons d’emancipació, de construcció quotidiana del bé comú. On allò vell potser no acaba de morir, però allò nou... neix amb força. On les dones i els homes d’ ICV hi som, amb l’esperança a flor de pell i tocant de peus al somni.