Shane MacGowan és un dels músics més rellevants del panorama irlandès i britànic de les últimes dècades. Nascut a prop de Londres però de família irlandesa, sempre s’ha sentit i identificat com a irlandès. L’any 1982, va formar la banda Pogue Mahone (adaptació a l’anglès de l’expressió gaèlica, Póg mo thóin), que poc després passaria a dir-se The Pogues, nom amb el qual serien àmpliament coneguts i encara avui segueixen tocant.

The Pogues mescla la música celta, els sons tradicionals del folk irlandès (amb instruments com el tin whistle, el que toca Spider Stacy, un dels fundadors del grup) amb un rock-punk fortament influenciat per The Clash. (Joe Strummer, el líder dels Clash, es va unir a The Pogues just quan MacGowan va haver de deixar-ho durant un temps). MacGowan tampoc no ha refusat mai el seu compromís polític amb la causa republica irlandesa, fet que l’ha convertit en un dels personatges més populars d’aquell país, i l’ha portat a magnífiques col.laboracions musicals amb The Dubliners, Sinéad O’Connor o Kirsty MacColl, entre d’altres.

Probablement, el millor disc de la banda va ser If I Should Fall from Grace with God, de finals dels 80, un grapat de sons i lletres precioses (exponent de la "poguetry", la poesia de The Pogues) que incorpora la cançó més coneguda del grup, Fairytale of New York. L’any 1996 The Pogues deixen els escenaris, però el 2001 tornen a agrupar-se. Avui segueixen fent gires i concerts, i participant, de forma ocasional, en gravacions commemoratives. No han tornat a treure cap disc, tot i que no perdem l’esperança que algun dia s’animin i ens regalin noves "poguetries" del segle XXI.

La cançó que us deixo al Calaix de Música és una de les que millor simbolitza el què significa The Pogues. Es tracta de Dirty Old Town, interpretada per Shane MacGowan i els seus. És una cançó escrita per Ewan MacColl el 1949, i que avui segueix sonant en qualsevol pub irlandès (i molts anglesos) en qualsevol de les entranyables nits de música en viu al voltant d’unes pints de Guinness o Murphy. Recordo haver-la escoltada per última vegada al bar d’un petit i remot poble de pescadors del sud d’Irlanda, An Daingean. Quan el músic local em va preguntar si m’agradava aquell indret, li vaig dir que sí, que molt. Sense immutar-se, em digué: "doncs passa aquí l’hivern i vine a pescar amb mi. Només llavors em podràs dir si t’agrada". Tota una lliçó.

DIRTY OLD TOWN

I met my love by the gas works wall
Dreamed a dream by the old canal
Kissed a girl by the factory wall
Dirty old town

Clouds are drifting across the moon
Cats are prowling on their beat
Springs a girl in the street at night
Dirty old town

Heard a siren from the docks
Saw a train set the night on fire
Smelled the spring on the smoky wind
Dirty old town

I'm going to make me a good sharp axe
Shining steel tempered in the fire
Will chop you down like an old dead tree
Dirty old town

La setmana passada vam fer el Diàleg de Medi Ambient. Va anar molt bé. Les aportacions de les persones participants –fetes des de mirades molt plurals- foren molt interessants. Hi havia una idea de fons força compartida. Al llarg dels últims deu o quinze anys, Barcelona –com altres ciutats- ha fet un salt endavant remarcable en matèria de sostenibilitat. Avui tenim una ciutat més compromesa amb l’ús ecològic i eficient dels recursos naturals, amb un model de gestió més sostenible dels residus urbans, amb més superfície de verd urbà i polítiques afavoridores de la biodiversitat. Tenim també una administració municipal que ha avançat de forma substancial en el seu procés d’ambientalització interna. Aquest reconeixement, però, es complementava amb una segona apreciació: cal ara obrir nous horitzons, amb propostes atrevides i valentes, arrelades en els valors d’una segona onada verda, que vagin més enllà de la continuïtat amb les polítiques en marxa.

Hi estic d’acord. I crec que la nova revolució de l’ecologisme de la quotidianitat s’ha de situar al cor del projecte d’ICV per Barcelona. Iniciativa és avui el referent consolidat de l’ecologisme polític a la nostra ciutat. El salt cap al sostenibilisme ha estat possible perquè fa més d’una dècada ICV va fer una doble aposta clau: definir un espai d’identitat política nou en el terreny de l’ecologisme d’esquerres; i traduir-lo a la pràctica, a Barcelona, tot i construint una creixent dimensió de polítiques ambientals a l’agenda de govern municipal. Va ser una aposta que va comportar la confrontació d’idees i de propostes amb la resta de partits, que estaven lluny d’assumir els valors de la sostenibilitat i, més encara, la seva projecció en polítiques públiques d’ecologia urbana. Però vam fer-ho. I avui podem dir que hem liderat la construcció d’un determinat acord políticocultural a Barcelona. Collserola és Parc Natural; el túnel viari d’Horta està arxivat; la recollida selectiva s’ha generalitzat; Rodalies està al centre de les prioritats; l’amenaça dels transvassaments s’ha esvaït… Tot això i moltes altres coses només són explicables des de l’aportació i la tenacitat transformadora d’ICV, ningú més les ha defensades, totes alhora i amb tanta força.

Però s’ha d’anar més lluny. Hem de tornar a fer propostes de caire trencador. Hem d’obrir debats novament incòmodes per l’establishment. Hem d’acompanyar de forma activa xarxes socials emergents que poden ser punta de llança d’una altra manera de viure. En síntesi, contribuir a generar un nou marc mobilitzador en el camp de l’ecologisme, que vagi més enllà de l’actual consens verd i que connecti tant amb la idea de la nova quotidianitat, com amb el compromís global per un altre món possible i necessari. Haurem de parlar a fons de decreixement, de situar la gestió de l’aigua sota estricte control públic, de fiscalitat ecològica local, de cooperatives de consum agroecològic, d’ecourbanisme, d’energies alternatives i de democratització de la producció energètica, de minimització efectiva de residus, de reducció dràstica dels cotxes, de la nova agenda verda com a espai de radicalitat democràtica i construcció de ciutadania... ICV haurà de ser un espai en ebullició, constructor de noves idees i noves pràctiques per una Barcelona diferent, per entorns sostenibles de vida quotidiana, per noves maneres de moure’s i consumir. Abanderem l’ecologisme creatiu.

Fa setmanes que la poesia no s’aboca a aquest bloc. Mal senyal. Les urgències de l’escenari polític ho acaben impedint. Avui ha estat un dia feixuc i trist a l’Ajuntament. L’alcalde ha anunciat que prohibirà el burka als equipaments. ICV-EUiA no l’acompanyarà en aquest viatge cap a la dreta i el populisme punitiu. El model de convivència en la diversitat entra en contradicció amb l’autoritarisme del decret, amb la construcció artificial de problemes, i amb el fet de legitimar l’agenda de l’estigmatització. Seguirem sent el referent d’una manera alternativa de fer, arrelada en la mediació i el diàleg intercultural. Però més enllà de la política, la poesia persisteix tossuda. I avui sí, aconsegueix treure el cap al bloc.

Fa mesos us vaig deixar algunes pinzellades de la “poesia de l’experiència”, el moviment que va vertebrar bona part de la “generació dels 80”: el compromís amb una poesia de la vida, intel.ligible, de diàleg entre la consciència personal i l’ètica col.lectiva. Un nou grapat de poetes i poetesses, l’anomenada “generació del 2000”, aporta nous matisos i nous prismes. No trenca amb els codis precedents, però explora camins on els afectes personals i la consciència social s’entrelliguen vers a vers, donant lloc a poemes preciosos. Isabel Pérez Montalbán, Pablo García Casado i José Luís Rey, des d’apostes estètiques diverses, en són una excel.lent mostra. Tots tres de Còrdova. Aquí us deixo un poema de cadascun d’ells.

 Isabel Pérez Montalbán
Clases sociales

Con seis años mi padre trabajaba
de primavera a primavera.
De sol a sol, cuidaba de animales.
El capataz lo ataba de una cuerda
para que no se perdiera en las zanjas,
en las ramas de olivo, en los arroyos,
en la escarcha invernal de los barrancos.

Ya cuando oscurecía, sin esfuerzo,
tiraba de él, lo regresaba
níveo, amoratado, con temblores
y ampollas en las manos,
y alguna enredadera de abandono
en las paredes quebradizas
de sus pulmones rosas
y su pequeño corazón.

En sus últimos años volvía a ser un niño:
se acordaba del frío proletario,
(porque ya era substancia de sus huesos),
del aroma de salvia, del primer cine mudo
y del pan con aceite que le daban al ángelus,
en la hora de las falsas proteínas.

Pero su señorito, que era bueno,
con sus botas de piel y sus guantes de lluvia,
una vez lo llevó, en coche de caballos,
al médico. Le falla la memoria
del viaje: lo sacaron del cortijo sin pulso,
tenía más de cuarenta de fiebre
y había estado a punto de morirse,
con seis años, mi padre, de aquella pulmonía.
Con seis años, mi padre.

Pablo García Casado
Las afueras

Por más que se extiendan las ciudades hasta juntarse
unas con otras por más desengaños que el sexo la muerte
o las oposiciones nos deparen quedarán siempre las afueras
 la oscuridad de los polígonos industriales la ineficacia
el ministerio de obras públicas por más que se empeñen
colectivos ciudadanos asociaciones de vecinos seguirán

amaneciendo los restos del amor en las afueras

José Luis Rey
El sindicato

El sindicato flota sobre el mar.
Allí se preparan reuniones en sueños,
manifestaciones. Allí acaba la vida.
En las ventanas rotas del sindicato la nieve
se acumula como decretos y ya no hay nada que hacer.
Pero al menos es dulce
dejar escrito un poema en los muros altos que amé.
La canción de los días y los pasos, consignas contra la lluvia.
La estrella en el flequillo. Y vestida de verde te reías.
Y un momento quizá
éramos sólo de agua, en los ojos teníamos el cielo.
Clandestinos en puertos y en hoteles,
borrando siempre las pruebas
que hablaban de una infancia afiliada a los bosques,
de una sed de ser libres.

Así vivimos ayer.
Pero ahora qué importa, ahora
que te veo saltando en los tejados mordidos por la luna,
con tus ojos tan claros que las nubes buscaban.
El aire está lleno de huellas dactilares.
Y seguimos luchando para ver qué mañana
será posible que los precios bajen
o que suban los sueños, la esperada marea
tejida con los nombres de compañeros caídos.
La posesión de lo eterno, recitar en la sombra
la lista de todos los rebeldes, de aquellos que creyeron
haber cruzado la luz.

Y quedará el sindicato, este barco en el aire,
tan bello al mediodía cuando los nuevos vienen,
alegres por las calles, con la ropa muy blanca,
gritando a puño alzado que siempre serán jóvenes,
que no se rendirán.