Article escrit amb Joan Subirats i publicat a Social.cat (6/3/2026) https://www.social.cat/opinio/24725/saber-i-fer-hibridant-ciencies-socials-politiques-socials

Fa pocs dies es va presentar  el llibre ‘La brecha entre saber y hacer’ (Joan Subirats). Una setmana abans s’havia presentat el ‘I Informe Social de Catalunya’, un instrument de diagnosi de la realitat del país, coordinat per Guillem Vidal en el marc del departament de Drets Socials i Inclusió de la Generalitat. Son dues aportacions que, entrellaçades, ens motiven noves reflexions.   

En primer lloc, la publicació de ‘La brecha entre saber y hacer’ planteja els reptes de l’articulació entre ciència i polítiques públiques. El context de canvi d’època, amb processos accelerats de transformació i grans incerteses, pressiona cap a la redefinició de respostes científiques a nous dilemes col·lectius. La ciència hauria d’ajudar a construir capacitats de resposta en escenaris sociopolítics on existeix debats sobre finalitats i instruments, per tal que els sabers generats no siguin només rigorosos, sinó també sensibles als reptes de l’entorn. Les polítiques públiques, d’altra banda, haurien d’incorporar elements potents de recerca per tal de vincular valors i evidències, guanyant eficàcia i enfortint així la democràcia. L’Informe Social de Catalunya, en segon lloc, mostra un exercici de producció de coneixement amb solidesa metodològica i un tractament acurat de dades. Està elaborat, a més, des d’un marc conceptual-analític que el vertebra i el vincula a la tria estratègica dels principals reptes d’acció. Les evidències científiques, es diu, haurien d’informar  les respostes, mentre que el desplegament de les respostes polítiques d’aquestes hauria de millorar  els punts de partida analitzats.

Sobre aquestes bases, es podria plantejar un doble pas endavant. A) Reimaginar les polítiques socials des de nous paradigmes -més enllà de l’incrementalisme clàssic- assumint el desencaix entre les noves realitats i les velles respostes; i amb consciència del vincle cada cop més evident entre la resolució de certs problemes bàsics i les condicions de possibilitat d’un futur democràtic. B) Avançar en la concreció -inajornable en molts casos- d’aquestes polítiques; i en l’articulació de les coalicions que facin possible posar-les en pràctica i sostenir-les en el temps, des d’una concepció de l’esfera pública que vagi més enllà del que és estrictament institucional.

Atenent l’Informe Social de Catalunya, es configura un nucli de dades que ofereix pocs dubtes. Travessem un cicle d’ampliació de les desigualtats: el 10% més ric concentra ja el 60% de la riquesa, deu vegades més que el 50% més pobre. El risc de pobresa o exclusió afecta el 24,8% de la població (el 36,5% dels infants); i la privació material severa s’enfila al 9% (13,4% en infants). El mercat laboral ha esdevingut compatible amb la vulnerabilitat econòmica: el salari real ha caigut un 3,3% des de la Gran Recessió i l’11,8% de les persones ocupades es troben en situació de pobresa. L’habitatge se sitúa al bell mig de: a) les dinàmiques de pobresa per despossessió: en l’última dècada la pujada dels lloguers ha doblat l’increment dels ingressos familiars, i una de cada tres llars destina ja més del 40% al pagament de l’habitatge; b) els processos d’eixamplament de les desigualtats: el mercat immobiliari és una màquina potent de transferència regressiva de rendes: de llogaters pobres a propietaris rics; i c) les lògiques d’aprofundiment de la segregació : el 23,9% de la mobilitat residencial és forçada pel preu de l’habitatge, son desnonaments invisibles que fracturen les ciutats i debiliten les xarxes de suport mutu. Més enllà de les bretxes laborals i habitacionals, cal esmentar l’encariment dels bens vinculats a la cobertura d’altres necessitats bàsiques: un 32% l’alimentació i un 16% el transport. Així com la creixent acumulació de vulnerabilitats urbanes i ecològiques: els barris i àmbits metropolitans amb més exclusió social i residencial son també els que reben els impactes més forts de l’emergència climàtica.

Son xifres que reflecteixen, entre d’altres perspectives possibles, el caràcter encara insuficient i creixentment anacrònic del nostre estat de benestar. Insuficient perquè exclou de l’esfera de drets socials algunes necessitats humanes bàsiques (econòmica, residencial, alimentària...); i perquè concentra el seu efecte redistributiu en les pensions, amb enormes febleses en els cicles vitals de la infància i la gent jove. Anacrònic perquè en el context actual d’hiperconcentració de la riquesa, el sistema fiscal perd progressivitat; i perquè no acaba d’incorporar alguns vectors clau del canvi d’època (migracions, clima...). Tindríem fins aquí, segurament, una diagnosi sòlida i amb forts elements de consens. Les ciències socials haurien jugat un paper significatiu. S’obre en endavant un nou mapa de reptes, menys explorat i amb més dificultats de construcció d’acords: la traducció d’aquest coneixement en decisions públiques i estratègies d’acció. En polítiques socials valentes per superar les insuficiències; en polítiques socials innovadores per superar els anacronismes.

No es tracta ara de precisar aquestes polítiques. Però podem, això sí, esboçar una agenda d’acció emmarcada en les coordenades precedents. Una agenda de benestar que podria pivotar a l’entorn d’un conjunt d’instruments clau, que van afermant-se i són plausibles: la renda bàsica per garantir la seguretat econòmica; la taxa Zucman com a eina de restabliment de la justícia fiscal; la regulació de lloguers (control de preus, durada indefinida) i l’ampliació substancial del parc públic i cooperatiu d’habitatge per garantir la seguretat residencial; la prestació de criança i l’herència universal per reduir la pobresa infantil, la precarietat juvenil i la reproducció intergeneracional de la desigualtat; un sistema universal de cures a partir d’estructures públic-comunitàries; la garantia de la cistella bàsica alimentària amb topall de preus; la gratuïtat del transport públic; l’accés de la població migrant als drets de residència i plena ciutadania; i l’abandonament de les energies fòssils com a finestra d’oportunitat per una economia verda i cooperativa.

Podríem considerar que aquesta agenda dibuixa, en conjunt, un instrumental bàsic de política pública connectat a l’anàlisi dels canvis de context, i orientat a forjar un nou contracte social -i també democràtic- d’horitzó emancipatori. Sabem, però, que no son suficients ni les evidències científiques ni la possible consistència de les propostes. Les noves polítiques socials -ambicioses i disruptives- hauran de ser lluitades en clau política i simbòlica, en un escenari de valors i interessos en conflicte, de relacions de força desiguals entre múltiples actors. Resultaria imprescindible, per tant, l’articulació d’espais d’acció institucional i col·lectiva per impulsar i blindar canvis; per disputar les gramàtiques culturals del sentit comú. No resulta fàcil, en temps d’ofensives reaccionàries i lògiques d’individualització. Però és possible. Cal anar trenant fils entre espais polítics progressistes, dinàmiques de mobilització ciutadana i pràctiques socials que ajudin a veure cap a on anar. El cas de l’habitatge mostra camins. Les esquerres aconsegueixen desplaçar l’agenda cap a noves eines d’intervenció; el sindicalisme llogater disputa amb força creixent la distribució de rendes; i l’habitatge cooperatiu fa créixer alternatives desmercantilitzades de propietat. El triangle incidència-resistència-dissidència operaria doncs com a motor real de canvis. Com a escenari on es van gestionant antagonismes, complicitats i avenços. El repte clau, en síntesi, passaria per bastir nous engranatges entre unes ciències socials creadores de sabers rellevants en clau de progrés col·lectiu; i unes polítiques socials obertes a la reflexió i fonamentades amb rigor, a l’alçada d’un canvi d’època on es disputa la possibilitat d’un futur més fraternal i democràtic.  

Article escrit amb Gemma Ubasart. Publicat a ElDiario.es (4/3/2026) https://www.eldiario.es/catalunya/opinions/nuevo-contrato-ecosocial_129_13034233.html

Tras la II Guerra Mundial, en la Europa democrática, el contrato social-keynesiano tradujo derechos básicos en políticas de bienestar. Más tarde, las revueltas del 68 detonaron la ampliación de la ciudadanía hacia nuevos derechos civiles y políticas de reconocimiento. Tal conjunto de avances socioculturales solo fue posible en España -al hilo de tantas luchas- tras la caida de la dictadura. Todos los regímenes clásicos de bienestar se configuraron en un contexto industrial-fordista, con niveles bajos de incertidumbre y complejidad. En ese marco, redujeron desigualdades y desmercantilizaron educación y salud. Las posteriores ofensivas neoliberales pretendieron restaurar órdenes sociales basados en estructuras de privilegio y en el blindaje de sus dispositivos de reproducción. Se fueron desplegando, desde los años 80, dinámicas de concentración de la riqueza, fragilización de capas medias y dispersión de riesgos de exclusión. Al cruzarse con variables de género, edad y origen, resultaron unas estructuras sociales más polarizadas y fragmentadas.

 Un escenario de cambio de época

 Pero las primeras décadas del s.XXI -esos años de globalización, gran recesión, pandemia, emergencia climática y nuevos repertorios de acción colectiva- lo cambian casi todo. Es cierto que los elementos de resiliencia del estado de bienestar (a pesar de todas las impugnaciones insolidarias) son relevantes: no es poco que redes de prestaciones y  servicios públicos universales sigan materializando hoy un espacio -colectivamente luchado y defendido- de ciudadanía social. Este esquema de derechos, sin embargo, se inserta ahora en nuevas condiciones estructurales. Por un lado, parece insuficiente para embridar las mutaciones de fondo y simultáneas que han derivado en el actual capitalismo fósil, financiarizado, rentista y digital. Por otro lado, las nuevas coordenadas de cotidianidad, con todas sus diversidades y discontinuidades vitales, dibujan escenarios muy diferentes a los entornos donde crecimos. El estado de bienestar había articulado respuestas a una sociedad que ya no existe. Se abre un desencaje de época entre las viejas políticas y las nuevas realidades: las soledades no deseadas, las altas tasas de pobreza infantil y en hogares monomarentales, la gentrificación en los barrios, los elevados riesgos de pobreza y exclusión en colectivos migrantes, la superposición de vulnerabilidades sociales y climáticas...

 Un nuevo contrato ecosocial

En breve, el estado de bienestar que heredamos presenta, en la tercera década del s.XXI, una arquitectura institucional tan insuficiente como anacrónica. Emerge pues la necesidad de tejer un nuevo contrato ecosocial. Quizás hasta sea urgente: como mecanismo clave de respuesta al ciclo de odios, guerras y autoritarismos que intentan hoy romper los tejidos éticos e institucionales de nuestras democracias. Las dimensiones de la transición ecosocial son múltiples, apuntamos algunos ejes que pueden esbozar mapas transitables.

Tenemos hoy, como punto de partida, un estado de bienestar que no ha generado un espacio de derechos universales en torno a las necesidades humanas fundamentales: un ingreso garantizado para existir; una casa y un planeta donde habitar; una comunidad donde vincularnos. Hoy la mercantilización de las bases materiales de la vida y de la vivienda, y la crisis de los cuidados, configuran el núcleo de la emergencia social.  Podemos pensar, ante ello, en un nuevo entramado colectivo orientado a garantizar cuatro seguridades elementales: la seguridad económica, a través de una renta básica como herramienta para ayudar a trazar vidas emancipadas de precariedades laborales y dependencias patriarcales; la seguridad habitacional, por medio del acceso a casas asequibles, dignas y estables, frente al extractivismo de una minoría; la seguridad relacional, a través de la reconstrucción de lógicas de reciprocidad y apoyo mutuo; y la seguridad climática, por medio del abandono de las energías fósiles y la descarbonización del planeta.

En esas seguridades humanas anidan también las condiciones de posibilidad para disputar la batalla cultural de la libertad. Es verdad que las políticas sociales clásicas se han atrincherado a menudo en formas jerárquicas y burocráticas, derivando en un esquema más protector que emancipador. Pero frente al espejismo neoliberal de la libertad conectada a marcos de individualismo que socavan lo común, y ante la concepción elitista traducida en la ‘libertad’ para reproducir desigualdades, resulta fundamental rescatar esa otra libertad real de raíces teóricas republicanas, entendida como ausencia de dominación: para preservar, en clave individual, los espacios de autodeterminación personal que dotan de sentido a cada proyecto de vida; y para remover, en clave colectiva, tanto las asimetrías de renta y de poder en la esfera laboral, como el rentismo inmobiliario que favorece la creciente transferencia regresiva de riqueza de inquilinos pobres a propietarios ricos.

Estas dinámicas de desigualdad, además, se interconectan hoy con fuerza a tendencias de segregación social y desvinculación relacional. La segregación dibuja una cotidianidad de lugares no compartidos y escasas interacciones entre diferentes. La desvinculación apunta a la erosión de redes. Cuando la construcción de igualdad se frena, la segregación se ensancha y los lazos se rompen. Sin mixturas ni vínculos, las lógicas de movilidad social dejan de funcionar: por un lado, en ausencia de experiencias compartidas se segregan también los horizontes aspiracionales; por otro lado, en ausencia de comunidades fuertes se fragilizan las capacidades de acción colectiva y deja de funcionar, por tanto, un motor histórico en la conquista de derechos sociales. Ante todo ello, resulta hoy fundamental trazar mapas de fraternidad, inserir la autonomía personal en tramas colectivas. El giro comunal abre dos importantes ventanas de oportunidad. Permite -en tiempos de individualización- priorizar la reconstrucción de bases para la acción transformadora (prácticas de autogestión, estructuras público-comunitarias...). Y permite -en tiempos de crisis climática- ensamblar derechos sociales y transición ecológica. Posibilita, en concreto, reemplazar visiones colapsistas y gramáticas de sacrificio por un nuevo marco de ‘abundancia comunitaria’. La transición ecosocial ha de reintegrar la economía en los límites del planeta, sí; pero sobre todo generar modelos de bienestar comunal en torno a viviendas cooperativas, comunidades energéticas o redes de soberanía alimentaria.    

Contra la reacción: horizontes de esperanza

En síntesis, erigir un proyecto que recupere la vieja pulsión humanista del estado de bienestar, en el marco del tiempo nuevo que vivimos, implica entrelazar lógicas de ampliación e innovación de los derechos sociales: transitar hacia agendas de seguridad vital, hacia estructuras de libertad real y hacia formas más fraternales, ecológicas y feministas de lo común. Sería la urdimbre donde tejer el nuevo contrato ecosocial. Más allá del ciclo reaccionario que hoy se despliega con contundencia, existen energías y prácticas emancipatorias que confieren fuerza a la transición ecosocial (programas de renta básica, ecosistemas de economía solidaria, sindicalismo habitacional, ciudades pioneras en neutralidad climática, escuelas e infraestructuras comunitarias que fortalecen vínculos y enlazan diversidades en barrios populares...). Claro que deberían articularse amplias coaliciones de actores para escalar los cambios con todo el empuje posible. Y ahí, probablemente, existe un potencial en los espacios políticos progresistas que no acaba de cristalizar. Es necesario defender logros sociales históricos. Pero la gramática que requiere el siglo XXI es de ambición transformadora, de construcción de utopías cotidianas, de horizontes de esperanza radical.

Article amb Gemma Ubasart, publicat a Crític (2/9/2025) https://www.elcritic.cat/opinio/mes-enlla-de-la-meritocracia-245742

Es parla molt de meritocràcia. Es precisa poc el concepte en sí (no és fàcil), però sol generar debats significatius: son els mèrits individuals un criteri a incrustar en el teixit de valors i de polítiques de la nostra societat? O bé la meritocràcia és un simple miratge de classe (dominant), orientat a operar com a narrativa encobridora de tota mena de desigualtats?. Creiem que les respostes son complexes. I requereixen atendre, si més no, a les pautes d’interconnexió entre el que podem anomenar les dimensions aspiracional i igualitària d’una determinada realitat social.  

Reconèixer -o limitar- l’aspiració de prosperar al llarg d’una trajectòria vital, i la possibilitat real de fer-ho a través de capacitats individuals d’agència, constitueix un dels elements vertebradors presents en tot sistema social. A partir d’aquí, l’existència d’una estructura d’incentius -o de frens- en forma de mandats culturals, polítiques públiques i pràctiques grupals acaba configurant la dimensió aspiracional del contracte social. No és, tanmateix, una lògica aïllable. S’expressa sempre entrellaçada a l’eix igualitari, és a dir, al conjunt de polítiques vinculades a la justícia distributiva, a la superació -o a la reproducció- de fractures socials.  En el creuament de les dues dinàmiques apareixen quatre models possibles (quadre 1): es tracta de tipus-ideals, que es concreten sempre en geografies híbrides i canviants.    

Quadre 1. El creuament de les dimensions igualitària i aspiracional: escenaris diversos.

Al llarg de les dècades de desplegament de l’estat de benestar, la dimensió igualitària es va enfortir. Ho va fer en un marc de capitalisme industrial-fordista, amb nivells baixos d’incertesa i complexitat social. Es van impulsar lògiques redistributives top-down (de renda més que de poder), sovint atrinxerades en formes jeràrquiques i burocràtiques de benestar. Tot i l’avenç civilitzatori que implicà desmercantilitzar educació i salut, va resultar un esquema d’inclusió més protector que emancipador. Les posteriors i recorrents ofensives neoliberals han anat orientant-se, en essència, a restaurar ordres socials basats en estructures de privilegi, i en el blindatge dels seus mecanismes de reproducció intergeneracional. És prou clar que la defensa de l’individualisme meritocràtic opera, en aquest marc, més en el pla de les narratives insolidàries que en el terreny dels fets: cap ‘american dream’ no s’albira en l’horitzó.

És cert que, situats en la tercera dècada del segle XXI, els elements de resiliència dels règims de benestar clàssics (malgrat les impugnacions neoliberals i les narratives meritocràtiques) han estat rellevants. No és poc que xarxes de serveis públics universals segueixin configurant avui espais de ciutadania social. Aquest escenari enfronta ara, tanmateix, limitacions estructurals. Sembla del tot insuficient, d’una banda, per construir igualtat davant les mutacions de fons d’un capitalisme que esdevé alhora global, finançaritzat, rendista i digital. L’estat de benestar no ha embridat les desigualtats ni la pobresa. Tampoc ha generat un espai de drets a l’entorn de les necessitats humanes més bàsiques: un ingrés garantit per existir; un planeta i una casa on habitar. La dimensió aspiracional, d’altra banda, ha quedat travada. L’herència de les desigualtats (hereus de la riquesa i hereus de la pobresa) bloqueja la lliure realització de projectes de vida i de prosperitat. El procés d’individualització, a més, dificulta les connexions comunitàries, les empaties, les mixtures enriquidores i els espais necessaris on cuidar-nos i convertir les pors en esperança.

Sobre aquestes bases, i en l’actual context de canvi d’època, enfortir les dimensions igualitària i aspiracional suposa traçar les coordenades d’un nou contracte ecosocial: amb capacitats efectives de superar bretxes (estructures de llibertat real) i amb capacitats efectives d’empoderar les persones en marcs comunitaris forts (estructures de fraternitat comunal). Que l’ascensor social torni a funcionar: amb tota la potència necessària i per a tothom. No és cap utopia; hi ha mapes amb camins a transitar.  

En primer lloc, el camí de la llibertat entesa com a absència de dominació en escenaris de desigualtat. Cal disputar, ara més que mai, la concepció neoliberal: aquell miratge de classe que es tradueix en la ‘llibertat’ dels privilegiats per reproduir la dominació sobre persones i col·lectius vulnerables. Llibertat real implica avui remoure les principals lògiques de dominació de classe al segle XXI: les enormes asimetries de renda i sobretot de poder en l’esfera sociolaboral; i l’escenari de privilegi que configura l’acumulació per herència (estretament connectada al rendisme immobiliari com a motor clau de fractura social). Dues eines poden operar com a pedres angulars. a) La renda bàsica (RB), una ingrés  mensual al  llarg  de la vida, de caràcter universal, personal i incondicional. S’orientaria, d’una banda, a garantir condicions materials d’existència, a desmercantilitzar la seguretat econòmica. La RB crea, d’altra banda, escenaris de possibilitat per trajectòries vitals més lliures, emancipades del xantatge del mercat laboral i de les seves pulsions precaritzadores, així com de les estructures patriarcals. b) L’herència universal (HU), una dotació econòmica pública, transferida a tothom d’una vegada en assolir la majoria d’edat. S’orientaria a la socialització parcial del valor de l’herència comuna llegada per les generacions anteriors. La HU combat una dimensió clau de la desigualtat: de les 100 persones més riques d’Espanya, 74 ho son per herència i acumulen 65.000 milions €. Es generen, d’altra banda, bases materials per enfortir capacitats d’agència, tant en clau d’autonomia personal (projectes d’emancipació juvenil…) com col·lectiva (projectes cooperatius..).

En segon lloc, el camí de la fraternitat comunal on anar vinculant l’autonomia personal amb trames col·lectives de cura i solidaritat. Pren forma aquí una aposta de fons per superar tant el jerarquisme d’estat com l’individualisme que creix en marcs de segregació quotidiana. Es tractaria de transformar el règim de benestar des d’una doble clau: la radicalitat democràtica, i l’articulació activa de vincles i mixtures. Transitar cap a un estat ecosocial orientat a vertebrar el comú més que a gestionar burocràcies: un altre component per tant del canvi de paradigma, del welfare al commonfare.  El gir comunal obre dues importants finestres d’oportunitat. a) Permet prioritzar -en temps d’indivualització- les polítiques de reconstrucció de lligams i de bases per a l’acció col·lectiva, a través d’espais i d’aliances públic-comunitàries: les infraestructures socials com a ‘palaus del poble’ (Klinenberg), els barris com a àmbits d’organització compartida de les cures… el comú com a espai de mixtures. b) Permet crear noves lògiques de connexió -en temps de crisi climàtica- entre les dimensions social i ecològica. Fa possible superar l’esquema decreixentista i la seva gramàtica de sacrificis (més ancorada en la desesperança que en l’acció) per un nou marc ‘d’abundàcia comunitària’. La transició ecològica ha de reintegrar l’economia en els límits del planeta, sí; però pot generar també models de felicitat comunal a l’entorn, per exemple, de l’habitatge cooperatiu, l’energia solar, la sobirania alimentària o la mobilitat compartida.

En síntesi, els instruments de la renda bàsica i l’herència universal poden combatre el miratge meritocràtic (quan la meritocràcia son herències fosques i rendismes diversos) i expressar alhora dinàmiques d’igualtat més potents, menys jeràrquiques i desencadenants d’horitzons aspiracionals. Les lògiques democràtica i comunal, d’altra banda, impugnarien el paternalisme d’estat, l’individualisme social i el col·lapsisme ecològic. I obririen finestres d’oportunitat a models de benestar on poden confluir l’empoderament personal, l’empatia ciutadana i la plenitud eco-comunitària: bases necessàries d’igualtat real.  

Article publicat a Social.Cat (agost 2025)

Els barris, les ciutats, les quotidianitats… que van sorgint de les grans transicions del canvi d’època (ecològica, cultural, digital, sociodemogràfica…) són molt diferents de les que vivíem a finals del segle XX. L’estat de benestar havia articulat respostes vinculades a una societat que ja no existeix. S’ha obert un desencaix sistèmic entre les velles polítiques públiques i les realitats emergents. Sembla necessari teixir un nou contracte ecosocial. Per tal de desgranar els seus possibles eixos vertebradors, val la pena fer una mirada retrospectiva. Sovint —quan es vol anar a les arrels del model clàssic de benestar— es fa referència als Informes Beveridge (1942 i 1944). Es desplega, en ells, l’arquitectura de les polítiques de plena ocupació i protecció social que, a partir de 1945, el govern laborista britànic de Clement Attlee convertiria en drets de ciutadania i serveis universals, configurant les bases de construcció dels règims europeus de benestar.  

Hi ha, tanmateix, un precedent molt rellevant que pot connectar bé amb les noves cartografies de drets socials. A Nova York, ciutat sempre a l’avantguarda de les esperances (ara novament amb el projecte affordable city de Zohran Mamdani) hi ha un lloc imprescindible, el parc de les Quatre Llibertats. És al sud de l’Illa Roosevelt, a l’East River i acull una panoràmica urbana fascinant de Manhattan, amb l’edifici de l’ONU en primer terme. L’espai recorda, en un exercici de memòria democràtica, el Four Freedoms speech, la intervenció que el president Franklin D. Roosevelt va adreçar al Congrés dels Estats Units, en el debat de l’Estat de la Unió el 6 de gener de 1941.

Dibuixem breument el context. A partir de 1933, el govern demòcrata dels Estats Units, des del potent lideratge de Roosevelt, desplega les polítiques del New Deal: fortes inversions socials i en el teixit productiu, ampliació de drets sindicals i laborals. I com a estendard, una fiscalitat justa que arriba a un tipus impositiu del 90% a les rendes altes (el tax the rich a la pràctica).  

El camí de transformacions estava traçat quan esclata la II Guerra Mundial i Roosevelt enforteix el compromís de fer front al nazisme i al feixisme: un entorn propici on connectar democràcia amb justícia social (el mateix escenari Beveridge). I és aquí que arriba el ‘discurs de les quatre llibertats’, amb una síntesi d’idees-força construïda de forma precisa i innovadora. Roosevelt destaca, en el terreny dels drets civils, la llibertat d’expressió (“everywhere in the world”) i la llibertat de consciència i de creences (“of every person to worship God in his own way”). I desgrana, en l’àmbit dels drets socials, la llibertat enfront de les necessitats materials (“the ending of privilege for the few, which will secure a healthy life for all”) i la llibertat enfront de la por (“a reduction of armaments to such a point that no nation will be in a position to commit an aggression against any neighbor”).  

Es tracta d’una ‘gramàtica de llibertats’ on conflueixen dos aspectes bàsics. La interconnexió, d’una banda, entre drets civils i emancipació social, expressada aquesta última en termes de superació de carències materials i pors vitals. I l’ús de la idea de llibertat, d’altra banda, com a fil conductor. Una llibertat d’arrels teòriques republicanes, entesa com a absència de dominació: en el terreny individual, per preservar els espais d’autodeterminació personal que doten de sentit els projectes de vida; en el terreny col·lectiu, per defensar una esfera pública (estat-comunitat) productora de polítiques i pràctiques amb capacitat de superar els privilegis i fer possible, per tant, la llibertat real i efectiva de tothom.  

És una formulació que connecta bé, gairebé un segle després, amb els reptes de reconstrucció de ciutadania social i transició ecològica que afronten avui les nostres societats. Ho fa perquè disputa obertament la concepció neoliberal de llibertat: el persistent miratge de classe que s’acaba traduint només en la ‘llibertat’ dels privilegiats per perpetuar la dominació sobre les persones vulnerables.

Connecta bé perquè situa les condicions estructurals de pau com a factor necessari de superació de pors i, per tant, d’alliberament d’energies de progrés col·lectiu. I connecta bé, sobretot, perquè tenim avui un estat de benestar que —tot i l’encadenament insolent d’ofensives insolidàries— ha desmercantilitzat l’educació i la salut (gran avenç civilitzatori), però no ha generat un espai de drets universals entorn de les necessitats humanes fonamentals: un ingrés garantit per existir; un planeta i una casa on habitar; una comunitat on cuidar-nos i convertir les pors en esperances.   

Sobre aquestes bases, és possible apuntar les claus de volta d’un nou contracte ecosocial: vinculat a les grans transicions que vivim, superador de respostes massa ancorades en el passat, i inscrit en els valors de la llibertat republicana, de l’ecologia i la fraternitat. Un exercici de recodificació del Four Freedoms speech a les realitats de la tercera dècada del segle XXI. Podríem pensar en un entramat col·lectiu orientat a garantir ‘quatre seguretats humanes’: a) la seguretat econòmica, a través d’una renda bàsica universal com a eina per traçar vides en llibertat, no sotmeses al xantatge del mercat laboral; b) la seguretat climàtica, a través de l’abandonament dels combustibles fòssils i la descarbonització del planeta per assegurar la llibertat de les generacions futures; c) la seguretat habitacional, a través de l’accés a cases assequibles i estables, per garantir la llibertat de tothom enfront del rendisme d’uns quants; i d) la seguretat comunitària, a través de la reconstrucció de vincles, cures i suports mutus, per teixir una llibertat fraterna com a antítesi a totes les violències. 

Sí, Roosevelt (i Beveridge) al segle XXI: un green new deal. De la mà, però, de totes les energies d’acció col·lectiva i de les pràctiques emancipatòries que van deixant empremtes avui barri a barri, ciutat a ciutat: de les xarxes i els pilots de renda bàsica, al sindicalisme llogater i l’habitatge cooperatiu; del conjunt d’iniciatives de sobirania energètica, hídrica i alimentària, a les escoles i les infraestructures comunitàries que enllacen diversitats; dels ecosistemes d’economia social i solidària, a totes les formes de construcció de democràcia comunal; del feminisme que posa la vida i les cures al centre, a les lluites LGTBIQ+ per a ser qui ets i estimar com vulguis. Perquè malgrat la força del cicle reaccionari que vivim, som moltes més que els adversaris de les (quatre) llibertats. I els podem tornar a guanyar, a l’ofensiva i teixint horitzons de sentit i d’esperança. 

Article publicat a  

https://www.social.cat/opinio/21210/noves-vulnerabilitats-basiques-velles-fractures-benestar (amb Sergio Porcel i Albert Sales)

Fa algunes setmanes, vam tenir l’oportunitat de debatre sobre ‘emergència social i vulnerabilitats creuades’. El conjunt de de les reflexions que s’hi van aportar, ens han incentivat a recuperar dades clau i a desgranar algunes reflexions. Al llarg de l’última dècada, el nivell de pobresa econòmica a Catalunya s’ha anat situant en la franja 18%-22% i el d’exclusió (taxa AROPE) entre el 23% i el 27%; l’índex de desigualtat de rendes es manté per sobre de la mitjana europea; i la població amb privació material severa —des de l’esclat de la pandèmia i les espirals d’inflació postcovid— s’enfila per damunt del 8%. Son xifres elevades que, més enllà de contextos de crisi, no semblen revertir-se: esdevenen, d’alguna forma, estructurals. Pobresa i desigualtats que s’entrellacen avui amb dinàmiques de segregació urbana i desvinculació relacional: la segregació dibuixa processos de quotidianitat fracturada, de llocs no compartits i escasses interaccions entre diferents; la desvinculació apunta a l’erosió de xarxes de suport, a lògiques de vulnerabilitat comunitària.

Aquesta cronificació de bretxes múltiples dibuixa un escenari nou, explicable en part pels efectes de canvis profunds i accelerats (transicions tecnològiques, demogràfiques, socioculturals…). Però resultant també del desajust entre els nous riscos i la vella arquitectura de polítiques públiques. Tenim un estat de benestar que no ha generat un espai de drets universals a l’entorn de l’habitatge ni de la garantia d’ingressos; que no ha articulat lògiques potents de suport col·lectiu a les cures ni a la criança; que ha mantingut fractures de ciutadania sobre bases de nacionalitat. Avui la doble mercantilització de l’habitatge i de les bases materials de la vida se situa en el nucli de l’emergència social. D’altra banda, l’acumulació de fortes asimetries de protecció segons l’edat i l’origen explica la presència de taxes molt elevades d’exclusió en les poblacions infantil i immigrant.

L'habitatge —i molt en concret el lloguer— ha esdevingut la principal font de pobresa, desigualtat i segregació. A l’àrea metropolitana de Barcelona, la taxa de sobrecàrrega en despeses d’habitatge (generadora de riscos de pobresa) s’ha mogut a l’entorn del 40% de la població en règim de lloguer, afectant a més del 60% en els decils de renda més baixa. Motor de pobresa i també de desigualtat. En el conjunt de l’Estat, la renda anual dels qui obtenen ingressos del lloguer (propietaris) multiplica per 2,58 la de les llars llogateres. Si aquests ingressos deixessin de ser percebuts, la desigualtat cauria a 2,05. En el creuament entre règims de tinença i nivells de renda, s’observa una àmplia presència del lloguer en la franja més baixa; en el segment més alt, els termes s’inverteixen.

El mercat del lloguer, en síntesi, funciona com a mitjà de redistribució regressiva: dels pobres als rics. I per últim, segregació amb desarrelament. En els darrers cinc anys, la regió metropolitana de Barcelona presenta un escenari d’elevada mobilitat residencial (s’ha triplicat entre 2017 i 2022); i s’ha desplegat de la mà d’un nombre creixent de desplaçaments forçats: del 14,4% al 24% del conjunt dels canvis. Es podria sostenir doncs que a la ratlla d’una quarta part de les mudances amaguen desnonaments invisibles. Emergeix, per tant, una realitat d’inseguretat residencial i desarticulació forçada de vincles i suports comunitaris. 

Al costat de l’habitatge, les bases materials de l’existència configuren l’altra dimensió clau de cobertura de necessitats bàsiques. El contracte social del segle XX es forja sobre la centralitat del treball assalariat, fins al punt que situa el binomi ocupació-ingrés com a eix de les trajectòries vitals. S’articula, més enllà, un àmbit de polítiques orientat a la garantia d’ingressos; un sistema que resulta avui anacrònic i insuficient. Anacrònic —en un temps de canvis profunds en el món del treball— per l’estricta fractura de protecció entre prestacions contributives i assistencials (vinculades o no a l’esfera laboral). A Catalunya, la despesa en garantia d’ingressos s’eleva a 33.600 milions €: 30.700 milions (91,4%) en el sistema contributiu; només 2.900 milions (8,6%) en el no contributiu. I insuficient també, per una combinació de cobertures focalitzades (lluny de la universalitat), quanties reduïdes (que no sempre fan possible sortir de la pobresa) i obstacles burocràtics d’accés que expliquen un take up (sol·licituds sobre població amb dret) molt baix. A Catalunya hi ha unes 290.000 llars en pobresa severa; la renda garantida (RGC) o l’ingrés mínim (IMV) arriben tan sols a l’entorn del 30% d’elles, per una combinació de requisits excloents i un elevat non-take up. En el conjunt de l’estat, l’IMV cobreix 284.000 llars de les 800.000 que podrien rebre’l. I 470.000 llars amb dret no el van sol·lictar. S’observa, finalment, una relació inversa entre vulnerabilitat i cobertura. Aquelles situacions més intenses d’exclusió social resulten molt menys protegides: només el 14% de les persones sense llar reben algun tipus de prestació. 

Finalment, les situacions de ‘vulnerabilitat bàsica’ econòmica i habitacional s’aguditzen en els col·lectius infantil i immigrant. Els nivells de pobresa infantil —tant a Barcelona, com a Catalunya i Espanya— se situen entre 8 i 10 punts per sobre de la taxa general. A Catalunya, el 32,6% d’infants i adolescents es troben en risc d’exclusió, enfront al 24,4% del conjunt de la població. A l’estat espanyol, 870.500 menors viuen en situació de privació material several. Només Romania, en el marc de la UE, presenta taxes més altes. Quan entra en joc la variable habitacional s’observa, per exemple, que la pobresa energètica afecta el 19,9% de les llars amb menors. O que els habitatges amb infants suposen el 72% del total de llars en lloguer que estan per sota del llindar de pobresa. Pel que fa a la població d’origen estranger, la seva taxa d’exclusió social a la metròpoli de Barcelona és del 45,9% (gairebé 20 punts per damunt de la general!). En l’espai d’intersecció entre ambdós col·lectius, la pobresa s’eleva al 60,3% dels infants en famílies immigrants.

La centralitat i la força dels fenòmens d’inseguretat residencial i pobresa econòmica (especialment infantil i migrant) apunta a un desencaix d’època entre el nou mapa de vulnerabilitats i un engranatge de benestar estructuralment feble i articulat en contextos històrics de molta menys complexitat (previs al canvi d’època que vivim). El repte és clar: cal desplaçar l’habitatge de l’esfera del negoci a l’àmbit dels drets; i cal traslladar les bases materials de la vida del mercat de treball a la garantia universal de rendes. Resulta inajornable una nova lògica de protecció col·lectiva que doni resposta, en clau de ciutadania, a les necessitats bàsiques. Hem construït drets universals (educació, salut) que cal preservar i ampliar. Son fonaments materials i culturals sobre els quals avançar: a) cap al control de lloguers sense cap escletxa i l’increment substancial de l’habitatge públic; b) cap a un nou marc de justícia fiscal que faci possible la prestació universal per criança en el camí a la Renda Bàsica (necessària per una transició ecològica que no deixi ningú enrere); c) cap a la regularització i la plena ciutadania de les persones immigrants. Poden ser, tot plegat, les claus de volta d’un nou contracte social per al segle XXI: connectat a la societat de les grans transicions; inscrit en els valors de la llibertat com a no dominació, de la fraternitat i els vincles.

Article publicat el 24 d'octubre a Llei d'Engel. 
https://lleiengel.cat/barcelona-inclusiva-resposta-metropolitana/

---------------------------------------------------------------------------------

Aquest article se situa en l’espai d’intersecció entre l’agenda social i l’escala metropolitana. Explora elements de reflexió a través de dos apartats i quatre punts. El primer apartat dibuixa una mirada de caràcter global amb dues idees clau: el canvi d’època convoca a la innovació de les polítiques socials; i l’era urbana ho fa a l’enfortiment de la dimensió metropolitana de l’agenda de benestar. L’altre apartat es focalitza en la metròpoli de Barcelona. Repassa, d’una banda, les principals dinàmiques socioespacials que la travessen en l’escenari postpandèmia; i proposa, d’altra banda, un ventall de polítiques socials orientades a vertebrar una metròpoli més inclusiva[1].

1. Transicions múltiples i un nou contracte social

Venim d’un temps marcat per crisis profundes: la gran recessió, amb els seus impactes socials en marcs de gestió austeritària; la pandèmia, amb els seus efectes sobre la salut i les condicions de vida dels col·lectius més vulnerables; i l’escenari actual derivat de la invasió russa d’Ucraïna, amb conseqüències geopolítiques (escalada militarista) i econòmiques (crisi energètica i alta inflació). Però més enllà de les crisis, s’activen dinàmiques de canvi d’època en dimensions diverses[2]. Es desencadena un cicle de transformacions intenses, múltiples i accelerades, cridades a redefinir les trajectòries personals i els horitzons col·lectius que travessaran el segle XXI.

En l’esfera ecològica s’aguditzen els riscos ambientals socialment produïts (crisi climàtica) i es dibuixen processos simultanis de gentrificació, segregació urbana i buidatge demogràfic. En l’esfera socioeconòmica es desplega la transició digital, es difon la financiarització amb les seves lògiques especulatives, i s’alteren factors de desigualtat i expressions de vulnerabilitat. En l’esfera sociocultural irromp un mon de complexitats quotidianes (espais multiculturals, noves relacions i identitats de gènere), i apareixen discontinuïtats i incerteses biogràfiques (migracions globals, edats en transició). En l’esfera política, finalment, canvien referents de pertinença, es configuren coalicions entorn a eixos de conflicte emergents i afloren energies ciutadanes de nou tipus. Tot això va configurant l’escenari de transformacions quotidianes que travessen les nostres vides. Entre aquestes transformacions i les lògiques social-keynesianes dels règims de benestar del segle XX s’obre un abisme; els girs neoliberals recents, d’altra banda, semblen esgotar les seves rèpliques en un context on la clau col·lectiva resorgeix com a necessitat humana. Es tracta d’una ruptura d’època; un desencaix bàsic entre agendes preexistents i dinàmiques emergents.

Superant mirades que tendeixen a banalitzar o resistir les transformacions, les dimensions del canvi d’època poden ser llegides com a coordenades de reconstrucció de ciutadania social. El context actual resultaria l’escenari on explorar una rearticulació profunda del contracte social; on cartografiar els contractes ecològic i de gènere per al segle XXI. Un entramat de drets connectats a la societat sorgida de les grans transicions, i a la seva estructura de riscos i esperances; un ventall de polítiques innovadores de benestar amb noves formes de ser produïdes.

La gramàtica d’una ciutadania social possible per al segle XXI s’escriuria en la doble connexió d’igualtat amb diferències i d’autonomia amb vincles. Materialitzar l’equitat en un marc de diversitats pot requerir un mínim de quatre girs substantius sobre els termes del vell contracte social: cap a la predistribució, més enllà de lògiques redistributives clàssques; cap als feminismes, més enllà de les identitats i les relacions de gènere dominants; cap a la interculturalitat, més enllà de les concepcions tradicionals d’integració; i cap a les edats, més enllà dels enfocaments adultocràtics. Materialitzar l’autonomia en un marc de fraternitat, pot requerir quatre nous girs: cap a la renda bàsica, per garantir les condicions materials de vida i, per tant, la llibertat real; cap a la transició ecosocial, per a construir justícia climàtica global i sobiranies de proximitat; cap a les cures, com a bens comuns relacionals orientats a atendre vulnerabilitats quotidianes; i cap a l’agenda urbana, per assegurar el drets a l’habitatge, al barri i a la ciutat.

2.   El temps de les metròpolis

La societat industrial es va configurar en l’espai dels estats; el temps que sorgeix de les transicions del canvi d’època s’expressa amb força en les xarxes de ciutats i de metròpolis. Vivim avui una era urbana/metropolitana sense precedents. A la cimera Hàbitat III de l’ONU (Quito, 2016) es constata l’indicador històric de la doble majoria: el 54,5% de la població mundial habita a les ciutats; i les 1.934 metròpolis del planeta agrupen el 60% d’aquesta població urbana. Si la tendència no s’altera, les metròpolis allotjaran el 39% de la humanitat el 2025 (el 62,5% dels habitants urbans). En termes absoluts, la projecció demogràfica metropolitana mostra una clara dinàmica de creixement: de 2.590 milions el 2020 a 3.470 milions el 2035. Serien 1.000 milions de nous pobladors metropolitans en 15 anys (1,2 milions més cada setmana).  Aquestes xifres expresarien una doble lògica estructural: a) increment de metròpolis: de 1.934 el 2020 a 2.363 el 2.035 (una nova cada dues setmanes); b) concentració poblacional: de 34 a 51 megalòpolis (més de 10 milions d’habitants) i de 51 a 73 per sobre dels 5 milions, en l’horitzó 2035.

Però no és només ni principalment una nova realitat demogràfica, aquestes xifres reflecteixen molt més. a) La financiarització de l’economia global té el seu principal ancoratge en les rendes immobiliàries i urbanes. Alhora, a les 500 metròpolis més dinàmiques del mon viu el 20% de la població, però es genera més del 80% de la innovació tecnològica del planeta. b) El conjunt de les ciutats més grans de 300.000 habitants son avui responsables del 70% de les emissions de gasos d’efecte hivernacle; però es localitzen també en elles les estratègies més avançades de transició ecològica. c) L’índex de desigualtat social, amb el seu correlat de segregació, ha crescut en les metròpolis un 20% en els últims 20 anys; mentre s’articulaven, també, noves xarxes de solidaritat comunitària. En síntesi, les metròplis construeixen i reflecteixen el mon del segle XXI, amb totes les seves tensions: especulació urbana i dinamisme econòmic; escalfament global i acció climàtica; desigualtats i innovació social. Es desenvolupen, en elles, les lògiques d’acció col.lectiva i les alternatives polítiques més rellevants: la construcció municipalista i metropolitana del dret a la ciutat, com a finestra democràtica enfront a mercats globals i fronteres estatals.

Les consideracions anteriors mostren la consolidació d’una realitat global marcada per l’hegemonia urbana/metropolitana. Fins a quin punt aquesta realitat estaria vinculada a les grans transicions?. Les metròpolis del segle XXI operen com a espais centrals en el cicle de canvi d’època. a) En la seva configuració. La digitalització consolida la xarxa de metròpolis globals i, en elles, l’aparició de noves ocupacions urbanes de plataforma. Les lògiques especulatives converteixen a habitatges i espais en actius financers. b) En els seus impactes. L’exlusió habitacional, la pobresa hídrica i energètica, els efectes de la gentrificació sobre les comunitats, la vulnerabilitat i la segregació residencial o la informalitat urbana se situen en el nucli de la nova estructura de riscos socials. c) En les respostes. La configuració metropolitana dels canvis i els seus impactes socials han activat noves formes i processos de resposta sociopolítica: en el terreny institucional (el cicle d’innovació municipalista) i en el terreny ciutadà (el cicle d’innovació social i de xarxes solidàries).

 

3. Barcelona, una metròpoli amb fractures.

Dues idees clau emergeixen en els apartats anteriors. El canvi d’època, d’una banda, genera les coordenades per a la reconstrucció de la ciutadania social: els paràmetres on articular el nou contracte de benestar i les seves polítiques innovadores. L’era urbana, d’altra banda, presenta un fort biaix metropolità; i es perfila un escenari de centralitat de les metròpolis en el context de les grans transicions. Les polítiques socials haurien de respondre, per tant, a la combinació de les dues lògiques: innovació, més enllà d’agendes i fórmules preexistents; i localització en àmbits urbans i metropolitans, més enllà de l’escala nacional-estatal predominant. És evident que les noves polítiques socials en l’esfera metropolitana han d’ajustar-se a realitats concretes, en el temps i en l’espai. Situem ara la reflexió en el temps post-covid i en l’espai de la metròpoli de Barcelona[3]. Des d’una mirada social àmplia, la Barcelona metròpoli i postpandèmica pot caracteritzar-se a partir de quatre dimensions:

 

A. Desigualtats socials. En l’àmbit de la renda, l’impacte més potent de la pandèmia es desplega en forma de pobresa: la població en risc ha augmentat d’un 20% a l’àrea metropolitana de Barcelona. Quan la pobresa mostra la seva distribució entre perfils, s’observen unes pautes d’alta focalització: efectes molt intensos sobre les classes treballadores, infants i persones migrants. En l’esfera laboral, el nou escenari ha ampliat asimetries preexistents. La població jove, les dones i els col.lectius amb vincle laboral precari han rebut els cops més intensos. La pandèmia ha ampliat també la clivella de les edats com a eix de desigualtat. Els malestars van ser més intensos en infants amb situacions familiars de risc, condicions precàries d’habitabilitat  i manca d’eines per l’educació no presencial. Bona part de la gent jove viu un context d’inseguretat econòmica i residencial: mercats de treball i d’habitatge excloents. A la metròpoli, la taxa d’atur juvenil creix de forma desigual segons l’origen, la renda i els barris: el nivell d’atur dels joves migrants dobla el dels autòctons; i l’atur dels residents a barris de rendes baixes multiplica per tres el dels joves de barris benestants. La crisi de la covid-19, en síntesi, fragmenta i polaritza encara més l’estructura social metropolitana.

 

B. Segregacions urbanes. L’habitatge es consolida en el nucli dels riscos d’exclusió social a la metròpoli, de forma més intensa per a les persones que viuen en règim de lloguer.  El percentatge de llogateres que està patint sobrecàrrega de despeses d’habitatge segueix creixent. Estretament vinculada a la distribució espacial de preus del sòl i immobiliaris, la plasmació territorial de la desigualtat ha guanyat també visibilitat en el context de la pandèmia. A l’àrea metropolitana de Barcelona la vulnerabilitat urbana presenta un triple patró de persistència (es cronifiquen els àmbits de pobresa), concentració (focalització en l’espai) i complexitat (diferents articulacions entre els vessants social i residencial). Des de fa dècades l’exclusió s’expressa amb intensitat als eixos del Besòs (sobretot) i el Llobregat, afectant àmplies àrees transmunicipals configurades sobre una lògica clarament metropolitana. La pandèmia, finalment, ha alterat de forma substancial algunes dinàmiques de mobilitat. El confinament i el ventall de restriccions van implicar una reducció inèdita de fluxos. L’escenari, tanmateix, va evidenciar amb força les pautes de segregació socioeconòmica en l’espai: a les zones benestants, el teletreball provoca la caiguda dels patrons preexistents d’hipermobilitat en vehicle privat; als barris de rendes baixes, l’ocupació en serveis essencials de caràcter presencial manté un ús molt més elevat del transport públic col.lectiu.

C. Fragilitats (i energies) comunitàries. El 90% de la població metropolitana conviu en blocs, fet que emmarca les condicions dels pisos i la dinàmica de relacions veïnals. El confinament evidencià les fractures quotidianes que travessen l’espai de les llars: desigualtats en les pròpies condicions d’habitabilitat, en les relacions de gènere vinculades als temps de cura, en la dimensió digital connectada a l’educació... La pandèmia ha suposat també en molts casos una redescoberta del veïnat, un enfortiment de les relacions i la solidaritat comunitària. La realitat és però complexa. I han crescut també les experiències de solitud. La situació d’aquelles persones que, tot i viure en entorns de densitat, expressen una absència no volguda de relacions quotidianes, i el fet de no poder comptar amb amics o familiars en cas de necessitat. Una solitud que afecta sobretot les persones més vulnerables en l’àmbit de la salut, les llars unipersonals, i aquelles formades per persones d’edat més avançada.

Els actors del territori, d’altra banda, han mostrat un potencial d’agència rellevant per a fer front a la pandèmia. Les respostes s’han anat articulant des de l’acció col.lectiva urbana. Cal considerar, en el camp de la ciutadania, un cicle llarg de creixement i diversificació de pràctiques connectades a la tutela comunitària de drets i a la cobertura de necessitats bàsiques. Adopten primer el format d’experiències d’autogestió urbana, en el tombant del mil.leni. Cristal.litzen poc després -en resposta a la gran recessió i en el marc del 15m- com a pràctiques d’innovació social. Seria difícil d’entendre, sense aquest bagatge, el nou esclat de la lògica col.laborativa com a resposta als impactes de la pandèmia. Emergeixen nous tipus d’iniciatives ciutadanes de solidaritat: xarxes orientades al suport mutu i a l’activació de llaços veïnals i comunitaris, per tal de fer front a les vulnerabilitats materials i relacionals que la pandèmia deixa al descobert.

 

D. Asimetries institucionals. La distribució de recursos municipals reflecteix les desigualtats socioespacials i, en lloc de funcionar com a element reequilibrador, tendeix a reproduir i ampliar les bretxes territorials preexistents. S’observa una alta disparitat en els ingressos per càpita: la distància entre els ingressos mitjans dels municipis situats en els extrems de la distribució és del 65,5% (947€ enfront a 1.567€). Del conjunt de la població vulnerable, el 75% resideix en els municipis del primer quartil (els d’ingressos més baixos), i el 96% en els 81 municipis amb ingressos per càpita per sota de la mitjana. Les desigualtats en els ingressos es tradueixen en desigualtats de despesa i d’inversió. Aquestes xifres confirmen una idea clau: la relació inversa entre necessitats socials i fortaleses institucionals. Els municipis metropolitans on es dona una major concentració de barris vulnerables, amb la conseqüent necessitat de polítiques socials intenses, son també aquells que disposen de capacitats fiscals i d’acció menors. Les agendes estrictament municipals son importants i haurien d’enfortir-se per a construir més inclusió. Però son ja del tot insuficients: emergeix la necessitat de polítiques en clau redistributiva supramunicipal per a construir, també, una metròpoli més cohesionada.

4.  Construir la metròpoli inclusiva: les agendes d’acció.  

El projecte d’una metròpoli de Barcelona inclusiva es pot anar articulant a partir de dues idees entrellaçades: el gir innovador en les polítiques socials, per connectar amb realitats emergents sorgides de la combinació de crisis i canvi d’època; i el gir metropolità, és a dir, el rol determinant de l’Àrea Metropolitana de Barcelona com a subjecte institucional amb capacitat de desplegar polítiques socials i d’interactuar en marcs de governança multinivell de l’estat de benestar. Les dinàmiques socials que es dibuixaven en l’apartat anterior poden fonamentar aquest gir metropolità sobre una doble base. A) La hipòtesi d’escala: les desigualtats socials, segregacions espacials i fragilitats comunitàries considerades s’expliquen i s’expressen (en molt bona mesura) en l’àmbit metropolità, operen des de lògiques transmunicipals. B) La hipòtesi redistributiva: les asimetries institucionals entre municipis, pel que fa a recursos disponibles, cristal·litzen en una relació inversament proporcional entre capacitats de despesa i necessitats socials. Des d’aquest conjunt d’evidències i arguments, la metròpoli inclusiva hauria de dotar-se d’un marc d’acció que, en la proposta que avancem, s’estructura en cinc agendes:

- Agenda d’economia social i ocupació de qualitat. L’elaboració d’una estratègia metropolitana per l’impuls de l’economia social i solidària (resilient en les cadenes de producció i equitativa en la distribució de valor); per una transició digital inclusiva; i per l’enfortiment de sectors de ciència, cultura i creativitat. I l’elaboració d’una estratègia per l’ocupació de qualitat que incorpori l’aprovació d’un salari mínim metropolità, d’acord al càlcul territorial del cost de la vida per àrees urbanes.

- Agenda d’igualtat i lluita contra la pobresa. L’articulació de xarxes socioeducatives i de cura universals en l’àmbit metropolità (0-3, educació en el lleure, atenció domiciliària...) com a estratègia predistributiva i vinculada a la igualtat de gènere i al canvi demogràfic. I l’establiment, com a complementari de la Renda Garantida de Ciutadania i l’Ingrés Mínim Vital, d’un suport econòmic metropolità de caràcter incondicional a partir d’un procés d’harmonització i enfortiment dels ajuts municipals d’urgència.

- Agenda de transició ecosocial. El desenvolupament d’una estratègia metropolitana que connecti transició ecològica i inclusió social: acció climàtica i lluita contra la contaminació als barris i col·lectius (infants) més vulnerables; preservació de la biodiversitat com a millor assegurança col.lectiva de salut i vida; sobiranies de proximitat (energètica, alimentària) garantint l’accés universal i la gestió pública dels recursos naturals. Implementació del pla metropolità de mobilitat amb perspectiva de gènere, prioritzant polítiques orientades al canvi modal (mobilitat activa i transport públic), la cohsió socioterritorial i la tarifació inclusiva.

- Agenda de millora urbana i d’habitatge. La posada en marxa d’un pla de barris metropolità com a política estructural per abordar la vulnerabilitat urbana, amb processos de coproducció ciutadana. I el desplegament de l’estratègia d’habitatge: operador metropolità de lloguer, generació d’habitatge assequible en el parc existent, regla del 30% d’habitatge protegit en sòl urbà, impuls a l’habitatge cooperatiu en cessió d’ús i rehabilitació amb criteris ecosocials.

- Agenda d’enfortiment comunitari. La definició d’un marc metropolità de suport a les pràctiques d’innovació social i a les xarxes solidàries, que faci possible tant el reescalatge d’aquestes com l’enfortiment del teixit veïnal en barris altament vulnerables. I la definició d’un marc de gestió ciutadana d’equipaments, infraestructura verda i espais metropolitans (Collserola, Delta, parcs agraris i fluvials), que permeti la implicació comunitària en la vertebració del territori.

Per tancar l’itinerari reflexiu i propositiu, cal encara un últim apunt en clau de governança. És cert que les metròpolis, Barcelona inclosa, solen mostrar grans fragilitats en la seva arquitectura institucional, així com límits rellevants en les seves capacitats de govern. No deixa de ser paradoxal. Vivim l’era de les metròpolis, i s’expressen en elles les dinàmiques i les fractures, els reptes i els dilemes del canvi d’època. Aquestes mateixes metròpolis, tanmateix, arrosseguen febleses institucionals, d’agenda i democràtiques persistents. Es poden esmentar dos motius: les resistències municipals/regionals i els problemes de demos (la debilitat de les metròpolis com a àmbits de pertiença col·lectiva) que plantegen dificultats d’agència i de legitimitat. En tot cas, el desplegament de les polítiques socials per una metròpoli inclusiva exigeix la superació dels escenaris de governança avui vigents. Cap a on? Calen canvis substancials i no reproduir esquemes del passat. En concret, a Barcelona la construcció d’una forta dimensió metropolitana de benestar pot operar com a finestra d’oportunitat per a impulsar una governança de la metròpoli: a) amb elecció democràtica directa; b) amb més capacitats d’autogovern; i c) més cooperativa amb el territori i la ciutadania, enfortint el ja constituït Fòrum Social Metropolità com a espai de cocreació de les agendes d’inclusió. 

---

 

[1] Aquest article té la seva base en un text més ampli, presentat i publicat com a ponència del Congrés ‘MetroSolutions. Mirades innovadores per a les metròpolis del futur’. Organitzat per l’Àrea d’Internacional i de Cooperació de l’AMB (Àrea Metropolitana de Barcelona), el dies 17 i 18 d’octubre de 2022, al CitiLab de Cornellà de Llobregat.

[2] Al llibre Gomà, R. Ubasart, G (coord) (2021) ‘Vidas en transición. (Re)construir la ciudadanía social’ (Madrid: Tecnos) es tracten a fons les transicions de canvi d’època, a partir de cadascuna de les seves dimensions. El llibre aporta també reflexions sobre els girs de política pública orientats a l’articulació  d’un nou contracte social per al segle XXI.

[3]  A l’Anuari Metropolità de l’IERMB ‘La metròpoli (post)covid: impactes, escenaris i reptes’ (2021) es pot trobar una anàlisi en detall de les dinàmiques socials, econòmiques i ecològiques que caracteritzen la metròpoli sortida de la pandèmia. A l’article Porcel, S. Gomà R. (2021) ‘Pandèmia, metròpoli i desigualtat: plou sobre mullat’ Crític,  es pot trobar una síntesi d’aquestes dinàmiques.