2015. Més democràcia (guanyar Barcelona, guanyar sobirania).

Per acabar l’any, dues reflexions per l’optimisme. Poden tenir, potser, un punt d’ingenuïtat; en tot cas, tenen bastant d’utopies quotidianes… i sobretot de confiança en les capacitats col.lectives per fer-les realitat. 

Guanyar Barcelona. Perquè la política municipal s’assembli a la vida.

Hi ha una idea recorrent, formulada des de perspectives d’esquerres, que sol generar un alt grau d’acord. Molt en síntesi, la idea planteja que des de les esferes del poder es promouen -com a mecanisme de dominació cultural- valors individualistes. I que aquests valors han aconseguit avui una clara hegemonia social, impregnant les actituds i les aspiracions de la majoria. Això explicaria l’absència de processos col.lectius de contestació, amb capacitat de transformar a fons l’ordre injust existent. És una idea que pot tenir elements de versemblança. Sempre he sospitat, però, que hi ha quelcom que no funciona en ella.

Crec que en la quotidianitat; en les relacions familiars, d’amistat, de veïnatge, comunitàries, predominen els valors de solidaritat –acompanyar i compartir des de vincles d’afecte- de generositat –fer sense esperar res a canvi- d’empatia i de lluita, com a actitud per superar obstacles i mirar de ser feliç. Res d’això no em sembla individualista. Passa, però, que aquest teixit de valors no s’expressa en l’esfera del poder. Que els més forts de la política i de l’economia prenen decisions des de codis de cobdícia i immoralitat, que són socialment minoritaris. Si aquest raonament fos correcte (potser no ho és) hi hauria, sobretot, un repte pendent: guanyar-los políticament com ja estan derrotats socialment. Guanyar-los en el terreny del poder i la presa de decisions, com ja estan derrotats en el terreny de l’hegemonia quotidiana de valors.

Em sembla que alguna cosa de tot això està començant a passar. Hi ha ganes de revolució democràtica per fer que la política s’assembli a la vida. Perque la gent senzilla prengui el poder; i el seu entramat de vida generosa, solidària i lluitadora s’incorpori com a codi polític predominant. A Barcelona, el 2015, pot passar. Resulta que la gent, els barris, la xarxa relacional no s’assembla gens als qui ara ens governen. Hem de confluir per guanyar l’Ajuntament, per fer-los fora . Perquè la política municipal s’assembli a la vida quotidiana, perquè la gent governi, i la ciutat es construeixi des de valors de discreció, esforç i fraternitat. Crec que a Barcelona és possible.

Guanyar sobiraniaDes de la ciutadania i els barris, per viure amb dignitat.

El 2014 ha estat l’any del 9N. Enfront l’hostilitat política i jurídica de l’estat, la ciutadania planta cara i més de 2,3 milions de persones dipositen les seves paperetes dins les urnes. És la mobilització més gran de la història de Catalunya. Hi ha una mirada “politocràtica”del procés, que tendeix a situar els partits,  les seves estratègies, i els seus rèdits electorals en el centre de l’anàlisi. Hi ha, d’altra banda, una mirada sociològica que tendeix a caracteritzar el procés en clau transversal, interclassista i vinculat al terreny identitari. Potser les dues perspectives tenen elements de raó i val la pena tenir-les en compte. Tot i així, em semblen insuficients : intueixo que no capturen ni la naturalesa ni la complexitat del fenomen. D’una banda, el procés ha arrelat en la ciutadania i la gent ha esdevingut un subjecte col.lectiu, mobilitzat, molt més rellevant que cap partit, que cap líder. La ciutadanització del cicle ha estat una constant. La mobilització social ha desbordat l’escenari institucional. D’altra banda, hi ha també un alt component popular, de gent jove, precariat, persones grans humils, segments de rendes baixes, en el perfil ciutadà de la mobilització.

Una pinzellada sobre Barcelona. Digue’m-ho d’entrada: el 9N ha estat la mobilització més gran de la història de Nou Barris, de la franja del Besòs (Trinitat Vella, Bon Pastor, La Verneda i La Pau, Besòs-Maresme), del Carmel, de La Marina… del conjunt de barris populars de la ciutat. A Nou Barris es van mobilitzar 34.000 persones; a la franja del Besòs 18.000; als barris del Carmel-Teixonera-La Clota, més de 6.000; a La Marina de la Zona Franca, 6.000 més… A la ratlla de 65.000 veïns i veïnes dels barris més vulnerables, dels que estan per sota del llindar de la pobresa relativa, van desobeir l’estat, i van implicar-se en el procés participatiu del 9N. Mai no havia passat una cosa semblant. El nivell de mobilització era inèdit. 52.000 d’aquestes persones van optar per trencar amb l’status quo (42.000 Sí/Sí i 10.000 Sí/No).

El lideratge ciutadà i, dins d’aquest, el component popular del procés són la millor garantia de la seva vinculació a valors de justícia social. Motius doncs per l’optimisme. Crec que el 2015 podem fer noves passes endavant cap a la conquesta d’espais reals de sobirania, cap a l’exercici del dret a decidir. I crec que els barris treballadors de Barcelona hi seran al capdavant. Aportant un perfil de lluita social: una trajectòria de compromís per la millora de les condicions de la gent humil, pel dret a la ciutat, per viure amb dignitat.  



El Pressupost Trias-Collboni 2015: un catàleg d'injustícies amb els barris i amb la gent


Divendres el Ple de l’Ajuntament va aprovar el pressupost municipal del 2015 amb només 14 vots a favor, enfront 27 regidores i regidors que no el vam votar. L’any passat es va aprovar per decret de l’Alcalde. El 2012 va ser un tràmit de pròrroga. Només el primer pressupost del mandat va tirar endavant amb majoria: la formada per CiU i PP. La que ha impulsat, entre 2011 i 2014, la BCN en venda: la Marina de Luxe, la barra lliure hotelera, la sobreexplotació comercial de voreres i places, la privatització dels pàrquings, les inversions a les avingudes del luxe, o la frenada en sec de la llei de barris i de les escoles bressol públiques. Aquest és el projecte de ciutat on s’inscriu el pressupost 2015. Ara bé, no hagués tirat endavant sense l’abstenció del PSC i UpB. Els partits-crossa de l’alcalde avalen un pressupost socialment injust i de prioritats equivocades.  El fan possible en base a acords puntuals del tot insuficients; que en el millor dels casos representen un 3% de la despesa. No aconsegueixen tampoc modificar inversions i opcions injustes. No arriben a maquillar un mal pressupost, el qual queda molt lluny de donar resposta a les necessitats de la gent, i molt lluny també de la capacitat real de l’Ajuntament per fer-hi front. Els recursos hi són, però no es posen al servei de la cohesió entre barris, de la reactivació econòmica sobre bases de justícia social i ambiental.

No podem parlar de pressupost sense mirar als ulls a la realitat. Vivim avui una BCN dinàmica que no genera prosperitat compartida. On creix la pobresa i s’amplien les desigualtats socials i urbanes; on moltes persones viuen amb privacions i amb dificultats de cobertura de necessitats bàsiques; on milers de famílies deixen d’escalfar la casa per pagar el lloguer, o deixen de pagar el lloguer per poder menjar. Cada dia hi ha entre 2 i 3 desnonaments de llars vulnerables.  1 de cada 5 infants en situació de pobresa. 5.000 famílies en exclusió severa i amb la renda mínima denegada. La distància de renda entre els barris més rics i més pobres s’ha doblat; la d’esperança de vida va més enllà dels 7 anys. A BCN hi ha encara més de 100.000 persones en atur, la meitat de llarga durada, quasi la meitat sense prestació; amb més del 40% dels joves sense feina i un 15% dels treballadors amb salaris de pobresa.  El 88% dels nous contractes són precaris. La bombolla hotelera i comercial cavalca, mentre la ciutat no es reindustrialitza. L’economia financera a BCN s’imposa a la productiva. Sobre aquestes evidències, el pressupost Trias-Collboni aprofundeix l’austeritat injusta, i consolida les fractures social i territorial.   

1. En moments d’efectes durs de la crisi, caldria un pressupost expansiu, anticíclic, mobilitzador de recursos. I aquest pressupost no ho és. Presenta, fins i tot, elements d’involució respecte la trajectòria dels últims anys. Venim d’una filosofia d’austeritat salvatge, com ho proven els superàvits acumulats de més de 200 milions els tres últims anys, temps on s’ha aguditzat la pobresa. I ara veiem que el pressupost del 2015 incorpora una retallada de la inversió del 14%: de 434 a 373 milions. És un pressupost elaborat perquè l’Ajuntament sigui més ric (nova previsió de superàvit: 17 milions addicionals); però també més insensible a una ciutat trencada, amb atur cronificat. Al llarg del mandat el govern ha menystingut el paper de la inversió pública com a palanca de reactivació, al servei d’una nova economia productiva i ecològica. No hi han cregut. L’han disminuït un 46% respecte el periode 2007-2011: de 3.200 a 1.700 milions. I a més han fet retallades letals en àmbits que dinamitzen l’economia i creen ocupació qualificada: cap aposta pressupostària potent de suport a la rehabilitació, a les energies renovables, al comerç urbà, a la economia cooperativa o al tancament de l’esquerda digital.

2. Més enllà del volum de recursos, la despesa i la inversió del pressupost no és ni socialment cohesionadora ni territorialment redistributiva. Més aviat al contrari: hi ha més pedres que persones, més vials que escoles i equipaments socials; es privilegien, encara més, les zones benestants i es desatenen els barris populars. Caldria fer del pressupost una eina per superar desigualtats entre col.lectius i desequilibris entre barris. I aquest pressupost no ho fa. Algunes xifres expressen la manca absoluta d’ambició social i redistributiva.

- La inversió en nous equipaments socials i educatius de proximitat se situa en 17.7 milions, un escàs 4,5% dels 374 d’inversió global. Només 4,8 milions en 3 escoles bressol i 2,1 milions en un únic centre de serveis socials (CSS). Són xifres que consoliden alhora un mandat perdut. Entre 2008 i 2011: 32 escoles bressol i 17 CSS nous; entre 2012 i 2015: 3 bressols i 1 CSS en construcció. La retallada és d’una magnitud extraordinària. Tota la inversió en equipaments de proximitat -30,2 milions- representa poc més d’una cinquena part dels 139 milions previstos en espai viari. Una distribució injusta; especialment injusta en temps de crisi.   

- Si observem la dimensió territorial, encara pitjor. Dels 15 barris amb menor renda, 11 d’ells tenen una inversió pc inferior a la mitjana de la ciutat (Trinitat Nova; Besòs i Maresme; Roquetes; La Verneda i la Pau; Can Peguera…). Barris que són avui el camp de joc on es disputa el model de ciutat: trencada o cohesionada. Però no, el pressupost situa el futur en la reforma de les avingudes del luxe –allà on la marca Barcelona genera beneficis privats- 16 milions a la part alta de la Diagonal i Balmes, a Mitre, Tarradellas i Via Augusta; només 6,3 milions en ajuts a la rehabilitació en barris populars. Com és possible que la inversió pc a l’Eixample sigui superior a la de Nou Barris, amb 53 punts de distància de renda entre ambdós districtes. O la de Sarrià superior a Sant Andreu, amb una desigualtat de 67 punts. Nou Barris un territori que viu una situació d’emergència social i habitacional ha estat, al llarg del mandat, el 5è en l’ordre d’inversions. Crec que és un indicador prou emblemàtic d’uns pressupostos desconnectats de la realitat dels barris.

El pressupost del 2015, més que un conjunt d’inversions i despeses, és un catàleg d’injustícies. No és el pressupost de la cohesió social i el reequilibri urbà; de l’ocupació digne i l’l’impuls ecològic. Però hi ha alternativa, un altre pressupost és possible, amb 4 prioritats ben marcades i traduïdes en recursos. A) Un Pla de lluita contra l’atur, amb un increment substancial de recursos en l’apartat de polítiques actives d’ocupació, i de suport al teixit productiu i a l’economia cooperativa. B) Un Pla de Rescat Social amb una renda d’inclusió, ampliació dels equips de serveis socials, increment d’habitatges d’emergència, i partides per garantir la seguretat alimentària i la prevenció de la pobresa energètica. C) Una xarxa de Plans de Garantia de la Cohesió amb concentració intensiva de recursos en els 16 barris amb una renda familiar per sota del 60% de la mitjana de BCN. Cada Pla de Barri hauria de contenir de partides de regeneració urbana, prevenció de desnonaments, ocupació, projecte educatiu, i acció social i comunitària. D) Finalment, un Programa d’inversions ampliat i substancialment reorientat, amb supressió de totes les reformes de vies urbanes en zones benestants; recuperació dels programes de construcció d’equipaments educatius i socials; i increment substancial d’inversions directament creadores d’ocupació i de bases sòlides de dinamització econòmica alternativa. Aquestes 4 prioritats haurien d’implicar una injecció addicional de 200 milions d’euros al pressupost del 2015. Quantitat perfectament assumible per mitjà d’un nivell d’endeutament responsable, que hauria de passar del 41% a un màxim del 50% sobre els ingressos. A banda de suprimir les partides abans esmentades i els 4 milions de la vergonya (el regal anual al circuit de F1).   

Sí, un altre pressupost possible i necessari. Ambiciós en termes socials, connectat als barris, i impulsor d’una nova economia ecològica i cooperativa. Un pressupost per sortir de la crisi amb dignitat humana, feina estable i territoris cohesionats. Nou Barris diu “no és pobresa, és injustícia”, el pressupost Trias-Collboni se situa en el terreny de la injustícia. És per això que a ICV-EUiA no callarem, seguirem exercint la denúncia; i seguirem, sobretot, articulant polítiques alternatives i l’alternativa política. Per guanyar, per construir una BCN per viure.