21 de febrer, 2017
0
Estat de benestar, canvi de prioritats i sobirania
Article publicat per l'Assemblea Nacional Catalana en el marc de la campanya Fem Futur (Febrer 2017)
Perquè Catalunya pugui forjar un model de
solidaritat col·lectiva avançat calen mesures arrelades en valors de justícia
social i sobirania plena concretada en un Estat propi
L’estat de benestar és una de les dimensions clau
configuradores de la societat, també a Catalunya. El model de benestar és l’espai d’articulació
institucional dels drets socials. Es fa tangible per mitjà de polítiques que
incideixen en la distribució de la renda, la qualitat dels treballs, l’accés
als mecanismes bàsics de desenvolupament humà (educació, salut, autonomia,
habitatge…), la garantia d’ingressos, la cobertura de necessitats bàsiques o
l’atenció a situacions de vulnerabilitat. Cada estat de benestar expressa, duna banda,
contextos socials: les polítiques es transformen quan ho fan les condicions
estructurals (bases demogràfiques, tipus de llars, migracions, canvi
tecnològic…) i quan ho fan els cicles econòmics (bombolles immobiliàries,
crisis financeres, caigudes d’activitat i ocupació…). Però els models de
benestar són també, d’altra banda, l’expressió de variables polítiques: valors
i prioritats de les majories parlamentàries i de govern; nivells de sobirania i
capacitat col·lectiva de decisió; articulació del conflicte per part de
moviments socials. Avui a Catalunya l’estat de benestar es troba immers en un
escenari de canvi d’època; ha de fer front, també, als durs impactes socials de
la crisi; evidencia una lògica neoliberal; i està mancat dels graus de
sobirania necessaris. Deixant ara de banda els aspectes de caire més
estructural, el nostre estat de benestar, per tal de millorar substancialment, hauria
d’adoptar una doble dinàmica de canvi: cap a valors i prioritats diferents; i
cap a la plena sobirania.
Valors i prioritats diferents. En un dels moments més durs de la crisi (2011),
Catalunya va restringir l’accés a la renda mínima d’inserció i va deixar sense
protecció a milers de famílies altament vulnerables. Avui encara no ha desplegat l’article 24.3 de
l’Estatut, que confereix el dret a una renda garantida de ciutadania. El
resultat és ben clar: en aquest àmbit, Catalunya se situa per sota de la
mitjana de protecció de les comunitats autònomes de l’Estat. En el camp
educatiu, va deixar d’existir una política pública de suport a l’educació
infantil de 0 a 3 anys, mentre es manté intacte el finançament públic a
l’escola privada elitista que segrega per sexe. Les polítiques d’habitatge
queden lluny de donar resposta a l’emergència residencial, i Catalunya no s’ha
dotat d’una política pròpia de regulació dels lloguers orientada a frenar la
bombolla dels preus. I tot això succeeix quan el nostre país se situa molt per
sota de la mitjana europea en ingrés fiscal, sense que s’hagi desenvolupat una
estratègia tendent a reduir-ne la distància amb l’activació de les competències
assumides.
Necessitat de sobirania. Les limitacions fins ara esmentades de l’estat de benestar a Catalunya
són el fruit de decisions adoptades pels governs. Amb valors i prioritats
diferents, en el marc de l’Estatut actual, s’haguessin pogut superar. Es poden
de fet superar: no hi ha cap obstacle estructural, més allà de la voluntat de fer-ho. Però hi ha una segona dimensió, tant rellevant
com l’anterior. Per tal
d’adoptar un model avançat de benestar, amb capacitat de respondre als reptes
de justícia social en ple segle XXI, Catalunya ha de ser sobirana, ha de deixar
enrere les dependències que atenallen la decisió sobre els principals àmbits de
política social. Podem considerar també alguns exemples. L’objectiu de
l’ocupació de qualitat suposa capacitat de regulació de tots els vectors del
mercat de treball, avui inexistent a Catalunya; l’objectiu d’una societat
cohesionada implica poder bastir un sistema propi de promoció de l’autonomia
personal i atenció a la dependència, sense cap mena de subordinació. El dret
humà d’accés universal a la sanitat a Catalunya no hauria de poder ser vulnerat
per decisions de l’Estat. El finançament de les polítiques socials, finalment,
requereix d’instruments de sobirania fiscal sobre el conjunt de la riquesa
generada, compatibles amb mecanismes de redistribució interterritorial.
En síntesi, perquè Catalunya pugui forjar un model de solidaritat
col·lectiva avançat, proper als països europeus de referència, cal un doble
gir: prioritats diferents arrelades en valors de justícia social; i sobirania
plena concretada en un estat propi que disposi de totes les eines necessàries
per ampliar l’horitzó d’allò possible avui.
Labels:
Catalunya,
dret a decidir
18 de gener, 2017
0
Canvi d'època i democràcia (comú, predistribució i sobiranies)
(Article publicat a El Crític. 12 de Gener del 2017)
Al 2016, en el terreny polític, han passat coses força imprevisibles i avui encara difícils d’explicar.
Iniciem el 2017 amb la sensació que ens falten respostes
i ens han canviat les preguntes. Intuïm que la política del futur serà diferent
a la que hem conegut, diferent inclús a la que podíem imaginar. La rapidesa i la complexitat dels canvis, tanmateix, dificulten
discernir les pautes vertebradores del nou escenari. Fa poc em deia un estudiant: “t’enrecordes
quan el curs passat parlàvem a classe que era impensable que guanyés el brèxit, i impossible que ho fes Trump?”.
Sí, semblava que no podia passar. Cap de les dues coses no
encaixava bé en els nostres marcs de lectura de la realitat. Avui en canvi
tenim el Regne Unit en procés d’activar el mecanisme de sortida de la UE; i el
magnat agressiu, xenòfob i masclista és el president electe dels EEUU. Les
sorpreses però no començaven ni molt menys aquí. A Catalunya, i en un sentit
polític contrari als exemples anteriors, les onades mobilitzadores del 15M i
del procés sobiranista havien alterat el tauler polític com mai des de la
transició. El 2015 es constituïa, per primer cop, un Parlament de majoria
independentista. La gramàtica del 15M, d’altra banda, es transferia a l’arena electoral i un conjunt de confluències, acabades de forjar, guanyaven les eleccions
locals i es disposaven a governar les grans ciutats. Era previsible la potència
cultural de la indignació i la seva expressió
en majories sociopolítiques?. Difícil de
respondre. S’ha anat generant un cert abisme entre claus interpretatives
preexistents i dinàmiques col.lectives emergents. Cal bastir una nova capsa d’eines per entendre el que està passant. I
per intentar incidir-hi: amb voluntat
democràtica, d’empoderament i protagonisme ciutadà.
És un temps nou. I no el podem
explicar ni transformar des de pautes i categories nascudes en un món que ja no
existeix. Tot allò que ens feia reconeixible l’era de la modernitat industrial
ha anat mutant. Ho ha fet en l’esfera dels itineraris vitals, dels vincles
familiars i de l’estructura de les llars; en l’àmbit dels cicles de vida, dels
processos d’emancipació i envelliment, i de les identitats de tota mena; en el
camp tecnològic, cultural, i de la quotidianitat urbana ; en el format de
les desigualtats, les vulnerabilitats i les exclusions. No podia ser que la política no acabés reflectint i expressant també aquestes
mutacions. La política democràtica forjada en els paràmetres
del segle XX sembla tenir avui molt afeblida la seva capacitat de processar el
canvi d’època. El futur resta obert. I la gramàtica del temps nou no encaixa
amb previsions rígides. Poden, però, dibuixar-se alguns elements. Hi ha un punt de partida: el canvi cap a la modernitat líquida (Bauman) -amb
complexitats, incerteses i injustícies de nou tipus- impacta de forma irreversible l’esfera de la
política. I ho fa en tots els seus vessants: institucions, governança, actors, ideologies,
polítiques, codis mobilitzadors, relats, dimensió emocional. Davant d’aquest
ventall d’impactes hauríem d’evitar lliscar cap el que Hirschman definia com
les retòriques de la intransigència:
la futilitat, el risc i la perversitat. No, el canvi d’època no és un encenall
fugaç; tampoc porta inscrita a la pell cap mena de
sentència demolidora dels avenços del passat. Cal dialogar amb les noves
coordenades, explicitar valors, generar reptes, i construir capacitats i formes
col.lectives d’abordar-los. Voldria posar l’accent en tres dimensions. Segur que
deixo fora aspectes molt rellevants. Són, però, tres espais de transformació
que em semblen clau per practicar una nova política democràtica, connectada a
trajectòries d’emancipació, i inserida en les coordenades del canvi d’època.
1. La democràcia del comú. És força evident la crisi de la
representació política clàssica: la que s’ha vehiculat durant molts anys per
mitjà del vot a partits tradicionals, ancorats en identitats ideològiques, i competint sobre eixos de conflicte
ben cristal.litzats. L’estratègia de l’austeritat ha aportat un vector de
desapoderament ciutadà, de captura posdemocràtica de les decisions. Enfront a tot això, s’han anat desplegant respostes anti-establishment en múltiples direccions. La reconfiguració política avança, però presenta dilemes de fons. Apareixen
d’una banda ‘solucions’ inscrites en lògiques d’involució democràtica: l’expressió tecnocràtica (confinament
de la política en l’arena dels experts); la restauració conservadora (articulació
d’autoritarisme polític amb reaccionarisme moral); i el replegament nacional (blindatge
del sistema polític en relació a dinàmiques supraestatals). La troika, Trump i el brèxit poden ser exemples
respectius, amb lògiques creuades i elements compartits. És possible erigir alternatives ?, és viable crear nous formats d’obertura
institucional i empoderament ciutadà? És aquí on la política del comú pot
configurar una proposta tangible d’aprofundiment democràtic. La democràcia del comú vol dir la
construcció d’una esfera pública compartida: amb presència institucional i
comunitària, amb aliances i processos de coproducció; vol dir polítiques que empoderin persones
i col.lectius, i pràctiques socials que construeixin drets i ciutadania; vol
dir omplir de lògica ciutadana les institucions, i carregar de força
universalista les pràctiques cooperatives i d’innovació social. És un canvi de
paradigma. On governar és articular el comú més que gestionar burocràcies; on
el protagonisme popular passa més per construir que per resistir, més per crear
que per protestar, en una dinàmica sostinguda d’empoderament i autonomia. Aquesta
nova trama democràtica de codi obert implica, és clar, processos de canvi en
els actors i en els seus resorts ideològics: canvis cap a nous subjectes
polítics postpartit; cap a nous marcs
de valors postideològics. La
democràcia del comú seria una proposta en construcció permanent, que defuig
tancaments conceptuals i punts d’arribada; però que té sentit només si opera en
el dia a dia, si esdevé una veritable política de la quotidianitat.
2. La predistribució. La política de la quotidianitat s’hauria de fer tangible com a projecte
de prosperitat compartida, de vides dignes. L’austeritat injusta, des del 2010,
ha dinamitat el contracte social preexistent, ha menyspreat la fibra moral que
l’havia teixit. Els seus agents intenten ara naturalitzar la nova geografia humana de les desigualtats. És possible en aquesta dimensió erigir també alternatives?
Caldria una dinàmica de reconstrucció de drets, però no em sembla que sigui
possible des de l’agenda i les formes de fer del vell estat de benestar; s’hauria
de lligar la reconstrucció amb el canvi d’època, amb les noves bases
socioculturals i ecològiques del segle XXI. El model fordista i keynesià de
benestar va implicar un avenç civilitzatori, una forma històrica del comú, la
implantació del socialisme en l’escola i la sanitat. És clau posar-ho en valor.
Va resultar molt difícil, tanmateix, desafiar la lògica especulativa i
contaminant de l’economia. L’agenda social va arrossegar problemes no resolts
d’articulació de l’equitat amb les dimensions de diversitat i solidaritat horitzontal. I va cristal.litzar, sobretot, un model de redistribució poc orientat a crear condicions
bàsiques d’autonomia; orientat a distribuir rendes més que poder. És aquí on la
lògica de la predistribució, en tots
els seus vessants, pot adquirir un paper central d’alternativa. Predistribució implica incidència col.lectiva
en el model econòmic, en les fonts de creació de riquesa i de satisfacció primària
de necessitats humanes. Hi ha predistribució amb economia del bé comú; amb
ecosistemes cooperatius, amb cadenes de generació i apropiació col.lectiva de
valor; amb teixits productius creadors de sociabilitat, amb formes ecològiques
i col.laboratives de consum; amb el reconeixement i la dignitat de totes les
feines. Es construeix predistribució, com a aposta de justícia social, quan
s’enforteixen les polítiques que són palanca d’autonomia i empoderament: el treball,
l’educació, l’habitatge, el dret a cuidar i a ser cuidat; quan la igualtat es
forja també en les polítiques de reconeixement de les diferències (Nancy Fraser);
quan les dimensions ecològica, de gènere i de proximitat escalen al nucli de
l’agenda. La predistribució planteja finalment una proposta amb capacitat de sintetitzar
model: la renda bàsica universal, com a eina de distribució primària i més
equitativa de la riquesa, com a eina també d’autonomia personal i distribució
social del poder. El model de benestar del segle XXI hauria d’avançar cap a
lògiques i mecanismes predistributius, i fer-ho per mitjà de processos de
coproducció de polítiques, d’una governança capaç d’anar assumint els valors de
la democràcia del comú. Això necessàriament
ens porta a reflexionar sobre les sobiranies de proximitat.
3. Les sobiranies de proximitat. El temps de
la modernitat industrial va anar de la mà de l’espai dels estats. En l’àmbit estatal s’articulava la democràcia, les polítiques
públiques i els processos de mobilització popular. Fa dècades que aquest
esquema trontolla: la globalització ha anat desbordant per dalt, i la
descentralització enforteix regions i municipis. Els estats han
preservat, però, alts nivells de centralitat jurídica (sobirania legal) i
simbòlica (marcs políticoculturals). El canvi d’època comporta nous desafiaments
en el territori. El tauler polític es tensiona també en la seva dimensió
espacial: lògiques globals més potents que mai, crisi del projecte europeu,
replegament estatal, qüestió nacional, nova agenda urbana. La multiplicitat d’escales sembla irreversible, la
resultant pel que fa a models de governança apareix oberta. En aquest marc de
geografies polítiques incertes sorgeixen amb força dues idees. D’una banda, les
bases socials del canvi d’època -quotidianitats complexes, discontinuitats vitals,
demandes heterogènies, divisòries múltiples- creen condicions favorables per l’empoderament
local, per l’enfortiment de l’agenda urbana i el municipalisme en xarxa. El dret a la ciutat i les sobiranies de proximitat, d’altra banda, esdevenen projectes clau per fer
tangible la democràcia del comú i el model predistributiu. El dret
a la ciutat és la dimensió urbana dels drets socials, econòmics i
culturals. Fer-lo efectiu vol dir tornar a l’esfera local les conquestes
col.lectives que la història recent va desplaçar als estats. El segle XXI anirà
resituant polítiques i pràctiques de proximitat en el centre dels projectes
emancipatoris: polítiques que enforteixin teixits econòmics urbans per generar prosperitat sense precarietat; polítiques socials i d’habitatge que portin dignitat humana i dret al barri a cada llar. Les sobiranies de proximitat esdevenen una
de les claus de volta de l’empoderament ciutadà, en un context de pressions
globals en sentit contrari. Impliquen l’aposta per tornar a posar la vida en mans de la gent;
persones i comunitats bastint un present recuperat al mercat, un futur que
ningú ha d’hipotecar ni escriure per nosaltres. Sobiranies de proximitat vol dir sobirania tecnològica, com a conjunt de pràctiques orientades al protagonisme col.lectiu i la
democràcia digital, oberta i col.laborativa; vol dir sobirania energètica i
mobilitat sostenible com a vectors de canvi cap a la justícia climàtica i la
qualitat de l’aire ; vol dir sobirania alimentària i gestió pública de
l’aigua com a palanques de canvi -de mercaderies a drets- pel que fa a
necessitats bàsiques i quotidianes.
No crec casual que avui les
expressions més potents d’una política democràtica per al canvi d’època tinguin
lloc en l’esfera local: les ciutats del canvi a Catalunya i l’estat espanyol;
les experiències de París, Londres, Nova York o Berlin. No pot ser anecdòtic
que enfront l’auge autoritari a França, Regne Unit o EEUU, els exemples més
clars d’una política del comú i de justícia social siguin les pràctiques i els
equips d’Anne Hidalgo, Sadiq Khan o Bill de Blasio. No pot ser anecdòtic que
Ada Colau i les polítiques de Barcelona en Comú s’hagin erigit, a la recent
cimera de Nacions Unides, com a referents del nou municipalisme a escala
global. Tot això és molt rellevant, i crec que ens diu moltes més coses del que
pugui semblar.
Un apunt final. No oblido la dimensió de
sobirania que expressa la demanda d’exercir el dret a decidir a Catalunya. La
proposta de resolució ciutadana del conflicte -donar veu a la gent per mitjà
d’un referèndum- s’insereix plenament en les coordenades que he anat
desgranant. Em sembla que el procés guanya força si connecta amb el debat sobre
model social, si ho fa en termes d’empoderament i democràcia, més que
d’identitat. I que l’opció per la independència guanya força si implica un
projecte de decisió lliure de les interdependències, situant aquestes –en ple
context de canvi d’època- en l’àmbit europeu. En síntesi, l’articulació del
comú, de polítiques predistributives, del dret a la ciutat
i de totes les sobiranies pot donar
lloc a un horitzó d’esperança; a la possibilitat de fer del canvi d’època una
nova oportunitat d’avenç democràtic, de situar quotidianament la política i la
vida en mans de la gent.
Labels:
bens comuns
29 de desembre, 2016
0
"Incluso al otro lado existe el mar"... (Elvira S.)
Elvira Sastre, Lena
Carrilero i Sara Búho (Sara Bueno Hormigo) són tres poetes joves; castellana
Elvira, andaluses Lena i Sara. Tenen entre 20 i 25 anys. Elvira Sastre acaba de
publicar el seu quart recull “La soledad de un cuerpo acostumbrado a la
herida”; tant Lena Carrilero (“Amores cronofóbicos”) com Sara Búho (“La
ataraxia del corazón”) han publicat el 2016 els seus primers poemaris. (Lena, a més, fa temps
que escriu, canta i grava cançons). Són tres
poetes extraordinàries. Cal celebrar-ho, i molt.
Benjamín Prado diu de Sastre “es la poeta que desde hace mucho tiempo estaba pidiendo a gritos la literatura…”. En el pròleg al seu recent llibre, Joan Margarit escriu “el libro es un diálogo sentimental más duro que desgarrado, con la lucidez y el sentido común que protege la poesía de la retórica… surge verso a verso la belleza a la vez que lo implacable de la historia, que nunca deja, en el momento oportuno, de dar paso a la ternura”. En efecte, la poesia d’Elvira Sastre és d’alt voltatge metafòric però sense concessions, res no és accessori; és poesia que no defuig ni l’amor ni el dolor, i que els articula de forma honesta. Una lògica poètica i vital que travessa també els versos de Sara Búho. Sobre el seu primer poemari escriu Elvira Sastre, “Sara habla de la guerra enseñando sus heridas, que no son más que la cicatriz de la victoria. Y nosotros nos convertimos, así, en los testigos de su triunfo”. És una proposta on dialoguen preguntes obertes amb algunes respostes descarnades; horitzons de llibertat amb fragments de realisme que no deixen indiferent. Una poesia on la bellesa es va construint al llarg del trajecte. Lena Carrilero escriu amb una força desbordant “Amor, túmbate conmigo a recordarnos./ Aquellos días dorados/ en los que el reloj nos regalaba tiempo/ a cambio de querernos sin contrato./… Aquellos días grises/ en los que el reloj empezó a reclamar su tiempo/ y ya no nos quedaba amor para pagarle./… Amor, túmbate conmigo a recordarnos/ antes de querer olvidarnos para siempre”. Una energia poètica a ras de terra, on es despleguen veritats dubtoses i records que cremen; memòries a flor de pell i oblits conjugats en futur.
És fantàstic, en
un any tan dur i carregat d’absències, poder compartir la poesia de Lena, Sara
i Elvira. Els seus versos ens recorden que, malgrat tot, val la pena ser aquí:
dempeus al llindar del 2017. Gràcies a les tres.
Elvira
Sastre
Lo imposible
De todas las formas de pedirte que te quedes,
a saber,
con los ojos abiertos, con un ramo
fresco en la mañana, con una frase a destiempo
que te convenza de que puedes sentarte al borde
de mis heridas sin miedo a hacerme daño,
es decir,
con la rodilla sobre el césped, la súplica en el dedo,
con la noche que se termina si no respondes a
mi urgencia, con esta valentía mía que promete
hacerte reina del castillo solo si te quedas,
solo si te pido que te quedes,
con esta soledad que se llena de tu nombre y me dibuja
cien pájaros en la espalda del color de tus ojos hierba,
de todas estas formas, amor mío,
de pedirte que te quedes conmigo
escojo el silencio
que es el único que sabe cómo pedirte
lo imposible.
a saber,
con los ojos abiertos, con un ramo
fresco en la mañana, con una frase a destiempo
que te convenza de que puedes sentarte al borde
de mis heridas sin miedo a hacerme daño,
es decir,
con la rodilla sobre el césped, la súplica en el dedo,
con la noche que se termina si no respondes a
mi urgencia, con esta valentía mía que promete
hacerte reina del castillo solo si te quedas,
solo si te pido que te quedes,
con esta soledad que se llena de tu nombre y me dibuja
cien pájaros en la espalda del color de tus ojos hierba,
de todas estas formas, amor mío,
de pedirte que te quedes conmigo
escojo el silencio
que es el único que sabe cómo pedirte
lo imposible.
Sara Búho
Pliegues
Quiero que tengas la luna un poco más cerca,
que dejes de notar la gravedad.
No es tan difícil si dejas de pensarlo un segundo.
Quiero darte un besito en cada herida,
marino, salado, que escueza,
y de ese modo
no puedas nunca olvidarte de mí.
Quiero curarte el insomnio,
acunarte en mis ojeras,
hacerte cosquillas con las pestañas
y que algún día te hagas hueco en mis pliegues.
Quiero que seas tú toda nuestra vida,
apartarme el cabello blanco de los ojos
y seguir viéndote bailar con la misma
sonrisa de octubre y no otra;
con la misma mirada de otoño y jamás otra.
Quiero encontrar al joven en el viejo
y que nunca nos distorsione el amor.
Quiero seguir enamorada de ti,
y nunca dejar de reconocerte.
Quiero ser pasado, presente y futuro
y navegar en tu percepción del tiempo;
quiero hacerme vieja anudada a tus entrañas,
y poco antes de morir,
tatuarme que eres el amor de mi vida.
Entrar a la ducha juntos con la piel ya arrugada
y sentir que hemos vivido,
que estamos vivos,
y que te quiero como te quería
cuando te empecé a querer.
que dejes de notar la gravedad.
No es tan difícil si dejas de pensarlo un segundo.
Quiero darte un besito en cada herida,
marino, salado, que escueza,
y de ese modo
no puedas nunca olvidarte de mí.
Quiero curarte el insomnio,
acunarte en mis ojeras,
hacerte cosquillas con las pestañas
y que algún día te hagas hueco en mis pliegues.
Quiero que seas tú toda nuestra vida,
apartarme el cabello blanco de los ojos
y seguir viéndote bailar con la misma
sonrisa de octubre y no otra;
con la misma mirada de otoño y jamás otra.
Quiero encontrar al joven en el viejo
y que nunca nos distorsione el amor.
Quiero seguir enamorada de ti,
y nunca dejar de reconocerte.
Quiero ser pasado, presente y futuro
y navegar en tu percepción del tiempo;
quiero hacerme vieja anudada a tus entrañas,
y poco antes de morir,
tatuarme que eres el amor de mi vida.
Entrar a la ducha juntos con la piel ya arrugada
y sentir que hemos vivido,
que estamos vivos,
y que te quiero como te quería
cuando te empecé a querer.
Lena Carrilero
La penúltima
Estoy
hecha de bares y de humo,
de la
espuma de cerveza
que se te
queda en los labios
al primer
trago,
de fuego y
de ceniza,
de huellas
en la arena
que se ha
llevado el mar
sin decir
nada,
de resacas
con nombre
y
despertares con toda la cara de otra.
Estoy
hecha de todas las ciudades
en las que
no estuve,
de las que
estuve y no me quedé,
de las
personas donde quise quedarme
y
decidieron irse,
de todo lo
que nunca fue de mí
porque no
hay quien me lo cuente,
del hoy
por ti
y mañana
por nosotros;
del viento
que arrastra las hojas
hasta las
ventanas
por las
que se cuela el sol
una mañana
de invierno
que invita
a seguir en la cama
desnudando
al tiempo.
Estoy
hecha de las sobras
que
alguien comió sin ganas
porque no
quería tirar a la basura,
de canciones
que no acabé
por miedo
a que no dijeran nada
o a decir
demasiadas cosas
que no
quería escuchar.
Estoy
deshecha como un puzzle
al que le
falta la última pieza que casualmente
era la primera.
Estoy.
A veces
entera, otras a medias,
hasta que
me las rompen.
Pero
siempre
estoy,
hecha de
bares hasta que los cierran,
de humo
hasta que se convierte en ceniza,
de la
espuma de cerveza hasta que se acaba,
Labels:
poesia
10 de desembre, 2016
0
Empowering cities and citizens
This presentation will be dealing with the empowerment of local institutions within a complex context of multilevel governance. The strengthening of cities will lead us to consider a new transformative municipalism. The transition from classic government to relational forms of governance paves the way to consider both emerging multilevel networks and models of citizen involvement at local level. The case of
1.
Strategic local
policy regimes
Within the golden age of the keynesian welfare state (KWS) (1945-1975), two
main models of local government were shaped in western Europe. In the Atlantic fringe (from Sweden to Ireland ) cities became
the executive arms of the major KWS policies, but without any relevant
political autonomy. In the central and southern countries, local authorities
were provided with community-building and decisionmaking powers, but they
remained –with very limited budgets- at the margin of the main urban and social
policy areas.
Over the recent years, these traditional patterns have shifted along two
lines. As a common trend, local governments strengthened in both political
autonomy and public expenditure levels. All of them have played expanded and more strategic roles in the various paths of urban and KWS restructuring.
But this trend has taken place within a simultaneous process of
diversification: different local policy
regimes can be identified today. Using the worlds of welfare
typology (Pierson, Castles, 2007)[1], table 1 shows
their principal features on underlying values, policy agendas and management
models.
Table 1. Local regimes in Europe : values, agendas and governance
Values
|
Urban agenda
|
Urban governance
|
|
Scandinavian
|
Sustainability
|
Ecological transition
|
Networks
|
Continental
|
Protection
|
Urban regeneration
|
Partnerships
|
Anglo-saxon
|
Growth
|
Creative /smart city
|
Contracts
|
Mediterranian
|
Citizenship
|
Open democracy
|
Community
|
2.
EU multilevel
governance networks
Multilevel tension within the process of building policy powers has
been a constituent element of European
politics. On the one hand the logic of
diversity, embedded in different institutional levels and agendas, made the
creation of a single EU policymaking state very difficult. On the other hand
the logic of European integration, developed
on the basis of the traditional model of multi-sectoral policy harmonization, made
difficult as well the emergence of new, local policy powers.
However, over the last decades, an innovative view of the subsidiarity principle
has opened the way to a scenario of local
empowerment within a multilevel governance
model, where strategic europeanization of policies not only exclude but
even foster the role of cities and municipal networks at every policy field,
from urban to social inclusion strategies, from environmental to local economic
development.
Table 2. Policymaking systems: level and model of EU
Integration
Model
of Integration
|
|||
Level of
Integration
|
Comprehensive
|
Strategic
|
|
High
Europeanization
|
Single
policymaking state
|
Multilevel
governance
|
|
Low
Europeanization
|
Transfer
of policy paradigms
|
Convergence
of policy aims
|
|
In other words, the traditional models of funcional or dual federalism,
where local government was pushed to implementation roles or to a marginal agenda
are now being replaced by a relational
policymaking federalism. A multilevel governance based on policy networks
with interdependencies and shared powers, and with expanded and strategic urban
agendas. A model which, crucially, does not accept stable and rigid legal
frames of powers allocation, but needs to be managed on the grounds of deliberation, learning and open political
negotiation.
Table 3. Emerging multilevel governance
networks
Intergovernmental
Relations
(Classic
patterns)
|
Multilevel
networks
|
||
Functional
model
|
Dual
state model
|
Relational
policymaking
|
|
Power relations
|
Hierarchies
|
Legal Autonomy
|
Interdepencies
|
Allocation
|
Specialization
|
Segmentation
|
Shared
|
Local Agendas
|
Cross-sectoral
|
Marginal
|
Expanded
|
Local Roles
|
Implementation
|
Decision-making
|
Strategic
|
3. Better and fairer cities
through people policymaking networks
It is assumed so far that different local regimes have emerged recently
in Europe , with expanded agendas and playing strategic roles.
Moreover, cities are today working within a relational and open policymaking
federalism which brings multilevel networks at the heart of a changing European
governance. In this context, the city of Barcelona shows some
features that can be useful to illustrate these assumptions.
The new urban agenda establishes the right to the city at the heart of
the local regime, which is built through a set of common good policies on the
housing, environmental, social and economic dimensions. But is crucial that
those policies are to be deliver by a governance system of open policy networks which enable the involvement of residents, communities and their organizations.
The challenge is then making policies work not only for citizens but by
citizens. This option might be seen as a complex and even inefficient way to
reach policy outputs. But there are at least three type of arguments which
support the approach. Firstly, an argument of values: people participation in policy networks as a means to
deepen democracy; secondly an argument of power:
to make effective the right to the city a more democratic power structure is
needed, a new balance of power relations that transfers influence from
corporate actors to the people; and third, an argument of knowledge and complexity, as we are living in cities of increasing
social diversity and shared knowledge, and therefore nobody is able to grasp
enough experience or expertise to ensure good policy outputs. Good governance
becomes, instead, a set of social learning processes. In summary, citizen involvement in the urban
governance arena as a way to deliver more
sensible and fairer policies.
Table 4. Policymaking: levels of social and knowledge diversity
Social
diversity
|
|||
Limited
|
Complex
|
||
Knowledge
Sharing
|
Low
|
Urban policymaking
As rational top-down
|
Urban policymaking as
collective negotiation
|
High
|
Urban policymaking as
operative experimentation
|
Urban policymaking as
Social learning processes
|
|
Which are the real ways to put in practice citizen involvement in urban
policymaking? Based on the Barcelona experience, 6
strategies can be listed as governance proposals to empower residents,
communities and social organizations.
Empowering by
networks of policy coproduction
- Coproduction of urban policies. Coproduction is policymaking in
common. It is a step beyond a traditional stakeholder approach to policy
networks, and beyond conventional citizen participation. The starting point is
that the public is wider than the institutional, it becomes a shared space
where partnerships between local state, citizens and community agents may
provide new grounds for policymaking. Coproduction may involve a process of
participatory budgeting, whereby people codecide priorities and investments;
common policy planning on key broad areas (education, social inclusion,
mobility or ecological transition); and action networks to implement policies
and programmes.
- Community Development Plans (CDP). It is the area-based
dimension of policy coproduction. Barcelona is divided into
73 neighbourhoods. The CDP is the development strategy of each, on the grounds
of a communitarian evaluation of needs and potentials, which gives way to a
popular planning process on a comprehensive policy approach. So the CDPs are
intended to improve the community life with better health, education, care,
housing, public space etc; but are intended to do so by enabling the
involvement of the people, and by interconnecting policies and actors. Local
public services work together with grassroots organizations; and professionals
of different policy areas start to bring together resources, actions and
aims.
Empowering by networks of citizen management
- Remunicipalization and democratic management. Over the past
decades a strong movement led to urban commodification, that is, the transfer
of basic goods to the market. This trend is now on the road to be reversed. But
not to go back to a system of bureaucratic provision. Instead, the
remunicipalization of services and common goods –from children and home care to
energy and water supply- open the way to new forms of cooperative and
decentralized public management, open to people engagement and under social and
democratic control.
- Citizen management of centers and urban spaces. Another
relevant feature in local policymaking was externalization, the private
management of public services, on a competitive contract basis. This trend even
reached the network of neighbourhood-based cultural and civic centers, owned by
the Council. Recently, the alternative explored to reverse this has consisted
of a model of citizen management. It implies the community managing the centers
by means of a network of social organizations. They propose a project which is
publicly evaluated and it becomes an agreement signed by both sides: local
authority and the community network. This model has also been extended to
public spaces with non-executed planning provisions (“urban empties”). The
overall result is now a pluralist network of public-community parterships
running urban, social and cultural projects both on centers and streets:
networks for the involvement of citizens in the building of common spaces.
Other forms of empowerment: direct democracy and social innovation
- Local direct democracy tools. Citizen involvement in local
decisionmaking is about networks and open deliberation, but is also about the
devolution of direct capacity to local residents to make a concrete decision on
a city issue through a consultation or a referendum. Direct democracy tools
should embrace processes of appropiate information and spaces of public debate.
They should guarantee as well that the result of the referendum will be
consider a binding decision, with the obligation to be implemented.
- Support to social innovation practices. The recent crisis and
its impacts on the most vulnerable groups and urban areas, as well as the
austerity policies with social cuts, have provoked the development of social
innovation practices. As defined by the EU, they are initiatives focused on
building new types of collective answers to emerging human needs, beyond the
institutional sphere, and oriented to empower people and neighbourhoods. They
may range from community food provision to children shared caring and networks of
knowledge or time exchange. The challenge for local authorities is to set up
resources and schemes of recognition and support without eroding the autonomy
of the social innovation practices.
Coproduction, CDPs, remunicipalization, citizen management, direct
democracy and social innovation can be considered as a set of keystones to
build the new urban regime in terms of common good and people involvement.
These strategies, which are now being implemented in Barcelona , are coherent
with the two initial assumptions: the
local level is playing a set of reinforced strategic roles, and it is doing
so reversing both bureaucratic and market models, by building urban governance networks as a pluralistic arena of citizen
involvement in the common good city.
4. Stronger and fairer cities through international
networks
In the previous paragraphs, the
ideas of a reinforced local government level shaping an urban policy regime
through networks of citizen involvement have been illustrated taking into
account the case of Barcelona . But that is not the whole story.
There is a another part: the building of international networks. This can be
analyzed briefly along two dimensions. On the one side, a dimension of scale:
European and global. On the other, a
political dimension: multilevel networks
to involve local authorities on governance with other institutions, and horizontal networks to stregthen the
transformative role of cities. In
the crossing of both settings, different experiences emerge.
Table 5. Different models and scales of International networks
of cities
Networks to reinforce cities
in
multilevel governance
|
Networks to reinforce cities
as a level for change
|
|
European
|
Eurocities
|
Issue network cities
|
Global
|
UCLG
|
Habitat
III Alternatives
|
- Networks of cities within
multilevel governance
UCLG (United Cities and Local Governments) , headquartered in Barcelona , is the global network
of cities aimed at “being the united voice and world advocate of
democratic local self-government, promoting its values, objectives and
interests within the wider international community”. UCLG’s work programme focuses on: a)
Increasing the role and influence of local government and its representative
organisations in global governance; and b)
Becoming the main source of support for democratic, effective, innovative local
government close to the citizen. EUROCITIES was founded in 1986 by the mayors
of six large cities: Barcelona , Birmingham , Frankfurt , Lyon , Rotterdam and Milan . Today,
Eurocities brings together the local governments of over 130 European
cities. Through six thematic forums and a wide range of working groups and
projects, the network attempts to influence the EU institutions to respond to
common issues that affect the day-to-day lives of urban Europe, as well as it offers members a platform for sharing knowledge
and exchanging ideas. As the Eurocities Manifesto declares, “our objective is to reinforce the important
role that local governments should play in a multilevel governance structure.
We aim to shape the opinions of Brussels stakeholders and ultimately shift the focus of EU
legislation in a way which allows city governments to tackle strategic
challenges at local level”.
- Networks of cities for change
Habitat is the UN summit on cities
and urban sustainable development which is held every 20 years. The Habitat
III meeting took place in Quito at October 2016. More than a half
of the world population is now living in urban areas, in this sense Habitat III
opened up the Urban Age, and a New Urban
Agenda was discussed and approved. However, the main institutional actors
were the nation-states with their presidents and ministers. Cities and mayors
played a quite marginal role. This contradiction was a key factor to fuel the
urban alternative forums, where cities and other urban and community agents met
to discuss and claim for the rigt to the
city and for a system of urban real democracy at a global scale. Habitat III Alternative and Resist Habitat III final statements may be thus considered as the seed of horizontal networks of
cities building a transformative municipalism.
However, is at European level, where
the network of cities for change has gained visibility and has impacted upon
key policy issues. Last year, the
political force now in power in Barcelona , Barcelona in Common, launched a framework
statement advocating for a strong relationship between new municipalism and the
reconstruction of Europe from below:
“We still believe that our response should be based on our local communities,
on proximity, on municipalism. The city is the agora in which democracy was
born, and it will be where we can win it back. But we must not think about the city
in isolation; we have to link up with other European cities that are in
a process of democratic transformation. That is why we have to be ready to
connect different situations, know-how and processes to create a network
of cities for real democracy, alternative economies, human rights and the
commons. If we are able to imagine a different Europe , we will
have the power to transform it”.
Different networks of cities around key policy issues has been
created in Europe . Being some of the most relevant the network of Refugees Welcome Cities, oriented to put
together local-level strategies to host refugees from countries with armed
conflicts, in the light of the failure of EU-level responses; or the Transition Towns network, where cities
share strategies to urban sustainable development ans socioecological change. Finally,
it is important to mention, at national level, the network of Cities of Change, created by most of the
largest cities in Spain where broad coalitions of progressive forces and
citizens movements won last year municipal election and are now governing those
cities. The network operates as an stable space for policy coordination on
several areas, ranging from housing and urban planning to social economy and
open democracy.
In summary, the European Union and the EU governance are facing major
challenges. Local governments are increasingly at the heart. Cities are
stronger; urban regimes are more likely to channel political innovation in decisionmaking;
and those stronger cities are generating international networks to reinforce
their presence in multilevel governance and their own policy responses to
global challenges.
Labels:
Barcelona en Comú




a la part superior de cada escrit