Aquesta setmana, a les Comissions de Plenari de l’Ajuntament, defensarem dues proposicions molt diferents entre sí, però amb un element en comú: defensar el territori de Sant Andreu enfront dues decisions que l’agredeixen, per la via de l’especulació urbanística i de l’exaltació del militarisme.

L’especulació urbanística. A iniciativa de la propietat del centre comercial de La Maquinista, l’Ajuntament ha aprovat inicialment (amb l’únic vot en contra d’ICV-EUiA) una modificació de planejament que es carrega 72.000 m2 de sòl per activitats productives, incrementa un 125% la superfície de sòl comercial (fins a 45.000m2) i genera 47.000m2 d’habitatge, majoritàriament lliure, un 70% (contra el 50% de protecció que estableix el Pla d’Habitatge vigent) ubicat en torres d’entre 80 i 94m d’alçada. Una operació d’obtenció massiva de plusvàlues privades. I tant o més greu, l’operació incorpora un xantatge: l’escola pública pendent i llargament exigida pel barri es podrà construir gràcies a aquestes plusvàlues. L’empresa de La Maquinista, gran beneficiària del “pelotazo”, pagarà l’escola. Negoci rodó. Hem de dir clarament que NO volem cap operació especulativa a La Maquinista; i que SÍ volem la construcció de l’escola pagada directament amb inversió pública a càrrec dels pressupostos del 2014.

L’exaltació del militarisme. No massa lluny de La Maquinista, el Consorci de la Zona Franca (CZF), en tant que propietari dels terrenys, ha decidit cedir un espai de 5.000m2 de les antigues Casernes de Sant Andreu a la Hermandad de Legionarios: sense cap mena de transparència ni participació; sense ni convocar la Comissió de Casernes; amb total opacitat i discrecionalitat. En comptes de vincular els terrenys de Casernes al teixit social i cultural del barri, en comptes d’aplicar solucions de base comunitària, el CZF –presidit per l’alcalde Trias- fa una aposta pel militarisme, per l’apologia pública del franquisme. Increïble. Una vulneració frontal dels valors democràtics, de Barcelona com a ciutat de pau i drets humans, com a ciutat compromesa amb la recuperació de la memòria antifeixista i de lluita per les llibertats. Cal revocar aquesta decisió i no permetre la presència dels legionaris. Dir clarament que NO volem militarisme ni apologies de la dictadura; i que SÍ volem un procés obert i participatiu per decidir quines entitats i/o activitats del barri haurien d’ocupar els terrenys de Casernes.

Aquesta setmana doncs tenim una doble lluita: retirar l’operació especulativa de La Maquinista, i revocar la presència de Legionarios a Casernes. I tenim l’oportunitat d’aconseguir-ho. La Maquinista es va aprovar inicialment amb l’únic vot del govern. Si no rectifica podem deixar-lo en minoria i derrotar el “pelotazo”. Cal que la resta de grups converteixin la seva abstenció inicial en suport a la proposició d’ICV-EUiA. Sincerament, crec que sobren els motius. I pel que fa a Casernes, se’m fa impensable que hi hagi un sol vot d’arrel antifranquista i catalanista a favor del militarisme “legionario”. Tenim doncs la possibilitat d’avançar cap a un Sant Andreu més democràtic i popular, lliure de noves agressions materials i simbòliques.  

El Pla d’Usos de Ciutat Vella, i la proposta de modificació que planteja CiU, de la mà del PP, és l’expressió d’un dilema: el que arrenglera la Barcelona del bé comú i dels processos democràtics, enfront la ciutat neoliberal i la privatització dels processos polítics. Anem a pams.

Ciutat Vella és, sobretot, un conjunt de barris habitats majoritàriament per veïns i veïnes de classes populars, amb diversitat d’usos i una xarxa densa de relacions de quotidianitat. És també el centre urbà dinàmic d’una ciutat global; i la gent dels barris vol afrontar el repte de ser-ho des del predomini de valors i pràctiques d’acollida, inclusió social i convivència intercultural.

Al llarg de molts anys es va desplegar un model potent de polítiques públiques a Ciutat Vella, orientat a dirigir les transformacions urbanes en interès de la majoria; es va revertir el procés que duia Ciutat Vella a convertir-se en una perifèria social i urbana al bell mig de la ciutat.  Però és cert també que el Districte ha transitat recentment per una dècada de realitats noves. Fenòmens que han generat oportunitats vinculades a l’enriquiment cultural aportat per la nova diversitat; injustícies derivades dels impactes diferencials de la crisi en els col.lectius més vulnerables; i problemes amb un turisme que ha provocat impactes intensos sobre la trama urbana, les activitats i les relacions quotidianes.

I també interessos en conflicte. Una ciutadania i un teixit veïnal sotmesos a l’enorme pressió dels interessos de negoci dels sectors immobiliari i turístic. En una relació de forces desigual. És en aquest context que les polítiques públiques tornen a jugar un paper cabdal. I el Pla d’Usos, aprovat el 2010, esdevé la principal eina en mans dels veïns i veïnes per resistir les pressions privades.    

El Pla d’Usos és un instrument urbanístic que permet al Districte situar en un marc estricte de regulació municipal, tant les condicions d’implantació d’establiments de concurrència pública, hoteleria i restauració, com les pautes d’ordenació territorial de la seva ubicació. És una eina estratègica que fa possible, d’una banda, situar les necessitats del col.lectiu resident i els valors comunitaris de l’espai públic per sobre de les dinàmiques turístiques i de centralitat urbana de Ciutat Vella. I d’altra banda, regular, en clau de restricció o prohibició, activitats amb impactes negatius; i en clau de dinamització, aquelles que generen barri, vincles i valors culturals. El Pla d’Usos incorpora, a més, un sistema de gestió per zones en funció de les densitats de població, les activitats i l’entramat urbà: mecanisme que permet traslladar i equilibrar activitats sense incrementar el nombre de llicències. I sí, l’aspecte més emblemàtic del Pla d’Usos: queda prohibida a totes les zones la implantació de noves places hoteleres; i queda estrictament regulat el trasllat de llicències: és a dir, l’obertura d’establiments amb rescat previ de places.

El Pla d’Usos empodera els veïns i veïnes de Ciutat Vella en clau democràtica: per resistir pressions poderoses però minoritàries i construir un futur urbà amb sentit col.lectiu. Una eina que va ser elaborada per mitjà d’un procés participatiu amb múltiples espais de treball, deliberatiu i pluralista. En el marc del qual es van anar teixint les aportacions i els acords que fan del resultat final un instrument sòlid, útil i just. En síntesi, un procés participatiu va generar una eina col.lectiva i democràtica.

Avui sabem que CiU de la mà del PP, les dues cares de la dreta a la ciutat que ho pacten tot, volen carregar-se aquesta eina col.lectiva i democràtica: al servei d’interessos privats i amb la mínima transparència possible. La jugada consisteix a modificar el Pla d’Usos i reobrir Ciutat Vella als hotels de luxe. Possibilitat de noves implantacions i ampliacions en zones avui de prohibició. Barra lliure hotelera a la zona perimetral, sense rescat ni limitacions de densitat. I barra lliure hotelera en edificis catalogats amb nivell de protecció B, centenars en un districte catalogat en més d’un 70%: el patrimoni de Ciutat Vella com a nova plataforma d’aterratge per l’aprofitament econòmic privat . Un atac en tota regla a la línia de flotació del Pla d’Usos: la prohibició de noves places hoteleres queda tocada arreu, i enfonsada en bona part del districte.

És una operació combinada: amb una bona dosi d’ideologia i una altra dosi de govern al dictat dels lobbies. Neoliberalisme urbà i subordinació als interessos del sector turístic i hoteler. Un govern que s’instal.la en polítiques de dretes: sensible als poderosos i desconnectat de la ciutadania.

Plou sobre mullat a Ciutat Vella: de la Marina de Luxe als Hotels de cinc estrelles. Dels mega-iots a la bombolla dels turisme dels rics. La Marina de Luxe és ja una agressió al Pla d’Usos, la més fàcil, perquè el govern –la coalició PPvergent que governa Barcelona- podia aprofitar la drecera, l’escletxa opaca i poc democràtia de l’autoritat portuària. I ara, amb el vent de cua de la Marina de Luxe es fa el següent pas, desmuntar el Pla d’Usos i sí, quina casualitat, el màxim nivell de desmuntatge del Pla proposen fer-lo a la zona perimetral que limita amb el Port Vell. Una zona amb un bon nombre d’edificis protegits on CiU i PP van votar en contra de fer un pla d’equipaments i el Passeig de Mar. Amb la proposta del govern, en canvi,  els edificis podrien acabar en hotels de luxe al servei d’un grapat de turistes milionaris amb vistes a un mar de mega-iots.

La xarxa veïnal de Ciutat Vella i les seves AA.VV. ho han expressat ben clar: a Ciutat Vella no val tot, no val tornar a situar el districte als peus de la voracitat turística i hotelera. Cal mantenir el Pla d’Usos en la seva integritat. I, en tot cas, qualsevol possible modificació s’hauria de fer per mitjà d’un procés de participació veïnal que culminés en una Consulta Ciutadana vinculant per al govern. 

La Ciutat Vella dels iots i dels hotels només és possible des de la política de l’opacitat i la baixa intensitat democràtica. Però hi ha una altra lògica possible: la de l’obertura participativa. Perquè aprofundeix els valors de la democràcia, sí; però també perquè genera polítiques més fortes, útils i justes; al servei del benestar i el futur col.lectiu de Ciutat Vella. El Pla d’Usos ja va ser elaborat de forma participativa i va sortir bé. I no és l’única experiència; el procés de la Gardunya, els plans comunitaris, el pla estratègic de turisme, la taula intercultural del Raval. La Ciutat Vella de la convivència i el benestar és també la de la participació ciutadana. 

El Pla d’Usos és una bona eina, ha aturat la conversió del Districte en un parc temàtic hoteler i turístic. Respectem-la. I qualsevol proposta d’obertura situem-la en l’espai de la participació i la Consulta. És exactament això el que panteja el moviment veïnal de Ciutat Vella. Ni més ni menys. 

El Divendres passat, al Plenari de l’Ajuntament, vam debatre i votar dos tipus de qüestions molt rellevants per al model de ciutat. D’una banda, les afectacions que tenen per Barcelona, és a dir, per a la gent i els barris, els pressupostos de l’estat i de la Generalitat. D’altra banda, tres temes urbanístic-territorials: el blau-ictinea, l’hotel del Palau i el projecte Eurovegas.

L’impacte acumulat del menysteniment institucional i de les retallades socials dels governs de Mas i Rajoy sobre Barcelona és brutal. La Generalitat ha reduït substancialment les aportacions als consorcis de sanitat, educació i serveis socials; la tisorada cultural s’enfila al 30%; cap assignació per les escoles públiques en barracons; milers de prestacions menys entre RMI, ajusts socials al lloguer i atenció a la depèndència; nova paràlisi a la llei de barris… El govern de l’estat ha retallat en 40 milions el finançament del transport públic i en 42 milions addicionals la gestió de rodalies a Barcelona; l’aportació de l’estat a les polítiques actives d’ocupació i a la formació professional cau gairebé 100 milions quan tenim a la ciutat 113.000 persones en atur, 10.000 més que fa un any. Ens diuen que no hi ha diners, però no és veritat. El que hi ha són unes determinades prioritats: CiU i el PP opten per no tocar els privilegis, per no redistribuir. I desmuntar, en canvi, els drets socials i les polítiques urbanes de proximitat. Les dues dretes es posen d’acord per ajornar la implantació de l’impost turístic o per atorgar impunitat als estasfadors fiscals. I es posen també d’acord per desmantellar el model d’escoles bressol municipals i per tancar centres de salut als barris populars.

Pel que fa a qüestions urbanístiques, el Ple va aprovar el rebuig al blau-ictinea. Un barri segregat i insostenible a l’àrea del Morrot previst per CiU, en el marc d’un model d’urbanisme al front marítim que té com a referència central la nova marina de luxe per super-iots al Port Vell. Somnis de Trias que són malsons pels barris de Ciutat Vella i per als seus residents. Sense sortir de Ciutat Vella, vam demanar al govern municipal que, en un termini màxim de 4 mesos, s’aprovi la qualificació com a equipament de les finques de Sant Pere més Alt, de manera que sigui del tot impossible la reactivació de l’hotel del Palau de la Música. Esperem que Xavier Trias compleixi. Necessitem posar fi a un episodi esquitxat de corrupció. I necessitem obrir un futur de complicitats entre el barri i el nou Palau, amb un nou equipament musical públic obert a l’entorn. I del Casc Antic a l’Àrea Metropolitana. Vam emplaçar Trias a elegir: o pla estratègic metropolità o Eurovegas. L’economia especulativa de casino, la precarietat de les ocupacions i la destrossa del Parc Agrari i del Delta del Llobregat xoquen frontalment amb un projecte de sostenibilitat ambiental, modernització industrial, talent i emprenedoria. L’Alcalde va dir, per primer cop en públic, que Eurovegas no era el seu model i que tenia dubtes sobre el seu encaix territorial. No hi ha encaix possible. Cal un pas més, Alcalde, i expressar-li a Sheldon Adelson, també com a president de l’Àrea Metropolitana, que no volem posar el nostre territori als peus del seu afany de lucre especulatiu.

A Barcelona seguim compromesos amb la construcció d’una acció política transparent i oberta a la ciutadania: amb capacitat d’escolta activa i interacció amb la gent i els moviments socials. Situem la participació, les dinàmiques relacionals, en el centre de la nostra activitat municipal. Ho fem de maneres diverses. Una d’elles són els Diàlegs Temàtics i Territorials, taules compartides entre regidors/es d’ICV-EUiA, associacions de veïns/es, entitats i persones a l’entorn de qüestions o barris concrets. Aquesta setmana hem tingut l’oportunitat de fer un interessant diàleg sobre model urbanístic i dues trobades de treball: amb les entitats veïnals signants del Compromís per Glòries, i amb les entitats gestores de Plans Comunitaris agrupades avui en una Plataforma. Hem intercanviat punts de vista, ens hem compromès a seguir articulant espais de diàleg, i a fer del nostre grup municipal un canal d’expressió de la gent que lluita per transformar els barris i fer de Barcelona una ciutat més humana i habitable. Esmento només algunes de les reflexions que hem compartit.

Pel que fa a model urbà, tres idees bàsiques. D’una banda, el govern municipal de CiU està situant en el relat de l’Smart City els principals elements del seu projecte. És un relat d’aire innovador però alhora molt decantat: es tracta de construir pistes d’aterratge per a les grans empreses privades de les eco-tecnologies urbanes, amb nul.la dimensió social i ciutadana. D’altra banda, el projecte expressa poca solidesa quan es col.loca a remolc de perspectives tan nefastes com la possible implantació d’Eurovegas, un model de segregació urbana i depredació ambiental contrari a la ciutat cohesionada i sostenible. Finalment, el discurs sembla funcionar sovint a manera de “músiques per despistar” mentre passen, alhora, coses concretes com la nova Marina de Luxe al Port Vell, una actuació privatitzadora on el Port no dialoga amb la ciutat, una iniciativa que configura model i que es desencadena, precisament, en un àmbit d’opacitat, sense control ni deliberació ciutadana: l’urbanisme del luxe expulsa la lògica de la ciutat democràtica. 

Però més enllà de l’oposició concreta i nítida a iniciatives com Eurovegas o el Port Vell de Luxe, cal disputar la batalla del model i del seu relat. S’ha d’articular un discurs urbà a partir d’elements alternatius. Per exemple, enfront de l’smart city de les eco-tecnologies privades cal defensar processos de transició (transition towns) cap a l’ecologia urbana des de la implicació ciutadana, el canvi cultural en la quotidianitat, les universitats públiques o el teixit de cooperatives. Enfront del model urbà de les infrastructures s’ha d’articular el de la gestió participativa d’espais i serveis. Enfront de les grans inversions, un model configurat per un conjunt d’iniciatives de proximitat, radicals, fàcils i austeres: ha arribat el moment de practicar les superilles, de posar cons per treure cotxes i ampliar l’espai per les persones, de tallar la circulació de vehicles perquè la gent camini o es mogui en bicicleta, d’obrir del tot places avui tancades...

Un apunt també sobre Glòries. El Compromís signat entre les AA.VV. i l’Ajuntament el 2007 s’ha de desplegar en totes les seves dimensions. La nova proposta del govern municipal ha de passar del terreny de les idees i els criteris, on se situa ara, al terreny de la seva progressiva concreció, per tal de poder debatre sobre elements tangibles. Les AA.VV ens van expressar la seva disposició a implicar-se en el procés, sobre la base d’una participació que ha de ser efectiva i real. Vam compartir la preocupació entorn al tipus de plaça-parc, els ritmes lents i desiguals entre Ajuntament i Generalitat en la construcció dels equipaments previstos, l’esquema de mobilitat (que no inclou la connexió dels tramvies i sí en canvi la inacceptable desaparició del túnel de l’estació de França) o la manera de plasmar la redistribució dels habitatges. Cal impulsar la inversió a Glòries, apostar pel verd, per habitatges asssequibles i creadors de teixit urbà, pels equipaments de proximitat, i per la mobilitat pública i ecològica. Treballarem en aquesta direcció, al costat del moviment veïnal, i amb voluntat d’acord de ciutat. 

Aquesta setmana hem presentat les al.legacions al pla urbanístic del nucli antic de Sant Andreu. No són merament tècniques, ni estem parlant d’una pla de tràmit: les al.legacions tenen naturalesa política, i parlem d’una eina urbanística que defineix model de ciutat.

Sempre hem defensat un urbanisme de proximitat i participatiu. I no hem deixat mai de lluitar contra l’urbanisme dels poderosos: el que posa la ciutat als peus de l’especulació, i gira l’esquena a la gent i als barris. El model de proximitat amb implicació veïnal ha tingut, al llarg de molts anys, un objectiu predominant: aportar elements de cohesió social i territorial per mitjà de la inversió en equipaments i en l’obtenció d’espais públics al servei de les persones. De manera més recent, es va incorporar també l’aposta per l’habitatge assequible i la sostenibilitat. L’arribada de CiU al govern municipal està suposant un gir cap a l’urbanisme elitista i privatitzador: la Marina de Luxe al Port Vell, la revisió del Pla d’Usos de Ciutat Vella al servei del lobby hoteler, o la injecció de diner públic en benefici de la immobiliària privada de Can Batlló contrasten nítidament amb la paràlisi de la Llei de Barris i la tisorada brutal a les inversions públiques en equipaments de proximitat.

Seguirem lluitant contra l’urbanisme dels poderosos i articulant alternatives amb el teixit social dels barris. I aquí s’emmarca el pla del nucli antic de Sant Andreu. Al costat del model urbà de la cohesió social i l’ecologia, emergeix amb força una altra dimensió: l’urbanisme de preservació dels teixits històrics. Ja el 2007, ICV-EUiA vam aconseguir situar com a prioritat de govern l’impuls a les polítiques de protecció de les trames urbanes dels barris de Barcelona. Es tracta de reconèixer i respectar carrers i cases on es diposita la memòria personal i comunitària, enfortir els vincles emocionals amb els entorns de la quotidianitat: vincles que converteixen els espais en llocs amb significat; i el temps en memòries i consciències. Es tracta en definitiva de construir barris amb futur des de la convivència oberta i les lluites comunitàries.

I això és el que està en joc al nucli antic de Sant Andreu. En una primera fase, el pla urbanístic va representar un pas endavant amb la desafecció de 240 habitatges. Però no n’hi ha prou. La preservació del teixit urbà requereix la desafecció total dels habitatges, suprimir definitivament de l’horitzó qualsevol amenaça de demolició i expulsió de veïns i veïnes. Vol dir també eliminar les propostes anacròniques d’ampliació viària. I fer del carrer Gran un eix de plataforma única amb prioritat per als vianants. Respectar cases i carrers per construir futur. La gent de Sant Andreu, el teixit social i cultural té capacitat de lluita, d’implicació constructiva. El govern municipal haurà de prendre partit. Pot tenir la temptació de desatendre les al.legacions i les propostes veïnals, això el situaria en un escenari d’imposició i de conflicte. Però té també l’oportunitat d’escoltar raons i de fer un pas endavant valent i democràtic. Des d’ICV-EUiA aportarem tot el nostre convenciment i seguirem treballant al costat de la gent de Sant Andreu. Guanyar aquesta batalla és clau per Sant Andreu, però ho és també per al conjunt de Barcelona. Perquè Xavier Trias senti la força i la raó dels barris. Per obrir una finestra d’esperança.

Barcelona té el repte de superar la crisi construint un nou model de desenvolupament humà: amb noves maneres ecològiques de viure, relacionar-nos, moure’ns, produïr i consumir; amb ocupació de qualitat, sense exclusions. Un projecte de ciutat pensat i practicat des de les persones i la vida quotidiana, des d’una infrastructura moral teixida per valors d’igualtat, autonomia, diferències i vincles de fraternitat. Des de la nova política i la radicalitat democràtica.

Aquesta proposta de transformació té un repte central: s’ha de plasmar en clau de model urbà, de configuració en el territori, en l’espai públic. Cal traduir la Barcelona inclusiva i ecològica en una xarxa de carrers, places i barris; i també d’identitats, memòries i referents que converteixin els espais en llocs amb significat, i que generin els marcs urbans per la nova quotidianitat, per fer possible l’exercici de les llibertats, de la ciutadania activa, de la convivència intercultural.

Ha arribat el moment de fer un pas endavant. De construir un entramat de reflexions i propostes que expressin el model urbà que volem per la Barcelona d’aquesta nova dècada. A partir del convenciment que un altre urbanisme és possible, ecològic i al servei de les persones; i que cal disputar la batalla a la concepció ordenancista i securitària de l’espai públic, tot i impulsant opcions alternatives de fort contingut democràtic, comunitari i veïnal.

L’actual model urbà de Barcelona és el resultat, complex, de certes correlacions culturals, socials i polítiques de forces. El moviment veïnal i les esquerres han deixat petjades importants de transformació. Però d’altres vegades s’han imposat coalicions de poderosos i concepcions neoconservadores de llei i ordre. La nova proposta urbana ha de reivindicar el llegat d’un procés històric de pràctiques de dignificació dels barris, de creació d’equipaments, de lluita contra les desigualtats territorials. Però ha de ser capaç també de superar -en clau democràtica i d’esquerres- la lògica del mercat, de les plusvàlues i de tot tipus d’autoritarisme. I ha d’incorporar les noves dimensions de l’ecologisme urbà, de l’acció comunitària i del dret de tothom a un habitatge digne.

Haurem d’anar desplegant els continguts concrets d’aquesta proposta, a través del diàleg i l’elaboració participativa de reflexions i compromisos. Per una nova manera de pensar i practicar l’urbanisme a Barcelona, sostenible i amb perspectiva de gènere; per un nou model de configuració de l’espai públic com a àmbit convivencial, comunitari i de llibertats. Us proposo un primer conjunt obert d’idees per al debat:

• Impulsar un urbanisme superador tant de la lògica de transformació a cop de gran esdeveniment, com de la lògica mercantilista que situa l’obtenció de plusvàlues com a motor del canvi urbà. Prioritzar les escales urbanes de proximitat, les claus comunitàries i de barri. Reorientar les operacions d’ampli abast a superar les fractures urbanes existents i a combatre les desigualtats territorials, tot i redistribuint valors de centralitat en el conjunt de l’àmbit metropolità.

• Practicar l’urbanisme del diàleg i de la plena implicació veïnal i ciutadana, com a aposta d’aprofundiment democràtic i com a factor de consolidació d’un model urbà compacte, amb mixtura d’usos i funcions, i amb confluència de grups i col.lectius socials heterogenis. Protegir i preservar els teixits històrics, el patrimoni, les trames i els espais de memòria, i els referents urbans que mantenen el vincles emocionals amb el territori.

• Situar en el centre de les prioritats urbanes el reconeixement i la garantia de l’accés a l’habitatge i el manteniment de condicions dignes d’habitabilitat. Cal un salt qualitatiu cap al dret a l’habitatge per mitjà de nous instruments d’acció: una nova generació de polítiques d’habitatge, de caràcter estructural, orientades a superar el capitalisme immobiliari, i enteses com a veritables estratègies d’inclusió residencial.

• Impulsar amb força un ampli parc públic de lloguer social, el dret de superfície, els programes de lloguer just, les àrees de tanteig i retracte, les polítiques de rehabilitació i la lluita contra l’assetjament immobiliari. S’ha de poder articular l’expropiació de l’usdefruit dels habitatges buits, així com la constitució d’un registre públic d’aquests habitatges. S’ha d’impedir que els bancs facin fora de casa a persones afectades per una crisi provocada pels propis bancs.

• Apostar per un model urbà d’alta intensitat solidària, configurat per barris sensibles que generin vincles i xarxes veïnals. Enfortir plans comunitaris, bancs del temps, iniciatives d’intercanvi i bon veïnatge, ateneus populars, comunitats autofinançades i cooperatives de consum agroecològic, com a pràctiques de radicalitat democràtica quotidiana. Totes elles són, a més, eines de construcció de cohesió i convivència. D’un model de gestió de l’espai públic basat en la ciutadania activa, la densitat de relacions, la mixtura d’usos i la capacitat d’autorregulació i pacte.

• Desenvolupar un model urbà arrelat en la cultura de l’apropiació col.lectiva de l’espai públic, d’alta intensitat ciutadana, capaç de regular democràticament la complexitat urbana. Amb polítiques actives d’inclusió social, orientades a l’empoderament i l’autonomia personal, com a alternativa a la repressió policial de les situacions d’exclusió social que s’expressen en l’espai públic. Amb l’articulació de pactes de proximitat, horitzontals i inclusius, que permetin la confluència de grups socials, usos i funcions sobre l’espai. I garantia d’un exercici ple i sense restriccions dels drets i les llibertats ciutadanes en l’espai urbà. Com a alternativa a la concepció ordenancista i securitària, basada en un catàleg de prohibicions, un altre de càstigs i dosis creixents de populisme punitiu.

• Situar en el centre del nou model urbà la transició cap a la mobilitat humana i sostenible. Polítiques orientades a guanyar de forma sostinguda nous espais per als vianants: els desplaçaments a peu s’han de situar en el nucli dels processos d’intervenció sobre l’espai urbà. Polítiques per consolidar l’ús de la bicicleta com a forma generalitzada de moure’s per Barcelona. I polítiques de salt qualitatiu en la xarxa de metro i autobusos, guanyant en proximitat i eficiència. Més transport públic, sí. Cotxes i noves infrastructures viàries, no. Cal renunciar definitivament a l’anacrònic desarrollisme viari (túnels, nous vials) i apostar per una reducció dràstica de l’ús de vehicles privats.

La Barcelona humana i habitable, la ciutat de la nova quotidianitat, només serà possible arrencant l’urbanisme i l’habitatge del camp de les plusvàlues i les mercaderies, i situant-los en el territori dels drets socials i de l’ecologia; arrencant la seguretat de l’espai de les repressions i situant-la en el terreny de l’equitat, el respecte i els vincles; superant el predomini dels cotxes i de les vies que fragmenten teixits, i avançant cap a la cultura de la mobilitat amable i accessible, construida des de la mirada dels vianants, de les dones i els homes de totes les edats que fan de la ciutat un espai de convivència i construcció de relacions solidàries. En síntesi, cal articular un model urbà i d’espai públic que faci efectiu el dret a la ciutat. Entorns de quotidinanitat urbana que facin possible la ciutat on es puguin realitzar, en igualtat de condicions, tots els projectes de vida.

En el marc del procés participatiu “Diàlegs amb Barcelona” vam compartir, fa uns dies, una molt interessant trobada amb persones vinculades al món de l’urbanisme. S’ha tendit a situar l’urbanisme, al llarg d’aquests últims 30 anys de construcció democràtica de Barcelona, com l’element vertebrador de qualsevol projecte de ciutat. Crec que s’ha comès un excés. I que la “sobrecentralitat” de l’urbanisme en l’imaginari col.lectiu i en la pràctica política local ha anat en detriment d’altres dimensions (socials, educatives, culturals, ecològiques) que tenen també capacitat d’expressar l’aposta per determinats models de ciutat. Des d’ICV-EUiA hem sostingut que l’enfortiment de les polítiques de sostenibilitat, de lluita contra l’exclusió, o de radicalitat democràtica són elements que doten d’identitat, també, el projecte de la Barcelona per la que estem treballant.

Però al costat d’aquesta idea, vull expressar un altra amb molta força: ha arribat el moment de fer un pas endavant en l’àmbit urbanístic. De construir un entramat de reflexions i propostes que expressin el model urbanístic de l’esquerra verda per la Barcelona d’aquesta nova dècada. A partir del convenciment que un altre urbanisme és possible, ecològic i al servei de les persones. Un nou urbanisme que ha de reivindicar el llegat d’un procés històric de dignificació dels barris, de creació d’equipaments i espais públics, de lluita contra les desigualtats territorials. Però que ha de ser capaç de superar, en clau democràtica i d’esquerres, la lògica del mercat i de les plusvàlues, dels interessos urbanístics dels poderosos. I ha de ser capaç, també, d’incorporar les noves dimensions de l’ecologisme urbà, i del dret de tothom a un habitatge digne.

El repte és rellevant i ambiciós, però l’hem d’afrontar amb il.lusió i audàcia política. La Barcelona ecològica i inclusiva -la que situa les persones i els seus entorns i temps de quotidianitat com a clau de volta del projecte de ciutat- s’ha de plasmar en clau urbanística, ha de tendir cap a determinades configuracions en l’espai urbà. L’objectiu és, doncs, articular una nova manera de pensar i practicar l’urbanisme a Barcelona. Un urbanisme entès com el conjunt de pràctiques democràtiques orientades a generar una xarxa d’entorns (equipaments, carrers, places, barris) i de valors/emocions (identitats, memòries, referents) que converteixin els espais urbans en llocs amb significat, en marcs sostenibles per la convivència intercultural i la nova quotidianitat. Haurem d’anar desplegant els continguts d’aquest nou ecourbanisme, per mitjà del diàleg i l’elaboració participativa de reflexions i compromisos. Per iniciar i dotar de certes pautes el procés, us proposo un primer decàleg obert d’idees.

Ens comprometem a treballar a Barcelona per un nou urbanisme ecològic i al servei de les persones que:

1.   Rebutja i supera la lògica de transformació de la ciutat a cop de gran esdeveniment

2.   Incorpora els principis de l’habitabilitat sostenible: fer ecociutat, barri a barri.

3.   Aposta per la mobilitat pública i ecològica, reduïnt substancialment l’espai dels cotxes

4.   Es practica en tot moment des del diàleg i la plena implicació de la ciutadania

5.   Situa en el centre de les prioritats una política pública d’habitatge digne per tothom

6.   Fa efectiva la mixtura d’usos, la complexitat urbana i l’equilibri territorial

7.   Prioritza l’escala de proximitat, les claus comunitàries, de barri i de vida quotidiana

8.   Protegeix i preserva teixits històrics, patrimoni, memòries i vincles emocionals

9.   Articula espais públics per les llibertats i la convivència, des d’una mirada de gènere

10. Redistribueix els valors de centralitat en el conjunt de l’àmbit metropolità
_______________________________________________________________

Caldrà anar enriquint aquestes pinzellades i aportar-ne d’altres. Des d’ICV-EUiA treballarem per ser referents d’aquest altre ecourbanisme possible i necessari al servei d’una Barcelona més humana i habitable.