L'últim plenari: lluites, complicitats, esperança



Divendres passat vam fer l’últim plenari del mandat municipal. Els plenaris són l’espai on es produeix el debat a l’entorn de propostes i qüestions que expressen models de ciutat diferents; prioritats i valors no sempre coincidents; argumentaris en disputa. Al llarg del periode 2011-2015 n’hem fet 42. L’escenari i les formes són anacròniques, molt de vella política. Un format rígid amb temps d’intervenció estrictes, i xiulets que sonen per recordar-ho. Vots en bloc, per grups municipals, amb poquíssimes excepcions. Tractaments molt formals compatibles amb la manca de respecte personal. I exclusió de la ciutadania. A les veïnes i els veïns, a les organitzacions socials, se’ls hi reserva el paper de convidats de pedra: poden assistir de “públic”, però no intervenir, no participar. És un compendi de les prerrogatives simbòliques d’un poder polític amb forts dèficits de lògica democràtica. A la defensiva. Feia temps que tot això requeria un canvi substancial. La revolució democràtica en marxa el fa inel.ludible. Ho hem intentat. ICV-EUiA hem defensat una reforma integral de les normes de participació que fes possible l’obertura dels plenaris a la ciutadania. Hem proposat la participació directa de la ciutadania en decisions de plenari (dret a decidir sobre projectes urbanístics o inversions prioritàries, per exemple). Però sempre ens hem trobat amb la negativa del govern, de l’aliança CiU-PP, de la seva majoria recelosa a l’ampliació de la lògica democràtica. La reforma elitista de la Diagonal es decideix al Círculo Ecuestre. Després Trias i el PP la formalitzen al plenari. En un marc de democràcia real, amb deliberació i participació ciutadana directa, no hagués estat possible ni la Marina de Luxe ni el pelotazo del Deutsche Bank. El corró polític CiU-PP al plenari ho fa possible. Al servei d’especuladors: del Salamanca Group o del KKH.

Sí, es tracta del buidatge democràtic de les institucions. Però no ens hem quedat de braços creuats. Hem estat insistents. Per mitjà de moltes proposicions, treballades amb la ciutadania i els moviments socials, hem forçat debats i votacions al plenari que han resultat incòmodes al poder. Hem defensat un pla rescat social, un programa d’inversions als barris vulnerables, mesures d’emergència i estructurals contra la contaminació, o el rebuig a l’ampliació de grans superfícies comercials. Vam forçar també una votació per la creació d’una comissió especial sobre la vulneració dels drets humans al CIE. En crida nominal, un per un, regidores i regidors de CiU i PP van donar l’esquena als drets humans. Va ser una autèntica vergonya ètica. De vegades hem aconseguit obrir escletxes d’acció. Impulsats per ICV-EUiA, el plenari ha adoptat acords sobre prevenció de desnonaments i garantia de subministraments d’aigua, gas i electricitat. El govern ha hagut d’ampliar, en conseqüència, les partides d’ajuts a l’habitatge i als consums bàsics de la llar. Però s’ha plegat als interessos privats. Trias no ha tingut mai la voluntat de negociar amb bancs i companyies per aturar els desnonaments o els talls d’aigua.

Enfront d’aquesta situació, a l’últim plenari del mandat hem defensat i aconseguit l’aprovació d’una proposició de suport a la ILP contra l’emergència habitacional, impulsada per la PAH, l’Aliança contra la Pobresa Energètica i l’Observatori DESC. Ens hagués agradat que les entitats i les plataformes ho haguéssin pogut fer directament, amb veu al plenari. No era possible. Tot i així, la intervenció de la Janet Sanz va donar veu a la ciutadania. Una intervenció sincera, compromesa i brillant: de reconeixement a les lluites; d’exigència humana i democràtica a resoldre el problema; de denúncia a la passivitat dels governs de CiU i PP. La gent de l’activisme quotidià va ser present. I no van limitar-se a fer de públic silenciat. Van donar testimoni de lluita. El “sí que es pot” va sentir-se amb força continguda al saló de plens. Com a remor d’esperança. Com a preludi d’un proper plenari, després del 24 de maig, obert a la ciutadania, i amb una nova majoria política vinculada a la ciutadania.

Hem estat amb la gent. L’últim plenari n’ha deixat imatges i paraules. Les paraules de la Janet Sanz, la imatge d’una tribuna tenyida d’un verd intens. I al darrera de les paraules i el color, complicitat i lluita. Esperança i compromís per construir, ja inajornable, una Barcelona en Comú. 


SENSE VOSALTRES, RES

                                                   Recordant i estimant la Maria José i el Benito.

Una de les principals injustícies socials és l’abisme que separa les injustícies visibles de les invisibles. Les primeres han generat alts nivells de consciència col.lectiva, i d’accés a l’agenda mobilitzadora i política. Tenen també impacte mediàtic. Les invisibles tendeixen a ser menystingudes, i la seva vivència es privatitza en espais domèstics i quotidians, lluny dels relats polítics. No per això són menys injustes. El teixit social que les articula és tenaç, lluitador i constructiu. Es desviu autogenerant condicions de suport i dignitat. Treballa per dotar-les de visibilitat, i superar així la realitat de discriminació que comporten. Per exemple, les injustícies que afecten les persones amb diversitat funcional o amb problemes de salut mental.

A Barcelona s’ha treballat molt en aquests àmbits. L’històric moviment social de la discapacitat i la més recent xarxa associativa de la malaltia mental han estat i són inclaudicables en l’esforç per construir una ciutat per tothom, una quotidianitat sense estigmes. L’Institut Municipal de Persones amb Discapacitat (IMD) s’ha erigit com un espai compartit (un exemple de democràcia participativa i codecisió) des d’on fer avançar causes justes, i convertir-les en polítiques concretes d’accessibilitat i autonomia personal. Els resultats són substancials i obren camí: vam somiar un servei municipal de Vida Independent, i el vam construir; vam somiar que les persones amb gran discapacitat física anirien a la platja i es banyarien, avui ho fan amb tots els suports públics disponibles; vam somiar que Barcelona trencaria el mur de silenci de la malaltia mental i avui Barcelona “dóna la cara, obertament“, des de Ràdio Nikòsia o des de l’Aliança Global contra l’Estigma. Són exemples, però amb càrrega emblemàtica. I queda tant per fer, per lluitar i construir !.

Fa uns dies fèiem l’últim consell rector d’aquest mandat de l’IMD. Jo recordava la Roser, la Merche, la Fidència... i veia allà l’Antonio Guillén, l’Albert Ferrer, la Mai... Persones treballadores des de la discreció i la senzilla. Lluitadores i lluitadors des d’una humanitat desbordant, desbordantment amable i compromesa. Artífexs de la revolució quotidiana. Heu cregut i heu creat un món millor. Sou la prova del somni. De la possibilitat de seguir construïnt, amb més força encara, la Barcelona en Comú. 



BRISTOL


 (per l'Aina,  el Quim, la Sara i l'Alberto)

Stokes Croft és un barri del centre de Bristol amb parets que parlen. Welcome to the peoples republic of Stokes Croft” es llegeix a la primera façana. Es tracta d’un petit comerç que avisa amb un cartell que accepta el pagament en “Bristol Pounds” (BP), al costat d’un grafit de Banksy, l’artista urbà global originari d’aquesta ciutat. No gaire lluny apareix un mural que crida “Think local. Boycot Tesco”. Entremig, al centre comunitari de Hamilton House, autogestionat, un grup de gent jove d’arreu serveix dinars al veïnat, a estudiants i a persones que treballen al barri. Stokes Croft és potser l’expressió més avançada d’un conjunt de pràctiques locals que forgen el model de ciutat de Bristol.

En primer lloc, un compromís potent amb el comerç de proximitat, defensat pel veïnat com a element d’identitat i cohesió, enfront la implantació de franquícies. A Stokes Croft, l’obertura d’un Tesco –cadena de supermercats- va indignar el barri, i avui les parets criden encara a no comprar-hi. Les comunitats defensen el comerç independent enfront la banalització de les superfícies. No és tan sols una qüestió de consum. Ho és de model urbà. I ho és també de model econòmic. Es tracta de vincular el benefici al territori i a la comunitat, i generar una base d’activitat local potent creadora d’ocupació estable.

En segon lloc, l’aposta econòmica i urbana de Bristol incorpora una dimensió vinculada al model alimentari. La ciutat és referent en la producció i distribució d’aliments de proximitat per mitjà de canals públicament regulats. A partir de la recerca “Who feeds Bristol”, l’Ajuntament crea un “Food Policy Council” com a espai de participació i elaboració de polítiques d’alimentació. S’estableix un doble objectiu: impulsar l’agroecologia urbana, i avançar cap a un sistema alimentari integral, resilient i de proximitat, com a factor de seguretat i sobirania alimentària.

En tercer lloc, fa 2 anys Bristol introdueix una aposta audaç per relligar el teixit comercial de proximitat, l’agroecologia urbana i el conjunt de l’economia local: el Bristol Pound, una moneda social de base local –en la línia que estan treballant altres ciutats- avui ja altament consolidada. Una xarxa de 750 comerços i activitats de Bristol accepten la moneda social com a forma de pagament. Els BP es poden obtenir a un canvi paritari amb la lliura esterlina. Hi ha treballadors/es que reben una part del seu salari en moneda social. L’objectiu és clar: posar la moneda al servei d’un circuit de producció, intercanvi i consum local, que enforteix l’economia urbana, fixa l’ocupació al territori i genera vincles comunitaris als barris. Gareth Rae, coordinador de la xarxa, explica que amb un consum mitjà setmanal de 5 BP per habitant, s’assoleix la xifra global de 100 milions anuals,  com a injecció monetària a l’economia de proximitat i al sosteniment de milers de llocs de treball.

Bristol té avui una taxa d’atur molt baixa. Segur que hi ha molts factors que l’expliquen. Segur també que l’aposta per la moneda social, la seguretat alimentària i el comerç de proximitat hi tenen a veure. Com també hi té a veure que, en un context de fortes retallades educatives del govern Tory, Bristol hagi apostat per ampliar de forma substancial l’oferta de la seva excel.lent universitat pública. Es tracta d’un campus urbà, ben connectat al teixit social i a l’economia local, amb bones eines de difusió del coneixement. Bristol no és cap paradís, cap illa emmig d’un context complicat. Però sí mostra amb força que els projectes de ciutat en mans de la gent són possibles i exitosos. Que construir una ciutat en comú no és cap utopia. És, en tot cas, una xarxa de discretes i valentes utopies quotidianes.

(Gràcies Aina per acollir-me, mostrar-m’ho i donar sentit a tot això).  


Renda Bàsica: dignitat i llibertat


A la Convenció Nacional d’ICV, a Sabadell, hem debatut sobre el model de societat que volem forjar a Catalunya amb les eines d’un estat lliure. Una de les apostes clau és “la Renda Garantida Ciutadana (RGC) en la perspectiva d’una Renda Bàsica Universal (RB)”. La ILP de la RGC ha articulat una àmplia xarxa de suport, i és fonamental seguir treballant perque el Parlament aprovi la llei, en la seva integritat, i el més aviat possible. La RGC ha d’assegurar, com a dret social, un ingrés mínim a totes les persones en situació d’exclusió econòmica, com preveu l’article 24 de l’Estatut, que CiU vol convertir en paper mullat. L’existència a Catalunya d’una RGC potent ens situaria en millors condicions per avançar cap a la RB, és a dir, cap a un ingrés universal (per tothom) i incondicionat, com a garantia del dret a l’existència.

La RB pot ser un avenç, en el terreny dels drets socials al segle XXI,  equiparable al que va ser el sufragi universal, en el terreny dels drets polítics al segle XX. El camí no serà fàcil, però crec que val la pena defensar-lo i transitar-lo. La RB és dignitat contra la pobresa; i és llibertat contra la dominació. Culmina, d’alguna forma, el projecte civilitzador de l’estat de benestar. D’una banda, la RB desmercantilitza les condicions materials d’existència: les desplaça del mercat laboral remunerat, a l’espai dels drets socials. Pot semblar revolucionari, i ho és. Però no és una lògica aliena als drets que avui reconeixem. Connecta amb l’eix vertebrador de l’estat de benestar.  Hem desmercantilitzat la salut, l’educació i l’autonomia personal, ara cal fer-ho amb les bases materials d’una existència digna. D’altra banda, la RB vincula drets socials i llibertat individual. En la concepció republicana, la llibertat es defineix per absència de dominació. Quan es depèn d’un altre per viure, s’esdevé vulnerable a la dominació d’aquest. Quan les condicions materials de vida es garanteixen com a dret de ciutadania, la llibertat personal esdevé real per tothom. Real sobretot per als col.lectius avui més vulnerables : les dones, les persones amb diversitat funcional, la gent jove, les persones migrades… Entre aquests sectors, la proposta de la RB obté sempre un suport molt alt. És percebuda com a factor clau d’empoderament. I amb raó.

La RB no és la panacea que permet superar totes les dimensions de la injustícia. No és, per exemple, l’antídot màgic contra el treball precari o les relacions patriarcals de gènere, ho sabem. Però sí és un cop de destral gairebé definitiu contra la pobresa, un instrument fort de redistribució, i una palanca de llibertat per als més febles. No és poca cosa. En el camí de fer-la tangible caldrà superar obstacles culturals (sobre el caràcter universal i no condicionat de la RB), articular majories sociopolítiques de suport, i dissenyar els models fiscals que permetin finançar-la. Un triple repte apassionant. Un repte que em fa defensar la RB amb totes les dosis de gosadia necessàries, però també de discreció i reconeixement de dificultats. Que em fa defensar-la des del mateix convenciment en els valors i les lluites que han fet possible l’estat de benestar, però conscient també que el canvi d’època ens porta a una societat molt diferent. Una defensa, d’altra banda, que no em costa gens d’ubicar en el terreny de l’esquerra verda, allà on la igualtat només té sentit des de l’autodeterminació personal; allà on la individualització és la base per reconstruir una nova ètica col.lectiva, teixida per relacions de reciprocitat i fraternitat.