https://lleiengel.cat/barcelona-inclusiva-resposta-metropolitana/
Aquest article
se situa
en l’espai
d’intersecció entre
l’agenda social i l’escala metropolitana. Explora
elements de reflexió a través de dos apartats i quatre punts. El primer apartat
dibuixa una mirada de caràcter global amb dues idees clau: el canvi d’època
convoca a la innovació de les polítiques socials; i l’era urbana ho fa a
l’enfortiment de la dimensió metropolitana de l’agenda de benestar.
L’altre apartat es focalitza en la metròpoli de Barcelona. Repassa, d’una
banda, les principals dinàmiques socioespacials que la travessen en l’escenari
postpandèmia; i proposa, d’altra banda, un ventall de polítiques socials
orientades a vertebrar una metròpoli més inclusiva[1].
1. Transicions múltiples i un nou contracte social
Venim d’un temps marcat per crisis profundes: la gran recessió, amb els seus impactes socials en marcs de gestió austeritària; la pandèmia, amb els seus efectes sobre la salut i les condicions de vida dels col·lectius més vulnerables; i l’escenari actual derivat de la invasió russa d’Ucraïna, amb conseqüències geopolítiques (escalada militarista) i econòmiques (crisi energètica i alta inflació). Però més enllà de les crisis, s’activen dinàmiques de canvi d’època en dimensions diverses[2]. Es desencadena un cicle de transformacions intenses, múltiples i accelerades, cridades a redefinir les trajectòries personals i els horitzons col·lectius que travessaran el segle XXI.
En l’esfera ecològica s’aguditzen els riscos ambientals socialment produïts (crisi climàtica) i es dibuixen processos simultanis de gentrificació, segregació urbana i buidatge demogràfic. En l’esfera socioeconòmica es desplega la transició digital, es difon la financiarització amb les seves lògiques especulatives, i s’alteren factors de desigualtat i expressions de vulnerabilitat. En l’esfera sociocultural irromp un mon de complexitats quotidianes (espais multiculturals, noves relacions i identitats de gènere), i apareixen discontinuïtats i incerteses biogràfiques (migracions globals, edats en transició). En l’esfera política, finalment, canvien referents de pertinença, es configuren coalicions entorn a eixos de conflicte emergents i afloren energies ciutadanes de nou tipus. Tot això va configurant l’escenari de transformacions quotidianes que travessen les nostres vides. Entre aquestes transformacions i les lògiques social-keynesianes dels règims de benestar del segle XX s’obre un abisme; els girs neoliberals recents, d’altra banda, semblen esgotar les seves rèpliques en un context on la clau col·lectiva resorgeix com a necessitat humana. Es tracta d’una ruptura d’època; un desencaix bàsic entre agendes preexistents i dinàmiques emergents.
Superant mirades que tendeixen a banalitzar o resistir les transformacions, les dimensions del canvi d’època poden ser llegides com a coordenades de reconstrucció de ciutadania social. El context actual resultaria l’escenari on explorar una rearticulació profunda del contracte social; on cartografiar els contractes ecològic i de gènere per al segle XXI. Un entramat de drets connectats a la societat sorgida de les grans transicions, i a la seva estructura de riscos i esperances; un ventall de polítiques innovadores de benestar amb noves formes de ser produïdes.
La gramàtica d’una ciutadania social possible per al segle XXI s’escriuria en la doble connexió d’igualtat amb diferències i d’autonomia amb vincles. Materialitzar l’equitat en un marc de diversitats pot requerir un mínim de quatre girs substantius sobre els termes del vell contracte social: cap a la predistribució, més enllà de lògiques redistributives clàssques; cap als feminismes, més enllà de les identitats i les relacions de gènere dominants; cap a la interculturalitat, més enllà de les concepcions tradicionals d’integració; i cap a les edats, més enllà dels enfocaments adultocràtics. Materialitzar l’autonomia en un marc de fraternitat, pot requerir quatre nous girs: cap a la renda bàsica, per garantir les condicions materials de vida i, per tant, la llibertat real; cap a la transició ecosocial, per a construir justícia climàtica global i sobiranies de proximitat; cap a les cures, com a bens comuns relacionals orientats a atendre vulnerabilitats quotidianes; i cap a l’agenda urbana, per assegurar el drets a l’habitatge, al barri i a la ciutat.
2. El temps de les metròpolis
La societat industrial es va configurar en l’espai dels estats; el temps que sorgeix de les transicions del canvi d’època s’expressa amb força en les xarxes de ciutats i de metròpolis. Vivim avui una era urbana/metropolitana sense precedents. A la cimera Hàbitat III de l’ONU (Quito, 2016) es constata l’indicador històric de la doble majoria: el 54,5% de la població mundial habita a les ciutats; i les 1.934 metròpolis del planeta agrupen el 60% d’aquesta població urbana. Si la tendència no s’altera, les metròpolis allotjaran el 39% de la humanitat el 2025 (el 62,5% dels habitants urbans). En termes absoluts, la projecció demogràfica metropolitana mostra una clara dinàmica de creixement: de 2.590 milions el 2020 a 3.470 milions el 2035. Serien 1.000 milions de nous pobladors metropolitans en 15 anys (1,2 milions més cada setmana). Aquestes xifres expresarien una doble lògica estructural: a) increment de metròpolis: de 1.934 el 2020 a 2.363 el 2.035 (una nova cada dues setmanes); b) concentració poblacional: de 34 a 51 megalòpolis (més de 10 milions d’habitants) i de 51 a 73 per sobre dels 5 milions, en l’horitzó 2035.
Però no és només ni principalment una nova realitat demogràfica, aquestes xifres reflecteixen molt més. a) La financiarització de l’economia global té el seu principal ancoratge en les rendes immobiliàries i urbanes. Alhora, a les 500 metròpolis més dinàmiques del mon viu el 20% de la població, però es genera més del 80% de la innovació tecnològica del planeta. b) El conjunt de les ciutats més grans de 300.000 habitants son avui responsables del 70% de les emissions de gasos d’efecte hivernacle; però es localitzen també en elles les estratègies més avançades de transició ecològica. c) L’índex de desigualtat social, amb el seu correlat de segregació, ha crescut en les metròpolis un 20% en els últims 20 anys; mentre s’articulaven, també, noves xarxes de solidaritat comunitària. En síntesi, les metròplis construeixen i reflecteixen el mon del segle XXI, amb totes les seves tensions: especulació urbana i dinamisme econòmic; escalfament global i acció climàtica; desigualtats i innovació social. Es desenvolupen, en elles, les lògiques d’acció col.lectiva i les alternatives polítiques més rellevants: la construcció municipalista i metropolitana del dret a la ciutat, com a finestra democràtica enfront a mercats globals i fronteres estatals.
Les consideracions anteriors mostren la consolidació d’una realitat global marcada per l’hegemonia urbana/metropolitana. Fins a quin punt aquesta realitat estaria vinculada a les grans transicions?. Les metròpolis del segle XXI operen com a espais centrals en el cicle de canvi d’època. a) En la seva configuració. La digitalització consolida la xarxa de metròpolis globals i, en elles, l’aparició de noves ocupacions urbanes de plataforma. Les lògiques especulatives converteixen a habitatges i espais en actius financers. b) En els seus impactes. L’exlusió habitacional, la pobresa hídrica i energètica, els efectes de la gentrificació sobre les comunitats, la vulnerabilitat i la segregació residencial o la informalitat urbana se situen en el nucli de la nova estructura de riscos socials. c) En les respostes. La configuració metropolitana dels canvis i els seus impactes socials han activat noves formes i processos de resposta sociopolítica: en el terreny institucional (el cicle d’innovació municipalista) i en el terreny ciutadà (el cicle d’innovació social i de xarxes solidàries).
3. Barcelona, una metròpoli amb fractures.
Dues idees clau emergeixen en els apartats anteriors. El canvi d’època, d’una banda, genera les coordenades per a la reconstrucció de la ciutadania social: els paràmetres on articular el nou contracte de benestar i les seves polítiques innovadores. L’era urbana, d’altra banda, presenta un fort biaix metropolità; i es perfila un escenari de centralitat de les metròpolis en el context de les grans transicions. Les polítiques socials haurien de respondre, per tant, a la combinació de les dues lògiques: innovació, més enllà d’agendes i fórmules preexistents; i localització en àmbits urbans i metropolitans, més enllà de l’escala nacional-estatal predominant. És evident que les noves polítiques socials en l’esfera metropolitana han d’ajustar-se a realitats concretes, en el temps i en l’espai. Situem ara la reflexió en el temps post-covid i en l’espai de la metròpoli de Barcelona[3]. Des d’una mirada social àmplia, la Barcelona metròpoli i postpandèmica pot caracteritzar-se a partir de quatre dimensions:
A. Desigualtats socials.
En l’àmbit de la renda, l’impacte més potent
de la pandèmia es desplega en forma de pobresa: la població en risc ha augmentat d’un 20% a l’àrea metropolitana de
Barcelona. Quan la pobresa mostra la seva distribució entre
perfils, s’observen unes pautes d’alta focalització: efectes molt intensos
sobre les classes treballadores, infants i persones migrants. En l’esfera
laboral, el nou escenari ha ampliat asimetries preexistents. La població jove,
les dones i els col.lectius amb vincle laboral precari han rebut els cops més
intensos. La
pandèmia ha ampliat també la clivella de les edats com a eix de desigualtat. Els
malestars van ser més intensos en infants amb situacions familiars de risc,
condicions precàries d’habitabilitat i manca
d’eines per l’educació no presencial. Bona part de la gent jove viu un context
d’inseguretat econòmica i residencial: mercats de treball i d’habitatge
excloents. A la metròpoli, la taxa d’atur juvenil creix de forma desigual
segons l’origen, la renda i els barris: el nivell d’atur dels joves migrants
dobla el dels autòctons; i l’atur dels residents a barris de rendes baixes
multiplica per tres el dels joves de barris benestants. La crisi de la covid-19, en síntesi, fragmenta i
polaritza encara més l’estructura social metropolitana.
B. Segregacions urbanes.
L’habitatge
es consolida en el nucli dels riscos d’exclusió social a la
metròpoli, de forma més intensa per a les persones que viuen en règim de
lloguer. El percentatge de llogateres
que està patint sobrecàrrega de despeses d’habitatge segueix creixent. Estretament vinculada a la distribució espacial de
preus del sòl i immobiliaris, la plasmació territorial de la desigualtat ha
guanyat també visibilitat en el context de la pandèmia. A l’àrea metropolitana de Barcelona la vulnerabilitat urbana presenta un
triple patró de persistència (es cronifiquen els àmbits de pobresa),
concentració (focalització en l’espai) i complexitat (diferents articulacions
entre els vessants social i residencial). Des de fa dècades l’exclusió
s’expressa amb intensitat als eixos del Besòs (sobretot) i el Llobregat,
afectant àmplies àrees transmunicipals configurades sobre una lògica clarament metropolitana. La pandèmia,
finalment, ha alterat de forma substancial algunes dinàmiques de mobilitat. El
confinament i el ventall de restriccions van implicar una reducció inèdita de
fluxos. L’escenari, tanmateix, va evidenciar amb força les pautes de segregació
socioeconòmica en l’espai: a les zones benestants, el teletreball provoca la
caiguda dels patrons preexistents d’hipermobilitat en vehicle privat; als
barris de rendes baixes, l’ocupació en serveis essencials de caràcter
presencial manté un ús molt més elevat del transport públic col.lectiu.
C. Fragilitats (i energies) comunitàries. El 90% de la població metropolitana conviu en blocs, fet que emmarca les condicions dels pisos i la dinàmica de relacions veïnals. El confinament evidencià les fractures quotidianes que travessen l’espai de les llars: desigualtats en les pròpies condicions d’habitabilitat, en les relacions de gènere vinculades als temps de cura, en la dimensió digital connectada a l’educació... La pandèmia ha suposat també en molts casos una redescoberta del veïnat, un enfortiment de les relacions i la solidaritat comunitària. La realitat és però complexa. I han crescut també les experiències de solitud. La situació d’aquelles persones que, tot i viure en entorns de densitat, expressen una absència no volguda de relacions quotidianes, i el fet de no poder comptar amb amics o familiars en cas de necessitat. Una solitud que afecta sobretot les persones més vulnerables en l’àmbit de la salut, les llars unipersonals, i aquelles formades per persones d’edat més avançada.
Els actors del territori, d’altra banda, han mostrat un potencial d’agència rellevant per a fer front a la pandèmia. Les respostes s’han anat articulant des de l’acció col.lectiva urbana. Cal considerar, en el camp de la ciutadania, un cicle llarg de creixement i diversificació de pràctiques connectades a la tutela comunitària de drets i a la cobertura de necessitats bàsiques. Adopten primer el format d’experiències d’autogestió urbana, en el tombant del mil.leni. Cristal.litzen poc després -en resposta a la gran recessió i en el marc del 15m- com a pràctiques d’innovació social. Seria difícil d’entendre, sense aquest bagatge, el nou esclat de la lògica col.laborativa com a resposta als impactes de la pandèmia. Emergeixen nous tipus d’iniciatives ciutadanes de solidaritat: xarxes orientades al suport mutu i a l’activació de llaços veïnals i comunitaris, per tal de fer front a les vulnerabilitats materials i relacionals que la pandèmia deixa al descobert.
D. Asimetries institucionals. La distribució de
recursos municipals reflecteix les desigualtats socioespacials i, en lloc de funcionar
com a element reequilibrador, tendeix a reproduir i ampliar les bretxes
territorials preexistents. S’observa una alta disparitat en els ingressos per
càpita: la distància entre els ingressos mitjans dels municipis situats en els
extrems de la distribució és del 65,5% (947€ enfront a 1.567€). Del conjunt de
la població vulnerable, el 75% resideix en els municipis del primer quartil
(els d’ingressos més baixos), i el 96% en els 81 municipis amb ingressos per
càpita per sota de la mitjana. Les desigualtats en els ingressos es tradueixen
en desigualtats de despesa i d’inversió. Aquestes
xifres confirmen una idea clau: la relació inversa entre necessitats socials
i fortaleses institucionals. Els municipis metropolitans on es dona una
major concentració de barris vulnerables, amb la conseqüent necessitat de
polítiques socials intenses, son també aquells que disposen de capacitats
fiscals i d’acció menors. Les agendes estrictament municipals son importants i
haurien d’enfortir-se per a construir més inclusió. Però son ja
del
tot
insuficients: emergeix
la
necessitat de polítiques en clau redistributiva supramunicipal
per a construir, també, una metròpoli més cohesionada.
4. Construir la metròpoli inclusiva: les agendes d’acció.
El projecte d’una metròpoli de Barcelona inclusiva es pot anar articulant a partir de dues idees entrellaçades: el gir innovador en les polítiques socials, per connectar amb realitats emergents sorgides de la combinació de crisis i canvi d’època; i el gir metropolità, és a dir, el rol determinant de l’Àrea Metropolitana de Barcelona com a subjecte institucional amb capacitat de desplegar polítiques socials i d’interactuar en marcs de governança multinivell de l’estat de benestar. Les dinàmiques socials que es dibuixaven en l’apartat anterior poden fonamentar aquest gir metropolità sobre una doble base. A) La hipòtesi d’escala: les desigualtats socials, segregacions espacials i fragilitats comunitàries considerades s’expliquen i s’expressen (en molt bona mesura) en l’àmbit metropolità, operen des de lògiques transmunicipals. B) La hipòtesi redistributiva: les asimetries institucionals entre municipis, pel que fa a recursos disponibles, cristal·litzen en una relació inversament proporcional entre capacitats de despesa i necessitats socials. Des d’aquest conjunt d’evidències i arguments, la metròpoli inclusiva hauria de dotar-se d’un marc d’acció que, en la proposta que avancem, s’estructura en cinc agendes:
- Agenda d’economia social i ocupació de qualitat. L’elaboració d’una estratègia metropolitana per l’impuls de l’economia social i solidària (resilient en les cadenes de producció i equitativa en la distribució de valor); per una transició digital inclusiva; i per l’enfortiment de sectors de ciència, cultura i creativitat. I l’elaboració d’una estratègia per l’ocupació de qualitat que incorpori l’aprovació d’un salari mínim metropolità, d’acord al càlcul territorial del cost de la vida per àrees urbanes.
- Agenda d’igualtat i lluita contra la pobresa. L’articulació de xarxes socioeducatives i de cura universals en l’àmbit metropolità (0-3, educació en el lleure, atenció domiciliària...) com a estratègia predistributiva i vinculada a la igualtat de gènere i al canvi demogràfic. I l’establiment, com a complementari de la Renda Garantida de Ciutadania i l’Ingrés Mínim Vital, d’un suport econòmic metropolità de caràcter incondicional a partir d’un procés d’harmonització i enfortiment dels ajuts municipals d’urgència.
- Agenda de transició ecosocial. El desenvolupament d’una estratègia metropolitana que connecti transició ecològica i inclusió social: acció climàtica i lluita contra la contaminació als barris i col·lectius (infants) més vulnerables; preservació de la biodiversitat com a millor assegurança col.lectiva de salut i vida; sobiranies de proximitat (energètica, alimentària) garantint l’accés universal i la gestió pública dels recursos naturals. Implementació del pla metropolità de mobilitat amb perspectiva de gènere, prioritzant polítiques orientades al canvi modal (mobilitat activa i transport públic), la cohsió socioterritorial i la tarifació inclusiva.
- Agenda de millora urbana i d’habitatge. La posada en marxa d’un pla de barris metropolità com a política estructural per abordar la vulnerabilitat urbana, amb processos de coproducció ciutadana. I el desplegament de l’estratègia d’habitatge: operador metropolità de lloguer, generació d’habitatge assequible en el parc existent, regla del 30% d’habitatge protegit en sòl urbà, impuls a l’habitatge cooperatiu en cessió d’ús i rehabilitació amb criteris ecosocials.
- Agenda d’enfortiment comunitari. La definició d’un marc metropolità de suport a les pràctiques d’innovació social i a les xarxes solidàries, que faci possible tant el reescalatge d’aquestes com l’enfortiment del teixit veïnal en barris altament vulnerables. I la definició d’un marc de gestió ciutadana d’equipaments, infraestructura verda i espais metropolitans (Collserola, Delta, parcs agraris i fluvials), que permeti la implicació comunitària en la vertebració del territori.
Per tancar l’itinerari reflexiu i propositiu, cal encara un últim apunt en clau de governança. És cert que les metròpolis, Barcelona inclosa, solen mostrar grans fragilitats en la seva arquitectura institucional, així com límits rellevants en les seves capacitats de govern. No deixa de ser paradoxal. Vivim l’era de les metròpolis, i s’expressen en elles les dinàmiques i les fractures, els reptes i els dilemes del canvi d’època. Aquestes mateixes metròpolis, tanmateix, arrosseguen febleses institucionals, d’agenda i democràtiques persistents. Es poden esmentar dos motius: les resistències municipals/regionals i els problemes de demos (la debilitat de les metròpolis com a àmbits de pertiença col·lectiva) que plantegen dificultats d’agència i de legitimitat. En tot cas, el desplegament de les polítiques socials per una metròpoli inclusiva exigeix la superació dels escenaris de governança avui vigents. Cap a on? Calen canvis substancials i no reproduir esquemes del passat. En concret, a Barcelona la construcció d’una forta dimensió metropolitana de benestar pot operar com a finestra d’oportunitat per a impulsar una governança de la metròpoli: a) amb elecció democràtica directa; b) amb més capacitats d’autogovern; i c) més cooperativa amb el territori i la ciutadania, enfortint el ja constituït Fòrum Social Metropolità com a espai de cocreació de les agendes d’inclusió.
[1] Aquest
article té la seva base en un text més ampli, presentat i publicat com a
ponència del Congrés ‘MetroSolutions. Mirades innovadores per a les metròpolis
del futur’.
Organitzat
per l’Àrea d’Internacional i de Cooperació de l’AMB (Àrea Metropolitana de
Barcelona), el dies 17 i 18 d’octubre de 2022, al CitiLab de Cornellà de
Llobregat.
[2] Al llibre Gomà, R. Ubasart, G (coord) (2021) ‘Vidas en transición. (Re)construir la ciudadanía social’ (Madrid: Tecnos) es tracten a fons les transicions de canvi d’època, a partir de cadascuna de les seves dimensions. El llibre aporta també reflexions sobre els girs de política pública orientats a l’articulació d’un nou contracte social per al segle XXI.
[3] A l’Anuari Metropolità de l’IERMB ‘La metròpoli (post)covid: impactes, escenaris i reptes’ (2021) es pot trobar una anàlisi en detall de les dinàmiques socials, econòmiques i ecològiques que caracteritzen la metròpoli sortida de la pandèmia. A l’article Porcel, S. Gomà R. (2021) ‘Pandèmia, metròpoli i desigualtat: plou sobre mullat’ Crític, es pot trobar una síntesi d’aquestes dinàmiques.
a la part superior de cada escrit